dilluns, 25 de juliol de 2005
> El millor pop independent se cita en el PopArb
El festival d'Arbúcies demostra que l'escena catalana està més viva que mai amb grups com ara Mishima i Antònia Font
XAVIER MERCADÉ / ENDERROCK.
Arbúcies
Des de fa un temps, quan un grup d'expressió catalana fa alguna cosa diferent i amb personalitat, molts crítics diuen que són una excepció dels falsos tòpics que han envoltat des de fa anys el rock en català. Però ha arribat un moment que tantes excepcions s'han convertit ja en norma i que l'escena catalana està més viva i interessant que mai. Mostra d'això és el PopArb, un nou festival creat a la vila d'Arbúcies (Selva) que ha aplegat durant dos dies bona part d'aquestes anomenades excepcions, que tampoc no ho són tant quan alguns del grups del cartell (Guillamino, Antònia Font o Mishima) s'han pogut escoltar també en l'Acampada Jove i en el Senglar Rock, celebrats les setmanes anteriors.
+ Un moment de l'actuació de Mishima, a l'esquerra. A la dreta, Sisa durant el seu recital. Foto: XAVIER MERCADÉ.
|
El PopArb neix com un festival minoritari: pocs dels grups que hi havia en el cartell tenen suculentes vendes. Els espais de les actuacions estan adequats a la demanda i no hi feia falta una zona d'acampada. I per sort aquests dos dies s'ha pogut fugir de la pols i del so de les gralles, potser dos dels mals endèmics dels festivals més populars d'aquest país. Del que no hi ha cap dubte és que el PopArb ha servit per prendre el pols al nou pop independent fet al país. I certament batega molt bé.
Divendres a la nit, davant d'un públic inicialment escàs, Erm va obrir foc amb la seva pròpia concepció de la cançó d'autor elèctrica, amb alguns tocs acompanyats per acurades projeccions. En acabar la seva actuació, l'afluència d'assistents va millorar notablement amb un públic amb força joves, molts amb ulleres de pasta i pinta de bons estudiants. Més o menys com Refree, que tot i els problemes que va tenir amb el so de monitoratge va poder desplegar el seu pop d'alt nivell emocional. Amb perles cultivades com ara Els peus del llit, Faltas leves i la magnífica Raisa, es va tornar a descobrir Raül Fernández com un del creadors més imprescindibles del país. El directe d'Astrud ha millorat molt en els últims anys, ara es fan estimar i s'aprecien millors cançons, com ara La boda i He vuelto, i Genís es demostra com l'home més sexy amb sabates de talons que impacten quan introdueixen ritmes de sardana a Hay un hombre en España. L'escenari principal el va tancar el discjòquei Lapelldeldiable, un 50% dels Herois de la Katalunya Interior que va fer els seus clàssics bootlegs amb material de New Order, Pere Tàpies, Esquirols, ritmes house i La Santa Espina.
Dissabte a la tarda a l'espai Gorg Nou, al mig de la natura i amb la riera d'Arbúcies al costat, van actuar els grups més novells, que van destacar el pop hereu de Los Planetas de Nevera, i l'acurada cançó d'arrel rockera de Sanjosex. Ja en l'horari nocturn, Sisa va tornar a repetir la jugada que va fer dissabte passat al festival Garrigoles 3 i 1/2 amb un recital de poesia de textos d'Armando Llamado, que no va acabar d'agradar a aquells que esperaven una actuació musical. Molts van preferir anar a veure el pop vitaminat de Glissando* presentant un tercer disc, Surplus, que mai no acaba de sortir, i amb la col·laboració de Miqui Puig per cantar Mimètics. Guillamino va portar els ritmes negres i la música de ball al PopArb en un concert efectiu i encomanadís. Mishima és un grup que sap transformar les cançons de concert en concert oferint actuacions úniques. L'estrany, per exemple, és una cançó que ha anat evolucionant amb els mesos i que ara ha guanyat en robustesa i emotivitat. Com tots els grups que van actuar al PopArb, David Caraben, cantant i líder de Mishima, es va mostrar eufòric: «El PopArb ens demostra que existeix una escena i que hi ha un públic interessat en la nostra proposta.» Prop de la mitjanit van sortir els mallorquins Antònia Font brodant una actuació que va ser de les més aclamades de la nit i van presentar sobretot les cançons de Taxi. En canvi, 12Twelve van ser més espinosos, tot i que aquesta vegada van escriure un discurs més pròxim a les estructures jazzístiques que no pas a una sessió de treballat sorollisme. Miqui Puig va oferir un concert que va propiciar les efusives felicitacions de Jaume Sisa i de Joan Miquel Oliver (Antònia Font) que es van desfer en elogis d'un directe ple de pur pop. Desconcertant com pocs, Miqui va interpretrar Dios odia a los cobardes , de Fangoria, reivindicant Durruti i Ovidi Montllor, i cridant a favor de l'anarquia. Després de l'explosió pop va arribar la fi del festival amb ritmes electrònics des dels plats d'An Der Beat i el discjòquei 2d2. En definitiva, el PopArb es va descobrir com un festival organitzat amb passió i amb suficients grups catalans com per assegurar-se el cartell de pròximes edicions.
|
)
