| Contactar amb El Punt - Pobles i Ciutats |
| Qui som? - El Club del subscriptor - Les 24 hores d'El Punt - Publicitat - Borsa de treball | El Punt | VilaWeb | dissabte, 31 d'octubre de 2020


dilluns, 5 de maig de 2003
>

El llenguatge dels sons

Filòleg

tribuna

JOAN ABRIL ESPAÑOL. .
Sempre recordarem amb perplexitat el dia que, en l'època florent de «La guerra de les galàxies», els nostres fills van passar del «pínyeu» o «pànyeu» de les pistoles del Far West a les silents espases de raigs làser («fxxxiu»!)


+ L'autor reflexiona sobre l'aprenentatge oral que els fills realitzen escoltant els pares. A la foto, taller de teatre de mainada a Arbúcies.  Foto: EL PUNT.
Tenim una necessitat imperiosa d'imitar sons cada vegada que ens hem de submergir en el món natural de les coses, des del seu origen més purament primitiu, sense gaires mediatitzacions simbòliques i vulgarment convencionals. Els primers balbuceigs infantils ens demostren aquest procés d'adquisició del llenguatge a partir de la imitació dels sons naturals. Es diu que, després d'una primera etapa de cridar i gesticular, el llenguatge devia néixer a partir d'articulacions vocals expressives i d'imitacions dels sorolls de la natura; unes articulacions que, juntament amb altres, s'haurien anat especialitzant fins a desvincular-se dels objectes i del present més immediat. Les onomatopeies habituals en els còmics, o també en les novel·les i en la literatura en general, parteixen de l'intent de conversió en el llenguatge de les imitacions dels sons de la natura, dels animals o dels objectes. «En l'ofici de pares, oncles, avis, sobretot quan encara no hem d'entaular converses de cafè, és quan més recorrem als usos onomatopeics» En l'ofici de pares, oncles, avis, sobretot quan encara no hem d'entaular converses de cafè, és quan més recorrem als usos interjectius o onomatopeics: el nadó encara no ha tingut temps d'adquirir el llenguatge simbòlic i recorre als sons més immediats al seu entorn vital: el plor amb variacions vocàliques, passant pels repetitius ba-ba, ma-ma, ga-ga, ta-ta... A partir dels dos anys, si són aficionats als cotxes, dominen a la perfecció els diferents sorolls del motor: barrum-barrum, borrom, brm, brrr, brum, mmm, nnn, pof, puf, rap, rom, rrr, tup-tup, xup-xup, zum... Sempre recordarem amb perplexitat el dia que, en l'època florent de La guerra de les galàxies, els nostres fills van passar del pínyeu o pànyeu de les pistoles del Far West a les silents espases de raigs làser (fxxxiu!). El grau de contacte amb els animals o amb la natura es reflecteix en la capacitat expressiva del llenguatge més natural: des del conegut arri pe r a un cavall (o un ase, una mula...) fins a les sis variants de què disposem per fer-lo aturar: bo, ei, eis, ep, ou, xo. També en l'àmbit militar, el conegut crit per executar les ordres de comandament pot tenir tantes variants com nombre de càrrecs l'executen, encara que els més estàndards són una obertura vocàlica (una a o una e) seguida d'una vocal de tancament palatal, és a dir, una i: ariii, eing, aing... Compareu aquestes ordres d'execució amb les més acostades al llenguatge, com poden ser: ara, va, ja, les quals tenen poca nitidesa sonora, els manca l'agudesa executora i fuetejadora de les anteriors. Els mots onomatopeics són mots transparents, perquè, encara que els sentim per primera vegada, ens permeten intuir-ne el significat, ja que reprodueixen el soroll que fa allò a què es refereixen. Però l'onomatopeia no és mai una reproducció exacta de la realitat dels sons, perquè el llenguatge de les interjeccions és el resultat del procés de verbalització del so natural d'acord amb unes regles lingüístiques (és a dir, abstracció, simbologia convencional). Aquesta és la raó, doncs, que un mateix so el veiem o el sentim expressat de diverses maneres segons les formacions onomatopeiques de diferents idiomes, com ara el famós lladruc «estàndard» del gos: bub-bub (català), guau (castellà), ouah ouah (francès), bau bau (italià), au-au (portuguès), bow-wow (anglès), wau wau (alemany), o la veu del gall: quiquiriquic (català), quiquiriquí (castellà), cocorico (francès), chicchirichì (italià), cocoricó (portuguès), cock-a-doodle-doo (anglès), kickeriki (alemany). La capacitat generadora de produir sons onomatopeics i mots expressius per mitjà del valor psicològic de les vocals o consonants dependrà del ventall d'elements sonors que representi un determinat so (el so [a] suggereix grandesa i claredat; el so [i], petitesa o finor; el so [u], lletjor). El nombre onomatopeic pot ser, fins i tot, espectacular com més ens acostem als efectes sonors naturals, combinats amb els diversos timbres vocàlics. Així, l'acció de colpejar es pot expressar de més de cent formes (bim-bam, bum, cataclac, clinc, gong, tap-tap, txac, xec...); la qual cosa ens demostra -i els autors del Diccionari d'onomatopeies (d'Edicions 62) demostren- que el lèxic comú té un gran component del llenguatge fònic. Que el retorn al llenguatge natural ens faci més lliures.

Aquest és un servei de notícies creat pel diari El Punt i distribuït per VilaWeb.
És prohibida la reproducció sense l'autorització expressa d'Hermes Comunicacions S.A.