Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/73>

Amadeu Abril

16.12.2013

Un nyap útil

La pregunta, en si mateixa, és un nyap. Però un nyap digerible, útil i que farà el fet. Què més volem? La pregunta perfecta no existeix, tampoc.

Jo sempre faig servir el mateix test per veure si les coses del país tenen sentit en si mateixes o si són fruit del nostre món polític de volada no gaire alta: explicar-ho a un estranger, no resident. La segona part de la pregunta l'entén tothom, tant si sap de la nostra història com si no, tant si té simpatia per la causa com si no. En canvi, la primera part, no l'entén pràcticament ningú, per bona voluntat que hi posin. Només hi ha una explicació possible: fer feliços ICV-EUiA i UDC, i provar de repescar si més no part(s) del PSC. 'Només' això, però això ja és molt, tirant a moltíssim.

De fet, allò que compta no canvia gaire entre la doble pregunta o la simple pregunta directa: ens cal la meitat més un dels vots a favor de la independència (del sí-sí, en aquesta formulació de doble pregunta). Igual com si en féssim només una. I, idealment, ens cal el 55% o més dels vots amb una participació del 50%, perquè, a més de legal, sigui perfectament legítima. 

Però passa que hem d'assolir això jugant amb uns quants desavantatges, que hem assumit alegrement sense que gairebé ens ho demanessin:
1. No discutir el vot dels funcionaris destinats a Catalunya. D'acord, val més que no hi entrem, no paga la pena.
2. No qüestionar les concessions anormalment altes que es concedeixen a estrangers residents a Catalunya. També d'acord: val més no entrar-hi.
3. Assumir una pregunta en què de fet hi ha no pas les cinc opcions habituals en un referèndum (abstenció; vot en blanc; vot nul; sí i no) sinó que n'hi ha una més (sí però no). En el fons és un referèndum de resposta múltiple, però sense fer-ho explícit. Que permet de respondre més enllà de la típica disjuntiva. Això és, de manera gairebé universal, una recepta per al fracàs del sí, sigui quina sigui la pregunta. Però d'acord, és el peatge que hem de pagar i… au!, benvingut sigui. Volem guanyar amb rotunditat, i això inclou, probablement, amb dosis especials d'esportivitat i assumint nosaltres la major part del risc. Endavant, doncs.
4. Tècnicament, hi ha tantes possibilitats de vot, i de vot nul, i tantes dificultats per a calcular els vots efectius, que caldrà mirar-se amb lupa el reglament del referèndum. I, una vegada més, ser generosos i assumir en contra del sí una bona part del risc, per no deslegitimar el procés.

Aprofundim això darrer. Entre les diverses possibilitats de vot, n'hi ha sis en què és ben clar com han de ser comptades:

a) Abstenció (pel motiu que sigui).
b) Vot en blanc (a ambdues preguntes).
c) Vot nul 'clàssic' (estripat, text o dibuixos afegits, material afegit, substitució de la papereta…)
d) Sí i sí.
e) Sí i no.
f) No.
En canvi, hi ha cinc vots més que presenten problemes diversos i que cal resoldre: no i no; no i sí; sí i abstenció; abstenció i sí; i abstenció i no. Ai, quin mareig. Anem a pams.

g) No i no. Tècnicament és vot nul. La segona pregunta és tan sols per a qui contesti afirmativament a la primera. Però humanament, psicològicament i fins i tot políticament, sembla gairebé 'natural' de respondre a la segona pregunta també en negatiu. Jo aconsellaria comptar el doble no com allò que és: un no a la primera pregunta, que també computa a la segona com a tal en el 'total final' però que no ha de comptar en el 'total específic' de la segona pregunta. El més senzill, com deia, seria declarar-los nuls. Però políticament em sembla inviable perquè el sentit del vot és meridià, perquè l'actitud del votant és la lògica i en tot cas, la confusió ve introduïda per la pregunta, no pas per la resposta, doble i coherent. Tinguem en compte, a més, que entre els votants del no hi ha una sobrerepresentació de població amb un nivell d'estudis baix o nul. La complexitat s'ha de girar contra qui la introdueix, no contra qui la rep. Consell: acceptar el primer No com a vàlid, i el segon com a innecessari a efectes del recompte.

h) No i sí. Aquí no hi ha dubtes: vot nul, en ambdues preguntes, per contradictori (i no s'hi valen conjectures si la contradicció és a la primera resposta o a la segona: nul i cap a casa).

i) Sí i abstenció. En principi sembla un resultat legítim i clar: expressa dos vots favorables i no contradictoris a les dues preguntes. Però té un clar problema de recompte. El recompte de les dues preguntes és evident, però no el del 'total combinat'. Quan es tracti de fer la projecció dels vots afirmatius a la segona pregunta, els sís a l'estat independent, sobre el total dels vots… sobre quin total dels votants parlem?


Els referèndums es calculen per percentatge sobre la suma de sí + no (sense nuls, ni vots en blanc). Tots els nos són nos a ambdues preguntes, és clar. Els sí i no també computen clarament sobre la qüestió cabdal, l'estat independent. Però el total de vots afirmatius de la segona, el projectem sobre el total de vots sí + no de la primera pregunta, i els nos també, sumant-los als nos rotunds de la primera, oi? Però com comptem l'abstenció específica de la segona pregunta, sobre el total global? La cosa més simple, novament, és declarar-los nuls, tècnicament ho són. Però una vegada més, sembla una resposta políticament i sociològicament comprensible. Semblaria una bona solució comptar-los només per al recompte de la primera qüestió, però comptar-los com a vots en blanc per al total combinat. És el cas que veig més complicat, perquè no estic gens segur que això que proposo tingui sentit.

j) Abstenció i sí. Un altre cas, com el (g) on tenim una resposta tècnicament nul·la, però que té una evident lògica política, psicològica i de mecànica dins el propi referèndum: jo voto independència, i no vull més romanços. Igual com he proposat d'acceptar el no i no, crec que caldria acceptar l'abstenció i sí, com a forma tècnicament equivocada però indubtable del sí i sí. Si algú vol un estat independent, vol un estat. Ara, això és forçar una mica la tècnica electoral, com totes les altres d'aquest grup que no sigui optar per la nul·litat. Però menys que considerar l'absurditat d'abstenció a la primera i votació afirmativa a la segona, subordinada de la primera. A part que això complicaria encara més (falsejaria…) els càlculs dels totals combinats, perquè tindríem totals que no serien del 100% per a recomptes diferents en les preguntes. Consell, per tant: que valgui com a a sí i sí (eps, única concessió en favor de la meva opció en tot el comentari, i tan evident com la de no i no en contra).

K) Abstenció i no. Aquí cal declarar el vot nul, i punt. Perquè abstenció i no pot voler dir dues coses: sí i no o bé no i no, que són diferents i que ambdues són rellevants per al resultat del referèndum. Aquí hi ha hagut error, i manca de voluntat de contestar, més enllà de les confusions gairebé comprensibles per a qui tingui les idees clares de g) i j). Vot nul, i prou.

En fi, les minúcies ho fan tot tan complicat que, més enllà del resultat, haurem d'evitar dos riscs polítics clars: un vot nul alarmantment alt, produït per la complexitat de la doble pregunta; i un nombre massa alt d'impugnacions a causa d'un recompte massa complex per als presidents i vocals de mesa electoral típics.

A veure com ens en sortim.


PS: Eps, també hi ha una distorsió tècnica en favor de la independència, cal admetre-ho: la resposta que hi duu és el doble sí, i als referèndums sempre té un petit avantatge la resposta positiva, i la primera opció que aparegui a la butlleta de vot. És a dir que un petit percentatge, tècnicament, aniria a parar a l'opció contrària si la pregunta fos 'Vol renunciar a ser un estat?' i en cas negatiu: 'Vol renunciar a un estat independent?' Ara, avantatge de la inèrcia a part, formular les preguntes així seria una bajanada, fos quina fos la posició de qui les formulés.


Amadeu Abril, jurista i promotor del domini .cat.

Editorial