Pau Vidal: “Ens volem creure la fal·làcia del bilingüisme per evitar el conflicte”

Més de la meitat dels qui viuen a Barcelona no parlen mai en català o bé molt poc. Si els parlen en castellà, el 82,4% dels barcelonins catalanoparlants canvien de llengua. A la resta de l’àrea metropolitana, aquest mateix percentatge arriba al 87,9% —una xifra molt més alta que no pas la mitjana de Catalunya on aquest canvi el fan el 76,5% dels parlants. Són xifres alarmants d’un estudi de la Plataforma per la Llengua. Hi ha un problema amb el català a Barcelona. “El discurs a favor del bilingüisme és molt intel·ligent, perquè ha venut aquesta imatge de mirall que és molt difícil de desactivar”, diu Pau Vidal, filòleg, traductor, col·laborador de VilaWeb i autor de llibres com El bilingüisme mata (Pòrtic, 2015) o L’enxandallament del món (Viena, 2022). Podeu escoltar el vintè episodi de Santa Eulàlia a Spotify, Apple, Google i Amazon, a més de la pàgina on sou ara. 

Tot i que és pessimista –o purament realista– sobre les possibilitats d’èxit d’una campanya de conscienciació per a mantenir el català, Vidal diu que cal fer-ho de tota manera. “Cal mantenir el català i cal afanyar-s’hi perquè, quan ho interioritzes, deixes de patir. Es converteix en una mecànica molt senzilla i t’apodera perquè t’iguala amb els teus interlocutors”. Ara bé, ell va més enllà: “Si el catalanoparlant es vol apoderar, és important que arribi al segon pas, que és el ‘no t’entenc’. Quedar-te amb el ‘mantinc el català’ és sortir a empatar, i l’equip que surt a empatar perd nou vegades de cada deu. Si vols combatre aquesta humiliació has de sortir amb mentalitat de guanyador, i t’has de posar en la pell del qui pot decidir lingüísticament. Encara que sigui una fal·làcia”.

Vidal diu que “el bilingüisme és una de les fal·làcies més fàcils de desemmascarar. Els grans apologetes del bilingüisme són monolingües. Com pot ser? És molt senzill. No cal ni voler-ho veure.” La seva tesi és ben clara: ens ho volem creure per evitar el conflicte. “És molt fàcilment relacionable amb la qüestió de la independència. No hi acabem d’anar perquè ens fa por. Ens fan por els tancs i les porres, el conflicte, la sang, la violència de qualsevol mena, no només física. Amb la llengua passa igual. Ens va molt bé acceptar aquesta idea de convivència, allò famós de l’un sol poble, que també és una gran fal·làcia però que ens l’hem volguda creure perquè ens convenia.” “Simplement perpetuen el discurs de la rendició. És a dir: per evitar el conflicte, farem el que sigui”, afirma.

El xava i la caricatura del català de Barcelona

Amb les ulleres de l’observador filòleg, Vidal fa un retrat lingüístic precís i amè del català de Barcelona. Explica que “hi ha una doble confusió històrica que ha fet que els mateixos barcelonins s’acabessin creient que això que anomenem xava –i que no és el xava real– és la llengua de Barcelona. I no és veritat.” El català de Barcelona és molt pròxim a la llengua del Vallès, en què la vocal neutra és la predominant, però amb trets que s’han anat perdent a mesura que ha crescut la presència de castellà. “Quan la gent diu xava en realitat vol dir una altra cosa. De xava de debò encara en queden residus, molt poquets, sobretot a la Barceloneta. És un barceloní influït una mica pel castellà però sobretot pel valencià. El van portar els pescadors del nord de Castelló durant la segona meitat del segle XIX”, diu.

La caricatura que la resta del país fa de l’accent barceloní, segons Vidal, “en el fons és un bon senyal, perquè vol dir que el pes simbòlic de Barcelona continua essent el que era”. “Quan arriba la temporada de bolets o de neu, la gent de poble se’n riu dels barcelonins que embussen les carreteres perquè el cap de setmana se’n van a muntanya. Però si miressis dintre d’aquells cotxes, la majoria són fills o néts de gent del poble. En realitat, ens en riem de nosaltres mateixos perquè no ens agradem.” De tota manera, avui el pes de les ciutats o dels territoris en l’evolució lingüística és més baix que no pas abans, perquè abans ens estàvem més quiets. Ara, en canvi, ens movem més, i les bombolles socials i generacionals agafen més força. 

Escolteu ací la resta d’episodis:

• Adrià Pujol: “Un barceloní és un ésser permanentment desubicat”
• Rita Grané: “O la societat es fa càrrec dels joves ex-tutelats, o els aboquem al sensellarisme”
• Carme Trilla: “Barcelona no té capacitat de resposta a la demanda de lloguer”
• Joan Ramon Resina: “Han volgut amagar la catalanitat de Barcelona”
• Manuel Delgado: “Amb el model Barcelona no volen controlar la política. Volen controlar-ho tot”
• Noemí Rocabert: “Ciutat Meridiana es va fer lletja per humiliar les persones”
• Javier Ortigosa: “Barcelona és el Copenhaguen de l’anar a peu. És un factor de resiliència bestial”
• Joan Magrané: “Barcelona hauria pogut ser un centre important de música clàssica i això es va truncar”
• Amadeu Carbó: “El sistema de subvencions desactiva la part contestatària de les entitats davant el poder”
• Olga Subirós: “L’impacte de la contaminació que generem a Barcelona arriba fins a Vic i Begur”
• Meritxell Sánchez-Amat: “Si tens el mateix metge quinze anys, la mortalitat baixa d’un 25%”
• Vicente Guallart (Part 2): “Si el pla Cerdà s’hagués aplicat literalment, Barcelona semblaria Estocolm”
• Vicente Guallart: “Barcelona és Catalunya. Què vol dir, viure a Barcelona?”
• Itziar González: “De vegades, hi ha qui es creu que haver guanyat unes eleccions és ser propietari de l’administració”
• Núria Carrera: “L’Ajuntament ha estat una de les grans experiències de la meva vida”
• “Barcelona és un cor estratègic d’Europa”: les proves, amb Joan Amorós
• Francesc Vilanova i la pacificació de Barcelona
• “Barcelona pot ser la porta d’entrada a Europa per al nord d’Àfrica”: el port, amb Sergi Saurí
• Marina Monsonís: “No té cap sentit fer plats asiàtics a la Barceloneta amb tonyina congelada”

Per què Santa Eulàlia?

Les eleccions municipals del maig vinent són a la cantonada, però aquests darrers quatre anys el debat institucional s’ha allunyat de la mirada llarga i ambiciosa sobre la prosperitat de Barcelona. El càlcul i la picabaralla electoral, centrada gairebé exclusivament en la batllessa, Ada Colau, encaixonen la ciutat en debats que l’empetiteixen. Hi ha qui parla de Barcelona com si fos una ciutat-estat, d’esquena al Principat i a la resta del país; hi ha qui en parla com si fos una ciutat de províncies. Com si no fos una capital. La ciutat, obstinada, no es doblega.

A Santa Eulàlia mirarem de fer-nos les preguntes que al ple municipal no hi són, o hi són desdibuixades. Pot combatre la força absorbent del sistema radial, Barcelona, sense la independència? Té sentit el debat sobre els cotxes, sense parlar del transport públic infrafinançat? És vigent el pla Cerdà? Quin paper tindrà la ciutat en la reconstrucció del mapa energètic europeu? Com s’han d’acostar València i Barcelona? Com han de canviar les relacions amb l’àrea metropolitana i amb les ciutats mitjanes? Com s’ha d’abocar Barcelona a la Mediterrània, i amb quines aliances? Per què ha perdut pistonada en el mapa cultural internacional i com el pot recuperar? Per què gairebé no hi ha novel·les realistes actuals sobre la ciutat, que n’expliquin els anys recents?

Combinarem la mirada llarga, sobre el model de ciutat, amb la mirada curta, sobre el seu dia a dia, també relegat sota la catifa de la brega institucional. Quines drogues es prenen avui a Barcelona i per què? Quina dimensió real tenen els conflictes de seguretat al carrer? Són plenes, les cocteleries? Els cementiris estan bé allà on són? Per què costa tant de trobar bicicletes elèctriques disponibles? Quina mena d’oci juvenil conrea l’ajuntament? Vénen menys joves de la resta del país a viure a Barcelona? Fins a quins extrems ha quedat arraconada, la cuina tradicional?