Yves Lacoste, la mort del geògraf combatent que va reinventar la geopolítica

Aquest cap de setmana –enmig de les convulsions a Ormuz, potser l’exemple més clar del poder polític de la geografia d’aquests darrers anys–, Yves Lacoste va morir a casa seua, a Bourg-la-Reine, al sud de París, acompanyat dels seus dos fills. Tenia noranta-sis anys, i amb ell desapareix el científic que, en refundar la geopolítica francesa, la va convertir en una eina d’anàlisi a l’abast de qualsevol ciutadà. Lacoste va ser, sobretot, un geògraf incòmode, un home de combat, que va passar mig segle discutint amb la seua pròpia disciplina, tacada per l’ús malèvol que n’havien fet els nazis i reprimida i banalitzada en molts ambients universitaris i mediàtics.

El va fer cèlebre un llibret petit, de coberta blava, publicat el 1976 a l’editorial de François Maspero amb un títol que encara avui sobta: “La geografia serveix, abans que res, per a fer la guerra“. La frase s’ha citat fins a l’extenuació, ben sovint sense haver llegit el llibre. I gairebé sempre se n’ha entès el sentit al revés. Perquè Lacoste no feia apologia de la guerra ni de la geopolítica –la paraula amb prou feines apareix al volum–, sinó que denunciava una cosa molt concreta: que el saber sobre el territori havia estat segrestat per uns pocs. El mapa, deia, ha quedat com a prerrogativa de l’oficial militar, que decideix els moviments perquè és l’únic que sap llegir-lo, mentre els seus homes l’obeeixen a cegues. La geografia escolar, aquella que tots recordem com a avorrida, era per a Lacoste el resultat d’aquesta confiscació: un saber estratègic disfressat de matèria inofensiva i memorística.

D’ací el seu projecte, profundament militant: democratitzar el coneixement geogràfic, treure’l de les mans dels poderosos i posar-lo a les dels qui el podrien necessitar per a defensar-se i organitzar-se. Una geografia útil a tanta gent com fos possible, i no pas a un grapat d’iniciats.

De Fes a Alger, un “colon anticolonialista”

Yves Lacoste havia nascut el 1929 a Fes, al Marroc del protectorat francès, fill d’un geòleg que cercava on hi havia riquesa al subsol. Aquella infància colonial, viscuda de la banda dels privilegiats però amb una mirada com més va més crítica, va marcar tota la seua obra. Ell mateix es va definir amb una fórmula que li agradava: “colon anticolonialista”.

Després de fer-se geògraf a la Sorbona, el van destinar al liceu Bugeaud d’Alger. Allà, en una societat colonial molt més hostil que no pas la marroquina, encara va consolidar més la seua adhesió a la causa independentista. Va militar al Partit Comunista, primer el francès i després l’algerià, on va tractar amb el matemàtic Maurice Audin i el metge Sadek Hadjerès, que li va fer descobrir l’obra d’Ibn Khaldun, l’historiador magrebí del segle XIV que va esdevenir una de les seues grans passions intel·lectuals. Va deixar el partit el 1956, però no pels fets de Budapest, com tants companys seus, sinó perquè els diputats comunistes van votar a favor dels poders especials del govern Mollet per reprimir la rebel·lió a Algèria.

Aquella experiència africana el va convertir en un dels especialistes mundials en el subdesenvolupament. El seu mètode era sempre el mateix: comparar, observar sobre el terreny, desconfiar de les explicacions úniques. El subdesenvolupament, sostenia, no s’explica només per la colonització; cal mirar també les situacions precolonials, les rivalitats internes, les minories que van fer possibles les conquestes amb pocs efectius.

Hérodote i la rehabilitació d’una disciplina maleïda

El 1972 va viatjar al Vietnam, en guerra, per demostrar amb un mapa que l’aviació nord-americana atacava deliberadament els dics del riu Roig per provocar inundacions catastròfiques al delta densament poblat. La demostració li va valdre la prohibició d’entrar als Estats Units i, alhora, la confirmació que el raonament geogràfic podia ser una arma política de primer ordre.

D’aquella convicció va nàixer Hérodote, la revista que va fundar el 1976 i que mig segle després continua essent una referència inevitable –el darrer número és un homenatge a Lacoste aparegut unes setmanes abans de la seua mort.

El nom no era casual: Lacoste veia l’historiador grec com un agent al servei de Pèricles, encarregat d’informar-lo amb precisió sobre les forces i les febleses dels enemics. A partir del 1982, la revista hi va afegir el subtítol “Revista de geografia i geopolítica”, i Lacoste es va convertir en el primer intel·lectual que reivindicava obertament una paraula que feia pudor de nazisme, atès que anava associada a la Geopolitik alemanya d’entreguerres. La seua intenció era capgirar-la, i en això ha tingut un èxit indiscutible: si hi ha un discurs geopolític imperialista que justifica l’annexió i la dominació, deia, també hi pot haver una geopolítica que ajude els pobles a resistir aquesta hegemonia.

La nació, al centre

És en aquest punt que l’obra de Lacoste interpel·la de manera més directa qualsevol lector dels Països Catalans –tot i que, si no vaig errat, no s’ha traduït cap dels seus llibres a la nostra llengua.

[RECTIFICACIÓ: Eduard Riu aclareix que Edicions 62 va traduïr “Els països subdesenvolupats” l’any 1963, a la col·lecció Llibres a l’abast. El llibre no es troba com a accessible al web de l’editorial.]

Per a ell, no es pot entendre cap situació geopolítica complicada sense tenir en compte les representacions de la nació. I la nació, adverteix, no es redueix mai al territori d’un estat. A una mateixa nació hi poden correspondre uns quants territoris: el de l’estat, és clar, però també aquell on viuen, en posició minoritària, i –partits per fronteres– pobles que se senten d’una mateixa nació tot i dependre d’estats diferents que miren de diluir aquesta afinitat; o fins i tot els territoris perduts que continuen formant part de l’imaginari nacional.

Per això no volia renunciar a la idea de nació pel fet que de vegades aquesta, sobretot a causa dels estats, ha engegat autèntiques atrocitats. Renunciar-hi, deia, és oblidar tots els qui han lluitat –fins a donar la vida– per la independència de la seua nació, perquè consideraven que la llibertat col·lectiva era la condició de la llibertat individual. I distingia amb una cura exquisida que no és igual el nacionalisme d’un estat-nació que no és agredit per ningú que el d’un poble que lluita per existir. Aquesta distinció el va empènyer a publicar el 1997 un llibre de títol deliberadament provocador, Vive la nation!, per no deixar en mans de l’extrema dreta una idea que ell considerava plena de força. La revista Hérodote, en aquesta línia, va dedicar uns quants números a les fractures nacionals europees dels anys noranta: els Balcans, la qüestió alemanya, els nacionalismes regionals d’Europa i “la qüestió d’Espanya”.

La seua obra no va pas ser objecte d’una opinió unànime. Alguns companys de l’esquerra el van acusar d’haver passat d’un tercermundisme emancipador a una mena de nacionalisme republicà francès, sobretot perquè, els darrers anys, va expressar inquietud pel creixement de  l’islamisme i va defensar la laïcitat. Siga com siga, Lacoste no es va fer mai enrere en relació amb els temes incòmodes; al contrari, els va cercar.

Un saber per fer front al món

El 1989 va crear a la Universitat de París 8 el centre d’allò que fou l’origen de l’Institut Francès de Geopolítica, que va institucionalitzar l’ensenyament d’una disciplina inexistent en els programes universitaris. La seua deixebla Béatrice Giblin n’ha continuat l’obra i ara dirigeix Hérodote. El 2000 va rebre el premi Vautrin-Lud, considerat el Nobel de la geografia i no va cessar d’escriure fins al final. De fet, el seu darrer text es va publicar dissabte, el mateix dia de la seua mort.

Lacoste refusava que el qualificassen de “geopolitòleg”. Volia ser, simplement, geògraf. Perquè per a ell la geografia no havia estat mai un saber desinteressat ni un plaer enciclopèdic, sinó una manera de comprendre el món per poder-hi fer front amb coneixement de causa. Un saber –deia de manera insistent– que hauria d’anar sempre lligat a l’acció. Que no es volgués qualificar de geopolitòleg no li impedí de ressuscitar la geopolítica. I en el moment de la seua mort podem dir que pocs intel·lectuals del segle XX han defensat amb tanta tossuderia que entendre on som és la primera condició per a ser lliures.