Neta Elkayam és una cantant israeliana d’arrels marroquines. En aquest vídeo, es poden veure jueus i marroquins que canten la cançó “Muhal Nensah”, que en àrab significa “Impossible oblidar-lo”. Demostren la complicitat de les relacions entre els jueus mateixos i entre els jueus i els àrabs.

Hi ha molts elements que poden passar desapercebuts, però són clau per a entendre algunes realitats: les banderes en són un. L’últim país que s’ha independitzat a l’Àfrica és el Sudan del Sud, l’escissió del que era un dels països territorialment més grans del món. En aquest context, es poden observar similituds entre les banderes del Sudan i d’uns altres territoris àrabs, com ara la de Palestina, la de la República Àrab Sahariana Democràtica i la de la Rebel·lió Àrab. Però, també, entre la bandera del Sudan del Sud i la del país africà veí, Kenya.

Amb aquest vídeo, s’acaba un curs de geopolítica que, tal com recorda Vicent Partal, pretén mostrar un món que no és tan senzill ni tan lineal com ens el volen vendre.

Un dels punts més peculiars de l’Àrtic són les illes Svalbard, un arxipèlag que es regeix per un tractat internacional. Tots els països signataris tenen el dret de tenir-hi comunitats que hi visquin i d’explotar els recursos naturals de la zona. Com a curiositat, és sorprenent que Rússia tingui una ciutat ex-soviètica en un territori noruec, un estat que forma part de l’OTAN.

Encara que Corea del Nord és un dels estats més endarrerits del món, militarment, s’ha anat armant i ha pogut crear coets balístics capaços de recórrer grans distàncies. A més, hi ha el dubte sobre si té la bomba atòmica. Habitualment, les potències militars, abans han estat potències polítiques i econòmiques, però no és el cas.

En aquest capítol de geopolítica, Vicent Partal explica quina és la capacitat militar de Corea del Nord i fins on podrien arribar els míssils, que ha estat provant aquests darrers anys.

Actualment, tan sols hi ha setze estats que reconeixen Taiwan com a representant legítim, com ara Burkina Faso i Eswatini, i n’hi ha catorze més que hi mantenen relacions diplomàtiques oficialment. La Xina no reconeix l’estat taiwanès i el considera una província rebel.

El 2 d’agost, la presidenta del Congrés dels Estats Units, Nancy Pelosi, va aterrar a l’illa, malgrat el clima de tensió màxima i les advertències de la Xina, que va respondre amb una amenaça de llançament de míssils a la mar de l’est de Taiwan.

Vicent Partal explica la situació de màxima tensió entre totes dues regions.

El descobriment del poder que aquests petits estats tenen conjuntament ha encès una cursa entre les grans potències per a consolidar aliances, especialment entre la Xina i Taiwan.

En aquest capítol, Vicent Partal explica dos fenòmens que influencien la realitat geopolítica del territori. En primer lloc, hi ha una zona entre els Andes i l’Amazònia que és impossible de travessar, cosa que fa del continent un territori dividit.

En segon lloc, cal tenir en compte el canal de Panamà, una de les principals causes del control dels Estats Units. Però avui hi ha en marxa un projecte que permetrà el pas de vaixells d’una grandària molt superior: el canal de Nicaragua. Un canal molt important geopolíticament, perquè forma part dels grans projectes que la Xina va construint per tot el planeta.

Les dificultats econòmiques i polítiques marquen la realitat del continent. A més, cal recordar el passat tràgic del tràfic d’esclaus i els processos de colonització i descolonització, que han deixat unes conseqüències fatals. És el continent amb menys règims democràtics i més pobresa del món, tot i que els darrers anys la situació es va revertint.

Actualment, l’àrea més perillosa de l’Àfrica és el Sahel, geogràficament, la zona de transició entre el desert del Sàhara i l’Àfrica Subsahariana. Concentra moltes de les crisis del continent, com ara el terrorisme de Boko Haram, a Nigèria; la revolta tuareg, a Mali; i la situació crítica de Somàlia, que vam tractar en el darrer capítol de “Geopolítica”. A més, la situació del Sahel és clau per a entendre què s’amaga rere la crisi amb Algèria, ocasionada per les decisions espanyoles en relació amb el Marroc i el Sàhara Occidental.

Per analitzar aquesta realitat des d’una perspectiva geopolítica, cal tenir en compte la presència de la població somali a l’est d’Etiòpia i a la franja costanera de Kènia. Somàlia és un estat pràcticament fallit que es divideix en tres zones: Somalilàndia, la part més estable; Puntland, un territori en disputa per les tendències independentistes; i l’estat somali.

Aquesta situació és un polvorí que podria desencadenar un gran conflicte i desestabilitzar el continent africà. Vegeu-ho en el vint-i-quatrè capítol del curs de geopolítica.

Quan l’estat israelià fou proclamat, automàticament va ser atacat per les tropes dels països àrabs veïns. El resultat va ser que la frontera va tornar a ser dibuixada i es va reduir la presència àrab a la franja de Gaza i a Cisjordània.

L’augment del nacionalisme a Israel va fomentar l’ocupació de Cisjordània, que tot i que era reconeguda com a estat, va ser ocupada militarment. Hi ha una proposta, minoritària, però molt influent entre els sectors religiosos més extremistes, que creu en allò que anomenen el gran Israel. Un hipotètic estat que arribaria fins a Kuwait i ocuparia el Líban.

Per a entendre la situació geopolítica d’un territori, cal retrocedir en el temps i analitzar els mapes que mostren el passat, perquè expliquen moltes coses complicades de veure a simple vista. Sota el domini colonial de l’Índia hi havia moltes regions que avui són estats, com ara Birmània, Sri Lanka, Bangladesh i, a l’oest, el Paquistan, una divisió que va significar la separació entre la població musulmana i hindú de l’Índia.

Al nord-oest hi ha el Caixmir, un territori amb una forta identitat pròpia, que s’ha convertit en un conflicte a tres entre els estats que l’ocupen, la Xina, l’Índia i el Paquistan. Preocupa molt una possible escalada bèl·lica, perquè tots tres països són potències nuclears i podria desencadenar una situació extremadament complicada.

Això s’ha traduït en una crisi d’identitat al món àrab que s’ha vist vinculada a la religió com a resposta a l’imperialisme occidental. Actualment, l’islam és l’única religió en expansió. Ja ha arribat a Moçambic, de manera que s’estén a l’Àfrica subsahariana; a Indonèsia, que és el país amb més població musulmana; i fins i tot a Amèrica, on comencen a haver-hi poblacions musulmanes importants.

Després dels atemptats de l’11-S, la geopolítica del món va canviar radicalment, perquè la prioritat dels Estats Units va passar a ser la guerra contra el terror. En aquest sentit, ha dibuixat una zona esgarrifosa a ulls dels americans, que anomenen zona de no integració.

El món s’ha convertit en un gran territori insegur per als Estats Units, especialment a la zona del Llevant. Arran del conflicte d’Ucraïna, hi ha dos fenòmens que empitjorarien aquesta situació i que se’ls escapen de les mans, Rússia i la Xina.

Rússia és un país que, excepte a l’oceà Pacífic, no té sortida a la mar. Històricament, aquesta situació ha creat una paranoia que es tradueix en la voluntat permanent d’expandir les seves fronteres cap a l’oest d’Europa. En aquest sentit, els russos consideren que la línia mínima de defensa és entre Sant Petersburg i Rostov, la zona més poblada, industrialitzada i amb més agricultura del país.

La Unió Europea va canviar radicalment el panorama europeu. Per mitjà d’un projecte arquitectònicament simple i eficaç, va assolir que països de caràcters molt diferents es mantinguessin dins un bloc unitari, però amb molta llibertat entre si.

Tanmateix, Europa té problemes de definició, que el Brexit ha posat en relleu, i a les seves fronteres, que com més va més difícils de dissimular són. És el cas dels conflictes entre Turquia i Síria, Rússia i Ucraïna, Israel i Palestina i el Marroc i Algèria. Europa ha estat capaç de construir una zona de coherència, però els maldecaps a les seves fronteres són una realitat. La reacció temporal ha estat la construcció de murs, però, a llarg termini, la Unió Europea haurà d’expandir aquesta àrea d’estabilitat si vol trobar-hi una solució.

Aquest creixement encén les alarmes del Japó, que fins ara dominava la conca asiàtica, però també del Regne Unit, Austràlia, Nova Zelanda i els Estats Units. Aquests països, que geopolíticament envolten la Xina, són la base d’una nova organització del pacífic, que podria ser equivalent a l’OTAN.

Ara, la Xina també té problemes interns, com ara la qüestió de les minories. Dins les seves fronteres, hi ha conflictes amb la població Uigur, amb el Tibet, amb Hong Kong i amb Mongòlia. La concentració dels xinesos Han a l’est del país, la zona on es concentra més població, és clara, però la Xina necessita els extrems del territori, que són imprescindibles per al seu pla de la ruta de la seda.

Aquest punt central al llarg dels segles s’ha anat desplaçant arreu del món per Florència, Alemanya, Londres, Tòquio i, avui, Xangai. Aquest fenomen es pot observar en factors com ara la demografia, l’economia i les patents, i té conseqüències geopolítiques molt importants, com ara la fundació d’una nova OTAN per controlar la Xina.

En aquest sentit, occident va deixant de ser important, mentre l’Àsia pren relleu.

L’eix a partir del qual neix la geopolítica com a disciplina és el mapa de Mackinder, que divideix el món en l’àrea central, l’àrea marginal, l’àrea insular i un cinturó que envolta les tres primeres zones. Segons aquest mapa, el conflicte es crea a la zona insular, perquè prova d’acorralar la potència que se situa a la zona central.

Avui, aquesta interpretació no té una traducció tan senzilla, el món és molt complex, però d’alguna manera moltes de les explicacions geopolítiques es mantenen.

El món fortalesa, format per Nord-amèrica, Europa i Austràlia, encara que tan sols concentra el 14% de la població mundial, en gestiona el 59% de la riquesa. I el món extramurs, és format pel 84% de la població, però tan sols gestiona el 40% de la riquesa.

N’hi ha que distorsionen el mapamundi, que estem acostumats a veure, i representen els diferents països segons la població, i els comparen amb termes de producte interior brut. Si ho complementem amb mapes estatístics, és fàcil observar que, encara que aquestes darreres dècades la pobresa mundial ha disminuït, on hi ha més població que viu en la pobresa és a l’Àfrica subsahariana.

En aquest sentit, les desigualtats entre regions, estats i continents són claus per a entendre les situacions que viuen i els conflictes entre els diferents estats del món.

A l’Europa occidental hi ha una gran quantitat de territoris amb aspiració a aconseguir un estat, com ara els Països Catalans, el País Basc, Galícia, Escòcia, Bretanya, Gal·les, Còrsega i Flandes. En canvi, a la part oriental d’Europa pràcticament totes les nacions tenen un estat, encara que no tots els estats concentren la nació sencera.

A la resta del món també trobem moviments independentistes a l’Àfrica, com ara la Cirenaica, una possible solució del conflicte a Líbia, el Sàhara Occidental i la Katanga, que s’ubica a l’actual República Democràtica del Congo. I a Amèrica del Nord, també hi ha casos molt diferents entre si, com ara el Quebec a l’estat canadenc, els moviments indígenes, com ara els Sioux, i posicions històriques ben complexes, com ara el sud dels Estats Units.

En aquest sentit, quin podria ser el pròxim territori a esdevenir estat? Ho explica Vicent Partal.

Per exemple, ho veiem en el resultat de les eleccions federals: la zona ex-soviètica s’inclina cap a posicions més extremes, i, respecte de les creences religioses, a l’antiga República Democràtica Alemanya són majoritàriament ateus.

n el cas d’Ucraïna, cal observar la frontera en fragments, atès que és formada per unes quantes zones que s’han unit en diferents períodes històrics. I si es vol estudiar la realitat del conflicte talibà, cal anar més enllà de les fronteres de l’Afganistan. I encara més si es té en compte que els talibans són seguidors de l’Islam deobandi, un moviment que va néixer a l’Índia, per a alliberar-la del domini britànic.

Hi ha molts més exemples, com ara la Transnístria, una república pro-russa independent que es troba entre Ucraïna i Moldàvia. També Xipre, una illa dividida en tres zones: la república turca al nord de Xipre, tan sols reconeguda per Turquia; els enclavaments britànics, que són enormes bases que encara avui són possessió del Regne Unit, i la República de Xipre, que fa servir el mapa de l’illa com a bandera i, així, mira de crear la sensació de cohesió.

Els europeus estan acostumats a veure un mapa amb Europa al centre i els pot sorprendre el que s’ensenya als Estats Units, en què el continent americà és al centre. A la Xina i part de l’Àsia, es fa servir un mapa en què la Xina és al bell mig; la traducció del nom és “l’imperi del mig”.

També, hi ha projeccions insòlites, com ara un mapa en què el centre és el Pol Nord, que posa en relleu que és un centre militar, per exemple, si es genera un conflicte armat entre Rússia i els Estats Units, i que com més va més importància agafa comercialment.

També cal tenir en compte la infrastructura virtual. Els centres principals –al nord d’Europa i als Estats Units– i el trànsit –es dirigeix majoritàriament a l’Àsia– demostren una situació desigual i no equiparable a tot el món.

El clima és un fenomen molt complex que determina una qüestió tan important com ara on viu la població. Si dividim el planeta en franges segons el clima, veiem que la major part de la població viu en les zones temperada i càlida.

Ara, hi ha més factors que poden canviar la manera de viure, més enllà de la latitud. El corrent del Golf n’és l’exemple paradigmàtic. A la mateixa latitud que en zones del Canadà on no es pot viure, a Europa hi ha països que tenen un clima molt diferent i molta població.

Tenint en compte el nivell de complexitat de la climatologia i que el canvi climàtic pot alterar aquesta realitat, el clima és una de les claus que cal estudiar bé en la geopolítica.

Ho explica Vicent Partal en el cinquè capítol de la sèrie Geopolítica.

En primer lloc, cal desfer alguns equívocs: la imatge que tenen els occidentals és que vivim en un planeta superpoblat, en què els espais buits pràcticament no existeixen, i això no és pas cert. Indonèsia, el sud-est asiàtic, l’Índia, la Xina i el Japó concentren més població que cap territori més i, per força, això implica grans buits a la resta del món.

En aquest sentit, la població és una de les claus més importants per a entendre la geopolítica mundial. Les diferències de població indiquen quines són les condicions objectives dels territoris.

Encara avui, les mercaderies es traslladen majoritàriament per la mar, però les persones rarament es mouen en vaixell; l’avió és el mitjà més habitual. Això té conseqüències importants. Per exemple, la pandèmia hauria estat substancialment diferent si no haguessin existit les connexions aèries. Al començament, quan es van detectar una quarantena de casos a Wuhan, dues persones infectades de covid van volar a Bangkok i una a Tòquio, un gran aeroport intercontinental.

Us ho explica el director de VilaWeb, Vicent Partal.

Per exemple, si bé la distància entre l’Àfrica i l’Índia pot semblar molt gran, la distància marítima i els corrents, molt favorables a la navegació, indiquen la contrària. La història ho demostra amb punts d’unió entre els territoris, com ara la lluita contra l’apartheid a Sud-àfrica, en què la població índia va unir-se contra la jerarquia racista. També ho veiem en qüestions demogràfiques: hi ha poblacions africanes a l’Índia i poblacions índies a l’Àfrica, i a Dar es-Salaam, la ciutat més poblada de Tanzània, la influència cultural índia és molt present.

Però cal tenir en compte dues coses. La primera és que no hi ha manera de representar la terra sobre una superfície plana sense fer una distorsió de la realitat. I la segona és que el planeta no té nord ni sud, tot depèn des d’on s’observa. Aleshores, si tots els mapes falsifiquen la realitat, cal aprendre quins s’han de fer sevir quan es vol comprendre alguna cosa. Si es combinen adequadament, es pot tenir una idea bastant aproximada de la realitat.