Vivim dins un feixisme híbrid.

No el de Hitler-Franco-Mussolini-Stalin.

No el dels mètodes de control i d’intimidació dels estats totalitaris del segle XX.

Malgrat tot, hi ha molts de trets que s’assemblen: fusió entre estat i partit, fascinació per la tecnologia, virilisme, expansionisme, trucatge dels mots, manipulació de les consciències.

Una mala fi de distopies de ciència-ficció descriuen el nostre present: el futur volen que sigui com un retorn a una suposada edat d’or, mentre s’instaura una acceleració del necrocapitalisme sense que es vegi cap futur discernible.

T’agradaria que hagués començat així, o ho trobes un poc fort?

Emperò l’estat del món que m’envolta per un cantó i el llibre lúcid i clar de l’amiga Asma Mhalla (Cyberpunk. Le nouveau système totalitaire) per l’altre, m’han fet veure i creure allà on som.

Politòloga, pedagoga, recercadora atípica i d’una intel·ligència rara, combina una informació detallada de primera mà amb el significat del fons dels problemes globals.

Em sent identificat amb ella quan raona que Europa va sense brúixola, es revela en “dèficit de capitalització” i duu el camí de convertir-se en un “club de beneficiaris de l’assistència social”.

Em sent ben retratat per les seves paraules alades quan diu que cadascun de nosaltres estam aferrats a la pantalla, perpetuadora de simulacres que colonitzen la consciència i transformen la realitat.

Constatació inquietant que moltes de vegades em treu la son, i la salut.

No té remei, tota medecina em sembla irrisòria. 

Però aquella forma de resistència a la qual em vull acollir és un desafiament, allò que els poders ens volen robar: practicar sempre seguit la permanència humana.

Romandre humà tostemps.

Quines són les regles bàsiques? Quins són els exercicis diaris?

Hem d’estimar molt.

Hem de reflexionar molt.

Hem de riure molt.

Hem de respirar molt.

Hem de compadir molt.

Hem de lluitar molt.

Hem de convertir-nos en cos i ment en tots els sentits dels termes.

Hem de tancar les pantalles, les finestres, la informació, els ulls, tot allò que ens atrofia i ens anestesia, i obrir el cor i el cervell de pinte en ample.

Em sent cansat com si hagués caminat hores i hores per un bosc ple de prodigis, aprenent a donar ressonàncies a l’absència, dreceres a la finitud, armes al combat, serenitat a la contemplació.

Sent per una intuïció instintiva que no puc analitzar que el sòl tremola de mal nou a Europa en uns temps de sobresalts continus.

I només puc veure que una manera de vèncer la demagògia per un cantó i la ultradreta per l’altre, que ens ofeguen a les totes, és amb més i més i més democràcia inacabable.

La música de Joan Sebastià és allò que surt d’una pedra que trenc.

Les flors són preguntes que venen cap a nosaltres i ens supliquen que no contestem.

Què esperes de mi? Allò d’un jazzman que torna: un fraseig, vellut, l’avior revisitada.

Vull escriure la novel·la d’un escriptor la ploma del qual és la llum.

No hi ha millor garantia de l’honor que la vulnerabilitat.

En el món no he sabut fer altra cosa que asseure’m a les escales d’un poema i demanar almoina.

L’esperit és una espècie no protegida.

Il·luminar un segon és il·luminar per sempre.

L’important és estimar.

Pas pena que es crivellin o esclatin.

Em sabria greu que aquestes peces transparents que fan aigües fossin destruïdes per aquest calabruix terrible que no té aturall.

Sent l’agonia del moment present que es desintegra en el passat.

I al mateix temps, dins l’estrúmbol de la calabruixada, em ve al cap una idea tranquil·litzadora; potser tot quant escric és una rapsòdia: trossos d’altres obres, d’altres veus, d’altres motius.

Ara mateix tenc a l’enfront de la taula una reproducció d’un quadre de Cézanne; tota la superfície de la tela, tots els objectes que hi figuren (fins i tot el fons) foren pintats amb la mateixa atenció apassionada.

Molt a poc a poc deixen de caure amb violència aquestes bolles petites i rodones que em recorden les juguesques amb els amics de la meva infantesa quan pels carrers de la vila el “toc i pam” amb bolles i bolins feia matx.

Veig que les frases, els mots funcionen com a cossos conductors; la lletra i les significacions creen cruïlles que condueixen a les juxtaposicions més sorprenents, a l’aparició de relacions noves, a l’ancoratge incansable de l’experiència viscuda.

El calabruix s’ha aturat en sec.

I arriba de molt enfora el renou novell d’un silenci entrecreuat amb alguns refilars d’ocells.

Avui cerc una harmonia, una música.

I en la recerca, progrés laboriosament, vaig a les palpentes, a cegues, m’encall en carrerons sense sortida, partesc de bell nou, em perd, i puc assegurar que tostemps em moc damunt sorres movedisses.

L’escriptura es fa, la faig, i em fa.

El vent del temps mou els xiprers negres del caminal i fa tremolar els fullatges marrons dels vells pollancres que mostren la seva esplendor en les planes del meu darrer conte en què em pas una mala fi de temps per descriure la saviesa del crepuscle tardoral travessat dels vermells més hemorràgics que he pogut pintar amb paraules.

“Desapareixem tots a velocitats diferents, en les tenebres”, diu el meu protagonista que es buida del seu talent com un Petroni dessagnant-se al seu bany mentre al voltant sura un perfum de temps perdut.

Per què no puc fer una escriptura nítida i flexible, ben feta i diferent?

Una llàgrima es nua al pit.

Fa fred.

Però tenc tantes de ganes de viure!

Ara, darrere els vidres que no s’han crollat hi ha una llum negra semblant a la de les Vanitas del segle XVII que evoca l’amenaça atòmica i una possible fi del món.

Puc saber que ha arribat el temps d’atacar per totes bandes i per tots els angles per no fer el bategot.

Treballar des del principi en el cor de la il·lusió, en la nit de les veritats i les mentides.

Desvetlar la impostura amb retorns cap enrere, pastitxos integrats, preses de contrangle, citacions, el segon grau, fantasies, la picada d’ull, el muntatge infinit.

L’escuma de les planes empeny la contarella plena d’intensitat i d’exultació.

El vell mestre de l’escena que condensa en el seu gest l’amargor elegant i l’empresa sexual sofisticada, li pontifica a l’actriu jove plena de fervor: “La meva teoria de base és que l’ésser humà més digne és ridícul almenys dues vegades per dia, no ho sabies?”

I ella respon amb els ulls espirejants, potser un poc banyats: “Hi ha miralls per a la incandescència?”

El vell mestre voldria saber la impregnació de somnis que preludia una encarnació com la d’Enone, aquella humil i complexa dida de Fedra, la filla del sol.

“He fet molta de feina amb la veu: hi ha en la veu tots els problemes emocionals, còmplices, amorosos, aquesta qualitat essencial que valoro. Els mots et porten tan lluny, fins al final. La veu que surt és una altra veu. És el cos sublimat, extenuat de desig. Alguna cosa que s’erotitza tot d’una. Cal prendre la llibertat d’aquesta expressió, com la de les llàgrimes. Què ressent en la meva veu? Alguna cosa molt vertical, molt bella, que ha estat maltractada per la vida.”

Estic dins el fervor, dins el recolliment.

Ja he pintat el meu quadre de mots: no el veig.

Massa a prop.

Avanç cap a una altra terra del temps, cap a una altra frontera.

Com es pot dir sense impunitat una cosa així?

No record ni el lloc, ni l’estat entre nosaltres, ni l’estació, ni quasi res.

Podria ser que fos l’any del pensament màgic.

Només la veig amb la seva fesomia tan alegre com irònica, amb aquella forma d’amollar sentències o polissonades amb la mateixa entonació una mica quequejant de nina malcriada que sap agafar aires de tanoca per dir les veritats més essencials.

I amb aquell punt chic que no la deixava mai, com si et donàs un regal xifrat, em va dir mots memorables.

“No se sap mai el que ens reserva el passat.”

Aquí hi ha la substància del record: la sensació, la vista, l’olor, els muscles amb els quals hi veim, entenem i sentim, les cordes vocals, els tactes, la serenor de viure.

L’aliança fràgil del canalla i de l’estricte em fa veure un sense sostre tirat damunt papers de diaris i tapat d’un cobertor de fulles de veres en un jardí d’una plaça pública amb plataners gegantins. Vull recalcar que les fulles són tan marronoses i brutes que es confonen amb el terra. La gent passa al seu costat i el mira de reüll com si fos una escultura de Julio López Hernández.

La lenta hemorràgia de vellejar em fa veure aquesta escena com un signe dels temps.

Com funcionen els detectius del sentit?

El misteri dels confins m’atreu com les resplendors d’una foguera en la nit alta.

Enyor l’acèdia monacal i la cambra de Proust. Potser una frase que record de l’escriptor de la Recherche em dona el to d’un allegro: “El súmmum de la intel·ligència és la bondat.”

I, on és la bondat?

Defora hi ha pluges de sang humana i no humana, i hauríem de ser conscients del desastre que ens pot caure damunt no importa quin moment del dia, i les paraules més repetides són mots d’escorxador: acarnissament, fúria, despeçatge, malestar, ràbia, odi, repulsió, carnisseria, nàusea, infern, guerra, desesperació, i sembla que hi ha tants de morts a la tevé i als diaris i a les converses que hem oblidat el sentiment de ser mortals, i no canta ningú de joia quan es desperta viu cada dia.

No hi havia hagut mai tantes de representacions simultànies de confusió, de renou, d’agitació, de combat, de cinisme, de ressentiment, d’explosions per res, de morts per res.

Vivim en els límits del suportable, i no ens en temem.

Serveixen de res les intimidacions orgàniques i biològiques dins aquest remolí implacable d’hilaritat i d’horror?

Es creen sempre seguides d’acceleració i inanitat maquillades pels necrocapitalismes de cada dia que ens injecten un diluvi anestèsic d’imatges i espots publicitaris que reprimeixen les possibilitats de pensar per un cantó i l’atròfia de les sensacions per un altre.

I silencien i prohibeixen i empresonen i assassinen els creadors que fan obres que toquen directament el sistema nerviós, que interroguen a fons els poders, que els desvetlen, que lluiten a les totes contra les forces d’opressió.

Qui diu que poesia és sinònim de llibertat?

I la nostra creactivitat no la donen les grans perspectives, ni els grans mots: el que fa pensar el pensament no és algun sentit darrer i molt amagat, sinó allò que tenim a prop. Aquest a prop que no veim perquè no l’enfocam, que ultrapassam tostemps perquè és precisament el més pròxim. I que ens apareix com un retret.

No veim aquesta taula, aquests fruits, aquesta mà, aquestes muntanyes, aquest mar gran, aquestes coses domèstiques, quotidianes, el pa i la sal de la vida.

Cercar en el que ens enrevolta, en el su-aquí, en el su-ara.

No oblidem que aquells que són incapaços de cercar són incapaços de pensar.

No oblidem els mots savis de Paul Valéry: “Ce qu’il y a de plus profond dans l’homme, c’est la peau.”

Sí, el que hi ha de més fondo en nosaltres, els humans, és la pell, tan a prop. La pell tan plena de sensacions, d’històries, tan perceptiva, tan enregistradora, l’empremta singular, pròpia.

Treball immediatament en el cor de la il·lusió, en la nit de les veritats i les mentides.

Ador la citació, el segon grau, la picada d’ull, l’al·lusió postmoderna, i vull fugir de les paraules culpables que ho empastifen quasi tot.

Voldria tenir la ploma dels rèprobes que van desafiar els llibres i el temps.

M’entusiasma en aquesta època de l’any tan estibada de llunes plenes a dos pams de la terra, de llunes de sang que em recorden la nit de la dansa de Salomé, i de lloccomuneres imatges de la nostàlgia, cercar en els fons dels miralls crivellats de trets aquest altre, que és el de la víctima d’un antic relat escondit que mata en l’instant que el conta.

Com si alguna cosa s’hagués perdut des d’aquella escena vora la bassa verda del Tancat tota plena d’algues, peixos, granots, espiadimonis, serps i d’altres joies vives. El món s’obria davant els meus ulls de deu anys com un prat ple de meravelles, d’innocència exaltada. El meu cosí mig any més gran ja no duia calçons curts i a mi no em deixaven posar els llargs. Mostrar les cuixes gruixades era un dels meus dolors, em victimitzava. I també patia de mala manera quan mirava com el cosí caçava papallones amb un gambaner, i després les enclavava damunt l’escorxa dels troncs dels pins del bosquet, i feia punteria amb l’escopeta de balins damunt aquelles ales brodades de colors que es convertien en pols daurada que surava un instant rere cada tret.

Sembla mentida que aquestes postes de sol hemorràgiques, de postal, que no s’acaben mai, em facin sentir alguna cosa que s’assembla a la intensitat, a l’exultació. 

Som un ésser fugitiu, habitat per una espècie d’infinit.

Em fa por l’apaivagament.

Em fa por perdre la vibració.

Em fa por esdevenir una tereseta.

Naveg per soterranis de vellut per escapar-me dels electroxocs que em claven per totes bandes perquè volen educar el meu sexe i el meu cos.

I fan pillatge del meu cervell.

Ho dic amb veu burleta i cansada, com si fos un record inoblidable, una desorientació lúcida.

A continuació m’assec damunt els escalons d’un poema i deman almoina.

Els versos s’enllacen com heura florida a les meves cames, lleneguen dins la camisa, em mosseguen el cor i entren amb la seva vida fràgil pels fils dels meus nervis fins que el trèmolo que m’amara esdevé el pont que em fa passar de l’extenuació a la lleugeresa.

Són aquesta casta de miracles que cerc en els llibres: les digressions, les zones perdudes, els terrenys imprecisos, la llum nova d’unes pomes de Cézanne.

A l’altra banda de la finestra, un redol ben ample i fondo de llevamans petits i carabassa que han inventat  les darreres pluges, i com a fons un tapís de garrovers sempre tan verds. El motiu del tapís és l’imprevist que espera tostemps. Per totes bandes, sempre: en el plec d’una conversa, en l’enjòlit d’un llibre, en les variacions d’un cel; l’observ tant com l’esper; això és el que no esperava; això és el que esper i desesper.

Matèria d’alè, la caça extrema, la lectura d’una carta d’estrelles desaparegudes, aquestes línies orquestrals simultànies damunt la pàgina, un tros de silenci, però, per efracció, suspens, un missatge il·legible i ambigu, elogi del menyspreat, com el pintor prehistòric faig servir els relleus i els declivis de la paret verbal per marcar traces, gens aleatòries, que el mur de mots que duc dedins m’inspira.

M’expira.    

Dies sencers a la natura, al mar, a la muntanya, al bosc, a la vora d’un riu, al mig d’un desert, no són mai suficients.

Ens manca temps, sempre ens manca temps per veure a poc a poc aquest continent invisible, nou, oblidat, profund, enfonyat, que tenim davant els ulls orbs.

Per això cant sempre seguit la resurrecció del cos, ara, de seguida, tot d’una: posseir la veritat en una ànima i un cos.

Rebutjar l’odi del cos propi, la seva desfiguració i la seva desincarnació rabioses.

L’Infern social no ho accepta: ens vol esmorteïts, anestesiats, paralítics, robotitzats, immòbils, eixorcs, insensibles.

Ens cal encarnar-nos tostemps. Per això faig de la frase que escric una germinació, una forma de treure ulls, de créixer en un nou cos amorós que ens mostrarà el paradís real: aigua, nu, roca, arbre, cel, horitzó, muntanya, taula, fruit, crani: tot és el mateix, tot és font de vida, festa.

Esdevenir músic que ha trobat alguna cosa com la clau de l’amor.

No cal separar-se mai de les petites percepcions: són sagrades.

Que pensament i memòria, pensament i reconeixement, pensament i sensació, meditin plegats.

No és necessari treure’s els ulls: cal evitar la petrificació oratòria, la brillantor retiniana, la frenesia irradiadora, massa dibuix comprimint la pintura, el derrapatge cap a l’anècdota, el tapís estirat…

Cal saber que una nova rapidesa es desplega en la lentitud.

Quin és el vostre color preferit? L’harmonia general.

Allò que vull traduir-vos és molt misteriós i mal d’expressar. Ja sabeu que el paisatge es pensa en mi i que som la seva consciència.

¿Podria ser l’entrellaçament a les arrels mateixes de l’esser, a la font de la sensació impalpable?

Hi ha tants d’humans que no són capaços de cercar perquè els han fet incapaços de pensar.

I oblidam que la natura és més en profunditat que en superfície, i que aquesta profunditat que els colors donen als nombres perquè pugen de les arrels del món, es tancarà de cada vegada més.

Perdem el vigor que donen els davalls, els nostres interiors. Cal penetrar tant allò que tenim dedins com el que s’escampa davant nosaltres.

El temps crida i amb poques excepcions no el vol sentir ningú: l’infern social vol que oblidem que tenim el temps comptat.

Cal obrir les valves de la sensació.

Una temptativa perquè la vida atenyi el sistema nerviós d’una manera més violenta i més punyenta.

Cal recordar que: “Anteriorment, vaig ser al·lot i al·lota, i mata, ocell, peix mut de la mar.”

No ho oblidem: el camí vertader no va enlloc.

Pensa que la pintura d’aquest quadre de mots (de morts? Ha! Ha! Ha!), encara és fresca.

La pluja quan escric això és suau i insistent, penetra i assaona la terra.

Aquest present neteja els ulls i puc veure el món amb precisió: un arbre, una casa, un turó, una ribella, un gerro són allò que anomen.

Amb nitidesa.

Sembla que aquestes coses estan il·luminades per un astre baix sota l’horitzó, estan amarades d’una llum reveladora que ve d’un lloc infinitament llunyà que la pluja filtra.

La llengua s’ha acostat a la transparència d’una imatge revelant els estrats que componen la seva opacitat.

Res no m’emociona tant com el miracle.

Aquesta llum efímera podria ser com la dels pelegrins d’Emmaús que descobriren Jesús ressuscitat quan va esbocinar el pa.

Pobla la memòria d’absència.

El nu subtil de l’estrany i el familiar és la via i la tonalitat d’una escolta de la inquietud, i més encara, de l’angoixa que ens agafa en el veïnatge de les tenebres que segrega amb aquest renou rítmic i sec la pluja sense fi.

L’inhabitable es troba en el cor del domicili.

Badoc mir cadascun dels noms que he escrit i que m’enrevolten en la paraula i en l’obra.

Som el gratapaper menjat per l’ombra al fons de tot.

Hi veim com en un mirall i per enigmes, per mor d’això, aquesta transparència de cada cosa i la forma d’avenir-se (¿) amb cada nom, em fan veure l’enquesta que duc sobre els meus propis enigmes i els dels altres sense arribar a cap certesa.

Vull caçar l’altre en mi mateix.

Estic com si em trobàs en una llar on totes les paraules són amb el seu borró, l’ull, a punt per treure flor una vegada més.

Com si un escriptor amb paciència i ardor hagués obert un passatge que mai no hauríem pogut entreveure, una transfiguració.

Com si els mots s’haguessin posat a brillar i flamejar.

És un prodigi, és una sort que s’hagin produït interconnexions noves, potencialitats obertes i disperses, correlacions inaccessibles, interconnexions violentes entre idees, entre sabers, o entre pensaments i sabers.

Per mor d’això també hi ha en la meva escriptura una vocació d’inacabament que sempre m’ha acompanyat i m’ha perseguit.

Quan agaf un poc de distància puc pensar que aquesta foscor, que és la llum de la pluja tardoral, seria la consciència lúcida i dolorosa d’aquest fons negre en què es conjuguen la misèria humanal, la impossibilitat de ser feliç, per a la qual cosa hauríem estat fets, i l’omnipresència del mal, aquest fons negre amb un cant coral d’Apocalipsi i amb els sons de les trompetes dels àngels del judici final que travessen la plana on escric, aquest fons negre damunt el qual sobrevivim.

Remuntant el curs del temps cerc una veu que vivifiqui la mortor dels llenguatges comuns que esllavissen la llengua; posi en relació diferents escenes amb una intensitat fulgurant; fixi, dia a dia, l’esplendor fugissera de l’instant; dibuixi en el tapís de la ficció, complex o senzill, metàfores dels humans; mostri la partió de l’ignot; poui símbols del nostre destí que susciti l’esclat lliure dels mots; em reconegui part de la claror d’un paisatge i, sobretot, animi la representació quotidiana de l’existència.

Negranit!

L’ull s’enfonsa en una apoteosi efímera i gloriosa d’esplendors, de caceres fracassades de llums instantànies, fugisseres, de miratge.

I l’esperit, bon bloquejador de sensacions quan vol, aparta un pensament de roig sufocat com la roentor del desig que s’alça poderós i magnificent.

L’home que ja comença a vellejar i que ara escriu Closcadelletra, ¿conta setmana darrere setmana què és la seva vida?

¿O s’inventa una plagueta de bord que li serveixi de brúixola per orientar-se dins la confusió pertorbadora del món i dins la confusió ardent del fons de si mateix?

¿És un cronista? ¿És un escriptor? Basta que facis, hipòcrita llegidor, una lectura atenta, lenta i sedassada dels seus escrits. Si fos un cronista contaria coses. Si és un escriptor s’explica a si mateix mitjançat l’artifici d’un quadre de mots.

¿No saps descompartir la zona fronterera entre els dos personatges?

Has d’analitzar els riscs i les seduccions, les ambigüitats i els descoratjaments, les fatigues i els decandiments com en tota la literatura.

No et demanis si és ver o fals, si és el fruit d’un impostor o d’un ésser autèntic.

Cal llegir per tots els cantons, giravoltar els mots, escorxar-los si és necessari perquè ens donin el suc i el bruc, acaronar-los, vestir-los, contemplar-los, sentir-los, guixar-los, despullar-los, enterrar-los perquè fructifiquin, fer-los volar.

Les paraules alades són alhora senzilles i complexes, metàfores de l’escriptor per un cantó que se les heu amb la pròpia història, i metàfores de moltes altres coses: detalls minúsculs que són claus de l’enigma, miradors secrets que s’obren a paisatges invists, fons que esdevenen primers termes, interrogacions sense resposta, filatures narratives que mostren els replecs de la consciència, maneres de resistir el dolor de cada dia.

Narrador d’història aquest teixidor de closcadelletres, abans de ser un home de tal nació, creença o color, és un esdeveniment viu en aquest moment mateix.

I això tan essencial sembla que s’oblida tostemps.

Les paraules vives respiren i bateguen de veres.

I ell sap que l’escriptura és el seu remei i la seva salvació, la seva energia i la seva trinxera perquè treballa en convertir el desesper que ataca per totes bandes en espai fèrtil, mentre no para de denunciar l’esterilitat del somni quan esdevé motor d’il·lusions de cartró-pedra i de consum. I vindica que la soll dels llenguatges no es pot entendre mai completament, perquè està plena de laberints, d’ecos, d’escletxes, de fondals, de complicitats, de secrets, que sempre és un palimpsest de veus.

I l’escriptor diu més d’allò que diu, i fins i tot no arriba mai a deixar clares les coses que queden dins un fons d’inacabament, de misteri, d’incertesa, de perplexitat, de tremolor.

L’equinocci de tardor és un quadern d’afinacions: afina cada membre del bosc, afina l’esbart d’estornells, afina l’humus estibat d’esclata-sangs, afina el canvi de clarors entre sol i pluja, afina el turó brodat de fumeres de fulles seques, afina l’estol de núvols amb els ventres negres plens d’aigua blanca, afina el solo de flabiol del pastor del ramat d’ovelles i la cançó de la cuinera que cou vi en una caldera i el fa escumejar amb fulles, afina el pescador lluent d’escates i de llampugues que boten i la fornera que pasta el pa sense descans fins que el fa aliment de vida, afina el pagès que amb l’arada romana fa solcs en els terrossos de call vermell, afina la mar calidoscòpica plena d’ones que boten entre saboneres brillants.

I tot esdevé cant inacabable!

Cal resensibilitzar la llengua i aconseguir que bategui més que raoni.

Cal un descens cap a un endins amagat de la llengua, cap a una autenticitat enterrada, una dissecció cap a les vísceres, cap a la veritat innombrable de l’emoció.

Traspassar la pell de les coses!

Quina xarxa de ressons multiplicats entre el teixit en què s’entrecreuen la realitat visible i el món verbal!

La respiració rítmica, que fa vibrar les paraules dites en veu alta i ens fa sentir en el fons de totes les músiques la tonalitat sense notes, és el deixant de la poesia dins el mar de les lletres…

Escriptor i dissector són sinònims!

Som dins un paisatge que fa néixer mots.

Som a la recerca sens fi d’elixirs de subtilitat.

Som en uns instants de vellut que em corsequen, en què cada hora és una aventura de la immunitat.

Som als encontorns d’aquest lloc enigmàtic on dins l’aire sura un perfum de temps perdut.

Som encara en moviment entre les notes de la dansa, un ball a la vorera del precipici.

Som l’escriptura jazzística que desitges: un fraseig que canti les vibracions de la galtada i el bes, la nit carnívora dels fràgils que frueixen els dols, el passat que es visita de bell nou a les albes de l’esperit amb ditades de rosa.

Som aquell que diu, cada pell té la seva història secreta, i cada home camina cap a si mateix.

Som un bussejador que sonda.

Som l’ombra d’una veritat passatgera, el misteri d’haver estat allà.

Som algú que creu que l’implacable s’obre sobre l’imponderable.

Som un narrador de no-resos, d’intimitats que no vol ningú, d’un contracorrent ufà, que anuncia i remunta amb lucidesa el flux del temps que va cap a la mort.

Som un David amb ploma de tinta fonera capaç de matar Goliats.

Som una tristesa superada perquè encara que sé que el més fondo és la pèrdua, la descomposició, l’absència darrera d’obra o de sentit, puc contar-ho amb detall.

Som el traductor del temps, i per això escric i llegesc lentament.

Som aquell que es demana amb obsessió el nucli de la literatura: qui conta qui?

Som aquell que sap que la millor garantia de l’honor és la vulnerabilitat.

Som qui cerca el temps incorporat i les seves revelacions pròpies, un traductor del temps.

Som un lluitador acarnissat contra els emmerdadors de la literatura.

Som un ull d’una precisió exorbitada que lletragrafia les falses “novetats” i mostra el que són: purs clixés emblanquinats de superficialitat que no van al cor negre del sistema.

Som la contarella d’un escriptor que tix amb la llum elèctrica del llamp.

Som qui veu com el temps esborra les ferides del passat.

Som capaç de totes les audàcies!

Som qui aconsegueix que les paraules visquin a voler, ressonin, es recarreguin i parlin de si mateixes com si fossin pronunciades per l’aire, com si emanassin directament dels alens, sentit, ritme, música.

Som el que observa, pastitxa, calca, paròdia, dissol, copia, enquesta, critica, deforma, expia, s’entendreix, cruelitza i fascina.

Som una màquina de teixir temps diferents en plena actualitat i, també, espais lliures de temps.

Som aquestes paraules simples no exemptes d’una certa qualitat de somni que s’amaren d’una significació fonda i antisocial.

Som aquest foc estrany que cova davall l’escrit.

Pots escriure: necessit calma i intimitat.

Pots escriure: el cofre està tancat, sé què conté, però no ho veig. Podria obrir-lo si tingués la clau, encara que no té pany, a més no hi ha cofre, i no està tancat.

I pots descriure: el paisatge d’aquest univers petit que t’envolta on planifiques allò que vols aconseguir sense transparències, ni reflexos, ni opacitats; una destil·lació verbal que et reveli la poètica de les coses d’on neixen tiges minúscules que formen aquest tel borrós, ingràvid, a la frontera de l’existència.

Un blanc ple de pols que sura damunt els mots que s’envermelleixen i agafen aquests colors de roses seques com els dels frescs antics.

La necessitat primera de provocar variacions sobre un tema conegut: no és aquest tot el treball de la meva vida?

Com puc inventar aquesta llum que fuig a l’escapada?

No toques voreres i palpes des de dins tot allò que voldries treure de l’inexpressable que vius amb el dolor com atmosfera.

Cerc una lletra espessa, glandulosa, radical, oblonga, esmoladíssima, tacada de pèls en punta, fibrosa, dentada, rapinyadora, viscosa, tendral, fugissera, devoradora, bracteada, amb cilis, ràpida, escatada, amb textures, desarrelada, amèbica, sensorial, incandescent, tan misteriosa com un enigma impossible.

Els alens del lledoner davant la finestra em netegen de les meves tenebres. El lledoner paga per amor el preu més car, m’eximeix i no em demana res a canvi. Una mirada d’un instant damunt la seva capçada abraça fins a les profunditats de l’univers i ens allibera del nostre deute.

Les paraules es densifiquen quan vull dir que la brevetat d’un perfum de mel viva, que sortia d’una planta enfiladissa desconeguda, que s’ha fus quan el començava a fruir, m’ha fet pensar en aquella espira que som entre dues eternitats.

I he llançat un somrís en l’aire que em duia, des dels pendents allargats que es transformen sempre seguit d’un pujol, l’olor del fum engatador de la foguera de les primeres fulles tardorals.

Ensumava amb feresa com el condemnat a qui li han robat l’aire i cerca a la desesperada el darrer sospir.

Avanç amb passes grans cap a la nit.

Pens cop en sec que el fet que una vida es pugui aturar en qualsevol moment em sembla ben singular i molt bell: commovedor.

M’envaeix un núvol de tota la fondària d’un camp de fenoll sec abandonat que exhala fragàncies que m’amaren i em deixen a punt d’acubor: la visita dels records i la sessió de ritmes d’infantesa m’ocupen el cap i el món de l’esperit.

Aquest text és el preludi d’una obra que no s’escriurà mai, ja sé, ai las!, que no puc ser comprès del tot, i que les paraules tenen natura d’anguila i són llenegadisses, entortolligades i giravoltadores, de vegades s’esfumen i d’altres s’enterren per treure ulls a la primavera.

Escric mots i pos a prova la seva solidesa; solidesa d’ordre moral.

Els textos continuen encara que no els llegeixis.

Mira, tot es fon amb un to digressiu arrossegat que pica l’ullet a l’humor més estrafet que s’amaga en els replecs d’uns perfalans que passeig, escandalosos i embastats amb saliva dejuna i una mala llet amarga que no gosa dir el seu nom.

Des de dins l’esperit.

M’ajup, m’ajec tan llarg com som, acost la boca als arbrissons d’herba verda que han fet sortir de la terra les darreres pluges, mosseg amb molta cura les puntes d’aquell bosquet de clorofil·les, i assaboresc la creixença del món.

Acompàs amb aquell rosegar senzill la respiració perquè he de mester alenar a fons i a les totes per aconseguir estotjar les percepcions d’un material tan viu i tan fràgil.

Hi ha un sentit del ritme especial en tots els meus gests i una relació singular amb la terra de call vermell, amb l’aire embaumat d’herba que han tallat unes dents infantils o, sobretot, amb la germinació del blat amb aquell paisatge que coneixia des de la infantesa.

No es pot entendre res del que escric si no saps sentir cada dia de la teva existència una força de celebració.

Passen imatges de records i amb un cop d’ull descobresc fetes significatives que no poden ser dites verbalment: la mirada adolescent d’odi cap al meu cosí gran quan a Son Bieló va agafar una ratapinyada, la va enclavar en creu, i li feia fumar una cigarreta; la calentor de les boques ben obertes d’aquelles butzetes de cadernera que vaig descobrir en un niu del capcurucull d’un ametler que vaig alimentar amb cuquets fins que volaren; els rams de roses de color xampany que edificava la meva tia eixorca, Catalina, a la sala bona dins un gerro verd fosc ple de baixos relleus de sargantanes de ceràmica modernista de “La Roqueta”; les ressonàncies plenes de falgueres i foscors que feia el poal de la cisterna gegantina del corral quan queia damunt el mirall de l’aigua negra; aquella capella amagada de l’església parroquial del poble on davall l’altar dormia dins l’urna de vidre el cos sencer d’una màrtir amb un xap llarg i fondo ben obert a la jugular rosada, amb una palma entre les mans; la contemplació una mala fi de temps dels peixos de colors que ballaven dins les aigües molsoses de la bassa dels Penjats.

Les expressions literàries són ones d’un mateix oceà.

Tot interactua.

Et passaré pel cos, per les armes!

Ador les estratègies obliqües, aquelles que em permeten descobrir invisibles, tocar incorporis, mostrar que tot domicili és provisional, romandre en els angles morts, definir innominats, entendre irreals, avançar per correnties on puc nedar dues vegades en la mateixa aigua, redibuixar llocs comuns i fer-los novells de soca-rel, alliberar-me de tots els relats i tocar amb uns dirs i uns accents la llibertat d’unes formes plenes de les meves ditades en la soll del llenguatge, trobar les sorpreses de la condensació, mostrar la materialitat d’aquesta manera d’escriure amb la mà, amb la fortor, amb el gest, amb l’altre, amb la feina artesanal, amb l’embat.

L’escriptor de bon de veres vol fer sentir com crema la incandescència.

No tens por d’anomenar les coses pel seu nom?

En la radical renovació del món anomenam encara les realitats noves amb la nomenclatura vella!

No oblidis mai que més enllà de la mirada, hi ha la mirada.

Cézanne ho sabia.

I aprèn que la natura de les coses és el color, la veritat que ve del centre dels objectes, pouada en la seva substància carnal, lentament empesa cap a les seves vores pel treball d’intercanvis íntims, purificada pel seu ascens, finalment hissada a la seva volta: l’aire lliure. I com més s’evapora, més es renova i més fresca roman als llavis dels ulls alterats.

L’orat es passejava pel poble amb un gaiato d’ullastre i cridava amb veu dolcíssima i cassallosa: què importa la meva vida! Només vull que sia fins al final fidel a l’infant que vaig ser!

No cerquis entremig dels silencis dels mots algun cocó de serenitat.

No estudiïs les molt revesses circumstàncies ambientals per orientar-te.

No escoltis sense temença les veus que inventaren l’amor, la fina amor trobadoresca.

No prediquis que una obra mestra pot ser la suma de les seves contingències.

No passis pena per aquesta part d’inacabat que sobrevola tots els meus escrits.

No vulguis que disloqui les escales del temps per poder reduir els colors del pensar.

No neguis que la bellesa del món es troba en aquesta patata que ha tret un ull, que ha germinat.

No demanis perquè allò que cerques no és enlloc.

No reparteixis imatges que sembla que han travessat un somni i han quedat tocades d’una simplicitat desarmant.

No escoltis el cel tronador ni la nit silenciosa perquè ambdós menteixen sense treva.

No oblidis que aquesta cosa subterrània que necessites no té aturall i calla.

No contradiguis que les duracions excessives poden obrir percepcions novelles que no esperaves.

No t’aturis d’explotar la divergència entre textos i la seva forma d’integració en el teixit verbal.

No recordis que de petit eres un monstre de sensacions emmagatzemades que de gran revenen, suara.

No esquematitzis la polifonia que el camí t’ofereix, sent les meravelles que s’amaguen darrere el banal, pensa que el familiar formigueja d’estranyeses i els petits detalls contenen tresors.

No dissimulis que seus damunt un volcà i que cal anar de pressa.

No devoris la carn del temps de qualsevol manera.

No descentris la mirada perquè descobriràs l’inrevés de les coses i la correspondència entre els éssers en què l’humà ja no és el centre.

No reconeguis la linealitat perquè vius dins el caos verbal i sensorial que et fa pluralista com l’univers.

No deixis de mirar la superfície òptica d’inversió en què la ironia del relat ridiculitza el to romàntic.

No amollis la utilització de textos d’escriptors majors per imprimir-los noves dinàmiques.

No asseguris que mil i una històries contarien la teva.

No insisteixis en que els relats híbrids amb múltiples entrades eixamplen les visions i estimulen la creativitat.

No desvetllis els interrogants i les falles íntimes perquè els mostraran qui ets.

No aconsellis passar la vida provocant les confidències dels folls.

No repeteixis fins a l’extenuació que la literatura és moviment, i el moviment és temps.

No imprequis motius a la vorera de l’invisible i de l’angoixa de la il·legitimitat per aferrar-te a tu mateix.

No cridis arreu que “sortir de la terra” com qualsevol planta no sia una idea comuna i ben vivificant.

No t’eremititzis dins el cau dels fausts sulfurosos, del discurs de sentinella sarcàstic i del furor visionari.

No defensis la persistència de la subjectivitat de l’escriptor perquè és el gran perill.

No copiïs cent vegades: els meus límits són les meves armes.

No reneguis d’allò que saps: guardam el que hem donat.

M’agradaria escriure: estic trist pel meu país, i fer una llista de raons i desraons per fonamentar aquesta afirmació tan vertadera, tan real, tan desmirada, tan “cosa certa”, accentuant la materialitat fonda de la “cosa”, aquesta “cosa” que em fa mal, un mal de no dir.

M’agradaria escriure: estic dolgut per les dimensions del present, i fer enfollir les brúixoles morals rompudes mostrant i demostrant la manca flagrant de “civilització” en la vida quotidiana, on morim cada dia, on ens trobam cada dia; cal comprendre-ho, també, tan bé, en el sentit en què la “civilització” dialectalitza amb la “salvatjor”, ai las!

M’agradaria escriure: com frenar aquesta pandèmia de conformitat i aquest consens compulsiu que ens amara, com aturar aquest suïcidi actual d’una societat cruel a força de ser cada cop més ignorant i, amb tota la seva brutalitat, més inhumana, més agònica.

M’agradaria escriure: i cop en sec entens de bell nou que no vas darrere l’èxit, les aparences i la riquesa, sinó que estimes amb desesperació els no-resos –la sal de la vida–, els somriures inesperats, els contactes còmplices, les mirades imprevistes, les coincidències fervoroses, tots els actes de bondat que fan lleugera l’existència i et deixen alegre el cor com una alba.

Poder dir: perquè una persona així ha escrit, hom té més pler de ser viu sobre la terra.

Poder pensar: perquè una persona així ha escrit, he tingut cura de l’amistat que cadascú es deu a si mateix, recordant que una de les malalties més salvatges és menysprear el nostre esser.

Poder sentir: perquè una persona així ha escrit, puc assegurar que un escriptor en el sentit corrent no ha d’inventar, perquè el sentit ja existeix en cadascun de nosaltres, sinó traduir-lo: el deure i la tasca d’un escriptor són els d’un traductor.

Et donaré un ventijol que no esborri cap record que t’ajudi a alenar.

Et teixiré la llum que et servirà per a acabar les coses, els treballs de cada dia, que no pots fer a les fosques.

Et mostraré el camí de l’escala de socors per on podràs fugir per perdre’t més enllà dels perseguidors.

Et cantaré un vou-verivou com si fos una mare que et colga mentre t’ensenya a viure i a morir, a saber que la fossa té una pedra damunt, i basta.

T’ensenyaré amb bones la temprança perquè t’acostumis a la mort que dus dedins, i que de vegades te n’oblides.

Et contaré com aquells estius de finals dels cinquanta del segle passat, quan era petit, i el sol començava a baixar cap a dins les muntanyes, a la casa del mar de Son Verí, començava a preparar-me: em treia el vestit de bany esquitxat de peixos de colors i ple de taques de reïna del meu pi, la camiseta imperi amb ditades de les pintures que feia servir per a fer quadres, i em mudava per anar a caminar amb mumare. Ella m’observava de reüll i moltes de vegades em deia: és massa prest i encara fa molta de basca. Però quan em veia tan xalest i a punt es posava les espardenyes eivissenques i el capell de llatra, agafava la bossa amb el seu llibre, aigua i una mica de berenar, i partíem per aquella llarguíssima platja de l’Arenal on només hi havia dos o tres hotels. Anàvem vorera de les ones i a mi m’agradava banyar-me aquelles sandàlies de goma blaves i agafar copinyes. Només record que el temps passava sense témer-me’n entre el tintineig de les closques de les petxines i el perfum de les assutzenes que colonitzaven les dunes, i l’hotel San Francisco apareixia cop en sec com una gran capsa de sabates amb moltes de finestres amb les persianes verdes. Just abans d’arribar a les ombrel·les de càrritx hoteleres hi havia una pastera d’un groc fulgurant atracada damunt l’arena. I mumare em deixava que hi entràs, m’assegués al banc i badocàs tota la posta de sol mentre ella m’observava a unes passes damunt una tovallola de color cru. Aquella visió del mar amb els carabasses i vermells hemorràgics tremolant, un veler a la llunyania i aquell disc daurat aficant-se lentament darrere el puig del Galatzó a l’altre costat de la badia puc assegurar que il·luminarà fins que me’n vagi tota la meva infantesa. Amb mumare somrient, mirant-me, protegint-me, estimant-me.

En aquests temps d’excés ordinari, d’exasperació social, de consum bulímic i de caos del món en què es perd el respecte, es tortura, s’esclavitza i s’assassina a molts d’essers humans aquí, su-aquí i arreu del planeta, m’he girat cap als grans mestres i he vist que els moralistes clàssics, d’idees diverses i de tots els temps, coincideixen que cal revitalitzar la moderació, una calma activa que no té res a veure amb la feblesa, la laxitud o la suavitat.

Quan em gir on em gir veig que triomfa l’exagerat, l’excessiu, l’homogeneïtzador, el simplificat, l’antagònic, entre enfrontaments brutals, posicions insubornables, i opinions fortes mentre desapareixen els matisos i l’escolta dels altres, els debats i els compromisos, rebutjant el vertader diàleg, crec que sense que ens n’adonem es baixa el teló sobre el procés democràtic, les llibertats públiques i els drets humans.

El desert avança.

No t’hauria agradat que començàs així aquest quadre de mots?

No volies saber que tota la meva feina consisteix en un intent de trencar la llei conservadora en el maneig del llenguatge, quan els límits del llenguatge es fan sentir cada dia contra les seves forces de pensament sensible?

La cera del grafit s’adhereix a les asperitats menudes del camp gràfic i deixa una traça.

Les traces damunt el paper viuen en una conjunció entre el passat i el futur: no són mai en el present.

El temps es troba en una incertesa perpètua.

Pots entendre aquesta escapada a les totes de l’agressivitat ambiental que s’afica arreu arreu?

No vull atrapar res, sur a la deriva entre el desig que anima la meva mà i la cortesia que és el permís discret donat a qualsevol forma de captura.

De cada vegada voldria dir de totes les formes noves possibles que l’esser de les coses no es troba en la seva feixuguesa, sinó en la seva lleugeresa.

Allò que és bo és lleuger.

Tanc els ulls: quina és la meva feina d’ara mateix?

Faig parlar imatges en el silenci: aquell despertar entre la fosca quan em cridava el meu pare a la casa del mar, agafar les canyes de pescar, la senalleta d’espart amb els hams i els cucs vermells, beure aviat una xicra de cafè amb llet i partir, partir tira tira sense perdre calada pels camins de garriga olorosos de romanins ressecs, d’estepes, de mates, de pinassa, de formigues i de llebres, cap als roquissars llunyans del cap Enderocat a la claror dels dits de rosa de la sortida del sol per arribar al caló blavís de Gosauba on començava la primera estació de la pesquera amb mon pare que manejava una canya gran i llarga amb ploms i molts d’hams i jo una de petitona amb un ham i un suret.

Aquella geografia de les pesqueres que mon pare m’ensenyava amb la delicadesa i el fervor d’un vell mestre oriental m’impregnaven la pell, la mirada i els pensaments; la seva meteorologia (la transparència de les aigües blauverdoses, la boirina que aixecaven ventijols sobtats, els bancs de peixos de roca que brillaven com a joiells amb els primers raigs de sol), em feia sentir una hospitalitat singular.

Tanc els ulls: consider aquesta dansa del llapis damunt el paper dins la paradoxal incertitud de demanar-me quan podré assaborir les joies de l’imprevist com una espera d’aquest ordre de l’inèdit que caldrà atendre amb paciència.

Les meves històries són una forma de cloure la mirada i veure intensificacions del present en el gust sobirà de l’espai: les fuites improvisades, l’atzar dels encontres, les besades en el bosquet, els genolls plens de crosteres, aquesta necessitat que em xiuxiuejassin un cop i un altre els mateixos contes per tornar a passar pels mateixos camins narratius…

Vull esdevenir un mestre d’obres de la consciència?

Cal aprendre a llegir!

Potser cerc a la desesperada la singularitat desconcertant d’una contarella infinitament retorçada, perquè no la sosté un misticisme de la veritat exposada, sinó la imperfecció dels sentits, les divagacions de la ment i, per tant, permeable als miratges, a les il·lusions, a les pèrdues, conté en si mateixa les fonts de la por i de la meravella. Allò que se’ns mostra es reprodueix així en el mateix moviment tornant-se opac o metamorfosant-se sota la influència de la lectura.

El món mateix no és mai res més que una escriptura indesxifrable i jeroglífica, els traços voladors, plens i prims de la qual, arabescs i sincopats, tranquils i sorollosos, s’inscriuen en la carn mateixa de la lletra.

Aprendre, no és repetir?

Mentre feia passes dins l’horabaixa solitari xafogós d’aquell primer dia de primavera d’estiu per l’arquitectura ciutadana antiga podia sentir la vibració mínima d’una quèntia gegantina dins una alfàbia de fang vermell al costat de l’escala gòtica plena de fantasies florals de pedra, em perdia en la llum tènue d’una rosassa al capcurucull d’una volta perfecta de la galeria de la planta noble, i em sorprenia el fulgor de les ales d’un espiadimonis damunt el mirall d’un mínim safareig amb alguns nenúfars devora el coll del pou.

Amb la targeta a la mà cercava una adreça on m’havien assegurat que podria trobar un professor de sànscrit molt savi que m’ajudaria a traduir alguns versos d’un vell document que m’havia arribat com un miracle del cel.

Em sentia com si el món s’acabàs d’inventar només per a mi.

Els diferents sentits, matisos de color o textures i tons de llum, fins i tot de fragàncies i sons, es barrejaven dins meu.

M’havia perdut entre el laberint d’estímuls que coneixia i era com si els ves de bell nou.

La delicadesa i les forces obscures que ens dominen varen fer que entràs dins aquell pati senzill amb un arc àrab darrere aquella clastra amb pedres de torrent que s’obria en un quasi jardí ple de cossiols amb fulles de saló, colocàsies, clívies i un plataner al costat de l’escala amb arrambador de pedra que em dugué a una planta noble amb un replà ample i llarg amb una porta molt alta i fosca al fons.

Vaig estirar la campaneta que sonà molt enfora com si el tintineig de la meva mà tremolosa s’hagués perdut entre sales endomassades amb colors estantissos i quadres foscs d’avantpassats menjats per tempestes eternals.

Va passar molt de temps.

Empès per la curiositat vaig empènyer amb tota la suavitat que vaig poder aquell batiport que es va badar d’ampit en ample.

No sé d’on com una exhalació em va venir al nas un perfum de flor de taronger.

Un aire gelat bufava d’un passadís molt fosc que em duia unes veus llunyanes d’un jovent que es divertia cridant i cantant.

Esperava des de sempre, tan intensament, que ignorava esperar-te.

Aparegueres com arriben les coses immarcescibles, com s’aprèn l’idioma terminal de les tristeses.

Els teus ulls d’un negre fort brillaven dins la fosca i aixecaven passarel·les cap als meus ulls astorats.

Com sabia que l’amor era una intel·ligència única que s’engendra sens fi?

No sé per què et vaig dir que volia ser com un cuc que fila en el seu capoll d’or la decadència d’un món pagès que se’n va per la porta de darrere de la història per donar la benvinguda a la Rodoreda, la Woolf i la Lispector.

No sé per què et vaig dir que artista és aquell que se sotmet, cada instant dins l’instant, a un inexpressable.

És amb una paraula que es divideix el mar Roig en dos i que el travesses sense mullar-te ni d’una sola gota.

Aquí visqueren molts que estimaren, em dius i desapareixes dins la revelació del misteri.

Avanç a les palpentes amb l’orientació d’aquelles veus jovenívoles al fons d’un laberint de sales que peguen a unes altres sales de sostres molt alts i passadissos que peguen a d’altres passadissos inacabables on els ecos es reprodueixen en cascada i el desig ferotge augmenta a cada passa que fas.

I en un enlluernament us veig, cossos que us despullau amb dits d’aigua, amb tactes de veu, amb clarianes de salives enceses dins una sala de ditades incessants i alegres, inacabables i fervents com fonts ufanes d’amor a voler.

Passen cent anys des del primer encontre i tu ja no ets dins la casa, ni en el carrer exacte, ni en el barri històric.

Però encara que travessis boscs tropicals de records i no puguis oblidar les empremtes cremadores del desig d’aquells cossos refrescants, encara sents les notes d’un scherzo de Chopin que et segueixen com un rossegall que no pots esborrar per molt que vulguis.

Sabia que dama Benvinguda m’havia preparat alguna sorpresa dins el matí estival.

D’aquella antiga professora meva de piano sempre celebrava el seu gust per la vida, la seva curiositat pel món i el seu afany en canviar allò que li semblava imperfecte o injust.

Quan deixava enrere les barreres de la possessió ja vaig sentir enfora el xasss-xasss-xasss de les ones contra els penya-segats de la costa engosaubina plena d’esculls perillosos.

Després tot va anar com una seda.

Dama Benvinguda em va rebre amb els afectes en punt.

Tu, que ets un enamorat del fragment literari escoltaràs avui Zoe, un alumne inspirat que broda els fragments musicals.

De Schumann?, vaig demanar impertinent.

Aquell adolescent que ja entrava en l’edat adulta era tot somriure i ulls negres embolicats amb una pell d’oliva i desert i unes mans petites de dits molt llargs.

Després tot va anar molt ràpid.

A la sala de música amb un Steinway al costat dels vitralls, mentre bevíem sucs prodigiosos gelats, em feia el pedant rebuscat amb la confessió del meu amor per l’asíndeton, aquella supressió de conjuncions, i l’anacolut, la construcció gramatical en dues parts que no s’avenen ni s’encontren, per a mi figures senyores i majores de la interrupció i del curtcircuit.

Definia el fragment com el gust primer del detall i declarava la meva inhabilitat per a la composició. El fragment implica el pler immediat, el badall del desig. Per a mi era una condensació alta, no de pensament, no de saviesa, no de veritat, sinó de música.

Tens el cos en estat de música?, em demanà amb veu esmolada dama Benvinguda.

I Zoe s’assegué al piano i digué fluixet: Vet aquí les Kreisleriana de Schumann, dedicades a Frédéric Chopin.

Després vaig començar a levitar.

En aquestes peces curtes cap nota, cap tema, cap dibuix, cap gramàtica, cap sentit, cap estructura intel·ligible de l’obra.

Sentia cops, sentia el que bategava dins el cos, o millor: el cos que batega.

Un cos meditatiu amb una persistència infinita i un lleuger assentament que s’empeny i es repel·leix, passa a alguna cosa més, pensa en alguna cosa més, un cos marejat, intoxicat, ardent i distret, tot alhora.

L’estimat Roland Barthes m’havia ensenyat temps enllà: l’intermezzo no té la funció de distreure, sinó de desplaçar. Com un salser vigilant, impedeix que el discurs s’enduresqui, s’arreli, s’espesseixi, s’estengui, entri sàviament en la cultura del desenvolupament; és aquest acte renovat pel qual el cos agita i pertorba el brunzit del discurs artístic.

Després mirava amb amor tots els sons que sortien d’aquelles mans exactes.

Allò era una producció d’intercalacions, entre què i què?

L’intermezzo interromp, i al seu torn s’interromp, i torna a començar. El text musical explota: és un big-bang continu!

Què vol dir una suite pura d’interrupcions?

A través d’aquestes irrupcions i els seus moviments de cap, el cos comença a posar en crisi el discurs que, sota l’aparença d’art, s’intenta per sobre ell, sense ell.

Sentia que això bategava a l’interior del cos, contra els polsos, en el sexe, en el ventre, contra la pell íntima; un batec central i descentrat, líquid i contràctil, pulsional i moral.

L’intermezzo arriba com un lladre, inesperadament s’estira, teixeix lleugerament, parla, es desplega, es desdobla, divideix la seva veu, es dispersa.

Parla però no diu res perquè és música i només deixa sentir: “El meu cos es posa en estat de paraula”, com un mut que deixa llegir damunt la seva fesomia tota la potència inarticulada del mot, el gest d’una veu.

Era com si tengués un membre arrabassat pel vent, el fuet, cap a un lloc de dispersió precisa però desconeguda.

Dins el sistema de notes, de gammes, de tons, d’acords, de dissonàncies i de ritmes sentia i seguia el formigueig dels cops calfredadors. El cos s’interioritzava, es perdia en el dedins cap a la terra pròpia, alguna cosa enravenava.

T’hauria agradat que començàs així, amic creador, Zoe, que inventes al piano les teves Kreislerianes de Schumann dins aquest saló insonoritzat on regna el teu timbre?

T’he fet la mitja (aquesta manera de somriure entre la ironia i el sarcasme), i t’he contestat cop en sec: “La meva única moral és la sinceritat.”

Era un d’aquests horabaixes de principis d’estiu després d’un dia acubador quan parlàvem asseguts a la terrassa sur-mer, davall uns pins antics d’un verd fi que encara suportaven amb estoïcisme l’atac de la processionària. Miràvem com a poc a poc el sol de color de mel quan surt del rusc giravoltava cap al vermell hemorràgic i sentíem la carícia d’un embat ple de saladines que ens refrescava l’esperit.

Hi havia una hospitalitat singular en l’aire.

Sabia que em trobava dins una forma de l’inèdit que ens manca seriosament: la del present, del present vertader.

Estàvem, l’amiga i jo, sotmesos a una paradoxal incertesa: quan podrem assaborir les joies de l’imprevist?

Em mancaven les fuites improvisades, l’atzar dels encontres, l’aire lliure sense màscares hipòcrites, les besades furtives, la gatera anàrquica de les vacances, el perfum de les llibertats…

En una època de la uniformització estètica enyor els paisatges on parlen els genius loci, les aventures que intensifiquen els moments de l’ara amb totes les seves complexitats, els gusts sobirans dels espais que són de l’ordre del mai vist, el creuament de l’experiència condicionada i de l’imponderable, la veritat fundada en la imperfecció dels sentits, les divagacions de la ment, permeable als miratges i a les il·lusions, contenint en si mateixa les fonts de l’esglai i de la meravella.

Cercava una escriptura simple i, alhora, en un espai indesxifrable, amb gargots jeroglífics, en la qual els plens i els fins, els arabescs i les síncopes, la calma i el xivarri, s’inscriuen a la carn tèbia i bategant de les paraules.

Hi havia en aquell crepuscle l’energia alhora solar, sensual i melancòlica d’uns amadors de captar les passes de la llum, de la vida, de la màgia d’un lloc i d’un instant.

Era un parèntesi fora del quotidià envoltat de sorpreses i d’emocions. Abordàvem d’una forma molt frontal la dificultat de les relacions entre dones i homes, els malentesos, els fracassos, els petits detalls que conten una certa forma de solitud.

“M’agraden els teus ulls –li he dit a l’amiga de passatemps–, i no és per la seva bellesa que m’impressiona, sinó que quan tu mires la gent i les coses, les veus de bon de veres.”

No hi havia sorpresa en la teva expressió, sinó una espècie de beatitud que em recordava la d’una Madonna que vaig veure a un museu de poble a prop de Siena quan era molt jove, i que em deixà gravada aquesta porositat expressiva d’una mirar que s’avé a la perfecció del món.

“L’horitzó infinit de l’imprevist forma part de la teva existència?”, m’has demanat com si arribassis a l’andana renouera de l’estació ferroviària terminus d’una gran ciutat després d’un viatge esgotador i encara tinguessis la curiositat com a senyera.

Em sentia dins aquella posta de sol, que sembla que no s’acabava mai, com el formador del temps que celebra el moment vague d’una esperança, i dins una rapidesa de l’acció temporal, sense témer-se’n, l’esperança es dissol en un gest infeliç com si alguna cosa suspesa dins l’aire acabàs de caure per tria o per impuls, per error o malaptesa.

Contre le vieux palais verdissent de jeunes pousses, deia l’amic Proust. I quan ho he pronunciat com un abracadabra s’han encès de cop tots els llums dels hotels de la badia, m’he regirat, i he sentit que la nostra escena podria ser el tema d’un miniaturista que adoràs descriure situacions singulars, evocar records mostiïs, pintar emocions imperceptibles i descobrir la brillantor d’una llàgrima dins una arruga davall el meu ull dret.

“Entendre ja és estimar a mitges”, has mormolat, amiga de passatemps, mentre et banyaves els llavis amb aquell vi daurat de la terra quan la negranit ja ens envoltava. “Vivim entre gent que creim que coneixem; ens manca l’esdeveniment que els faci semblar diferents del que coneixem.” Has dit aquestes frases amb una veu eixuta, com si et fessin mal.

Llavors per crear un contrapunt festiu t’he fet una pregunta sense resposta: “Has oblidat que també les estrelles acaba que s’apaguen?”

El silenci de la mar ens ha engolit com un teló que cau lentament.

És una paret.

És un turó.

És una serra.

És una capamunta.

És una pujada.

És una ascensió.

La primera frase és curta: “Em sentia desanimat, retut, trist.”

És una pedra estable damunt la qual em pos a poc a poc.

La segona frase és més llarga: “Sempre aquesta repetició i aquesta necessitat de lluitar per les mateixes evidències. No ho puc consentir, però sé que no tenc escapatòria. He de tombar el coll i reconèixer amb lucidesa la meva situació. Mir defora. Em trob desolat.”

Això té un bon rost, hi ha un pendent considerable que he d’emprendre amb tranquil·litat, amb bones. Les dues petites terrasses que formen el final del text em permeten uns segons de pausa. Emperò la definició de l’estat del personatge em corprèn i em provoca per un cantó una tendresa creixent i per l’altre la necessitat de fer un alè fondo per reprendre la costera.

“Veig les capçades immenses d’uns pins enormes darrere la finestra d’aquesta cambra d’hospital. Emperò la processionària ha devorat a les totes aquella verdor que es mesclava amb el blau fort del mar a l’horitzó i ha deixat unes branques marronoses, nues, sense ni una fulla.”

Aquí he d’escalar de pressa amarat amb tota l’emoció d’un descobriment terrible i aclaparador. Aquell “nues” de les branques m’ha fet travar-me per mor d’un sentiment d’agonia reflectit amb un qualificatiu terrible que em deixa un poc esmaperdut, per la qual cosa m’he d’aferrar a la disminució de l’esclat de la meva veu que llegia, alliberar la laringe, i augmentar la manca de ressonància.

Cal que s’entengui bé que tot comença a l’avenc d’aquest sentiment agònic, el fons sonor d’aquesta queixa que avança subterràniament.

“Com empès per un venteguer imprevist em vaig aixecar del llit, vaig vigilar el passadís per si hi havia infermeres, vaig avançar rossec rossec cap a l’ascensor, vaig pujar cap a l’àtic on tenien una biblioteca magre i vaig arribar esclatat com si hagués muntat a l’Everest.”

M’identific amb aquesta acceleració impulsiva del malalt sabent que faria la mateixa cosa en una situació semblant.

Sempre amb aquesta impressió de verticalitat que els tres verbs carregats d’acció em donen.

La lectura esdevé més que mai una ascensió de la qual he de preveure els suports, els reforços, les estacions, els impulsos, les empentes.

“Vaig agafar la Poesia completa de l’Emily Dickinson, un Repertori de delicadeses d’un escriptor francès que no record i Els moviments humans de Narcís Comadira. Vaig deixar una nota precipitada damunt la taula de la bibliotecària i vaig partir corrensos corrensos cap a la meva cambra. Duia un pantaix que m’ofegava.”

Aquest doble gerundi adverbial de “córrer” fa que mantingui els ulls fixos en la pàgina de cada cop més vertical.

El pantaix fa que m’identifiqui amb aquest vertigen pacífic que em fa retrobar l’altitud exacta quan em semblava que no feia peu, que no trobava suport a la paret, l’aigua em tapava i no sabia nedar.

Quina aigua?

Desvarieig?

Deu ser el mal d’altura?

La dificultat està encara en peu.

Llegesc com si fos una mirada sobre l’horitzó infinit.

“La meva escapada havia passat inadvertida. He amagat els llibres dins la tauleta de nit. I llavors m’ha pegat l’atac d’asma brutal. No podia alenar. He tocat el timbre. Tot ha passat a un ritme desenfrenat. Infermeres, camilla, metges, corregudes. M’he vist dins el quiròfan amb una màscara damunt el nas i la boca. Cop en sec he partit. Tot negre!”

Em sent gat. M’ha agafat la febre del cim.

Puc contar un dels més grans plers de lectura que he sentit mai, no faig res més, i encara llegesc.

Just quan puig les darreres frases sé que aquest text és un elogi del plaer en escena, del gust de dir, d’articular, de proferir, d’enviar-se els mots de la terra i, completament gat de verb dins un cel que em porta, coincidesc amb l’escriptor fil per randa.

No oblidis l’art de desentranyar les butzes dels lledoners en flor.

No oblidis com has d’empènyer els núvols per trobar el camí.

No oblidis ensumar la blavor dels tomarins per descobrir els penya-segats de la marina.

No oblidis dibuixar palimpsests ferotges i tendres damunt les dunes plenes de vent, de saladina i d’assutzenes.

No oblidis obrir bé les orelles per escoltar de cop alguna cosa desconeguda que sembla arribar de l’eternitat.

No oblidis els gests de la paraula que arriba cansada, feta malbé de violacions i derrotes, tan acabada que et necessita sens falta per a sobreviure.

No oblidis remuntar els cursos del temps, canviar els punts de vista i els focus per intentar percebre els límits i les fronteres, les diferències entre l’íntim i l’èxtim, el personal i el dicible, entre les flors i les relíquies.

No oblidis el quadern de notes, un espai productiu ple de potencialitats, obertes i disperses, unides en un dispositiu d’altes tensions, reserva i aliment dels escrits, desencadenador d’inaccessibles, zona activa que serveix per a formular interconnexions noves i vectors de força entre dos elements que no estaven destinats a trobar-se, reiniciador, un bloc sensible, alhora afectiu i mental, amb una coloració forta que és la del moment precís de l’existència feta esborrany, sismògraf dels moviments interns, de les aventures emocionals, dels avorriments i dels blocatges, camí entre el gest de l’apropiació i el de la metamorfosi que seria el de l’escriptura.

No oblidis que cada relat ha de ser com una rapinyada, un grapat de sentits que no es propaga, alguna cosa impacient i àvida que no s’atura de fer bategar el cor més infantil de la literatura, el dels contes i rondalles, dels llibres llegits en veu alta dins la penombra, en els crepuscles hemorràgics.

No oblidis la seducció immediata, quasi brutal, que la frase ha de provocar al lector com una fiblada de pler, l’energia de la llengua al viu, una singular vitalitat de la presa i la sorpresa d’una veu alhora lírica i burlanera, d’un ritme present i perdut en la correntia del verb capaç d’informar la matèria dels mots i el teixit del món.

No oblidis la poesia dels intervals.

No oblidis aquest mirall en què escrivim i ens escrivim, en què llegim i ens llegim.

No oblidis, lector o escriptor, tant se val, la caixa de ressonància interior, la cambra d’ecos en què la paraula no s’escapa, aquesta ruminació que queda darrere els llavis, aquest llançar la frase darrere la gargamella on es troba l’arrel del pler.

No oblidis el toc furtiu, la carícia empresonada, l’escrit en moviment…

No oblidis que els terrossos són una literatura indirecta, que els colors del món són una literatura indirecta, que les muntanyes són una literatura indirecta, que els ullastres són una literatura indirecta, que els sentiments són una literatura indirecta: un discurs viu i vivificador.

No oblidis que la bellesa no és: esdevé.

No oblidis la força substantiva de l’amor que mou el cel, la lluna i les esteles.

Agaf un llibre amb les dues mans.

Me’l pos davant la vista.

Començ l’acte complex, difícil, esforçat i bellíssim de la lectura.

Tot d’una hi ha un reconeixement.

Una enrampada d’una intel·ligència que excita la meva intel·ligència.

Un text que desperta la meva capacitat de raonament i d’anàlisi molt més gran i més aguda que la que pensam d’ordinari: és el moment de la intel·lecció.

Quasi simultàniament hi ha un impacte, un cervelltrèmol que em treu de la letargia, de l’endormiscament; que m’arrabassa de la torpor emocional en què em trobava immers, que em colpeja sense remei.

“Un llibre ha de ser la destral que trenca el mar glaçat que portam dedins”, em deia amb tota l’ànima l’amic i mestre Franz Kafka.

És el moment de la sensibilitat.

El fet d’aprehendre l’escrit unint sensació i intel·lecció, quan la intel·ligència no es limita a percebre ni a raonar per separat, sinó que capta allò material de l’escriptura de manera immediata és la demostració que allò és marbre verbal, música de les esferes, literatura imperible, inesgotable i immortal.

Són molt males de dir les encarnacions gustoses d’aquest misteri que anomenam escriptura, d’aquests mots que perduren a través dels segles.

Són molt males de dir les feines i els treballs, els carnets de notes i les documentacions, els sabers de tota casta que són l’energia de les il·luminacions de les frases perfectes, quan l’escriptor cerca el miracle d’aferrar-se pel cos de la llengua i que els mots es posin a espirejar i a flamejar.

Són molt males de dir les paraules viscudes per tots els discursos però que no es deixen fer per cap, que se’n foten de tots, aquells que agafa l’escriptor de veres quan s’apodera d’una mala fi de llenguatges exògens, de savieses no literàries i els premsa com si fossin fruita i en guarda algunes gotes per llençar-los després.

Són males de dir aquestes potències de concentració i de llum en les frases que basteix l’orfebre de les lletres, aquesta irradiació extraordinària que ix dels mots, aquesta manera de presentar les coses amb una simplicitat límpida i una mestria tècnica perfecta en què la forma és allà com la calor del forn.

Són males dir aquestes planes brillants, intolerables i belles, aquestes festes de la descripció, de la inscripció, que anima l’escrit, les onades d’imatges dibuixades per les arquitectures lletreres, la manera d’arruïnar silenciosament la frase perfecta, una proliferació de buit ple d’harmònics aclaparadors, les visions que neixen de la substància, de la matèria mateixa d’aquella alquímia dels mots i converteixen el gust de la lectura en acte.

Tenc ulls per veure-hi, tenc mans per obrir el llibre i orelles per sentir cop en sec alguna cosa desconeguda, que sembla que parli des de tota l’eternitat: la matèria literària bategant que no s’atura mai d’alenar.

Res no m’emociona tant com el miracle de llegir.

I amb aquesta feina de lectura concentrada i d’atenció en punt, d’esforç continu davant les dificultats, els meandres, els paranys i les proves que l’autor em dóna ben a posta i d’aprenentatge continu que no atur mai, potser arribaré a l’èxtasi d’entrar en literatura i llançar-me a l’abisme d’un vici pervers i infernal que puc donar testimoniatge que és un dels oxígens que em fa viure.

Tot quadra: el món subterrani de la cova tan impenetrable al narrador que és l’objecte del seu desig arcaic, gruta opaca i inextricable, més somiada que realment percebuda, i la dansa de les meves mans nervioses damunt el teclat del piano que escriu aquestes músiques.

Tot quadra: l’espai multiforme i canviant de la nostra fesomia que no coneixem mai.

Tot quadra: el mirall on escrivim i on ens escrivim.

Tot quadra: el mirall on llegim i on ens llegim.

Tot quadra: el que em fa escriguera és el cant que sempre travessa les nostres ànimes, els estats d’infantesa.

Tot quadra: saber que llegir i escriure és el mateix acte creador.

Tot quadra: una carícia exasperada, sorpresa, impedida.

Tot quadra: la frase és una estructura antropològica, de vegades en forma d’home, de vegades en forma de dona.

Tot quadra: l’epígraf funerari de l’amiga Louise de Vilmorin, “Au secours”.

Tot quadra: subtilitat i finesa als paisatges cal·ligrafiats a mà; cares, vestits, esquenes, arbres d’estiu o de tardor, roquissars plens de copinyes, cels il·limitats o tancats, horitzons perduts, nacrats, inicis. Sentiu el ritme de les proximitats essencials?

Tot quadra: executava l’escrit amb cops petits i bruscs, amb tocs furtius de la ploma que de vegades esqueixava la pell del paper com si dibuixàs una ferida oberta.

Tot quadra: aquesta veu tan mòbil, tan plena de gràcia, de capricis, d’insistències, de plomalls, de fantasia, d’escarnis, de ràbies amagades; aquesta veu vivifica el real, posa en relació les diferents escenes amb una intensitat fulgurant i anima la representació quotidiana de l’existència.

Tot quadra: la literatura és un sentiment i és una rememoració del viatge cap a l’orgasme, és carnal, és remeiera, és bestial, és salvatge, és tel·lúrica, és riallera enormitat, és iniciàtica, és vegetal, és geogràfica, és assumpció de frases, és mineral, és sensible, és poblar la memòria d’absència, és extravagant, és diferència, és espermàtica, és urgència, és carnívora, és un espai vibratori electritzant, és exili, és retorn, és la llengua que mostra la transparència d’una imatge revelant els estrats que formen la seva opacitat, és desig violent, és tinta humida, és cop de força verbal, és ferotgia, és frase viva, emocionant i nua, és la història d’una vida feta de bucles i de bifurcacions intempestives, és tapisseria exaltada, és commoció íntima i oferta de llibertat, és abisme d’horror i de bellesa, és la invenció de la llengua de l’inconsolable, és un art de l’evocació, és imantació de brúixoles, és un conjunt de plecs impresos damunt la pesadesa de les ones, és rastrejar l’altre en un mateix, és l’enigma impenetrable d’una vida, és meteòrica, és explosiva, és arriscada, és gratar paper sense aturall, és èxtasi, és fer un llibre d’imatges invisibles, és fer un llibre il·legible, indesxifrable, incomprensible.

Tot quadra: la lletra amarada d’un bestiari pulsional, la turgència del forat d’aquesta caverna que s’obri a la carn fosca del terrer, i el text que treballa la mare terra associant desig eròtic i creació estètica.

Tot quadra: escriure és picar pedra a tomba oberta.

Reteixesc cada matí els somnis de la nit i només trob un tambor esfilagarsat i sargit en què es dibuixen boires i anfractuositats: fragments i eclipsis, absències i oblits, la memòria d’uns fets que sense haver existit mai em deixaren el record i la malenconia d’alguna cosa posseïda i perduda d’un temps primer en què sabia que vaig aprendre a ser feliç.

No tremolis.

No t’estamenegis.

No facis renou.

No ploris.

No et bateguis.

No xisclis.

No passis pena.

No deixis de practicar els plaers de la distància.

No t’aturis de dibuixar les ombres lluents dels teus passos.

No oblidis que el teu espai serà l’excés, l’hiperbòlic, el massa, el pèndol, ets un testimoni cec com Homer.

No esborris els periples de les festes.

No t’ennueguis amb els oblits de les exploracions, amb l’infinit refractat en les coses mínimes.

No creguis en res més que en la contemplació del món amb els ulls de l’esperit, i repeteix fins a l’esgotament que els empelts es fan sobre el que ja està empeltat.

No frisis, necessites la imaginació més vigorosa i els esforços més intensos, una energia de llengua i una singular vitalitat de narració que informi la matèria dels mots i el teixit del món.

No trastoquis la sort d’un passatge, hi veim com dins un mirall i per enigmes.

No t’envitricollis amb els hiats, els inicis, les bretxes, les aparicions, les cambres d’ecos, les esteles decolorades per la pluja, el silenci de la terra.

No abandonis mai un escrit minat d’incerteses i deixa’t emocionar pel miracle, viu en el cor del llenguatge.

No oblidis d’escrutar sempre seguit l’espera de l’invisible, la claror de l’instant.

No paris de multiplicar els punts de vists i d’obrir la lectura a sabers ben diversos del pensament i de la creació i repeteix fins a l’extenuació el poder fecundant de la paraula.

No et frenis en la lectura dels grans mestres amb aquest desig d’apropiar-te d’allò que et donaria les claus, els secrets, les posicions, l’imparable íncipit a partir del qual el text sembla que es desplega quasi sense esforç.

No copiïs cent vegades que qualsevol art és la recerca del sentit d’una inextricable totalitat, perquè ho saps de cor.

No amollis la passió literària, la sensibilitat fina, la inseminació fraternal i la inesgotable generositat.

No contis mai allò que et guia: la literatura s’escriu en la mortalla, aquest reliquiari sagrat dels records que cal desxifrar i on totes les empremtes queden tatuades.

Què és allò que rellança la literatura sens fi?

Què és el que ens fa escriure?

Blackout!

Les coses més humils fan l’ofici de claus que obrin espais profunds!

M’agrada una cosa de no dir baratar, moure’m, contradir-me, avançar, progressar, recular, evolucionar, derrapar, engreixar, amagrir-me, envellir, repartir, assentir, avergonyir-me, aturar-me en una fixesa apassionada.

Aquesta àncora fixa em viu, em mata, m’esgargamella, em fa servir, m’afaiçona, m’embolica, em porta enrere, m’abandona, s’absenta, m’aconsella, s’uneix i s’absté, m’emmerda.

I s’obri camins a través de mi!

Ned i sura al meu costat, parl i ella calla, escric i ella llegeix, tenc por i ella està impassible, sofresc i ella està alabada, estic cansat i ella duu un moviment ràpid, estic tranquil i calm i ella està en plena tempesta de trons i llamps i tots els espants, ric i ella caça llàgrimes, call i ella parla amb el seu llenguatge d’impregnació, de fecundació i de do.

Tenc por i alhora una sensació d’irrealitat i d’interpretar un film policíac de sèrie B, una pel·lícula negra amb un paper a la Barbara Stanwyck. Ja saps que he après totes les meves emocions al cinema.

Com puc celebrar les noces del verb i la carn intrigants, enigmàtiques i tumultuoses?

Sense témer-me’n empès per aquesta obsessió que no em deixa mai somniava estratègies amb el català, imaginava projectes amb el català: agitar-lo sota mà, portar-lo de tornada, donar-li un altre relleu, amarar-lo de perfums antics i obsolets, explorar els àtoms desconeguts, la tinta secreta de les partícules verbals invisibles, trobar dimensions sonores noves, prendre’l com un tot, inventar una prosa elèctrica, sincopada, ràpida, seca i musical, desenclavar-lo, recuperar-lo per tots els cantons en la seva llibertat,  proclamar el dret a les bestieses i als desbarats, veure’l de defora i el més lluny possible, en l’antimatèria, en els forats negres, en els buits, en les galàxies  llunyanes, en una bogeria silenciosa amb el desig de ritme i de fibres.

Ho deixaré tot fet malbé d’empremtes vocals que no hi haurà llixiuet per esborrar-les.

Gemec: allà on no hi ha ruïnes no hi ha resurrecció!

Perplex: és allò que no serveix per a res que cal salvar!

Afirm: tota escriptura és en si una reescriptura.

Estorat: cerc una atenció i una perseverança que superin de molt les possibilitats ordinàries.

Passatge: si coneixem els inicis coneixem els finals, em diu l’amic Tshai Chhen.

I deix inacabat el crit de l’escrit mentre les meves paraules esqueix dins les cordes vocals del cor: he pegat de morros (tocat de morros) damunt la terra prima de call vermell, he travelat amb les garbes primerenques, i he enfollit amb la grogor tendra dels rostolls que fan olor de blat segat de fresc per les mans de la vida perdurable.

I de la fragilitat.

Em fa por que els mots no quedin a la superfície, que perdi el temps, ai las!, escrivint menudències, pedretes que quan les tir al safareig les engoleix l’aigua sense cap ondulació.

I això em passa quan voldria que emergís de les meves paraules una emoció sensible, una essència del quotidià, uns rotlles que es multiplicassin.

De vegades una frase llegida a l’atzar en un article que no era gens menjador et pot mostrar la transparència de l’obstacle.

Musil deia: “L’única prova a favor o en contra d’un ésser és si la seva presència ens rebaixa o ens eleva.”

Aquí, al full, el desig no s’expressa en un intercanvi de mirades, sinó tan sols pel circuit de la paraula.

Això que semblen diàlegs traeixen un pensament que se cerca, es contradiu, assaja organitzar-se amb l’altre.

Des que escric, un dubte, i una opacitat es creen, davant els quals el lector s’ha de fer detectiu.

¿Es produeix un suspens de paraula?

Vull tornar a un present en què no he estat mai.

Em sent un subjecte escindit, amb la inquietud constant de mi mateix, del meu passat, del meu present, del meu futur, mal a pler en la certesa i perpetualment en procés d’inventar-me.

Vull ser contemporani, però no per ser conscient de les llums que s’allunyen infinitament, sinó de les foscors que ens aclaparen per totes bandes d’aquest temps incomportable.

¿No t’agradaria que hagués començat així amb aquests petits moviments que et mostren les entreteles de les idees, els crec-crec del midó que desenravena el llenguatge, una llenegadissa presència d’un humor que no gosa dir el seu nom i, sobretot, aquest camp d’intensitats enigmàtiques amb una vibració particular, una qüestió oberta i una presència per omplir?

Sura per entre les línies aquesta idea que el passat i el futur no són gaire res més que il·lusions de les quals caldria desfer-se’n per arreplegar millor la vida en la seva integral sencera dins la punta extrema del present.

El que ens manca és el color, l’energia, la clara percepció de l’instant, que és una combinació de pensament, de sensació i de sentir la veu de les coses que ens fan companyia i de la natura que ens ajuda a viure.

El paradís no és al més enllà, sinó que és aquí, accessible, davant nostre, i fins i tot just davant dels nostres ulls, un moment i un moviment que pot contenir en si mateix tota l’alegria i l’angoixa de l’existència.

Cap esdeveniment és massa ínfim, ni massa banal, cap sentiment massa profundament sentit, per no afectar tota la condició humana.

Un dels nostres horitzons és la gràcia.

Aquesta irradiació d’extrema senzillesa que conjuga en la plenitud de la simplicitat, l’expressió del dolor més elevat i el gaudi més gran.

¿No has vist aquesta posada en escena circular que ofega els personatges d’ombres i de colors violentament artificials, reflexos dins reflexos d’una mecànica espantosa, i que tenen l’íntima consciència de la mercantilització dels individus en la vida actual, convulsa i carnissera, com una gran màquina desposseïdora?

¿No podríem assegurar que allò que el mirall de l’escrit ens mostra som nosaltres mateixos més de bon de veres que mai, que creient-nos en revolta, paradoxalment aquesta revolta ens duu a una altra forma de submissió?

El fracàs és un dels únics temes dramàtics vertaderament apassionants.

Sé que he de recular per veure-hi clar, aquell que està massa a prop només veu boira.

Quan cau l’horabaixa i intent viure a poc a poc el temps (“vull fer la vida lenta” escrivia damunt la pedra fa anys), m’imagín que aquestes notes plenes de curt-circuits elèctrics que espiregen no són altra cosa que intents d’afinar l’instrument del llenguatge per aconseguir una unitat i fer que la música verbal s’expressi en tota propietat.

El mestre Ramón Andrés em diu que això només s’ateny posant l’oïda més enllà de l’acostumat, i a l’escoltar el que passa a l’altre costat de l’habitació del temps i de l’espai que són uns veïnats malavinguts que es barallen des del primer dia que començàrem a pensar el món.

Estic dins la revolta contra la pressa que ens fa malbé.

Estic en la.

En l’humus viu.

Les paraules s’encavalquen, fan salts mortals, es fonen, juguen, es sensibilitzen, s’acuben, fan l’ullastre esbrancat, tremolen, s’arremolinen, es desfan, surten de les frontisses, es trenquen, es reprodueixen, vibren cromàticament, s’arrisquen, s’urgentitzen, fan el bategot, es tactilitzen, s’obsessionen, s’inverteixen…

L’artista és un inventor de formes.

Una forma és un contenidor que aspira a un contingut.

Voldria apropiar-me del trivial per transfigurar-lo.

Estimar formes i fer-me-les meves.

Una escansió: ho diré tot.

Una rapinyada: vosaltres no sabreu res.

Un crit: ofegat.

Un missatge: il·legible.

Un tacte: material d’alens.

Voldria fer el poema estrany que duc dedins, amb gir i girs pronunciats, llenegades ràpides sobre les ales del sentit, acceleracions, recomençaments, esborranys rabiüts, desigs implacables, la mà d’un mestre que reanima el clavecí dels sementers que m’enlluernen de verd en creixença.

Cal ser poema, no escriptor de poemes!

Tu dois dire quelque chose de nouveau et pourtant tout à fait ancien.

Absolutament nou i no obstant això totalment antic.

M’enteneu?

Com he d’obrir les escotilles interiors?

Com puc fer un viatge a l’espessor de les coses?

Com aconseguir una invasió de qualitats?

Com llançar-me a l’abraçada novella, un acte enèrgicament sensual?

Com trobar els recursos infinits del gruix narratiu de les paraules?

Dir i callar.

Mostrar i amagar.

Figurar i desfigurar.

Celebrar i profanar.

L’arbre de l’amor s’ha vestit en una aurora.

Les fulles en forma de cor alenen tremoloses.

Agaf la ploma i sense aturall faig nou poemes seguits.

El camí vertader no va enlloc.

La clau és així: immobilitat i rapidesa.

Meditació lenta i constant, electritzant execució.

No separaré immanència i transcendència, realitat i representació, no forçaré cap a un costat o cap a l’altre.

Viuré amb la ressonància que ultrapassa la paraula.

Escolt d’enfora la veu d’Empèdocles: Antigament, vaig ser al·lot i al·lota, / I arbust, ocell, peix mut de la mar.

L’obrador amarat del perfum de flor de taronger s’obri a les bromeres matinals, calc la forma sobre la del cel i de la terra de tal manera que tot es produeix en abundància, afaiçon els sentiments sobre els turons i les mars i el meu país és pròsper.

Com he escrit aquest paràgraf anterior? El primer gest és posar-me dins el buit, concentrar-me i esdevenir interiorment allò que vull escriure.

Despreniment i rapidesa.

Si es produeix un instant de vacil·lació la imatge clara s’esfuma.

La vista no ha d’amagar la visió.

Les èpoques passen, les escriptures queden.

Les pintures a l’oli de la muntanya de Sainte-Victoire i el quadre Natura morta amb pomes de Cézanne són més reals que tots els esdeveniments del seu temps.

No hi ha coneixença fora de l’amor, no hi ha dins l’amor més que desconeixement.

En una novel·la amb una intriga i un suspens que em deixen sense alè, sense esperar-ho, unes pàgines dedicades al conreu de la vinya. Ador aquesta casta de prodigis als llibres: les digressions, les zones perdudes i abandonades, els erms deshabitats. Si aquestes pàgines fossin dins un tractat d’agricultura, m’haurien agradat molt menys. Així mateix, la novel·la ho hauria sacrificat tot al suspens de la seva història. De cap manera, a l’entremig de la contarella he trobat un replà tranquil i benigne per parlar de la vellesa dels sarments i de la claror fulgurant dels pàmpols novells.

Don aquests escrits en el darrer moment, last minute, deadline, lletra encara fresca, que batega, que bota…

Quan feia una bona estona que li deia coses m’acostava al seu tronc tacat de constel·lacions de líquens.

I l’abraçava fort.

Sentia la seva escorça misteriosa.

I el seu cos de fusta ardent vibrava.

Els batecs de la saba i els de la sang es feien tot u.

Em sentia portat a l’altre costat de la natura, on les coses revelen les seves secretes significacions.

Gràcies a la mediació del lledoner em sabia arrelat fent cos amb els cosmos.

En contacte amb l’Enigma universal.

El lledoner ressonava en mi.

La vida s’ennoblia, es densificava i es carregava d’energia, experimentava la coratjosa saviesa d’un desenvolupament vital, equilibrat, obert a tot el que pot intensificar el creixement i empènyer-lo tan alt i tan lluny com sigui possible.

Entre les múltiples formes de desencantament i de robotització que ens amenacen i ens ataquen per totes bandes tenc una farmaciola d’antídots feta de paraules, de diàlegs, de gestos.

Un dels més quotidians és un quadern de meravelles, una plagueta de revelacions, un bloc de notes per afluixar els lligams que teixeix la percepció.

Un mode de reencarnar  la imaginació.

De deixar el pilot automàtic de les rutines.

De contemplar les essències i fer existir millor el món.

Escoltar suposa un aturar-se en l’acció, una obertura a les alertes, una lleugera forma de concentrar-se.

Abusam de la mirada, i miram sense veure-hi, la vista ens dona sempre seguit mil i una informacions fàcils d’analitzar, de comparar, lloccomuneres, vivim submergits en les imatges sense eco, que es degraden aviat perquè ningú s’hi queda, com la música dels supermercats, dels restaurants o dels aeroports moblen el buit, ensordim el silenci amb músiques d’ambient, la insignificança ens satura perquè reflecteix la insignificança global.

Hem perdut el gust de sentir, de témer-nos del caràcter d’una superfície, la singularitat d’una matèria, de les carícies de la llum, del tacte d’una pell.

Ens calen els contactes vius que dinamitzaran les nostres diferències, ens faran descobrir els nostres gusts i les nostres actituds creadores, ens mostraran les realitats còsmiques de l’instant.

Necessitam participar a l’instant, intentar fixar-lo, saber que l’universal és present en cada instant del món.

Com no donar-nos sencers a allò que no veurem dues vegades?

Com no saber que l’excepcional del moment participa de l’absolut perquè és únic?

Com no experimentar la necessitat intensa de retenir aquesta plenitud, de penetrar l’essència efímera, de celebrar-la, d’immortalitzar-la?

L’instant és un mitjà de penetració que no s’atura d’oferir-se a mans plenes.

Descobrim de cop la profunditat de les coses petites, dels no-resos que ens transfiguren, dels detalls que s’aneguen dins l’indeterminat, de l’efusió que ens mostra infinitats concretes amb les quals ens connecta, de l’il·limitat en l’ínfim, dels esdeveniments mínims que ens fan experimentar que la cosa més magra està impregnada d’aquesta immensitat que és l’existència.

El capbussar-se de bon de veres en l’instant no és fàcil i demana molta d’energia.

La revelació d’un misteri fonamental que ens encega amb la seva llum omnipresent vol un cert trànsit, una participació per un do de si mateix, un èxtasi material, una transparència i una diafanitat de la matèria que ens escapa perquè el real s’ha fet opac per culpa nostra.

Reduir les distàncies i posar-nos en contacte amb la colossal estranyesa i estrangeria de les coses és l’objectiu.

Sabem que hi ha un infinit en totes les coses fins i tot les més vulgars i mínimes.

Ja ens ho contava Hugo von Hoffmanstahl el 1901 en la lletra dirigida a principis del segle XVII per Philipp Lord Chandos a Francis Bacon.

Una conjuntura de donades fútils que travessen Lord Chandos de l’arrel dels cabells a la base dels talons l’exposa a una tal presència de l’infinit que el poeta es demana si podrà esclatar en paraules que sap que no trobarà mai.

En tals instants un bri d’herba, un terròs, una drecera que travessa un sementer, un safareig amb peixos de colors, un núvol, una merla, una pedra plena de molsa, una regadora deixada estar em fan la impressió que podem entrar en una relació nova, íntima, amb l’existència com si darrere de cada cosa present, darrere de cada fesomia pogués sorgir a cada instant una singularitat sublim i commovedora, un altre món.

La meva mirada interna està girada cap aquest món.

Sí, en l’interior de l’esperit de la matèria.

Així com no hi ha ànima sense cos, no hi ha esperit sense matèria.

Crec en un misteri: l’encarnació de l’esperit.

Ho he sentit moltes de vegades abans d’escriure-ho.

Potser escriure és això: sentir en totes direccions i molt de temps alguna cosa, i després escriure-la per recordar-la, per entendre-la, per desxifrar-la, per tremolar-la.

Teixir l’absència.

Anhel una matèria que no sigui transparent ni opaca, però que difongui una llum interior que vibri i irradiï.

“Abans de pintar un bambú, cal que creixi dins vostre”, deia Su Tung Po, poeta i cal·lígraf del segle XI, i seguia: “És llavors que, amb el pinzell a la mà, la mirada concentrada, veureu que la visió completa i exacta us sorgeix davant. Captureu aquesta visió sense demora amb pinzellades, tan ràpidament com un falcó caçador que es llança damunt una llebre a punt per saltar.”

Voldria escriure alens, remors, claredats, efluvis, desigs, invocacions, traces del viatge enigmàtic on estam embarcats, besades multicolors suspeses en l’aire, un venteguer d’oratge fort entremig dels pins, els mormols de les vides dels altres, l’eco del meu nom escrit damunt el sementer estibat de margalides grogues, les festes de les clarors que envolten les orquídies boscanes que no veu ningú, el passat com a guia de lucideses, les obertures fines a l’aleatori, les ressonàncies de la respiració del món.

El model de l’estil seria el de la fluïdesa de l’aquarel·la, despullat dels efectes d’èmfasi, però no d’una certa elegància espontània produïda pel fil de tinta xinesa damunt el paper assedegat com la impressió d’una caiguda de pètals o la correntia de l’aigua a la sèquia.

El color dels sons ha de sortir del meu refugi, on dedicar-me, amb l’esforç tens de la creació, a les brodaries senzilles d’un art del poc, situat sota el signe del fugaç, del menor, del púdic.

Retornar sempre seguit al tret cal·ligràfic delicat, als lleugers lítotes insinuats en les ales de l’escriptura, a les suggestions lacòniques.

Avançar amb bones amb l’ordre de l’experiència, de l’emanació, de les traces furtives d’una cançó de bressol, de l’íntima emoció estètica, del corrent sobtat de consciència d’un record inquietant, de la serenitat d’una fulla tendra que es desplega, de l’èxtasi instantani d’un haiku, del tremolor d’una herba salvatge, d’un silenci profund entre notes de Joan Sebastià, d’allò que la natura millora en nosaltres.

Potser voldria cercar l’escriptura de l’inútil.

Reanimar aquella sensació que he viscut quan em trobava fos amb la màxima intensitat del motiu, despertar-la, exaltar-la, glorificar-la, celebrar-la, arrossegar-la damunt els límits de la plana crua.

Carregar l’escrit amb tota la meva energia i la meva vitalitat fins a quedar exhaust: no deixar quasi res a l’atzar, la simplicitat d’un instant madurat en la concentració amb una llibertat sobirana amara els meus escrits i els deixa oberts a qualsevol modificació improvisada que fecundarà el treball solitari per aconseguir aquestes obres de talla petita i de dimensions modestes, humils i justes, com si la mà fos moguda només pel sentiment que la porta i refusàs el relleu mental necessari al pas a una dimensió superior.

La línia de l’escriptura hauria de ser la temptativa de fer coincidir un pensament i una cosa d’una manera que no es distorsioni ni l’una ni l’altra.

Acaronau els detalls, ens deia mestre Nabokov.

I aquest aprenent d’escriptor fuig a les totes de l’anècdota, de les grans idees, i cerca el batec de l’orgànic sobre el gramatical. Els seus cants provenen de la superposició de nombroses capes successives que s’intensifiquen, que es personalitzen i les seves estructures esdevenen més complexes i més inventives. El detall és el record d’una absència, el buit d’un entorn de cap, aquella olor oblidada dels cirerers en flor, la caiguda infantívola amb sang als genolls, la sensualitat d’una rosa esfullada quan la collies, el contorn boirós d’un nom que es fon dins la ploma que el cerca…

Les frases adopten de vegades aquest aspecte irregular, inacabat, imperfecte, que ens mostra el fet a mà.

L’escriptura és pell, carn, cos, desig, unió, un esperit i una llum interior i fonda com la  que surt de certes pedres, una claror que sembla l’efecte d’una enigmàtica transmutació alquímica.

No trobes sempre la matèria de l’ànima.

Per això faig feina sense atur, per crear un cos que puc esperar veure’l eventualment dotar-se d’un poc d’esperit.

I donar-li forma.

¿No et sents, viatger emproat de llocs comuns, amb el coratge de crear al teu entorn un món fictici, enrevoltar-te d’amics i coneguts que no han existit mai i fer de l’amor secret inventat la teva meta definitiva?

¿No ho recordes, viatger profètic, quan dèiem paraules ben dures: aquest destí és misteriós car no comprenem res quan la nostra llengua és escorxada, els conreus fèrtils són massacrats, les costes verges fetes malbé, els llocs secrets dels boscs empastifats, els animals i les plantes sollats de mort pel ciment i l’asfalt? ¿On són els farratges fondos? Desapareguts! ¿On és l’àguila i l’abella? Desaparegudes! ¿On són les veus vives dels paisatges? Assassinades! És el final de la vida i el començament de la supervivència. Cal tenir-ho ben present: feim els nostres signes, els nostres escrits, les nostres demandes des d’aquest lloc, des d’aquest temps, des d’aquesta atmosfera: el final de la vida i el començament de la supervivència.

¿No ho saps, viatger treballador, que no pots tenir una visió simplificadora, encara que sàpigues que estàs tot sol, que penses per tu mateix i per això tots els amics t’abandonen, perquè només guardant la teva llibertat interior reconeixeràs la banalitat del mal?

¿No ho veus, viatger explorador, que no hi ha res inert en la natura i que no la posseeixes ni la domines, sinó que en formes una part petitona, exigua, no-resenca, que ets un serf, un cuc, una arrel, una pedra, una minúcia, un exemple de vida metabòlica, de somieig de la pols d’esperit, una sementera del palimpsest de batecs, de respiracions i d’electricitats que se sobreimprimeixen i volen esborrar-se els uns als altres per fer sentir l’esbucament i la construcció que ens fa sempre seguit: aferrats com a nàufrags a l’olor dels temps i a l’exaltació de la vida, a la por de la desaparició de la forma, de la nota, de l’esgarip d’un mateix, amb el repte de voler en un sol tret caçar la vida i la mort?

¿No ho escoltes, viatger tremolador, que el camí que segueixes sense aturall és una explosió d’enigmes, una lletra xifrada que acaramulla perspectives sense sentit, una ambivalència fosca que ens assegura que res no és segur, un terrer sense orientació que no som capaços d’entendre per lloc i banda, una llista de noms de coses que no aprendrem mai de bon de veres, un espai desolat on regna sobretot la gran indiferència?

¿No ho repeteixes, viatger espectral, que et colgues cada nit dins el combat dels somnis que et diuen allò que no coneixeràs mai, allò que podries ser i has perdut des de la naixença com una supuració d’existència morta, allò que t’assetja entre els replecs d’una vida buida i estèril que no et duu enlloc, allò que dona a les cavorques del desencís, als paladars de l’amor sense passió, a la por de l’infant perdut en el cor del bosc que vagareja per trobar el cau de la intempèrie?

¿No podries fer, viatger esgotat, com allò que veus al jardí quan el capoll es desplega en flor, o la crisàlide es torna papallona, la feina esforçada i subtil de convertir aquests mots que t’interroguen en alguna cosa completament plana i elàstica que et catapultàs cap a les estrelles?

Et vaig contestar: escriure no és una confessió de l’autor, no és sols contar històries per explicar fetes, sinó essencialment retratar personatges; enfonsar-te en l’interior dels essers humans que sobreviuen en el mitjà terraqüi, convuls, hostil, carnisser, perquè és aquí on es mostra realment qui som i, sobretot, perquè és l’únic territori en què hi pot haver un espai d’exploració i de descobriment compromès amb la coneixença.

Em digueres: en tu reconec una persona a la qual no he de témer i ho sé per la seva forma de somriure; moltes de vegades dius: hem de riure molt, i aquest sentit de l’humor que practiques en la vida i en els llibres és un signe de reconeixement en un món que va perdent qualsevol planter d’humor.

Et vaig contestar: aquells que no riuen mai entenen la veritat com una cosa clara, ximple, immutable, rodona; creuen que tothom els acompanya en la seva percepció del que és cert i es pensen que tenen una idea exacta de qui són i del lloc que ocupen dins la societat.

Em digueres: em fan un maler veure aquells que t’interpreten en lloc d’acceptar-te tal com ets.

Et vaig contestar: no passis pena, els lectors vers saben que em matertialitz darrere de les meves planes escrites; i saben, també, que la imaginació, la inventiva, el somieig, l’enginy i la descripció són uns valors que amaren les meves frases tan lleugeres com una vida humana singular que amb un buf ja no existirà.

Em digueres: com és que t’agrada llegir en veu alta els teus quadres de mots?

Et vaig contestar: els humans hem renegat del nostre origen, del nostre somni simfònic, del somni de la vida en comú, d’estar plegats escoltant la nostra diversitat; hem perdut la capacitat d’escoltar, l’escolta; escolta qui és al teu costat, aquesta és la llavor de la simfonia; la tonada de la dicció es fa camí, un camí de música verbal. Tot sovint voldria captar les harmonies i els ritmes, les melodies d’aquelles rondalles que ens contaven de petits les padrines davall la campana emblanquinada de la xemeneia ran de la foguera espurnejant que dibuixava ombres a les parets; allò que ens relataven aquelles veus ens donava tranquil·litat, ens acaronava els sentits, ens deixava embambats i ens feia volar. És allò que hem creat els humans per suportar l’urpa de la solitud, el dolor de cada dia, el cansament de la vida dura, la idea de la mort. La literatura és la major eina de consol que hem sabut inventar.

Em digueres: sí, aquesta complicitat entre qui diu i qui escolta és com un miracle.

Et vaig contestar: és el magnetisme del gra de la veu humana, el zumzeig tan delicat que t’acaricia l’oïda, l’alè dels sospirs, compassos que pasten els mots, la fondària plena de ressons d’un silenci sonor, les ones de la mar dels batecs que fan vibrar les cordes vocals, la correntia de salives que entapissen i fan anar llatines les paraules, aquesta forma d’amorosir els llavis perquè trobin el trèmolo tan musicalment just com exacte.

Em digueres: sembla que passes de llis damunt allò que contes i sense témer-me’n ja m’has caçat amb una coma.

Et vaig contestar: Ha! Ha! Ha! Una coma pot canviar una vida; cal tenir molt d’esment amb els llenguatges i no córrer, ni anar de gambirot, ni perdre l’agilitat que cada fonema, cada síl·laba, cada mot demana; no pots escapolir-te de la partitura, ni fer l’ullastre esbrancat com un virtuosisme de saló, el fraseig et donarà l’amplària de la passa i caldrà que vagis viu per no descomptar-te si vols aconseguir l’efecte més joiós, més seductor, més clarivident que convertirà la contarella en una festa de plers i que deixarà un estol d’empremtes en la memòria de l’escoltador que després, quan tot s’acabi, li farà molta de companyia.

Necessit una lliçó de mirada.

Necessit una fona per encetar el cel.

Necessit la ciència de les corol·les, els secrets de les formes que volen.

Necessit un mestre d’obres de la consciència perquè no en trec l’entrellat.

Necessit fer volar paraules en esbart aspre i carnívor.

Necessit comprovar a les fosques la meva cal·ligrafia regirada.

Necessit belar molta d’estona fins que arranades totes les conjugacions pugui trobar un succedani de l’èxtasi.

Necessit l’explosió a les totes, fins ara només escolt el frisonar espurnejant de la metxa.

Necessit trobar un cercaire fraternal que em faci tot el temps de companyia que pugui encara que sigui un no-res.

Necessit asseure’m damunt els passos d’un poema i posar-me a demanar almoina.

Necessit la delicadesa d’un arbre d’una espècie inexistent.

Necessit fugir d’un món entenebrit per les seves clarors.

Necessit assegurar de totes les maneres possibles que la poesia és una espècie no protegida.

Necessit un telèfon d’higiene que no trob enlloc.

Necessit saber que els segles són instants amb la lupa posada.

Necessit salvar un cossiol ple de flames que fan el bategot.

Necessit desxifrar les cal·ligrafies de les potes dels ocells damunt la plana oberta de l’arena d’una platja perquè m’ajudin a viure.

Necessit aprendre a plorar en eixut.

Necessit que algú em digui que faig alguna cosa més enllà que embolicar troca.

Necessit entendre que no hi ha millor garantia de l’honor que la vulnerabilitat.

Necessit repetir fins a l’esgotament que, malgrat els blaus a l’ànima, l’important és estimar.

Necessit escriure perquè no em vegin; pens això davant la pintura de Soulages en què tothom percep un monocrom quan és un policrom subtil.

Necessit una insurrecció sensible a cada cap de cantó de la pàgina.

Voldria escriure amb tinta xinesa damunt aquesta boira baixa amarada d’aigua de pluja una frase de Proust que sempre s’ha conjugat amb el meu estat d’ànim fos quin fos: el cim de la intel·ligència és la bondat.

Per què tu i jo tenim una relació de simbiosi?

Tenc una inclinació cap al refinament que em permet passar tot un horabaixa sord al renouer carnisser mundial i ben tancat amb pany i clau dins una cambra escoltant amb una repetició obsessiva quatre impromptus de Schubert.

Agaf el temps com un bell fruit, com una estela d’aire, com un deixant de pedra.

Som el viatger que després d’haver caminat molt de temps per l’arena color de rosa seca ha arribat al pou dels vius que veuen i se sent impregnat de ceguesa.

Tantes de frases que no expliquen res, acostaments cap a la lleugeresa dins l’atmosfera d’un temps feixuc.

Aquest color de ferro rovellat darrere els vidres grapallosos que s’umpl de violeta amb la lentitud del dolor inacabable i vira cap al blau fosc de la mar gran em dona la pau humil d’aquesta capa de pols, aquest vel que es deposita damunt els llocs llunyans i inaccessibles, estimats, un espai en què no viuré mai.

Una llum sorda com interior a les coses, una pàtina que em fa una impressió d’espera d’alguna cosa que no succeirà.

Sent un enteixinat de ressons múltiples que m’atrapa entre el món de fora i aquesta secreció literària que deixa empremtes com la sang que ix d’una ferida inacabable.

No, no som cendra, com ens prediquen ara mateix.

No, no som argila, com també ens volen fer creure ara mateix.

Som pols d’estrelles!

Una veritat aclaparadora que surt com la veritat de la boca d’un infant.

Ho han dit en les seves músiques verbals els vers poetes.

Ho han demostrat en les seves recerques els descobriments dels vers científics.

Ho han sentit amb paraules alades els místics que escriuen sobre la volada dels signes.

Vet aquí alguns punts de fixació d’una tela d’aranya: la meravella absoluta d’aquests textos és que no s’aturen de teixir xarxes de les quals els lligams, sempre lleugers, ens ofereixen l’única veritat autèntica.

Si féssim un viatge de vint mil milions d’anys, quan apareixen les primeres partícules, podríem contestar moltes de les preguntes que ens feim sempre seguit: d’on venim i cap a on anam.

Descendents dels bacteris i dels simis, però també de les galàxies i de les estrelles.

El carboni dels nostres cossos, l’oxigen que alenam, el ferro de la nostra hemoglobina sanguínia, l’hidrogen de la nostra aigua, el calci dels nostres ossos: tot això ve de l’interior de les estrelles!

Quan les estrelles exploten s’alliberen a l’espai aquests materials.

La Terra i els astres són deixalles d’estrelles antigues.

I nosaltres, humans i no humans, orgànics i inorgànics, duim un sistema solar en miniatura dins els nostres àtoms.

No, no és un conte per a infants abans d’anar a dormir, sinó unes notes que he pres al vol quan he pensat que el meu dimecres no és de cendra,  sinó de pols d’estels.

Estam connectats amb totes les generacions i els essers vius d’aquest món a través de l’ADN i de les estrelles, em deia fa estona Carl Sagan.

Estam connectats amb l’Univers!

I de cop sé que captur els signes de tota una vida en aquests acords.

Crid Alegria, com Joan de la Creu.

Crid Tendresa, com Bashô.

Crid Fervor, com Juana Inés de la Cruz.

Crid Passió, com Teresa d’Àvila.

Crid Amic i Amat, com Ramon Llull.

Crid Treure el Reverd, com Catalina Thomàs.

He pres consciència dins aquest dia gris, empestat de cendres fúnebres, del poder d’aquests mots lluminosos que esclaten en el meu esperit i l’amaren d’un estat de gràcia.

Són fragments d’il·luminacions d’infantesa com una antiga crida de xiuxiueigs tranquils, poesia calma que pot ser introduïda o sorpresa en els essers, en les coses, en els mots, en els somnis, en les obres d’art o en els escrits.

Una lliçó de la qual hauria de treure un profit: obrir-me a una llum més gran i deixar convidar-me a una invitació muda de l’essencialitat de l’instant que em revela de bell nou la feta, la festa estel·lar, com si fos la cosa més natural del món.

En un estol apareixen frases belles que m’acaronen, obertures senzilles molt pròximes al que hi pot haver de millor en mi, però que no hauria sabut confegir.

Un eixam de sagetes em parlen de la paraula, aquest vent que ha estat aigua i que esdevé de bell nou aigua després d’haver tirat la màscara; aquest esperit meu que ha estat estrella i que esdevindrà de bell nou estrella després d’haver deixat el cos.

Hi ha una condensació extrema en aquest dimecres de pols d’estels, una mínima economia de mitjans que em fa pensar en Morandi; es produeix una transfiguració en què res de la figura material es perdria perquè allò que veig obrir-se davant mi segueix duent el nom de gerra, de tassó, d’ombra, de composició, i cap altre.

Com si Morandi hagués pintat constel·lacions meravelloses de no-resos, que ens agrada descobrir en el cel propi, amb aquests olis de pols d’estrelles i amb tota la saviesa del vell poeta alquimista que crea aquest or diamantí que impregna tota la nostra visió.

Un concentrat de silenci em diu: pensa en el que et queda, en lloc del que ja no tens!

Escric a les parets de la cambra íntima amb belles i lluents majúscules: SOM POLS D’ESTRELLES.

I cant!

Palpar per saber.

Acaronar per sentir. 

Balbejar per reveure.

Aqueferar per descobrir.

Flairar per no perdre’m.

Bramar per desdir-me.

Embogir per acallar.

El foli s’entreteixeix de lassituds, de distraccions, de bots d’humor, de cansaments, d’inergències, de desficis per no fer dues vegades el mateix cantet i crear l’abisme de l’únic en el que és quasi semblant.

El foli s’amara de la inspiració més lliure que fa que tot sigui possible. 

El foli ho integra tot i intenta dur la lletra a l’atzucac, sense aconseguir-ho mai.

Renov en el foli, que s’ha convertit en un palimpsest de tinta escampada, el gest que repetesc des de fa cinquanta anys i busques per entreveure allò que s’amaga davall aquells gargots que tothom contempla com paraules confegides, mesclades, fuses, mig esborrades, inventades, tudades, il·legibles, i plenes d’un abandó humil que les converteix en despulles dels meus continus naufragis, excavacions, punts morts, intents fracassats de bastir alguna cosa que s’aguanti en la fragilitat d’aquests materials que qualsevol buf de vent esbuca.

El foli es desborda, esclata en totes direccions i per totes bandes: de referències, de notes a peu de frase, de contrapunts, de culs-de-sac, d’ecos, de variacions, de conjuncions i de confusions, de desveris, de buits.

Recul per contemplar el paisatge d’aquest foli i no puc retenir res en una percepció concreta, sinó que no comprenc res.

Però no cerc la raó en l’obscuritat del text, sinó solament en mi, en la foscor del meu cor.

Potser un dels llocs allà on vull anar sembla massa senzill: lliurar intensa la presència d’una absència en tant que absència.

Més que les coses, ador el reflex de les coses. 

Més que la veu, ador els ecos i les ressonàncies de la veu.

Més que les realitats, ador les il·lusions.

Més que l’immediat, ador l’inaccessible. 

Vull escriure “en mirall”, a l’inrevés. Mots i frases que siguin un signe abans de ser un sentit.

El sentit està xifrat i cal desvetllar-lo.

Emperò el que importa és el misteri fràgil, fantasmàtic i fascinant, més que la seva descoberta que l’escriptura fixa i allibera.

Caldrà que sargesqui, amb bones i amb molta de cura, el foli ple de tremolors i esquarteraments per fer present l’extraordinària multiplicitat d’angles d’atac i de punts de vista sota els quals es pot considerar o descriure un món. 

Em deixaré guiar perquè la significació sigui al·lusiva, ambigua, prudent i oberta.

He recollit el que la meva curiositat, la meva fantasia, la meva invenció, el meu gust han agafat en els dominis més diversos, més variats.

D’aquestes aproximacions voluntàriament incongruents, en puc donar testimoniatge que interroguen més que responen.

Com puc ressuscitar la matèria inert i desgastada dels llenguatges per aconseguir una pasta espessa, rica, bategant que sàpiga retenir alhora l’ombra i la llum i em deixi, no sense resistència, fer-hi feina de valent per trobar escletxes inesperades, paisatges oblidats, recomposicions de la meva vida a partir d’unes sensacions tàctils o auditives, d’uns atzars inesperats, de textures que apareixen com a llamps o estats de gràcia, que són fonts ufanes excepcionals dins el desert de cada dia?

Qui pot assegurar que m’avalen la qualitat de la cerca, l’autenticitat, la precisió del pensament i la coloració dels sentits, la sinceritat, la fondària d’una meditació, els trèmolos de la meva inseguretat, l’ascesi, la creença vertadera de les possibilitats del meu mester? 

Tot això que veus damunt el foli no és més que un miratge, no ho sabies?

Sabem si és vertader o fals segons l’estil i no solament segons el que es diu. I fins i tot pot arribar el cas que algú escrigui alguna cosa que sembla falsa, però que serà vertadera a causa de l’estil.

Dins l’aquarel·la d’aquesta hora, que el francès anomena “entre chien et loup”, l’entrada en càmera lenta del crepuscle, quan la fosca es dilueix en la claror i el paisatge se taca d’una harmonia de coloracions que fan que les coses agafin alhora efectes de relleu i desaparició, dic en veu alta perquè tothom ho escolti ben clar: la vertadera vida, és la literatura.

Poques coses són més agradables, més civilitzades que una terrassa tranquil·la al crepuscle.

L’única vida vertaderament viscuda és la literatura perquè a cada instant dona testimoniatge d’alguna cosa que se situa fora del temps i que converteix la mort en un fet sense importància.

La mort cau dins la vida.

La vida per la literatura pren una tonalitat no nihilista.

Si no dones a la literatura un paper decisiu en la teva existència, no tens més que una aparença de cultura. Cap realitat.

Llegesc, sent ressonàncies.

La ressonància supera la paraula.

Cal anar molt viu amb això que acab d’escriure i fer tostemps una escolta finíssima a la resposta hemodinàmica del sistema nerviós central associada als canvis d’activitat neuronal.

Sentir les freqüències d’oscil·lació.

Experimentar les vibracions d’un cos elàstic quan entra en contacte amb un altre cos vibrant.

Sintonitzar amb les emocions i els sentiments de l’interlocutor.

Tremolar amb la col·lisió de partícules que permeten la prolongació dels sons.

La ressonància és una il·luminació, com un ensenyament mut.

La lectura és, en primer lloc, una veu, fins i tot silenciosa.

I la lectura també és l’acte més individual que hi ha, més que l’acte sexual, i amb això es pot entendre que les inquisicions, les tiranies i les censures volen reduir el llenguatge, vigilar-lo, canalitzar-lo, allistar-lo, prohibir-lo, cremar-lo com un perill terrible.

Escric entre reivindicacions de salutacions nazis nord-americanes de Musk i de Bannon, desbarats guerrers de Trump i Putin, entre l’empresonament injust de Pablo Hasél que no s’acaba, i la llei d’amnistia, que no s’aplica, i en un estat d’emergència lingüística del català que tots els savis diuen que ja ha entrat en un procés de substitució quan des de les lleis espanyoles a les autonòmiques (especialment del País Valencià i de les Illes Balears), tot són atacs lingüístics anticatalans sense aturall.

I el meu humil pla de xoc passa per un crit a favor de la literatura i de la lectura, que desapareixen també dels ensenyaments públics (des dels parvularis a les universitats), i de la consciència cultural tan familiar com social (les prestatgeries de llibres de les cases s’han vist substituïdes per pantalles de plasma i l’escriptura es fa amb emoticones gràfiques). Una acció moral dins les nostres batalles quotidianes: cal viure en català en tot, per tot i a totes hores. Aquesta hauria de ser una lluita personal i col·lectiva primera.

I repetesc allò tan sabut que per això oblidam: així com vius, així llegeixes, i record unes paraules benèfiques de Guy Debord quan em deia: “Per saber escriure, cal haver llegit, i per saber llegir cal saber viure.”

Acabaré, ja dins la fosca negra d’aquest vespre d’hivern amb molta d’humitat i una plugineua que sembla rosada sobre les coses del món, amb el meu desig d’ara mateix: inventar una màquina per teixir temps diferents en plena actualitat amb un ull altre d’una precisió exorbitant.

Un estol de teuladers pinta el cant dels somnis dins la forest feta de tinta xinesa i d’invisibles.

No t’acostumes a ser mortal.

Per aquí perds l’oli i la sal i les tempestes d’aquell espoli de la infantesa quan encara creies que els reis no eren els pares.

Els dissecadors de records no em deixen fer el reverd perquè el vernís tapa tota possibilitat d’empelt.

Quan jugàvem per les grades del gran teatre del món amb els reflexos de moaré sota la calidesa de l’ermini d’aquelles figures violadores d’innocències?

La mà dóna el consentiment i el desig negre fa que s’esbuquin els caminois d’una ingenuïtat de feres.

Vigila les sensacions fetes d’instants cosits que s’esquincen amb la bufada d’un estol de llàgrimes que no troben mar on colgar-se.

Escriure: ser al món com si cada ínfim detall comptàs, i pogués, per una inversió de valors, reorganitzar-lo.

Però escriure l’existència significa, també, de vegades, rompre el vel de silenci i exposar els tabús i les ferides secretes.

I també escriure seria bastir frases la plasticitat de les quals permeti expressar el provat de l’existència i el fluir de la sensibilitat, per treure a la llum allò reprimit i allò no pensat i, sobretot, per crear desordre i interrompre les suposicions teixint nous vincles.

Aqueferat en la feina dels sentits, pos l’orella dreta dins el solc de la terra de call vermell i, cop en sec, m’arriba tota la circulació dels verns i les cuques, els fongs i les formigues i les seves menjusses i cagarades, la multiplicació lluminosa de les arrels del sementer per viaranys, llodrigueres, timbes i enfonyalls, la maquinària transformadora dels bacteris simbiòtics fixadors del nitrogen per conjugar el mineral que es fa orgànic, el vent inacabable dels moviments de la respiració dels nombrosos insectes, el metabolisme incessant dels essers vius, les putrefaccions de les mortaldats, la vasta empresa de creixença i de destrucció, de resurrecció i de mort, tot això em penetra pels nervis de les paraules que anomèn amb cura sagrada perquè impregnin les meves cèl·lules molt de temps.

És que ja no som capaços d’entendre la terra?

És que ja hem perdut les connexions amb els no-humans?

És que només som fum de mortalles que han oblidat els noms?

És que ja no sabem deixar les empremtes per les sendes solitàries?

És que ja no podem bastir un cau nostrat dins la forest que moltes coses diu al pensament?

És que ja hem tornat sord-muts a la lectura i la dicció dels indicis que ens interpel·len seguit seguit?

És que ja som negats per a escoltar el remoreig de les fulles, els alens de l’herba, els batecs de la terra de rota, sabent que tot és viu i movedís?

És que ja no volem ser conscients que la natura no és propietat dels humans, sinó que nosaltres en som un bocinet que tenim en usdefruit?

L’herba és més verda que d’ordinari i el moment de les ombres quasi imperceptibles damunt els brins és com paraules sense pes però carregades de força com les clorofil·les vivificants.

Mir com la llum del matí suau escriu sobre el sòl unes paraules vives que em diuen alguna cosa del que som.

(Ressonàncies d’un altre temps inert)

Que el silenci sonor incessant faci emergir la forma d’un encontre que vindrà.

(Esclafit fugisser d’ocelleria ix a les totes de l’interior d’un drago de quatre branques)

Que alguna cosa té lloc en el poema i al mateix instant se’ns escapa.

(I collir la flor difícil del fracàs)

Que hi ha mancança.

(Sense ni un sospir, ni una llàgrima)

Que hi ha la tristesa de la pèrdua.

(L’excavació d’una arqueologia del desig)

Que hi ha la ferida del temps que fuig.

(Les ruïnes d’un antic camp de batalles)

Que hi ha el buit incandescent de l’absència.

(Quantes besades necessit per quedar assaciat?)

Que hi ha el batec neuronal obscur que dona una fesomia.

(El paisatge de la llum em deixa orb)

Que hi ha la lliure associació dels mots que cal confegir amb l’exactitud d’una immobilitat del signe, la seva fixesa (no es pot alterar l’ordre de les paraules en el poema sense fer-lo malbé), que donarà una multiplicitat de sentits.

(Visc dins la sedimentació dels records, dins la feina de saber oblidar-los i d’esperar que retornin fins que esdevenen carn i esperit íntims)

Que hi ha la paraula del poema que s’aixeca indecisa, quasi inarticulada, balbotejant; no hi ha cap  mot i escoltes la música del vers que sona com l’orella del poeta l’ha palpada.

(L’experiència d’aquest origen incessant germina quan menys ho sent, quan ho he oblidat per complet, i surt com una il·luminació nerviosa que em trasbalsa)

Que hi ha coherències inesperades que apareixen en el camí del descobriment d’espais que es fan entre l’atzar i la intuïció.

(Escolt “Salut d’amour”, d’Edward Elgar, interpretada per Edgar Moreau, un cop, dos cops, onze cops fins que qued estormiat damunt la plagueta on acab d’escriure que les roses ho han donat tot i ara moren, la qual cosa és una forma de donar encara)

Que faig marxa de lletra palpant, trontollant, ensopegant i agafant avenços insatisfactoris, retrocessos, camins oblics i perspectives incompletes; trencaments o cicatrius, marques de lligadura i figures de progressivitat són molt evidents per tal d’escenificar el moviment de la imaginació.

(Em trob devora un fondal. Lleneg, i per no despenyar-me, m’agaf, quasi sense témer-me’n, a un bri d’herba. Fa cinquanta anys i busques que m’hi aferr i aguanta, miraculosament m’aguanta)

No pot ser. Dins el matí transparent, quan vaig menant per l’autopista, enfora, entre la verdor molt extensa dels sementers d’una possessió gegantina, una fumera com un arbre viatger.

El fum adormit em fer tant que he de frenar a poc a poc i aturar-me a la cuneta per amarar-me d’aquell tremolor intens que no em deixa viure.

Al cel del capvespre una calma hemorràgica com un gest de la mà quan acarona la pell estimada, com quan la música s’alenteix, s’afluixa, abans de restar en silenci, segons una mesura tal que no hi pot haver cap esquinç.

I cop en sec, per davall tot això, entre les remors dels cotxes a tota velocitat, i la caiguda del sol, la jubilació ascendent del cant d’un sebel·lí, escrit en una pàgina molt antiga, que es perd dins els colors de la fosca.

He llegit els núvols com qui escolta els darrers batecs epifànics d’un cor que mor.

He llegit els núvols amb veu baixa, sense cap efecte, gairebé per a mi mateix.

He llegit els núvols per posar en moviment el cos sencer.

He llegit els núvols perquè fossin una empremta ardent que m’acompanyàs i ressonàs molta d’estona.

He llegit els núvols amb la lentitud que demana el llibre de la natura tot ple d’incitacions, de matisos, de detalls, d’inseminacions, de llibertats que no es veuen a simple vista.

He llegit els núvols amb la lluita contra aquesta tendència dictatorial analfabeta que ataca per totes bandes i vol reduir el llenguatge, canalitzar-lo, enrolar-lo, vigilar-lo, jivaritzar-lo, prohibir-lo o cremar-lo.

Em sent dins una tristesa tranquil·la a la vorera de les coses en un casetó ple de llibres que em fan molta de companyia, en una illa llunyana i petita situada per devers els interiors de l’illa gran.

Hi ha coses que d’enfora s’entenen un poc.

Record aquell títol, Renaixement privat, amb el qual et vaig robar alguna cosa, una confessió estranya i innocent que em va impactar com l’adveniment sobtat d’un fet nou a la vida.

Com és que m’apareix amb el realisme d’un esdeveniment de fa poc aquella història de la infantesa que no he pogut viure mai, i que havia oblidat de tot?

Aquell estiu érem hostes dels Desmur, uns amics de la família materna, a la seva vil·la de Salern vorera de mar.

A la veranda, que estava protegida del sol per unes grans cortines de lona taronja que la brisa marina inflava i sacsejava com si fossin veles, la senyora, Nísia Desmur, i altres persones estaven assegudes en cadires de vímet. Al centre d’aquest grup hi havia una dama molt vella, molt elegant, amb el posat de tanara grega, embolicada amb vels de vídua que aletejaven furiosos al vent. Mumare, perquè la saludàs, m’hi va dur a davant i la dama em va dir unes paraules que no vaig entendre, es va inclinar amb gràcia i em va fer un petó al front. A l’horabaixa mumare em va explicar qui era la dama, la Gran Cristiana, que quan em feia la besada havia dit: “Quin nin més guapo!”

Embolicat amb la tendror d’aquesta contarella trob un retall de diari francès groguenc amb un titular perfecte, “Faulkner Parle”, que vaig guardar en els dies llunyans de la meva joventut perquè hi havia unes paraules que em van servir de far, guia i orientació.

“Intent dir-ho tot en una frase, entre una sola majúscula i un sol punt. En la mesura que això sigui possible, intent posar-ho tot en el cap d’una agulla. No sé com ho he d’aconseguir. Només puc assegurar que seguiré intentant-ho sense descans, d’una o altra manera.”

Trob en la veu faukneriana una vibració essencial, un treball i un esforç que comporta un plaer superior a tots els altres, un èxtasi que puc anomenar deure i també repòs.

Sí, una veu és una llum, i la llum Faulkner crema, tremola; és llum en què la narració no té l’ordre establert, on els punts de vista es multipliquen i s’encavalquen, el temps esclata i també la consciència clàssica en profit d’un present gegantí i d’un passat ple de remolins.

Descobrim la història davall cada mot com una presència potent i dura, condensada i densa. La història roda al voltant de si mateixa, cap endavant, cap endarrere, de bell nou cap endavant, trontolla, va per amunt, s’enfonsa, es desplaça, s’interroga…

He llegit els núvols per sentir l’escriptura com aquests viatges en avió plens de forats d’aire.

He llegit els núvols per llançar-me als vertígens de la recerca, a l’activitat frenètica d’unes sacsejades per abans de res cercar el futur dins el passat.

He llegit els núvols per fer aparèixer frases magnètiques i fondes, abocar una sobreabundància de l’esser en el no-res, inventar aquesta claror enlluernadora implacable i imponderable, profètica.

Escric dins la fosca negra!

Escric?

De vegades estic cansat del pensament i em refrèn unes indescriptibles ganes de plorar.

Escolt el renou de la mar que s’acosta amb la lentitud de la creixença d’aquest punt de meravellament i sideració que cada dia permet a l’esperit veure-hi.

Em passeig per entre arquitectures en extinció dotades d’una precarietat emocional i un patetisme que em resulten terriblement consoladors.

M’enrevolt de souvenirs del Grand Tour, una invitation au voyage: despulles refulgents que són còpies petitones de les obres dels grans mestres, escapolons de marbres de colors, imatges de postal mig esborrades, reliquiaris de brodaries de santes, maquetes d’edificis inventats damunt el natural que arrosseguen un talent especular, una aptitud per a incrementar la malenconia i un lloc ineludible en els territoris de l’ambigu amb un vincle molt especial amb la necrofília.

Visc dins un volcà en pausa, lluny de la sobredosi de la temàtica tanatològica, i quan vull veure un poc de cel clar obr un llibre.

Necessit aquests llocs on es guarden històries sense temps ni vida en què em puc perdre o fer perviure l’absència, gabinets de curiositats on s’entreteixeixen els somnis escultòrics amb la taxidèrmia més repugnant, les col·leccions votives més exòtiques i els jardins artificials dels plaers impossibles, les fantasies més exuberants de l’estrany i aquests objectes que desprenen irradiacions de fosca saturada de luminescències.

Cada frase o conjunt de frases fa una dansa diferent: terrors amb paus, deliris amb raons, pornografies carnisseres amb exercicis espirituals, revelacions amb monotonies, quadres amb paraules, glòries amb femers, banques i roses, el piano de Bach i el ciment armat que m’ofega.

Em trob en una festa de les tristeses dins els jardins de vil·la Salina illenca, situats en aquesta terra vana, gastada i devastada, en què les flors músties exhalen ferums fortes com els líquids de la descomposició, aromàtics i destil·lats, que ixen per les relíquies de certes santes; amb la seva atmosfera real de cementeri amb les seves olors pútrides i pesades de fosses cendrejants, els seus canals de reguiu plens de detritus que tenen l’aire de tombes abandonades envaïdes amb plantes bordes i punxoses i males herbes aferradisses que creixen arreu arreu en un desordre tan espès com grotesc al costat de les roses degenerades, que semblen cols obscenes de color de carn viva d’un fast estellat.

Dins una atmosfera irrespirable trenc sense voler el calidoscopi de la meva consciència narrativa i em trob amb uns vidres, gastats i opacs, de colors a la mà dreta que em conviden a jugar a les cinc pedretes: l’art del visible no sempre és l’art del llegible.

Aprenc la lectura a l’inrevés, cal remuntar el text com una mecànica per accedir al sentit i arribar a una convulsió fonda.

Cal evocar de cada vegada més coses, suggerir-les per al·lusió i com indirectament per constrènyer, limitar, fendir i tòrcer el llenguatge, a fi d’extreure’n tota l’eficàcia poètica i expressar moltes de les seves significacions.

Curtcircuit entre els sentits i els mots, no l’escoltes?

Aferrat a les il·luminacions de l’inesperat, intent enumerar i comptabilitzar els tresors que duc a me coll: descripció de sensacions futures, itineraris que no sé, llistes de llibres necessaris per a sobreviure, esquemes de contarelles infantils, diagrames científics, troballes verbals, calcs fets a mà alçada, índexs de dolors, narracions de viatges sentimentals, cloendes d’històries perdudes, anagrames tecnològics, afinitats secretes, exercicis d’estil dels records, excursos sobre la informàtica, la IA i les màquines de les apnees, lloc on el desig creix sense objecte, passatges en què es pot comunicar amb geografies llunyanes, empelts per a arbres fets amb excrements d’animals prohibits, plànols d’arqueologies oblidades, fars sense llum damunt illots inexistents, reflexions sobre la mirada perduda, herbaris de flors omnívores…

M’assec davant la taula i deix que l’escriptura arribi.

I abans d’anar a dormir ho vaig apuntar a una llibreta com una forma d’acaronar idees al vol dins diàlegs convencionals per trobar l’escletxa i capbussar-me a l’interior.

Llançar-me amb lucidesa, despert, des del trampolí de colgar-me per immergir-me al son no és una feina tranquil·la.

Per això pens en un vou-veri-vou, aquella cançó de bressol que mumare entonava fluixet perquè m’adormís entre els moviments rítmics dels seus braços.

Horabaixa post el sol, / plorinyava l’infantó, / no ploreu, angelet, no, / que mumareta no ho vol. / No-ni-no, no-ni-no, / i una engronsadeta pes nin petitó.

La interferència entre realitat i ficció pot atènyer un resultat lògic quan la nit banya la lletra i produeix una dissolució de la perspectiva que es fa sordesa del sentit.

La fosca negra pot esdevenir un eco que crea una vacil·lació de les línies dretes que revela un món amagat on brillen miríades de signes tòpics esclafats per la nit com damunt un papir fet de no-res i opac en la seva absència de significació.

Potser amb aquest calaportal que em serveix de preludi fràgil podria dir que una definició d’escriure seria confegir cançons de bressol infinites.

I cançons de bressol ben necessàries per a quan el lector s’abandona dins el negre.

La cançó de bressol seria un himne a aquest deixar-se anar als braços de Morfeu al mateix temps que és l’antídot, el contrapès sonor.

La meva veu, aquest aire que fan les lletres quan es diuen, serà la teva energia protectora dins les tenebres. Quan el riu negre entrarà en les teves venes, pujarà cap al teu cor i el teu cervell tu et trobaràs sol amb els teus fantasmes mentre jo encara estaré amb tu allà, dins les ressonàncies lluminoses del vou-veri-vou, quan dorms pacíficament damunt l’abisme.

És en aquesta solitud on podem descobrir la nostra vertadera fesomia entre el llampegueig de les músiques verbals que ens amaren.

Sí, puc assegurar que les transfusions dels vou-veri-vous m’han obert de pinte en ample els territoris de la lectura i de l’escriptura, dues de les grans forces humanals.

Una bona amiga, M. P., m’ha regalat l’enregistrament del cant d’un pit-roig; un cant singular que comença amb notes fines i llargues que progressivament s’acceleren i tant el ritme com el volum varien, sense repetir estrofes; la llengua petita i bifurcada del ropit dins la barca del bec entona uns dels aires bressoladors més bells, protectors i enigmàtics que he sentit mai.

Els perfums d’ones que m’envien els pins del bosquet, la terra de call vermell embolicada de flors de llevamans carabassa, i aquests núvols carregats de tempesta fosca, em renten de les meves tenebres, m’exoneren de les meves culpes i no demanen res a canvi.

Ben sovint somnii i crei paraules novelles (o oblidades, o arcaiques, o futures) per anomenar fets, coses, sentiments, sensorialitats, tot ben íntim i singular, que no tenen cap nom que els designi, i amb aquesta acció inventora les fetes meves passen a existir.

L’eina inacabable del llenguatge sempre m’ha semblat insuficient i oberta, plena de llibertats amagades que cal desentranyar, penetrar, descompondre, desxifrar perquè diguin allò que els vells mots de la tribu, desgastats fins al lloc comú, ja no poden expressar de cap manera.

Aquest llenguatge propi i estranger és un punt de vista humil i que no pertany al temps, un belvedere meu sobre el món, bastit amb tots els ensenyaments dels mestres vers, que pot obrir, eixamplar, mostrar i despertar els sentits amb terres noves, mars noves i cels nous que sense ell no haurien existit.

Amb escriptures expirades la rotació de la Terra es fa més lenta, i la vida també, no ho sabies?

L’orella, l’ull, la respiració, els reflexos, els sentits de l’objectiu, el contacte, tot això s’educa.

Vull tallar un cabell amb un raor.

I, també, voldria escriure damunt el tall del raor.

Sobre el tall de la raó?

Tota línia, fins i tot la més enrevessada, ha d’acabar com un cabell tallat net.

Malgrat que la violència ataca per totes bandes i el dolor i la mort m’encerclen no vull desviar l’atenció d’aquest dia tan clar, ventós i gelat, de la verdor fulgurant de les molses que trepig, de les resplendors d’uns pètals de llevamans que ploren rosada o de la qualitat del tacte d’una carícia furtiva.

Tot el que puc assolir a l’existència és un punt de vista.

Amb el meu isolament no toc cada cop més que el singular com a singular.

No vaig al temps històric més que per defensar el lloc de la meva experiència pròpia i no per lloar un temps col·lectiu imaginari.

En l’escrit de la meva petita història trob el perquè de la meva escriguera i la prova eficaç de la meva llibertat amb les qualitats de l’estil com a arma.

L’escriptura i la llibertat són de la mateixa substància, no ho sabies?

Sé, des de fa estona, que tots els escriptors lúcids descriuen un combat. El combat amb la bestiesa eterna, amb la història, amb la família, amb la raó, amb la follia, amb la prohibició, amb les forces negres, amb els diners, amb si mateixos, amb els avantpassats, amb els assassins de tota condició, amb els homes, amb les dones, amb els amics, amb les religions, amb les guerres, amb les inquisicions, amb el políticament correcte, amb els mitjans de descomunicació, amb l’estupidesa pandèmica, amb les xarxes asocials, amb les plataformes del capital, amb els polítics, amb els predicadors i, abans de res i primer de tot, un combat amb els mots i les frases.

Visc en un estat d’insurrecció constant.

Dins el canvi d’any m’ataca aquesta angoixa que Vladimir Jankélévitch qualificava “d’infinitament tènue” i la definia com “el vertigen de l’humà davant l’instant”.

Em sent dins la geometria de l’abisme.

Contra aquest mal que arrossega tota casta de símptomes desagradables, oblits, pors immotivades, incapacitat d’afrontar els problemes domèstics, el temor bategant del fracàs, una manca d’atenció i una distracció perillosa tant a la feina com al volant, com en les relacions privades, una consciència tremolosa que les coses passen i no s’ha viscut, tot allò que enverina la vida i que fa feixuc el temps, m’aferr a la lleugeresa.

Lleugeresa que em permet tastar els colors del món i escoltar-lo, que dóna relleu i sentit al quotidià, que converteix la vida en alguna cosa digna de ser viscuda amb el fervor en punt, que forja el caràcter, que exercita la voluntat i que em prepara per a les metamorfosis.

Sé que l’angoixa pot ser el trampolí de les meves transformacions com si fos un personatge que palpa, que deambula, que vaga a la recerca, que coneix la crisi i l’ambivalència, que sap que hi ha signes de l’odi que són signes d’amor i que el mot allunyat pot semblar el més pròxim.

La meva primera angoixa és escriure, un art de la convulsió amarada d’electricitats, una barricada contra la ignorància i la barbàrie; un text en què cada mot està en situació, en què tots els subjectes són dempeus i el ritme ho iguala tot des que el detall ha esdevingut una ciència: un art del detall.

Aquesta llengua que practic és sorda a allò que diu.

Més enllà de les pressions brusques de la tristesa inesperada, més enllà dels estats de sofriment que l’absència o la ferida desencadenen, quan tenc dèficits de gratificacions afectives, experiment instants singulars, moments curiosos, d’èxtasi de carència que s’acompanyen d’una impressió de dessecament.

Descobresc de cop que visc dins una tal lucidesa que tot allò que m’envolta, fins i tot la remor terrena, botànica i animal que s’aixeca amb la sortida d’aquest sol amagat entre la boira anticiclònica, són exageracions, miratges, amenaces tan perilloses com incomprensibles.

M’entusiasma aquesta sensació d’antifaç que es desferma, de cabestrell que es retira, de cucales que cauen.

Destravat i dissolut.

Amb el sensorial darrere el sentit.

Amb la calfredor de la nuesa de totes les coses.

El 17 de febrer de 1600, el cos del savi, de l’home de lletres, Giordano Bruno, és una flama en el Campo de’Fiori de Roma.

Sacrificat per demostrar que la història humana no ocupa el centre del temps.

Perquè la Terra deixa de ser el pivot cosmològic de l’univers.

Així comences aquest primer quart de segle XXI?

Sí, acompanyat també, tan bé (ai las, estimat Blai Bonet!) de Le Rochefoucauld quan li escriu a Madame Sablé amb la seva llengua calcinada i ardent: “Hi ha gent que no hauria estat mai enamorada si no haguessin sentit parlar d’amor.”

I afegeix: “Tot és fat quan has sentit l’amor.”

Pedres de fona són aquests fragments que avui, entre una humitat bromosa que no em deixa ni veure’m a mi mateix, com si fos un bergant polissó, estoig a la cintura abans de pujar als arbres i trasbalsar els ocells.

Past un milfulls de no-resos perquè estovin i exhalin una música abandonada fa temps i roses.

Som dins el paisatge.

Som paisatge: som terra, som herba, som núvol, som mar, som sementer, som boira, som banyarriquer, som alzina, som cabrit, som peix, som deixant, som moneia, som…

El paisatge és esperit.

L’esperit, a través de l’alè, és paisatge.

No ho he repetit mil i una vegades?

No ho he de repetir mil i una vegades més?

El meu cos pretén habitar aquest món, però quan viu de bon de veres és en el paper, aquest paper que espera beure tinta.

Tot ve del tret, del ball de les línies de la meva escriptura que desvetlen l’infinit de les metamorfosis i la seva alegria estranya.

El seu batec vital.

La mà que escriu és esquiva com el món, però assenyala en una visió instantània que no acaba, i malgrat que el seu puny sia buit, deixa veure l’essencial.

Tot això són notes d’una conversa amb Mestre Shitao, un dels més grans pintors xinesos. Pintor vol dir aquí, indissolublement, poeta, místic i pensador.

No mires una de les seves pintures: la respires, l’escoltes, la beus, la toques, la llegeixes, la fas créixer dins tu mateix i l’habites cada instant.

Tots els sentits són convocats en un sobrevol i en una precisió que brolla llibertat.

La seva feina es nodreix d’una meditació lenta i inacabable i una execució llampegant.

Immobilitat i rapidesa: la clau.

Un saber elèctric!

Shitao és un creador d’epifanies, aquests fragments oberts de realitat que resten enigmàtics perquè manlleven a diversos temps i a diversos espais, alhora, la seva potència d’aparició.

Una experiència interior que ve de l’exterior.

Un home que viu en el cor de les coses.

I la seva obra produeix allò que l’escrit voldria fer: xocs de presència.

Una barca, una cabana perduda, una ona, una silueta, un camí, una branca florida, un penya-segat, uns bambús…

Voldria que les meves frases palpassin en l’aire.

Fer proves tostemps amb els mots, cercar un catàleg de tons de la tradició que fessin modernitat.

Aturar-me i reprendre sense aturall, travessar l’atmosfera de les paraules i acaronar la seva substància, tocar i fer voltar i voleiar els fonemes, les síl·labes, les lletres, els ecos de la dicció; clavar-me les frases, refer-les, trencar-les, picapedrar-les per tots els cantons, per totes les articulacions, per totes les seves pèrdues, picadissar-les, esclafar-les, ressembrar-les, laminar-les, fruitar-les, polvoritzar-les, empeltar-les i esforçar-me a reconèixer les significacions vives.

No llegesquis paraules mudes, encalça ressonàncies.

Cerc l’impossible.