Mercè Ibarz: “La Barcelona veritable està segrestada i ocultada”

La narradora i assagista Mercè Ibarz explica com veu avui la ciutat i quina relació hi tenia l’escriptora Mercè Rodoreda

Fotografia: Enric Galli.

21.03.2023 19:30

|

Actualització: 21.03.2023 22:12

La narradora i periodista Mercè Ibarz, que passeja per Barcelona com els personatges dels seus Contes urbans (Anagrama, 2022), considera que no estem prou avesats a mirar la ciutat. A observar-la i retratar-la. A baixar a l’última parada d’una línia del metro i badar. Un exemple que ho demostra bé és que no hàgim estructurat una tradició audiovisual forta, que expliqui Barcelona amb imatges, que en faci una crònica com la que els films de Martin Scorsese fan de Nova York. En aquest episodi de Santa Eulàlia, Ibarz explica com veu avui la ciutat i com la veia una de les seves barcelonines més admirades, Mercè Rodoreda, de qui va escriure que, passada la guerra, “no suportava la ciutat que de tan derrotada havia esdevingut invisible”. Podeu escoltar la conversa a Spotify, Apple, Google i Amazon, a més de la pàgina de VilaWeb.

La ciutat sense imatges

L’absència d’un retrat visual de Barcelona no és un problema menor. “Això és estructural. Una indústria del cine i de la televisió s’ha de crear”, diu Ibarz, i no s’improvisa ni en pots passar la responsabilitat als ciutadans. Recorda que abans del franquisme hi havia un cinema amateur molt important, a Barcelona. “La gent feia els seus curts, les seves pel·lícules. D’allà, si hi hagués hagut una indústria, n’haurien pogut sortir veritables cineastes”, però ho va estroncar “la guerra, la destrucció”. “És un problema molt seriós. El cinema constitueix una societat. És un dels elements que aglutina una societat i que li donen una imatge. Sense imatge no podem viure. Des del temps de les coves. Per això la gent pintava les parets. La imatge no és només propaganda, com sembla que ha quedat entès.”

Segons Ibarz, “la Barcelona veritable està segrestada i ocultada. No en sabem res, dels barris i de la gent que hi viu”, ni tan sols en moments com l’actual, amb tants canvis en marxa i tanta gent que arriba i que s’hi ha d’establir: “No es vol saber. No hi ha fotografies i no hi ha cine”. Als mitjans no els interessa d’ensenyar-ho. “Els fotoperiodistes no poden treballar, se n’han d’anar al Congo a fer un reportatge com cal”, diu. Hi ha una ceguesa política que és voluntària, un desconeixement de com viu la ciutat i com s’ha anat transformant, alimentat per les institucions –i en les institucions no inclou tan sols l’ajuntament i la Generalitat, sinó també els mitjans, per exemple. “Per a mi, la ciutat és cada vegada més opaca, i això vol dir que deixa molta gent fora”. Quan les imatges no hi són, conclou, “el dèficit democràtic s’eixampla”.

La foscor de Barcelona no és fruit de la mera deixadesa. Darrere hi ha hagut un càlcul polític. Ibarz explica que així com amb el pla Cerdà, a final del segle XIX i principi del XX, hi ha la construcció d’una ciutat, “el segle s’acaba amb l’ocultació de la ciutat”. Situa el començament del procés no pas en els Jocs Olímpics, sinó deu anys abans, en el Mundial de Futbol de 1982. A partir d’aleshores, diu, “hi ha una voluntat institucional d’amagar els veïns”. És la torna del “Posa’t guapa, Barcelona”, una frase condescendent, diu Ibarz, que avui seria fortament criticada perquè “sembla que s’adreci a una noia adolescent que encara no s’ha decidit a mostrar com ha florit el seu cos”. “Posa’t guapa” volia dir amaga la vida que tens a dins i converteix-te en un aparador. 

Rodoreda a la ciutat invisible

Al llibre Rodoreda. Un mapa (Editorial Barcino, 2022), Ibarz hi parla d’una autora que sí que ha retratat Barcelona, potser qui ho ha fet millor, i de la seva relació amb la ciutat. Quan Mercè Rodoreda i la seva generació van tornant de l’exili, noten els efectes del franquisme “potser més que no pas els qui s’havien quedat a viure aquí”, diu Ibarz. Rodoreda hi ve per primera vegada el 1949, però és sobretot als anys seixanta, quan ja hi és més sovint, que s’adona dels canvis més profunds. Llavors, “la llengua gairebé no es parla pel carrer, es parla poc”, explica Ibarz. Per a Rodoreda, la ciutat s’havia tornat invisible en un sentit literal. La seva Barcelona ja no existeix perquè l’han anorreada la guerra i la dictadura. Mal que després en vingui una altra, mai més no serà la seva: “Rodoreda veu que la vitalitat que havia conegut, en què ella s’havia format, ha desaparegut per sempre.”

Barcelona canvia. “És Rodoreda, qui no ha canviat”, diu Ibarz. “Ha canviat com correspon, han passat moltes coses, ha passat una altra guerra. Però del punt de vista cultural, no. Aquella no és la Barcelona republicana i catalana en què s’havia format. I catalana vol dir que la llengua catalana s’hi fa servir.”

Escolteu ací la resta d’episodis:

Per què Santa Eulàlia?

Les eleccions municipals del maig vinent són a la cantonada, però aquests darrers quatre anys el debat institucional s’ha allunyat de la mirada llarga i ambiciosa sobre la prosperitat de Barcelona. El càlcul i la picabaralla electoral, centrada gairebé exclusivament en la batllessa, Ada Colau, encaixonen la ciutat en debats que l’empetiteixen. Hi ha qui parla de Barcelona com si fos una ciutat-estat, d’esquena al Principat i a la resta del país; hi ha qui en parla com si fos una ciutat de províncies. Com si no fos una capital. La ciutat, obstinada, no es doblega.

Santa Eulàlia mirarem de fer-nos les preguntes que al ple municipal no hi són, o hi són desdibuixades. Pot combatre la força absorbent del sistema radial, Barcelona, sense la independència? Té sentit el debat sobre els cotxes, sense parlar del transport públic infrafinançat? És vigent el pla Cerdà? Quin paper tindrà la ciutat en la reconstrucció del mapa energètic europeu? Com s’han d’acostar València i Barcelona? Com han de canviar les relacions amb l’àrea metropolitana i amb les ciutats mitjanes? Com s’ha d’abocar Barcelona a la Mediterrània, i amb quines aliances? Per què ha perdut pistonada en el mapa cultural internacional i com el pot recuperar? Per què gairebé no hi ha novel·les realistes actuals sobre la ciutat, que n’expliquin els anys recents?

Combinarem la mirada llarga, sobre el model de ciutat, amb la mirada curta, sobre el seu dia a dia, també relegat sota la catifa de la brega institucional. Quines drogues es prenen avui a Barcelona i per què? Quina dimensió real tenen els conflictes de seguretat al carrer? Són plenes, les cocteleries? Els cementiris estan bé allà on són? Per què costa tant de trobar bicicletes elèctriques disponibles? Quina mena d’oci juvenil conrea l’ajuntament? Vénen menys joves de la resta del país a viure a Barcelona? Fins a quins extrems ha quedat arraconada, la cuina tradicional?

Recomanem

Santa Eulàlia

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any