dilluns, 27 d'octubre de 2003
>
Penjat
Escriptora
la crònica
EVA SANTANA.
.
El mag anglès David Blaine s'ha passat 44 dies tancat en una gàbia suspesa i sense menjar res. N'hi ha que estan disposats a fer el que sigui per sortir de l'anonimat
+
David Blaine, penjat a Londres. El xicot va assegurar que podia estar-se 44 dies sense menjar ni una sola cullerada de farinetes, bevent només aigua.
Foto:
OLIVERA PONTPARIC
|
He passat uns dies a Londres, just en el moment adequat, pel que sembla. Deixant de banda temes de tipus meteorològic -a Londres feia un sol espatarrant...- sembla que hi he arribat en un moment d'expectació nacional: David Blaine, un mag que intenta ser el nou Houdini, el nou Copperfield o el nou sonat de l'any, ha sortit del seu captiveri voluntari i ha anat de pet a l'hospital per recuperar-se de l'aventura. Deixeu-me que us ho expliqui perquè val la pena. El noi, que no devia saber quina altra cosa podia fer per cridar l'atenció, s'ha tancat durant 44 dies dins una capsa de metacrilat on amb prou feines podia estar-se dret o estirar-se. La capsa en qüestió penjava d'una grua d'aquestes de les obres a una alçada d'uns trenta metres. Tot això, al costat de l'arxifamós Tower Bridge. Impossible no veure'l, el noi ha escollit el lloc amb gràcia.
David Blaine, en xifres, ha acabat sent el següent: 1.056 hores de captiveri; 176 litres d'aigua consumits i 132 que sortiren en forma de pipí; 25 quilos menys; greus deficiències en el sistema immunitari; risc de psicosi, suïcidi o agressió, de mort sobtada, sordesa, danys irreversibles a òrgans principals i un llarg etcètera.
Per què aquest captiveri? El xicot va assegurar que podia estar-se 44 dies sense menjar ni una sola cullerada de farinetes, bevent només aigua, i la seva manera de demostrar-ho ha estat penjar-se d'una gàbia on ningú pogués accedir-hi i on el seu únic contacte amb l'exterior ha estat un tubet de plàstic a través del qual podia beure. En teoria, això és l'única cosa que ha entrat dins el seu turmentat cos durant aquests dies. Alguns en dubten i diuen que ha fet trampa d'alguna manera que no podem arribar a comprendre encara. Que tenia pastilles vitamíniques en algun lloc, que deu haver inventat algun sistema que se'ns escapa. Fins i tot, un amic meu deia que potser la persona que hi havia dins la capsa no era ell, sinó una projecció d'ell, al més pur estil David Coppe
rfield. D'altres el veneren i l'esperaven sota la gàbia amb cartells de «We Love You» i altres frases semblants. Aquests últims 44 dies ha estat la xafarderia de tot Londres i la gent se situava sota la capsa per fer-hi les coses més curioses: des de fotografies a barbacoes massives -és que s'ha de tenir mala llet!-. Alguns li tiraven menjar contra el vidre i d'altres pedres, quan intentava dormir. Helicòpters petits que duien hamburgueses sobrevolaven la capsa, gentilesa d'algun graciós. Fins i tot algun sàdic va intentar tallar el tubet per on bevia aigua. Una proliferació de furgonetes d'aquestes on venen frankfurts i bagels i patates fregides va aparèixer sota la gàbia en resposta a la demanda dels visitants.
A mi, personalment, el tema em deixa indiferent. Què vol demostrar, aquest senyor? Que es pot estar 44 dies sense menjar? Enhorabona. I què? Si només fos això, encara. El que em temo és que el xicot ha arribat a la conclusió que ja en tenia prou de fer de mag de segona i s'ha decidit a fer alguna cosa ben arriscada per tal que la gent parli d'ell. A veure, si realment el paio ha fet alguna mena de trampa -com la teoria de la projecció del meu amic- i ha aconseguit que ningú se n'adoni, aleshores em semblarà molt correcte i aplaudiré la seva astúcia de mag. Si al contrari, el seu únic mèrit és que ha estat capaç d'aguantar, doncs què voleu que us digui, demostra això que és més bon mag que els altres? Em sembla que no, és com si jo sol·licités una plaça al departament de Cultura de l'Ajuntament de Badalona i com a referències digués que sóc capaç de fer la volta al món en tricicle.
M'he plantejat seriosament penjar-me d'una gàbia a Roca i Pi sense menjar ni una molla durant 44 dies, per veure si aconsegueixo el reconeixement mundial del món de les lletres. Ho he estat pensant detingudament, però he arribat a la conclusió que només aconseguiria que la iaia se'm plantifiqués sota l'estàtua i em torturés amb la seva crema catalana o els seus plats de mongetes seques amb bacallà gratinades a l'allioli. Segur que em diria: «Va, dona, si per una miqueta no passa res, ningú no se n'adonarà.» Seguiré treballant intensament pel reconeixement mundial i deixaré les heroïcitats per als altres. I en David Blaine dels nassos espero
que pugui demostrar que ha fet una mica de trampa màgica, perquè, si no, no haurà valgut la pena.
|
)
