Museu Etnològic

CONTINGUT PATROCINAT

‘El Doc’sNoctàmbuls va néixer amb el propòsit d’acostar l’antropologia i l’etnologia al públic a través del cinema documental’

Entrevista a Yasmina Riau, responsable de comunicació del Museu Etnològic i de Cultures del Món

Yasmina RiauUn entorn a l’aire lliure i amb encant, una bona oferta gastronòmica i la possibilitat de viure l’etnologia a través d’experiències de pel·lícula. I tot això sense haver d’escurar-se la butxaca. Aquesta és la proposta del Museu Etnològic i de Cultures del Món per a les nits dels divendres del mes de juliol. A partir de les 20.30h i durant quatre sessions, els Jardins de Laribal es convertiran en una sala de cinema a la fresca per descobrir les arrels de Barcelona.

El Doc’sNoctàmbuls ja fa tres anys que funciona, però l’equip que hi ha al darrere conserva la mateixa il·lusió amb què va endegar el projecte. En la primera edició, que va tenir molt bona acollida, s’hi van projectar documentals purament antropològics i etnològics, elaborats des d’una vessant més científica, sobre diferents cultures d’arreu del món. A partir de la segona, però, amb la inauguració de l’exposició Les cares de Barcelona, es va posar el focus en la ciutat comtal. Enguany, el cicle, que arriba a la seva quarta edició, introdueix un element innovador: és la mirada de diferents personatges la que permet descobrir l’entramat social i els diferents ambients de la Barcelona dels darrers cinquanta anys.

Per anar obrint boca, xerrem amb la Yasmina Riau, responsable de comunicació del Museu Etnològic i de Cultures del Món, a la seu Parc Monjuïc, tot just darrere dels jardins que acolliran el cicle i que ella mateixa qualifica, molt encertadament, de “bucòlics”. Repassem amb ella, un per un, els quatre documentals que es visionaran i alguns dels elements que formen part de la seva essència i que conviden a la reflexió. De les seves paraules i del seu entusiasme es desprèn que sent el Doc’sNoctàmbuls com a seu.

Yasmina Riau– Què li diríeu a una persona indecisa per engrescar-la a venir al Doc’sNoctàmbuls d’aquest any?
Li diria que, a banda que estarà en un dels entorns enjardinats més macos de tot Barcelona, com és els Jardins de Laribal, aquí a la muntanya de Montjuïc, envoltat d’arbres, de nenúfars i granotes, descobrirà coses sobre les arrels de la nostra ciutat a través dels documentals. En aquesta edició giren al voltant de diferents personatges, que perfilaran una mica els trets característics de la Barcelona dels darrers cinquanta anys.

– Segons tinc entès, el Museu té la voluntat d’acostar-se a la gent, bon part de la qual encara desconeix què hi pot trobar en un museu etnològic. El cinema és una bona estratègia per aconseguir-ho?
Justament el Doc’sNoctàmbuls va néixer amb el propòsit d’acostar al públic l’antropologia i l’etnologia, que són disciplines científiques realment molt complicades d’entendre, a través del cinema documental. Va sorgir juntament amb el Trencadís Literari, un cicle sobre literatura, i el Sherpa Sonor, un recorregut que es fa per les sales del Museu en què la música d’arreu del món fa de xerpa. La música, la literatura i el cinema són disciplines més divulgatives, més properes, tothom les coneix i s’hi sent còmode. A més, aquest any al Doc’sNoctàmbuls tenim una programació molt propera, amb uns personatges que, en alguns casos, la gent pot haver vist pel carrer. La gent empatitza amb això i pot arribar a entendre conceptes més complicats.

– L’edició del Doc’sNoctàmbuls d’enguany gira al voltant de personatges transgressors. Ha estat transgressora la Barcelona dels darrers anys?
Transgressora? Sí, jo crec que Barcelona sempre és transgressora. Som una ciutat molt diversa en la que conviuen moltes ideologies i això és força agosarat. Però crec que no és una cosa pròpia dels darrers cinquanta anys, sinó que forma part de la seva idiosincràsia.

– Si ens endinsem en els quatre documentals que es projectaran, ens trobem que el primer se centra en la fotògrafa Colita. Comencem, per tant, amb una mirada femenina. Quines repercussions tindrà això en el missatge?
Jo crec que toca que les dones ens posem en valor i ens apoderem. Toca. És important que en el dia a dia donem a conèixer la importància de la nostra feina en el conjunt de la societat. La Colita és un personatge molt emblemàtic, no només per si mateixa, sinó per les relacions que ha tingut amb altres personatges també emblemàtics de la ciutat, com la Carmen Amaya, la Núria Feliu… Les dones, a més, hem tingut un hàndicap molt important al llarg de molts anys que continua ara, i qui digui que no és que no viu en aquest món. En un moment determinat de la història vam decidir que, a més, volíem ser dones treballadores, aportar una visió femenina, revolucionar una mica la societat. Jo crec que començar amb aquest documental és posar en valor tot això. I en aquella època i en la d’ara continuem portant criatures, continuem portant cases, continuem portant feines. Vam sumar. Això s’ha de posar en valor, s’ha de dir. Aquesta és la llavor que anem posant nosaltres amb la visió femenina.

– El pintor transvestit José Pérez Ocaña és el protagonista del segon documental. En els darrers anys la lluita per la defensa dels drets del col·lectiu LGTBI encara continua. Hi trobarem elements que encara són vigents?
Jo crec que l’essència del documental, que és una mica el que tu has dit, està vigent avui dia. La meva reflexió és que estem en un punt en què les noves generacions tenen tot això molt assumit. I et posaré un exemple molt clar amb el meu fill. Quan tenia vuit anys, un dia estàvem veient la tele i va sortir un anunci d’una pel·lícula de cinema que s’havia d’estrenar i que mostrava la relació entre una parella homosexual, de dos homes. I es van veure escenes d’ells dos fent-se petons dins del llit. Al cap d’una estona li vaig preguntar què li havia semblat el que havia vist. I la resposta del nen, amb vuit anys, va ser: ‘Està bé. S’estimen’. És a dir, els nens ja no veuen si és un home i una dona, si són dos homes o si són dos dones, el que veuen és el sentiment, l’emoció, veuen que s’estimen. Quin problema hi ha que siguin del mateix sexe o no? Les reivindicacions estan bé, però hi ha una feina que ja està molt feta. Aquest documental de l’Ocaña, en canvi, se situa en un moment en el que s’estava lluitant molt per això i, per tant, ho veurem des d’un altre punt de vista. Actualment som una conseqüència d’aquella lluita.

Yasmina Riau– La tercera pel·lícula gira al voltant d’en Ramon, que porta més de 50 anys cantant òpera al metro de Barcelona per voluntat pròpia. El metro és una bona eina de coneixement antropològic?
Jo crec que sí, que el metro pot ser el reflex del moment de la societat en què s’està visquent. L’has d’observar. Recordo que quan anava a la universitat, agafava el metro cada dia i el recorregut el feia amb gent d’aquí, estudiants, mestresses de casa, una mica la representació del que en aquell moment hi havia en la nostra societat. En canvi, fa 15 anys, l’agafava a primera hora del matí per venir a treballar i majoritàriament el que em trobava era gent de fora. I ara ja no. Ha tornat a canviar. Ara agafes el metro i sí que trobes algú de fora, però també molta gent d’aquí. A banda d’això, d’aquest documental vull destacar una altra cosa. Crec que durant molts anys ens hem abocat professionalment o bé al que els nostres pares ens demanaven, o bé al que la societat requeria per generar diners i riquesa, dins d’una societat capitalista. Ens han imposat que hem d’estar dins d’aquest engranatge. Però també crec que actualment això està canviant i que s’està reivindicant l’espai per a la passió. Jo al meu fill sempre li dic que m‘és igual el que ell sigui, mentre sigui feliç. Si t’aixeques cada dia a les 6 del matí per fer alguna cosa que t’omple, mai treballaràs, perquè no serà una obligació. Llavors, tenint en compte aquesta reflexió, com ha pogut aquest pobre home dedicar-se al que li agrada? Perdent la vergonya, dient m’és igual, jo vull cantar i em poso aquí perquè m’escolti tothom i ja està. I fa anys que ho fa, però ha hagut de tenir una altra vida per poder estar dins la societat. I no sé fins a qui punt això és just.

– En Pepe Rovira, un taxista de cotxes robats, protagonitza el darrer film…
Aquest pobre home necessita viure, necessita formar part d’aquesta societat i com que no troba la manera, es dedica a robar taxis de nit per poder treballar. Perquè tu fixa’t en la ironia del cas. Està cometent una ilegalitat per ser legal, per no robar de veritat i que no li falti el que necessita. Sí que és veritat que probablement avui aquesta persona continuaria fent el mateix per treballar, però en lloc de deixar el cotxe en el mateix lloc que l’ha trobat perquè el propietari pugui agafar-lo l’endemà, l’acabaria abandonant a qualsevol lloc. Ja no pensaria que és l’eina de treball d’una altra persona que al dia següent el necessita. I tant li faria si l’home perd tres o quatre dies de feina.

Més informació
Doc’sNoctàmbuls
Museu Etnològic i de Cultures del Món
Seu Parc Monjuïc
Passeig de Santa Madrona, 12
Jardins de Laribal
Activitat gratuïta
No cal inscripció prèvia
Aforament limitat
reservesmeb@bcn.cat
Telèfon 932 562 300
barcelona.cat/museu-etnologic-culturesmon/montjuic
twitter.com/MUEC_BCN
@MUEC_BCN
facebook.com/muecbcn