Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/73>

Xavier Marcet

21.01.2013

Xavier Marcet: Més enllà del soroll, els reptes econòmics de Catalunya

Llegeixo o sento moltes notícies que no m’agradaria llegir ni sentir. No hi insistiré, els mitjans en van plens. Però voldria destacar alguns temes que, més enllà del soroll, m’agradaria també sentir i veure en alguna portada. El debat sobre el futur del país i la pèssima suma de crisi econòmica i dificultats de finançament s’ho mengen tot. Però a fora hi ha un món que no s’atura. Hem de fer moltes coses alhora i una és no perdre la referència exterior. Crec que no hi ha espai per debatre sobre coses crucials per al país en l’àmbit econòmic. En detallo cinc exemples, però certament n’hi ha més.


1. Catalunya és coneguda arreu del món, entre més coses, per la ciutat de Barcelona, pel Barça i per genialitats del passat i del present, com ara Ferran Adrià. Però a Catalunya, li aniria molt bé de tenir una gran multinacional en la llista curta (‘top 100’) d’empreses del món. En tenim candidats? Fa de mal dir. A Gas Natural no li han anat bé les aliances o compres. La Caixa no s’ha internacionalitzat. Mango encara és lluny d’Inditex, tot i ser una proposta molt potent mundialment. Potser una farmacèutica catalana pot tenir sort en una patent i créixer molt, però no és gens fàcil. El paper d’empreses globals de referència catalana no és gens negligible en qualsevol hipòtesi del futur del país. Tenir una empresa global de referència no pot ser una política pública, però en canvi és un desafiament de país.


2. Una de les bases del creixement de Catalunya ha estat la inversió estrangera. L’extraordinària visió dels primers anys de Jordi Pujol atraient empreses japoneses va ser decisiva als vuitanta, com després ho fou la inversió francesa i alemanya. Ara el model és difícil de reproduir i potser caldria desplegar plataformes de manufactura diferents, més competitives i flexibles, perquè si no hi ha implantacions d’empreses, almenys es fomentin grans aliances estratègiques amb grups de referència. La Samsung que va marxar de Catalunya fa pocs anys no té res a veure amb la Samsung d’avui. No es podrien fer ofertes interessants per donar respostes competitives als seus mercats europeus o globals? Crec que entre el creixement empresarial i la captació de multinacionals hi pot haver una tercera via: crear plataformes flexibles de producció per a les empreses globals. Que els conflictes sindicals com el de Nissan es resolguessin raonablement ens hi ajudaria. Recordem-ho: la manufactura torna als països d’origen. General Electric torna a obrir fàbrica als Estats Units després de molt de temps. No podem perdre aquest tren.


3. Sense manufactura no hi ha ocupació després de l’ensulsiada de la construcció. Catalunya, per tradició, per estoc de coneixement i per l’existència d’un teixit empresarial de base, ha de desplegar una estratègia de país envers la manufactura avançada. La combinació de capacitat emprenedora, talent i robòtica ha de servir per competir mundialment, fabricant des de Catalunya com ho fan moltes empreses. Empreses de molt valor afegit però que no creïn ocupació no són suficients per a equilibrar socialment el país. Ens calen fàbriques que combinin manufactura amb densitat de coneixement i siguin connectades amb logístiques avançades. Cal una política d’incentius fiscals molt forta per a la reinversió empresarial que crea ocupació. És estratègia en majúscules. Sense manufactura no hi ocupació.


4. Catalunya no té diners per ajudar les empreses pròpies a innovar. A més, com que no hi ha ‘lobby’ de la innovació (contràriament a allò que passa amb la recerca), ningú no piula gaire. La previsió és que dediqui a la innovació empresarial quaranta vegades menys que països com ara Xile. Es tracta de magnituds molt grans que resten competitivitat a unes empreses catalanes que s’han d’espavilar més que mai sense cap suport econòmic. Ja que no es poden donar diners, si més no que es potenciï una eina de suport a l’acceleració i l’escalabilitat de la innovació a les pimes catalanes realment eficient i significativa. Actualment, aquest instrument no hi és. Potser unes cambres de comerç molt renovades i, especialment, els nous centres tecnològics fusionats podrien ser aquesta palanca d’innovació que esdevé imprescindible.


5. Un envit fonamental per a Catalunya a partir d’enguany és preparar-se per ser una de les regions d’Europa que obtingui més retorns del programa Europa 2020, que continua la política de programes marc de suport a la recerca i la innovació. Si Catalunya pogués repetir en aquest programa èxits semblants als que ha obtingut amb el programa europeu de captació de talent ICREA, les nostres esperances serien més sòlides. Els centres tecnològics LEITAT i ASCAMM han estat fins ara a l’avantguarda dels programes europeus, i marquen un camí que caldria generalitzar. És clau per a no perdre posició en els camins de futur que assenyala Europa. Ser respectats a Europa requereix constar a la llista curta de líders en aquesta mena de programes.


Tanmateix, aquests cinc exemples són una llista molt breu de desafiaments que queden tapats per l’estridència d’uns altres debats. No resta espai per parlar de coses fonamentals per al nostre futur. No vull dir que no calgui parlar de les altres, vull expressar simplement que els nostres desafiaments són molt polièdrics i complexos i que no els resoldrem si perdem la referència exterior. Com a país, tenim debats propis que són crucials, però hem de participar i actuar també en agendes més globals. No podem perdre el tren de la història, justament ara que ens pensàvem que l’agafaríem.

Editorial