| Contactar amb El Punt - Pobles i Ciutats |
| Qui som? - El Club del subscriptor - Les 24 hores d'El Punt - Publicitat - Borsa de treball | El Punt | VilaWeb | dimecres, 19 de febrer de 2020


dimarts, 7 de juny de 2005
>

El dietaris del segle XXI

La xarxa Internet fa viure una segona joventut a un gènere literari que permet explicar les vivències íntimes

A. BARNILS. Sant Cugat del Vallès
Els dietaris viuen una segona joventut gràcies a la xarxa Internet. Des de l'any 2000, amb l'aparició dels blogs (pàgines web fàcils de crear per a qualsevol usuari), una multitud de gent anònima s'ha bolcat a escriure les seves impressions íntimes a la xarxa. Des de pares parlant de la mort de la seva filla fins a llibreters parlant del dia a dia i polítics comentant la campanya, la literatura del jo ha crescut exponencialment. Al nostre país tot just ara escriptors ja consolidats com Biel Mesquida i Xulio Ricardo Trigo s'han apuntat a una onada protagonitzada de moment per gent desconeguda. Ahir i avui s'han organitzat unes jornades a Sant Cugat del Vallès per escatir quines són les principals diferències entre el dietari clàssic i el nou dietarisme.


+ Imatge d'arxiu d'uns usuaris connectats a la xarxa Internet, a través de la qual s'ha creat una nova manera d'escriure dietaris. Foto: EFE
«L'origen clàssic del dietari se situa al segle XVIII i s'explica per la falta de confessió als països protestants i per l'impuls a la confessió dels països catòlics. El romanticisme i la seva pulsió a l'autoretrobament van acabar de donar-li potència», afirma Enric Bou, doctor en filosofia i lletres de la Universitat Autònoma de Barcelona. La gent escriu per explicar-se a ell mateix i el seu món a través de les seves vivències més personals i íntimes. I la xarxa hi ajuda. Enric Bou, autor d'un llibre de referència, Papers privats. Assaig sobre les formes literàries autobiogràfiques(Ed. 62), apunta tres diferències bàsiques entre el dietarisme clàssic i l'actual: «Un: a Internet la línia entre íntim i públic es perd. Dos: la xarxa permet que el lector deixi comentaris a l'escriptor i aquest rebi resposta i, tercer, s'estableix un diàleg constant entre els escriptors: es recomanen i se citen els uns als altres.» Per Vicent Partal, director del portal Vilaweb, «els blogs estan en expansió. No hi ha dades fiables però es parla de més de 10.000 blogs només en català. Jo cada dia consulto, com a mínim, uns 30 blogs. I no sóc l'únic». Ja hi ha tres buscadors especialitzats només en blogs, pàgines web molt fàcils de crear per a qualsevol que vulgui anotar-hi les seves impressions. La intimitat de la qual parlava Bou també es troba a Internet. Només cal llegir l'entrada del 9 de maig que va escriure Oi? -així signa- en el seu blog: «Cançó de bressol sempre m'ha acompanyat. Sabia que un dia la cantaríem també nosaltres. Aquest dia és avui. La cançó fa així: 'Jo tinc una Mort petita/meua i ben meua només/ Com jo la nodresc a ella/ ella em nodreix igualment'». D'aquesta manera l'escriptor anunciava la mort de la seva filla. Els seus nombrosos lectors van poder donar-li ànims a través de la xarxa. La majoria dels escriptors, com Oi?, no amaguen el seu nom real (que nosaltres per discreció no airejarem), i fan servir pseudònims: El Violinista Celest (Xulio Ricardo Trigo), Plaqueta de Bord (Biel Mesquida), Totxanes, Totxos i Maons (Joan Josep Isern) i Flux (Jaume Subirana). Però alguns ni tan sols donen el nom real, com el molt llegit El Llibreter, les recomanacions sobre literatura del qual són, a parer de Partal, de «lectura obligatòria». «Posar un altre nom et permet tenir un alter ego i abocar-hi totes les teves manies», declara un anònim que escriu Ladonadeltemps.blogspot.com, pàgina dedicada exclusivament a Mònica López, la dona del temps de TV3. I és que no tots els autors dediquen el seu dietari a parlar d'ells, sinó que poden parlar de tecnologia, com el buit del temps (blocs.mesvilawebcom /bloc/5664), política (com el regidor convergent Jaume Ciurana i el socialista Miquel Iceta) i rareses (com l'americà boingboing.net). A diferència de les pàgines web, els blogs els pot crear qualsevol usuari no iniciat. Només cal accedir a servidors (com Vilaweb, i blogger.net) i seguir les instruccions. «És l'invent que fa la cosa. Els blogs no van néixer com a dietaris electrònics, sinó com una manera de fer més fàcil una pàgina web. A partir de la possibilitat ha acabat convertint-se en el paradís dels dietaristes», afirma Carles Bellver, tècnic en informàtica de la Universitat Jaume I, i creador del primer servidor de l'Estat espanyol. «Tècnicament és possible que el teu blog només el llegeixis tu i els teus amics. Però la majoria els fa públics», afirma. La gran profusió de dietaristes al país es pot explicar per la llarga tradició de la literatura del jo que hi ha al país. «La tradició autobiogràfica ha tingut sempre un pes específic, potser per raó d'una necessitat col·lectiva d'autodefinició que mena vers l'autoanàlisi individual», escriu Bou en el seu llibre. L'escriptor Pere Gimferrer ha deixat escrit que «les grans obres de la literatura catalana són les autobiogràfiques». Els noms són de pes: Gaziel, Sagarra, El quadern gris de Josep Pla, el Glossari d'Eugeni Ors i, estirant la corda, la Vida coetània, del medieval Ramon Llull. Pintors com Salvador Dalí, arquitectes com Oriol Bohigas i polítics com Cambó també han conreat un gènere en evolució. «A la llarga també s'imposaran els vlogs, que ara són minoritaris però que permetran, en comptes d'escriure, penjar-hi vídeo», afirma Partal. «De moment, el primer pas serà tenir la terminació .blog per a tots els dietaris», hi afegeix. Les adreçes A la xarxa la millor manera d'accedir i orientar-se entre tots aquest textos és, sobretot, a través del buscador www.technorati.com i també de blocs.mesvilaweb.com, www.bitacoles.com i www.catapings.com.

 NOTÍCIES RELACIONADES

>«No explico res que no sigui cert»

Aquest és un servei de notícies creat pel diari El Punt i distribuït per VilaWeb.
És prohibida la reproducció sense l'autorització expressa d'Hermes Comunicacions S.A.