| Contactar amb El Punt - Pobles i Ciutats |
| Qui som? - El Club del subscriptor - Les 24 hores d'El Punt - Publicitat - Borsa de treball | El Punt | VilaWeb | dijous, 18 d'octubre de 2018


dimarts, 5 d'abril de 2005
>

Enric Casasses exhuma l'obra «prodigiosa» del poeta i novel·lista gironí Eduard Girbal

Ha recuperat per a Edicions de 1984 «L'estrella amb cua», publicada per primera vegada el 1919

EVA VÀZQUEZ. Girona
Poc se sap d'Eduard Girbal Jaume, fora que va néixer el 1881 a Girona, que a l'adolescència va quedar orfe i va anar a viure amb uns parents d'Alacant, que al tombant de segle es va instal·lar a Barcelona i es va dedicar a guanyar premi rere premi als Jocs Florals, i que «de ser un jove poeta àgil i brillant, va passar a convertir-se en un prosista madur genial» fins a la seva mort, el 1947. El poeta Enric Casasses, que va descobrir l'obra d'aquest prosista oblidat a través dels elogis que en fa Josep Pla, ha tingut cura ara de la reedició d'una de les seves novel·les, L'estrella amb cua (1919), per a Edicions de 1984.


+ Enric Casassas, que ja va recuperar l'obra de Juli Vilamitjana, rescata ara de l'oblit Eduard Girbal, també per a Edicions de 1984. Foto: Ll. CRUSET.
Al veïnat de l'imaginari però localitzable Oratjol de la Serra, «tretze casucones, gairebé cabanes, aplegades al voltant de la iglésia i esteses sense arribar a formar carrer ni plaça de cap mena, damunt l'esquena d'ase de la coma on les han bastit per preservar-les de les periòdiques malifetes de la riera», s'escampa d'un dia a l'altre la notícia extraordinària que un cometa com no se n'ha vist cap altre travessarà la celístia i arrossegarà amb ell auguris, supersticions, fatalitats i prometences que trasbalsaran la vida aspra, vagament salvatge, d'uns habitants que acabaran coneixent alhora la brutalitat i la tendresa. Aquest és l'origen argumental de L'estrella amb cua, una novel·leta de 1919 que seria suficient, segons Enric Casasses, per assegurar a Eduard Girbal «el bitllet de la posteritat». Fins i tot el títol és bonic, com ho era el nom de la tetralogia de la qual havia de formar part, L'agre de la terra, que Girbal va començar a projectar el 1916, amb els primers fragments escrits d'Oratjol de la Serra, proses silvestres, i que va continuar amb la present L'estrella amb cua (1919), La tragèdia de cal Pere Llarg (1923) i La cuaranya, que no sembla que hagués arribat a publicar mai. L'exultant riquesa de la llengua que transmet Eduard Girbal en cada un d'aquests llibres excel·lents i introbables, aquesta «eufòria vocabulística i sintàctica que li ve acompanyada per una sorprenent mestria narrativa», és la raó principal que ha mogut Enric Casasses a exhumar la vella edició que va llegar-li el seu avi, Enric Casassas Cantó, de L'estrella amb cua, en especial després de llegir el que Josep Pla havia escrit ja el 1960 respecte del seu oblidat autor i de la necessitat de reeditar les seves novel·les: «La seva prosa és com la de Víctor Català però convertida en cromo, un cromo que ho conté tot, en què no falta res, en què la manera és portada amb la punta de l'espasa amb una minuciositat perfecta.» La comparació amb Víctor Català no és pas aleatòria: també Eduard Girbal va viure retirat, en un poble de muntanya entre Solsona i la Segarra, com Caterina Albert a l'Escala; també ell va sentir el desdeny dels noucentistes i la devaluació consegüent de la seva prosa ruralista, i també va professar a l'escriptora una admiració joiosa, qualificant-la de «lleona de les lletres catalanes» i dedicant-li la tercera de les seves novel·les, un entusiasme que Caterina Albert va correspondre incloent-lo en la «nova trinitat» d'escriptors que havia reconegut entre ell, Joan Santamaria i Josep Roig i Raventós. Com el lema que orlava el seu ex-libris, «Amar, glatir, batallar, riure... això és el viure», encerclant el dibuix d'un sàtir que espia una nimfa, la prosa d'Eduard Girbal convida a la celebració i l'alegria, sobretot per la concisa prospecció psicològica dels personatges i la gràcia exquisida de descripcions com aquesta: «Escombrades per un fil de brisa que talla com un acer, s'esfilagarsen en l'aire pur -d'un blau intens- i s'arremoleixen i arrauleixen sobre el curs dels torrents i les vies d'aigua, les tofudes boires de l'alba... Semblen les llanes puríssimes i lluminoses d'un ramat quimèric, impalpable, aquós -deixa meravellosa, riquesa abandonada, d'un estol d'invisibles tonedors nocturns.»

Aquest és un servei de notícies creat pel diari El Punt i distribuït per VilaWeb.
És prohibida la reproducció sense l'autorització expressa d'Hermes Comunicacions S.A.