| Contactar amb El Punt - Pobles i Ciutats |
| Qui som? - El Club del subscriptor - Les 24 hores d'El Punt - Publicitat - Borsa de treball | El Punt | VilaWeb | divendres, 21 de setembre de 2018


dilluns, 18 d'abril de 2005
>

El dèficit fiscal català

Economista

tribuna

MIQUEL ESTEBA..
Els catalans hem de ser conscients que si continuem així ens passarà el mateix que a qualsevol «república bananera», tindrem un deute extern insuportable i no podrem pagar els interessos dels préstecs contrets

Quan hi ha un dèficit, vol dir que hi ha un desequilibri, un desajustament entre el que s'ha pagat i el que s'ha ingressat. Aquest és el cas del dèficit fiscal català en relació amb l'Estat espanyol, perquè paguem molt més que el que se'ns retorna en concepte de prestacions, infraestructures, etc. que l'Estat té l'obligació de restituir a la nació catalana. No ens hem d'estranyar que l'estudi i posterior publicació del dèficit fiscal hagi estat fins avui informació prohibida; però la insistència del tripartit i la pressió general obligarà les instàncies centralistes a pronunciar-se al respecte d'això. En aquest sentit, l'informe dels experts encomanat per la Generalitat ens avisa de la magnitud del desequilibri i del que podríem qualificar de deute històric produït per dèficits fiscals excessius i successius. Un llibre recentment publicat per Jordi Pons i Ramon Tremosa titulat L'espoli fiscal, una asfíxia premeditada ha aclarit en bona manera l'enorme problema amb què l'Euram (Catalunya, les Balears i el País Valencià) s'enfronta, que si es prolonga posarà en un estat d'inanitat total el país. La publicació diu que la situació econòmica en l'escenari polític català és preocupant i arriba a conclusions com ara que Catalunya, lluny del que diuen els «savis centralistes» madrilenys, no és una nació descentralitzada, ja que, segons estimacions de l'OCDE, la despesa pública dels governs subcentrals (autonòmic i local) a l'Estat espanyol se situava l'any 2001 en el 32,2% de la despesa pública total, percentatge que queda lluny del 57,8% de Dinamarca, del 56,5% del Canadà, etc. En l'estudi, els autors apliquen diferents criteris comparatius, com ara el dels fluxos monetaris i el del benefici. En tots, l'Euram -i, com a conseqüència, Catalunya- perd per golejada comparativament parlant. Es parla de l'efecte seu, que no és precisament allà on es generen els beneficis, sinó on estan radicades les societats, és a dir, a Madrid. Intuíem aquestes conclusions, però no les podíem quantificar per la negativa permanent a facilitar dades de les administracions que tenien el deure de proporcionar-les. Pot ser que, pel sol fet de fer-ho, tenien por de perdre la sobirania fiscal i donar-la a Catalunya, que quedava econòmicament singularitzada. Fins a aquest punt arriba el temor dels jacobins de reconèixer l'entitat nacional catalana. «L'estructura de l'Estat espanyol en l'abús i la prepotència centralista dels uns sobre els altres no pot ser permanent» La solidaritat fins ara només ha estat aplicada als països de l'Euram. Per què ens odien els valencians si històricament, lingüísticament i fiscalment estem en el mateix vaixell? Per què Nafarroa, Euskadi i Madrid no són solidaris en la mesura que ho són els catalans, valencians i balears? Si pensem que solidaritat vol dir aportar cabals, mantenir la inoperant burocràcia estatal, crear una macrociutat com és Madrid, construir un monstruós i caòtic aeroport a Barajas, finançar guerres preventives, etc.; no em queda més remei que donar tota la raó al recordat Ramon Trias Fargas quan deia: «Compte amb aquesta paraula [en haver-se posat en circulació en l'àmbit parlamentari], perquè ens volen fotre.» Al centre ens diuen aproximadament que cal treballar i que el dèficit l'hem d'assumir, que per alguna cosa som catalans, i que ésser català comporta «pagar i callar» -lluny del que deia Francesc Pujols, després repetit a bastament pel seu admirador Salvador Dalí: «Els catalans, pel sol fet de ser-ho, ho tenim tot pagat.»-. Els catalans hem de ser conscients que si continuem així ens passarà el mateix que a qualsevol república bananera, tindrem un deute extern insuportable i no podrem pagar els interessos dels préstecs contrets. Mai s'hauria d'haver arribat a aquesta situació si l'administració catalana no estigués en situació de desavantatge legalment i mentalment per la insídia de l'onerós Tinglado Español, tan fructífer i rendible per a molts espanyols i uns quants «submarins i col·laboracionistes» catalans molt ben remunerats en les seves activitats i negocis. El llibre de Pons i Tremosa posa en evidència la premeditació i el nivell del desajustament i, tot valorant la quantitat que ens toca pagar en concepte de solidaritat, posa en circulació el que molts sabíem, però no definíem pròpiament, que és el subdesenvolupament racional. Aquest concepte expressa l'ínfim profit que se'n treu, de les «subvencions» catalanes destinades a l'Estat i a la tremenda burocràcia de determinades comunitats receptores com ara Extremadura, amb el perill d'un eventual col·lapse, davant d'una ensulsiada econòmica general que pot venir en el futur. Basar l'estructura de l'Estat espanyol en l'abús i la prepotència centralista dels uns sobre els altres no pot ser permanent, i mantenir la munió de persones i d'institucions que viuen a costa nostra té un límit. No és que els catalans hagin de dir prou per caprici, és que no queda més remei, tal com molt bé argumenta la Cambra de Comerç de Barcelona. Cal, doncs, controlar el pactisme i donar un cop de timó, com diria el president Tarradellas, perquè amb el «cafè per a tothom» que indefectiblement ens voldran aplicar no anirem enlloc. Catalunya no pot entrar més en la dinàmica perversa que se'ns demana, ja que estem en democràcia per poder dir el que creiem que s'ha de dir. «Què ha fet durant aquests 23 anys de poder català la coalició avui federació de CiU?» Què ha fet durant aquests 23 anys de poder català la coalició avui federació de CiU? Molt poc, i, en tot cas, lluny d'aquella promesa electoral que deia «doneu-nos vint anys de poder català i us farem una Catalunya nova». El dèficit patriòtic, conseqüència del permanent contenciós de la nació amb l'Estat, obliga els partits i els polítics nacionalistes a tenir un plus de patriotisme, que no és precisament el que durant 23 anys ha tingut la federació de CiU, perquè un partit nacionalista i els seus polítics, a més a més de la feina política normal, mai no han d'oblidar la feina essencial que és defensar la identitat nacional. El creixement que a Catalunya s'ha deixat de produir per mal finançament i per mancances en infraestructures és immens, i qualsevol negociació que es vulgui que tingui èxit no ha de ser per percentatges més o menys, que són reversibles. Consensuat l'Estatut i un cop conegudes les balances fiscals i, consegüentment, la transparència fiscal exacta, cal anar de dret al concert econòmic i a l'agència tributària pròpia, com a Euskadi. En cas de no reeixir, és millor no aprovar qualsevol estatut o finançament, perquè, aleshores, també serem un poble i una nació qualssevol, sense cabals ni dignitat.

Aquest és un servei de notícies creat pel diari El Punt i distribuït per VilaWeb.
És prohibida la reproducció sense l'autorització expressa d'Hermes Comunicacions S.A.