| Contactar amb El Punt - Pobles i Ciutats |
| Qui som? - El Club del subscriptor - Les 24 hores d'El Punt - Publicitat - Borsa de treball | El Punt | VilaWeb | dissabte, 25 de gener de 2020


dilluns, 9 de gener de 2006
>

«Generació Estatut». «Sorgirà la guerrilla urbana, segur»

Novena entrega de la sèrie dedicada als joves que es publica cada dilluns. Una nova veu de la poesia catalana critica la democràcia, els polítics i els artistes joves i alerta: «L'Estat és cada cop més policial i ho heu de saber: hi ha indignació»

MANUEL CUYÀS.
Poeta? Paleta? Ja em va bé que les dues paraules s'assemblin. És com jo veig la poesia. Un ofici com un altre. Sense nervis, sense presses, amb tranquil·litat. Com que d'alguna manera m'haig de guanyar la vida, treballo a la secretaria general de la Joventut a la Generalitat. Hi porto tota sola el programa de cultura. Una manera de prostitució per poder tenir temps per a la poesia. No, no sóc funcionària. Vaig signant contractes. Ja n'he firmat dos o tres i aviat en firmaré un altre. La precarietat laboral és arreu, encara que sembli que en un lloc oficial no hi hauria de poder ser. Estic encantada de viure sola. Sola, soltera, sense fills, i que duri. Després ja m'ho pensaré. Però també està bé, en una parella, que cadascú visqui a casa seva. L'amor sempre acaba morint i si vius separat pot durar una mica més. Junts, veus més ràpid les misèries de l'altre. No voldria que la meva vida es financés amb la poesia. M'agrada que la poesia no m'aporti diners. Els diners fan malbé les coses. Però no solament els diners les fan malbé. Hi ha altres coses que fan trontollar la poesia. Per exemple, el prestigi, que porta a l'enveja i fa aflorar gent que et voldria treure els ronyons. Quan vaig començar a escriure la meva poètica, vaig pensar que era honrada perquè no hi volia guanyar diners. Però després em vaig dir: ep, ep, que el prestigi també prostitueix. Anar escrivint. Calma, tranquil·litat. Si anés a parar a una illa deserta, escriuria damunt la sorra amb un pal. Vaig començar a escriure perquè sóc d'una família molt nombrosa. A casa no s'hi podia estar i sortia al carrer. Anava als bars, i damunt un tovalló de paper descrivia aquell cambrer que em servia i que jo me l'imaginava amb una vida al darrere. Eren proses. Després vaig derivar cap a la poesia. Jo sóc molt trencada, gens endreçada i la poesia em deixa ser tal com sóc. La prosa vol més planificació, més constància. De totes maneres, si un dia vull viure d'escriure -no de la poesia, d'escriure- hauré d'assajar altres gèneres. Vaig néixer en el si d'una família catalana i barcelonina pels quatre costats molt a prop d'aquí, a la plaça de Sant Pere. Una plaça que jo dic que és com el triangle de les Bermudes, perquè és com invisible i gairebé ningú no la coneix ni la vol conèixer. Un dels llocs més podrits de la podrida Ciutat Vella barcelonina. Un lloc molt bèstia, amb molta misèria i molta droga que a casa em van voler amagar i que jo he descobert pel meu compte i he incorporat a la meva poesia com hi he incorporat altres barris que he anat descobrint per tota la ciutat. Barris que l'Ajuntament vol endreçar i amagar a base de destruir-ne els referents i la personalitat. Vaig començar filologia catalana i ho vaig deixar al tercer curs. A mi m'interessava la literatura i la literatura s'aprèn a les biblioteques. A la carrera que t'ensenyin a llegir. Vaig descobrir pel meu compte Vinyoli i Blai Bonet. Vivim en un moment de titulitis que fa molt mal. Per tot volen un títol i, si pot ser, deu. I la gent va darrere els títols per poder-los posar al currículum. Per la merda de feines que hi ha, l'exigència de títols és desproporcionada, descomunal. M'enrabio contra aquests joves artistes que volent ser moderns acaben fent coses que els senyors de vuitanta anys ja havien vist i que si les fan i repeteixen és perquè no tenen memòria ni s'han preocupat per estudiar la història. Hi ha joves que encara fan surrealisme, que descobreixen Freud, que posen una baieta amb pal aquí i diuen que és una obra d'art, que criden a ocupar l'espai públic. L'espai públic ja va ser ocupat als anys seixanta. Hi ha una pretensió de contemporaneïtat que no existeix. Una reproducció de coses ja vistes. Sí, tot està inventat i tot està dit. Però existeixen les combinatòries de les coses ja dites i ja fetes que permeten l'originalitat. Ovidi ja va parlar de tot el que jo pugui arribar a escriure en cent anys. El món no va néixer amb nosaltres. Per transformar el món dels adults, primer l'haig de conèixer. Som la generació del sofà. Molt còmodes. Només pensem a distreure'ns. Estem adormits. El món que hem heretat és molt lamentable. No ha apostat per la democràcia, sinó pel consumisme, pel capitalisme aferrissat. Dos que es barallen per treure's els ulls: així veig el capitalisme. No parlo només de Catalunya o Espanya, només. Parlo del món en general. És molt difícil lluitar-hi. La diferència entre dretes i esquerres ha desaparegut. No voldria passar per fatxa, però penso que la democràcia és un sistema superat i que s'hauria d'anar a un govern presidit per un home savi o una colla d'homes savis. Com l'ideal dels antics grecs i romans. Fa la sensació que l'honorabilitat política ha desaparegut. La professió de polític està sota sospita. L'any 1976, quan va començar la transició espanyola, semblava que els polítics NÚRIA MARTÍNEZ VERNIS. Poeta



Penso que la democràcia és un sistema superat i que s'hauria d'anar cap a un govern presidit per un savi o un grup de savis


Aquest és un servei de notícies creat pel diari El Punt i distribuït per VilaWeb.
És prohibida la reproducció sense l'autorització expressa d'Hermes Comunicacions S.A.