| Contactar amb El Punt - Pobles i Ciutats |
| Qui som? - El Club del subscriptor - Les 24 hores d'El Punt - Publicitat - Borsa de treball | El Punt | VilaWeb | dissabte, 21 d'octubre de 2017


dilluns, 22 de setembre de 2003
>

Decoracions controvertides

Escriptora

la crònica

EVA SANTANA. .
Tinc un amic que s'ha fet un pírcing. A la cella. Una cosa ben normal, últimament. No sé quin problema tenen, alguns, amb el tema dels pírcings i els tatuatges


+ Un home fent-se un tatuatge en una botiga de Mataró, «una manera com una altra de decorar-se i trobar-se guapo», segons l'autora.  Foto: J. DURAN
El meu primer tatuatge, als 18 anys, va ser motiu d'esvalot de l'aviram. En primer lloc, tothom es creu amb dret d'opinar, perquè alguns suposen que te l'has fet perquè la gent et miri i opini. Evidentment, el meu no agradava ningú, almenys entre la gent que en feia comentaris: uns deien que semblava un guixarot, d'altres que per fer-me allò més hauria valgut no fer res. Tot de comentaris elogiosos. Recordo haver anat a dinar amb el meu pare amb màniga llarga, en plena canícula, només per no haver de donar explicacions. Alguns dels meus familiars i amics més moderns opinaren sobre el tema i em van sorprendre bastant. Hi va haver frases memorables com ara «mira tu, quina necessitat tenies...». Amb el meu segon tatuatge vaig pensar que havent tingut la conversa abans no caldria tornar-ho a comentar. Doncs no, aquesta vegada va ser pitjor. Aleshores jo ja tenia 21 anys i les frases memorables es van centrar en el tema de l'edat: «Dona, el primer passi, perquè l'adolescència, ja se sap, però ara ja tens una edat...» El tercer es va endur el rècord. Amb 29 anys hi ha coses que se suposa que ja has d'haver superat. Si no ho has fet, potser és que hi ha algun trauma per superar o alguna mena de necessitat d'automutilar-se, autoflagel·lar-se, autoimmolar-se o, simplement, de cridar l'atenció, i això és preocupant. Vaig haver d'escoltar algun sermonet del tipus: «El que em preocupa és que a la teva edat -grrrr..!- pensis en aquestes coses en lloc de pensar en coses importants.» ¿Per què se suposa que un tatuatge és una cosa que t'ha de passar amb l'edat, que no és prou important -tant com anar a la pelu, per exemple- per dedicar-hi ni un minut a l'edat de 29 anys o que és una cosa bàrbara, un costum que no hauríem d'haver adoptat mai encara que hi hagi cultures arreu del món que el practiquin habitualment? Trobo molt més al·lucinant, tot i que perfectament respectable, que la gent es faci operar les bosses dels ulls o el pont del nas, o que dediqui tres hores cada setmana a posar-se rul·los a la perruqueria. Per no parlar de les cotilles, que devien ser una tortura malaia; dels talons d'agulla, que fan que els dits es comprimeixin al final de la sabata i et matxuquen totes les ungles dels peus, o de la depilació d'engonals, tortura que patim totes les dones, i algun home, darrerament, almenys un cop cada tres setmanes, sense que ningú es qüestioni «ves, quina necessitat en tenies». Recordo el dia que vaig notificar al meu pare que duia un tatuatge. Vaig aprofitar bé l'ocasió, naturalment. Sèiem en un bar amb una amiga seva que ens va comentar que duia el maquillatge tatuat a la cara, que s'ho havia fet a París feia vint anys. Li havien repassat les celles, els llavis i la ratlla dels ulls. El meu pare ho va trobar genial i jo, és clar, vaig aprofitar l'avinentesa per anunciar que feia un parell d'anys que duia un tatuatge a l'espatlla dreta. Ah, noi! Això no és el mateix! Que algú m'ho expliqui, si us plau. Del meu pírcing al melic ni us en parlo. M'agradaria saber quants d'aquests que opinen que els pírcings i els tatoos són una moda horrorosa, una barbaritat, una cosa de nanos malcriats, amb ocellets al cap i sense cap altra cosa important en què pensar, són els mateixos que es van discutir amb els seus pares perquè escoltaven rock'n'roll, perquè duien grenyes o lluïen bikini a la platja. I això no vol dir que, de vegades, no hi hagi gent que es tatuï una mica a la babalà o que hi dediqui massa temps del seu temps, però en tot cas són els mateixos que dediquen la majoria del seu dia a pensar què es posaran, què es compraran aquesta temporada o quin nou pentinat es faran que sigui més guai que el del més passat. Quan anava al cole, la gran discussió se centrava en el segon forat a l'orella, i ara això està superat. Algú em dirà que un forat a l'orella, quan te'n canses, deixes que se't torni a tapar i santes pasqües. Potser sí, efectivament un tatuatge és més definitiu -no més que operar-se el nas, de tota manera-, però això no vol dir que te n'acabis penedint, si t'ho has pensat bé i no has comès la bestiesa d'escriure-hi el nom del nòvio de torn -com li va passar a l'Angelina Jolie, la pobra. En fi, que no passa res, que no és una cosa que facin els rarets , els proscrits i els marginats; no és preocupant, només és una manera com una altra de decorar-se i trobar-se guapo, d'una manera molt personal, molt menys greu que treure's una costella per semblar que tens més cintura, com fan les senyores més respectables de la nostra societat.

Aquest és un servei de notícies creat pel diari El Punt i distribuït per VilaWeb.
És prohibida la reproducció sense l'autorització expressa d'Hermes Comunicacions S.A.