diumenge, 2 de desembre de 2001
>
Salt i Girona, en el teatre
la crònica
JOAN RIBAS
.
Un exemple de franca col·laboració al llarg de mig segle entre dues poblacions amb dependència mútua
+
A la fotografia de Sílvia Barroso, l'última jornada sobre urbanisme del Col·legi d'Arquitectes, la setmana passada, en què es va produir un enfrontament entre els alcaldes de Girona i Salt.
|
Xavier Corominas, antic batlle saltenc, posa cullerada en la polèmica servida pels alcaldes Nadal i Torramadé sobre les relacions entre ambdós municipis. D'una manera matussera argumenta que si hi ha hagut entesa entre totes dues poblacions en matèria teatral es refereix al festival Temporada Alta és perquè Girona tenia por de la competència que el Teatre de Salt li podia fer. Es tracta d'una simplificació interessada de les relacions mantingudes entre els aficionats a l'art de l'escena de tots dos municipis al llarg de molts anys.
Una mica d'història
Corrien els llunyans anys cinquanta quan a Girona es va promoure la idea de representar una Passió que arribés a emular les que s'exhibien amb gran èxit a Olesa i a Esparreguera. Què voleu! Llavors aquestes proeses religiosoartístiques feien moure molta gent...! Els organitzadors, conscients de la dificultat de l'empresa, convocaren tots els elencs escènics, tant de Girona com de Salt. Sobre les taules del Teatre Municipal es varen produir definitius encontres entre gent de teatre de totes dues poblacions. Llavors Salt quedava molt més lluny de Girona, per l'escassetat de vehicles i la lentitud dels autobusos.
Des de llavors la mútua immersió d'actors gironins i saltencs en projectes teatrals va ser constant i fecunda. Anys més tard, quan el franquisme començava a donar símptomes de descomposició, Salt es va convertir en un referent pel que fa al teatre i també al cinema d'avantguarda i de denúncia. Pels seus escenaris a vegades improvisats hi desfilaren les companyies més conegudes del moment el TEI de Sant Marçal, Inteatrex, Proscènium i els grups de teatre saltenc promocionaren obres d'importància, com un recordat «Becket o l'honor de Déu», interpretat davant de l'església parroquial. En realitat, ja no hi havia distinció: tant es feia teatre aquí com allà, segons les conveniències i possibilitats de cada moment.
Salt tenia un antic teatre Can Panxut en un immoble propietat d'unes dones d'Olot, llogat al Patronat saltenc per una quantitat irrisòria. S'iniciaren gestions per haver-ne la propietat, i així poder arranjar aquell vell escenari, que tenia deficiències greus. Per altra part, en aquells mateixos anys 1977 va néixer una companyia important, amb el nom d'El Talleret de Salt, que integrava gent de totes dues poblacions. L'estrena del seu «Woyzeck» l'any 1979 va aconseguir el deplaçament de centenars d'espectadors, i la seva projecció posterior a tot l'Estat va ser insòlita i grandiosa.
En les festes del teatre, i en els desplaçaments dels actors en autocar, es corejava la cèlebre tonada «De Can Tona a Can Pixera i al mig, l'Ajuntament», amb igual entusiasme per tothom, sense importar la seva procedència, conscients del desig del poble saltenc.
Corominas i el nou teatre
Aquest corrent artístic va donar motius a Xavier Corominas llavors alcalde saltenc per creure en la iniciativa de bastir el nou Teatre de Salt sobre el vell Can Panxut i de concertar una programació continuada i seriosa. Per aconseguir-ho va haver de comptar amb Bitó Produccions, una entitat nascuda del Talleret i integrada si es vol dir així per persones de Salt i de Girona. Els festivals de Temporada Alta ja havien començat a Girona l'any 1992, i Salt s'hi va incorporar l'any 1997, quan es va inaugurar el nou teatre. Des de llavors la col·laboració ha anat continuant amb un èxit notable.
Prescindir de tota la història molt més llarga i fecunda del que aquí hem apuntat per descriure l'encontre del teatre entre Salt i Girona com una qüestió mercantil d'eliminació de competència, és una manera gasiva i trista d'explicar un autèntic fenomen de comunicació humana al llarg de mig segle. Tant de bo en altres matèries de responsabilitat directa dels polítics s'hagués aconseguit aquesta entesa franca i desinteressada. Probablement ara no estarien els alcaldes i regidors dels dos municipis tirant-se els plats pel cap immersos en una polèmica estèril i força ridícula.
|
)
