VilaWeb  
llibres per sant jordi 2007
tornar a portada
Edicions Bromera
Cartes a Màrius Torres seguides de Viatge d’un moribund
Joan Sales

El febrer del 1936, un jove poeta inèdit comença a cartejar-se amb una noia tuberculosa per fer-li passar l'estona al sanatori on viu reclosa. Cinc anys més tard, és una obra excepcional el que ha pres forma a través de 185 cartes. Entre la primera i l'última, Joan Sales ha presenciat la sublevació militar i l'arravatament anarquista a Barcelona, ha ingressat a l'Escola de Guerra per incorporar-se com a oficial a l'Exèrcit de Catalunya, ha combatut als fronts de Madrid i Aragó, ha viscut la derrota militar i el pas de la frontera com a vençut, s'ha exiliat primer a França, després a Santo Domingo. També ha travat amb un altre poeta, Màrius Torres, una amistat epistolar en què la discussió literària i política es trena amb l'intens dia a dia de la guerra i l'exili. I ha abocat al vers l'experiència íntima de la Història.
Tino Costa
Sebastià Juan Arbó

Tino Costa és un fill de pare desconegut, reprovat de naixement per tot un poble, Amposta, a escorrialles del segle XIX. El seu primer contacte amb el món és violent; la seva vida, una experiència sistemàtica de la maldat sota totes les formes, siguin les de la inventiva infantil o aquelles, monòtones, dels homes fets, en primer lloc la guerra. Però Tino Costa és també l’esperança inestroncable, la fam d’innocència, l’impuls cap a la bellesa i l’amor, que es desperta quan sembla que el cor és ja de cendra.

El palau dels somnis
Ismaïl Kadare
Traducció: Maria Bohigas

Aquesta és, sense abús de paraula, una novel·la kafkiana: un palau tancat al món exterior des d'on l'administració imperial recull i sotmet a judici els somnis de tota la població, i un subjecte que es deixa atrapar en l'engranatge. Només que, aquí, l'oprimit és també opressor: Mark-Alem, el jove protagonista, entra al Pa­lau dels Somnis per fer-hi carrera i dirigir-lo un dia.

Amb tota la seducció d'una novel·la, una re­flexió sobre la subjectivitat del poder i la des­humanització de la persona, per un dels autors més reputats i guardonats del nostre temps (Man Booker International Prize 2005). Sen­se cap mena de dubte, una obra mestra de la literatura contemporània.

Cor de gos
Mikhaïl Bulgàkov
Traducció: Josep Maria de Sagarra

Un doctor Jekyll aristòcrata en plena URSS; un soviet d’inquilins amb ganes d'ocupar el seu vell palau; uns pacients sotmesos a operacions monstruoses per retrobar la potència física de la joventut; un petaner famèlic a qui el savi canvia les glàndules sexuals per les d'un assassí executat: vet aquí els ingredients d'aquest relat satíric que desafia alegrement la societat soviètica –qui explica i comenta, naturalment, és el gos.

Mirall trencat
Mercè Rodoreda

“Una família rica, una casa abandonada, un jardí desolat... Tenia ganes de fer una novel·la on hi hagués de tot això.” Mirall trencat és la més profusa de les novel·les de Mercè Rodoreda, un retrat de família al llarg de tres generacions i un imponent retrat de dona amb la figura de Teresa Goday. Amb el pròleg de l’autora.

 

Incerta glòria seguida d’El vent de la nit
Joan Sales

Incerta glòria podria ser una novel·la d’amor si no fos una novel·la de guerra: tres homes s’hi enamoren d’una mateixa dona, tres companys de front que comparteixen el viure al ras sense saber si demà hi seran encara.

Quina és la seva guerra? La del 36, viscuda des del bàndol republicà, i molt s’ha dit que Incerta glòria era la gran novel·la dels vençuts. Mig segle després de publicar-se’n la primera edició, la guerra d’Incerta glòria apareix com la guerra, aquella experiència vital que aguditza fins als límits tot el que treballa per sota qualsevol joventut: afany d’amor, de vida, afany d’immortalitat que es tradueix en desig obsessiu i desemboca en la mort quotidiana. Molts moren a la guerra, però als que no hi moren els passa que sobreviuen a la pròpia joventut. Alguns arriben a envejar els que van morir al front sense assistir a aquesta altra derrota, el fer-se vell. Tot home estima i enyora la seva joventut; què enyora i estima aquell per a qui joventut i guerra són una mateixa cosa? “És amb vergonya que confesso no haver-me curat mai ni de la meva joventut ni de la meva guerra. ¡Les duc, les duré sempre a la sang com una infecció!”, diu l’ex-soldat Cruells en El vent de la nit, l’última part de l’obra.

col·labora llibres.cat