Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/73>

Germà Bel

12.01.2012

Germà Bel: 'La gran velocitat s'ha fet a Espanya amb criteris de construcció nacional'

Espanya és el primer estat d'Europa en construcció de quilòmetres de vies de gran velocitat en termes absoluts i el primer del món en termes relatius per població i quilòmetres quadrats. La crisi probablement no aturarà els projectes aprovats, sinó que tan sols els alentirà. En el cas d'Espanya, a diferència de la resta del món, la discussió sobre les infrastructures ferroviàries no és sobre la viabilitat econòmica o el benestar social, sinó que es justifiquen per un objectiu de construcció nacional espanyola connectant Madrid amb qualsevol altre punt. I això no és una interpretació, sinó una frase literal del 25 d'abril de 2000 d'Aznar en un debat d'investidura. Va dir que l'objectiu de la gran velocitat era de connectar totes les capitals de província amb Madrid.

Aquests no termes de discussió no es donen enlloc més. A la Gran Bretanya hi ha una discussió tremenda sobre els efectes en l’economia i en el benestar social de la línia HS2 entre Londres i Birmingham. El govern mateix reconeix que la inversió i el retorn són al límit, i cal tenir en compte que normalment les estimacions d'aquests projectes es fan exagerant la demanda i disminuint els costos. La gent que hi és contrària diu que és un elefant blanc, una inversió deslligada dels criteris de mercat.

Un altre exemple és el dels Estats Units, que tenen una xarxa ferroviària relativament dolenta, que l'únic tram que tenen en bones condicions és el de Boston-Washington i que no és de gran velocitat. Perquè discuteixen beneficis i costos i conclouen que no és una bona inversió. A l'únic lloc on es discuteix la idoneïtat de la gran velocitat és a Califòrnia, entre Los Angeles i San Francisco. Els EUA són un país en què aquestes coses no es fan per imatge de marca ni per afavorir constructores, sinó considerant si els beneficis socials són més grans que no pas els costos socials. No tot és París-Lió ni Tòquio-Osaka, que són connexions molt rendibles que guanyen diners.

En canvi, a Espanya no hi ha hagut aquest debat en la planificació de les infrastructures i han aplicat aquell criteri que diu que tant se val el cost de la inversió; que, si hi ha més diners, es farà més ràpidament, i si no n'hi ha tants, es farà més lentament. I com que la política de transports és de les més nacionalitzades dins l'àmbit europeu europeu, no hi ha previst que les autoritats comunitàries exigeixin a Madrid una planificació adequada a les necessitats econòmiques i al creixement. A Espanya les grans constructores s'han beneficiat enormement de les concessions d'obres de l'AVE. Ha estat un gran negoci per a uns quants.

Editorial