dijous, 4 d'octubre de 2001
>
¿Què és un cognom català?
Filòleg
tribuna
JOAN ABRIL ESPAÑOL.
.
El (cog)nom no fa la cosa, i per molts «Martínez, Pérez, González, Vázquez...» que ens trobem al país, continuarem pensant que Catalunya és un tot integrador de cultures amb una voluntat inequívoca d'incrementar el potencial del país
+
Jordi Oliveras és el director de l'Idescat, l'institut que acaba de fer públic els cognoms que actualment són més freqüents a Catalunya.
Foto:
MIQUEL RUIZ.
|
Els noms i els cognoms canvien, i, òbviament, les persones també, però els noms de lloc es conserven. I aquesta conclusió és així per una simple raó física: els llocs acostumen a mantenir-se aferrats a l'escorça terrestre, mentre que els catalans ens desplacem i, per tant, som movibles i, sortosament, recanviables. Aquesta podria ser una de les grans conclusions derivades de la consulta d'una nova web sobre onomàstica de l'Institut d'Estadística de Catalunya (Idescat).
Els vint cognoms més freqüents a Catalunya són d'origen castellà, si exceptuem parcialment el cognom Garcia, sense accent, que és el nom d'un municipi de la Ribera d'Ebre. Martínez, López, Sánchez, Fernández, Rodríguez, Pérez... encapçalen les primeres posicions en el rànquing de més freqüents: és a dir, que un de cada sis catalans porta una zeta final en el seu primer cognom.
¿On són els Vilarnau, Pujol, Presseguer, Puig-arnau, Maragall, Ferreter, Ferrer, Soler...? No ens espantéssim: encara trobem essències de catalanitat en els cognoms que viuen, es reprodueixen i moren a Catalunya, però l'índex de freqüència ens indica el que ja intuíem o ja sabíem. Ara, la majoria de mitjans de comunicació han destacat aquesta dada, encara que els habitants de Catalunya fa anys i panys que ho vivim tant en la vida laboral com social: carteres de clients a les petites i mitjanes empreses, les llistes dels fills o els néts penjades a la porta d'entrada a classe, les guies de telèfon...; però mai fins ara una llaminera base de dades de noms i cognoms com la de l'Idescat (www.idescat.es) no ens havia fet alçar els ulls per gaudir d'una panoràmica de conjunt i fins i tot d'una interessant retrospectiva històrica.
Catalunya és una terra de pas o d'immigració des de fa segles: tenim actualment més Muhammads (el porten un de cada 332 homes) que Rogers, Paus, Àlexs o Pols. Som un país d'acolliment amb un «sistema català de reproducció», resultat de la mescla de baixa fecunditat i elevada immigració: una part de catalans ho són per naixement i una altra part es fan catalans per adopció (els immigrants).
Aquest caràcter acollidor de llarga tradició històrica ens ha de fer reflexionar sobre l'efímera catalanitat dels noms i els cognoms i el preservador tarannà de la toponímia. Hem de distingir, doncs, entre l'origen dels llinatges i el caràcter integrador del país que acull els Martínez, González, Pérez, Hernández, Álvarez, Domínguez... per homogeneïtzar-los amb els d'origen estrictament català. Vistes les estadístiques de l'Idescat, però, ens hem de preguntar què és un cognom català. La resposta de caràcter filològic podria ser que és aquell que per la forma i l'origen respon a les característiques pròpies de la llengua catalana (Llagostera, Garriga, Fuster, Puig, Sabater, Mont-ras...). La resposta de caràcter polític podria ser que és aquell que arrela al país i s'hi integra per impulsar i beneficiar la societat, perquè és interessant que els immigrants se sentin còmodes en el país de rebuda.
No obstant això, i afavorit per l'aparició del decret de correcció ortogràfica de noms i cognoms catalans, una part dels ciutadans amb cognoms «de rànquing» han demanat a l'administració catalana la correcció ortogràfica, per exemple, dels Martínez per Martines, dels López per Lopes o Llopis, dels Gómez per Gomes o Gomis... cognoms que no han de passar per la impremta ortogràfica perquè són d'origen no català. Ens trobem, per tant, davant una part de la població que introdueix un nou concepte de correcció: passaríem, doncs, de la fase de mera correcció d'un cognom català mal escrit a l'adaptació catalana d'un cognom d'origen castellà o d'una altra llengua. Quan disposem de dades estadístiques, però, podrem analitzar amb detall el percentatge de la població, que intueixo petit, davant d'una població majoritària amb cognoms d'origen castellà que es lleven i se'n van a dormir en català.
Sigui com sigui, el (cog)nom no fa la cosa, i per molts Martínez, Pérez, González, Vázquez, Ramírez, Giménez que ens trobem al país, continuarem pensant que Catalunya és un tot integrador de cultures amb una voluntat inequívoca d'incrementar el potencial del país.
|
)
