Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/73>

Gennaro Ferraiuolo

22.02.2014

El recurs contra la declaració de sobirania no té gens de sentit

La Declaració de Sobirania del Dret a Decidir de poble de Catalunya (Resolució Parlament no . 5X 23 gener 2013) es condensa en l'enunciació de la voluntat 'd'iniciar el procés per fer efectiu l'exercici del dret a decidir per tal que els ciutadans i les ciutadanes de Catalunya puguin decidir el seu futur polític col·lectiu'.


La resolució forma part de l'exercici de la funció de control i impuls de l'acció política i de govern, que es regeix per l'article 55 de l'estatut d'autonomia i per la normativa interna del Parlament. El Tribunal Constitucional ha afirmat que aquests actes no tenen cap efecte jurídic vinculant, sinó que tenen simples efectes representatius, en virtut del desenvolupament d'un debat i d'una votació, 'prescindint del fet que la iniciativa, si n'hi ha, sigui seguida' (sentència número 40 de 2003). És la manca d'efecte jurídic que priva aquests actes de tota capacitat d'afectar l'ordre normatiu.

El govern espanyol, amb el suport en un dictamen del consell d'estat (número 147, de 28 de febrer del 2013), ha decidit igualment d'impugnar la la resolució. El quid de la qüestió, que divideix els magistrats del TC aquests dies en què han de decidir, rau en la pròpia naturalesa de l'acte: jurídic o purament polític?

El consell d'estat, en el dictamen citat, sosté que 'la sobirania del poble de Catalunya és proclamada a la Declaració com una realitat present i efectiva, i no com una proposta que podria adquirir efectivitat  un cop es completi el procés legal necessari per al seu reconeixement'. L'òrgan, d'aquesta manera, però  cau en una evident contradicció: d'una banda, admet l'existència d'una ruta d'accés (legal) previ al reconeixement de la sobirania catalana; i en segon lloc, exclou que la Declaració pugui ser entesa priori, com suggereix tot el text, com una simple manifestació de la voluntat d'emprendre aquest camí, en compliment d'un conjunt de principis entre ells el de la legalitat.

Els arguments que es troben en el recurs al TC del 8 de març de 2013 són encara més singulars. El nucli de l'argumentació rau en l'afirmació del govern que la distinció entre els efectes jurídics i polítics 'és irrellevant': la resolució 5/X causaria en aquest cas, al mateix temps, 'efectes tant polítics com jurídics'.

El govern espanyol, a partir d'aquesta premissa, exposa algunes de les conseqüències inconstitucionals de la Declaració. Entre aquestes, l''efecte jurídic sobre la ciutadania', que deriva de 'l'activar i promoure l'exercici de la llibertat de pensament (article 20.1, lletra a, CE) i la participació en els assumptes públics (article 23.1 CE)'. Increïblement, promoure l'exercici de determinats drets constitucionals és considerat com un efecte inconstitucional de la declaració d'una aspiració política.

Un argument d'aquesta mena, de per si curiós, colpeix encara més si es compara amb la jurisprudència del TC en gran mesura permissiva pel que fa als límits del debat parlamentari. En aquest sentit, són exemplars les lliçons de la seva pròpia decisió en què diu que tant el consell d'estat com el govern van tractar d'utilitzar per a reforçar la seva tesi .

En la interlocutòria 135 de 2004, el parlament autonòmic va ser, de fet, identificat com la llar natural del debat polític. Si el resultat d'aquest debat es pot traduir en termes legals i de quina manera 'es tracta d'una qüestió que no hauria d'afectar anticipadament el resultat de cap discussió, en cas contrari el Parlament perdria el seu dret de portar a terme la discussió en els termes polítics que estimi convenients'. Per tant, el debat parlamentari és 'absolutament lliure en el seu contingut. Lliure també en els resultats, encara que aquests es formalitzin en textos sense valor normatiu.'

Es tracta d'una lectura coherent, per expressa admissió del TC, amb un sistema en què la constitució no exclou la possibilitat de modificar qualsevol de les seves disposicions. En aquest context, la defensa de l'ordre jurídic només es pot invocar quan hi hagi infraccions pròpiament jurídiques; mai, en canvi, davant la manifestació de simples 'projectes o intencions normatives que, com a tals, pot assumir qualsevol contingut'. No hi hauria d'haver cap mena problema a l'hora de considerar la resolució 5/X com una formalització, sense valor normatiu, d'aspiracions polítiques d'un debat parlamentari lliure. En cas contrari, l'acceptació de la tesi de l'apel·lació anul·laria aquesta clara línia de jurisprudència, generant vincles intolerables sobre l'expressió d'intencions polítiques que, tot i contestar la llei vigent, podrien sempre ser canalitzats dins dels  procediments previstos a la constitució per a la seva modificació.

Les tesis del govern espanyol es poden superar fins i tot invertint el raonament exposat fins aquí, a través d'una mena d'argument en sentit contrari.

L'activació d'un recurs jurídic ha de poder ser concebut en si el mateix com quelcom capaç de canviar, de manera perceptible, la realitat jurídica. En termes pràctics, quin resultat podrà determinar una decisió favorable al govern del TC?

El recurs ja ha produït, des de la data del seu inici, la suspensió de Declaració. Què ha canviat després de la suspensió, en l'evolució del procés sobiranista? Les institucions catalanes han canviat orientacions i comportaments? Els debats i les iniciatives relacionades amb l'opinió pública s'ha congelat de cop?

És evident que cap dels efectes que el govern espanyol atribuïa a la Declaració s'ha vist afectats per la suspensió. Tampoc no s'entén com aquells mateixos efectes es podrien veure afectats per una possible sentència que anul·lés la resolució.

De fet, el recurs al tribunal no té capacitat per a oferir cap mena d'utilitat pràctica. De fet, pot donar lloc a confusió sobre un acte que va ser representat pel govern espanyol d'una manera distorsionada amb l'única finalitat d'activar un recurs processal. Amb almenys dues conseqüències greus: la major radicalització del conflicte amb les institucions catalanes i l'exposició excessiva d'un Tribunal Constitucional que ja es troba en plena crisi de legitimitat.



Gennaro Ferraiuolo, professor de dret constitucional de la Universitat de Nàpols Federico II.

Editorial