No cal fer una Espanya en petit

 

Capítol 6

No cal fer una Espanya en petit

VilaWeb rep el 2017 amb una sèrie especial que explica com es procedirà a la proclamació de la república catalana. En aquest capítol us oferim un seguit d’alternatives sobre com organitzar el govern, les institucions i el territori, que dibuixarien un país ben diferent.

05.01.2017

La república catalana no ha de copiar, necessàriament, el funcionament ni els esquemes de l’estat espanyol. Us oferim un seguit d’alternatives sobre com organitzar el govern, les institucions i el territori, que dibuixarien un país ben diferent.

Un dels problemes que té qualsevol estat nou és resistir la temptació de copiar l’estat del qual prové. La població ha viscut sempre acostumada a un model d’organització del poder i canviar-lo molt és un gest atrevit que no sempre es fa. Tanmateix, repensar el sector públic és una de les proposicions més apassionants quan es crea una nova república. En el cas de Catalunya, caldrà evitar de fer una Espanya en petit, amb els mateixos defectes de funcionament però a escala reduïda. Algunes idees sobre coses que fan en uns altres països poden ser orientatives.

Parlament unicameral o bicameral?

Espanya té un parlament bicameral (congrés i senat), però no se sap pas gaire bé quina funció hi fa la hipotètica cambra altra. Caldria crear un parlament bicameral també a Catalunya després de la independència?

La resposta és que no. Molts estats de la Unió Europea tenen parlaments unicamerals, sense necessitat de senat. És el cas de Portugal, de Dinamarca, de Grècia, de Suècia, de Finlandia i d’Hongria, entre més.

Una qüestió diferent és com hauria de funcionar l’actual parlament i si els terminis d’elecció dels diputats haurien de continuar essent de quatre anys o podrien ser de cinc o fins i tot es podria escollir mig parlament cada dos anys. El nom també pot ser un subjecte de discussió: la majoria de parlaments del món es diuen Assemblea Nacional.

La capital ha de ser Barcelona?

La concentració de totes les institucions de l’estat en una sola ciutat, com s’ha vist en el cas d’Espanya, acaba essent un problema. En molts països és habitual allò que s’anomena ‘capitalitat difusa’. Consisteix a repartir les institucions pel territori en cerca d’un equilibri per evitar l’aparició de greuges territorials. Podria ser especialment important en països com Catalunya, on la capital té un pes tan desproporcionat respecte de la resta.

Heus-ne ací uns quants exemples:

  • –A Xile, Santiago és la capital però el parlament té la seu a Valparaíso.
  • –A Txèquia, Praga és la capital però el poder judicial és a Brno.
  • –A Estònia, la Cort Suprema i el Ministeri d’Educació són a Narva i no a la capital, Tallinn.
  • –A Alemanya, Berlín és la capital, però alguns ministeris són a Bonn, que té la consideració de ciutat federal. La Cort Suprema és a Karlsruhe.
  • –A Montenegro, la capital és Podgorica, però la presidència resideix a Cetinje.
  • –A Sud-àfrica, la capital és Pretòria, el parlament és a Ciutat del Cap i el poder judicial a Bloemfontein.
  • –A Suïssa, la capital és Berna, però la Cort Suprema és a Lausana.
  • –Als Països Baixos, la capital és Amsterdam, però totes les institucions (govern, parlament i tribunals) i les ambaixades són a l’Haia.

Agricultura a Lleida

Un decret del febrer del 2004, signat pel president Maragall, establia la seu del Departament d’Agricultura a Lleida, una mesura molt raonable tenint en compte el pes de Ponent en la producció agrícola del país. Però malgrat alguns gests simbòlics, el departament mai no s’hi va traslladar.

També hi ha el cas de molts estats en què la capital no és la ciutat principal, com ara els Estats Units, el Marroc, Turquia, el Brasil i la Xina.

Partint d’aquests principis, podríem demanar-nos si en la Catalunya independent no tindria sentit que les institucions fossin repartides pel país. Seguint el model holandès, Barcelona seria la capital, però totes les institucions serien en alguna altra ciutat. I, d’acord amb uns altres models, diverses institucions –sobretot judicials o ministerials– podrien ser en localitats distintes que la capital. Tindria lògica que ciutats com ara l’Hospitalet, Girona, Tarragona, Lleida, Tortosa, Manresa, Vic i Viella fossin seus d’institucions del nou estat.

Cal tenir exèrcit?

El debat sobre si un país necessita exèrcit o no és com més va més habitual a tot el món. La immensa majoria dels estats tenen forces armades, normalment de terra, mar i aire. Actualment, només hi ha setze estats sense cap mena d’exèrcit, entre els quals Andorra. En canvi, n’hi ha set més, com ara Islàndia i Panamà, que no tenen un cos militar regular, però o bé tenen acords amb alguns altres països o bé han dotat la policia de capacitats militars per fer algunes operacions. Hi ha finalment el cas del Japó que, tot i que formalment no té exèrcit sinó forces d’autodefensa, en realitat té un dels exèrcits més poderosos del món.

Catalunya haurà de fer aquest debat quan discuteixi la constitució. Serà el parlament constituent que decidirà si cal crear un exèrcit convencional, si cal tenir només una de les branques tradicionals (a Catalunya li correspon més un exèrcit de terra o una marina?) o si simplement crea una mena de guàrdia nacional o militaritza una part dels Mossos d’Esquadra per a participar en missions més pròpies d’un exèrcit que no d’una policia (com ara grans catàstrofes o missions internacionals de pau).

I llengua oficial? Una, dues, tres? Quines?

Catalunya té actualment tres llengües oficials: el català, l’espanyol i l’occità. Però la república no necessàriament ha de repetir aquest esquema. En podria tenir una i prou. O dues. O no tenir-ne cap.

La idea d’una llengua oficial que és la mateixa a tot el territori és una manera d’encarar el debat sobre l’oficialitat molt semblant a l’estat espanyol. Hi ha alternatives, estats on la llengua és un instrument més que no una essència i on, per exemple, no hi ha llengües oficials o es marquen les llengües oficials d’acord amb el tant per cent de parlants en cada unitat administrativa o funcional.

Seguint aquest model, per exemple, Catalunya no tindria cap llengua oficial. El català i l’occità serien les llengües nacionals en els territoris respectius i després cada institució tindria plena llibertat per a dissenyar un pla d’atenció als ciutadans en les llengües útils en cada cas. Totes les llengües podrien tenir els mateixos drets, però el català i l’occità tindrien assegurat sempre i a tot arreu els mateixos drets que la llengua que en tingués més.

Amb aquest disseny, qualsevol ciutat podria declarar les seves llengües de treball d’acord amb les que parlen els seus habitants. Les institucions (ajuntament, hospital, escola, policia…) fins i tot podrien decretar règims lingüístics propis i diferenciats d’acord amb el paper que tenen –per exemple, l’hospital podria tenir moltes més llengües de treball, per atendre els pacients, que l’escola, on la importància del català com a llengua de cohesió en reclamaria una presència més forta.

El peculiar parlament eslovè

Eslovènia té una institució parlamentària molt especial. En comptes de senat té un consell nacional que representa els grups d’interès del país i que no pot elaborar lleis però pot corregir les de la cambra baixa. El formen 22 batlles, sis representants d’activitats no comercials, 4 dels sindicats, 4 de les patronals i 4 representants de diverses professions. Tots són escollits per mitjà dels seus grups d’interès.

Alguns estats que no tenen llengua oficial

  • –Argentina
  • –Austràlia
  • –Bòsnia
  • –Estats Units
  • –Mèxic
  • –Montenegro
  • –Països Baixos
  • –Xile

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any