La Xina va ocupar violentament el Tibet l’any 1959, ara fa seixanta-un anys. Ho explicava aquí l’any passat. Un milió dos-cents mil tibetans, la sisena part de la població, van ser assassinats. Més de sis mil monestirs, temples, i monuments, destruïts. Més de cent trenta mil exiliats, entre els quals el dalai-lama, que es va instal·lar amb el seu parlament a Dharamsala, a l’Índia. De llavors ençà, hi ha violacions de drets humans, tortura i repressió.

El monjo budista tibetà Thubten Wangchen, fundador i director de la Casa del Tibet de Barcelona i membre a Europa del Parlament Tibetà a l’exili, m’explicava: ‘El Tibet és un terç de la Xina. Equival a l’extensió d’Europa occidental. Hi ha sis milions de tibetans i actualment ja són vuit milions els xinesos que s’han instal·lat al país. Hi ha més de mil tibetans a la presó, principalment lames, monjos, escriptors, cantants, monges. Per què? Per haver desitjat llarga vida al dalai-lama, per haver escrit o cantat sobre el Tibet, per no res.’

Una pancarta en xinès a l’entrada de l’escola primària de Lhalu a Lhasa, diu ‘Sóc un nen xinès. M’encanta parlar putonghua’.

I sobre la repressió quotidiana declarava: ‘Hi ha càmeres i controls pertot arreu. Als monestirs. A les places. La policia xinesa ho vigila tot. La religió, la llengua i la cultura tibetanes són perseguides. La cultura sobreviu amagada a les cases i als monestirs. A l’escola, la cultura tibetana no existeix. Fan avortar les dones o les esterilitzen. Demanen als xinesos que les  violin o que s’hi casin. No volen que neixin nens cent per cent tibetans. A tots els monestirs hi ha un comunista xinès que mana i controla per damunt de tots els monjos.’

Una altra vegada, també en aquesta secció, Wangchen m’explicava més detalls dels mètodes amb què els xinesos arrasen la religió i la cultura tibetana: ‘La repressió contra la religió budista és molt dura’, m’explicava. ‘El febrer d’enguany era l’any nou tibetà. A cada casa hi ha un altar, amb fotos de Buda i més divinitats. S’hi encenen barres d’encens, espelmes, s’hi medita, s’hi prega. Els xinesos van fer un pòster especial que repartien casa per casa. Era obligatori de posar-lo a l’altar i pregar-hi. Al pòster hi ha les imatges de cinc dirigents encapçalats per Mao Zedong, Deng Xiaoping i Li Peng. ‘D’una banda, el govern xinès és ateu oficialment’, deia Wangchen. ‘D’una altra, obliga les famílies tibetanes a fer reverències i ofrenes als dirigents xinesos, i prohibeix de fer-les al Dalai Lama o a cap altre lama.’

Actualment, la tasca més difícil per a un periodista o un observador internacional és accedir al país per documentar i investigar la situació. Només hi ha visat turístic i sota control. I si s’hi entra, es posa en perill la llibertat i la vida de qui et pugui informar. La Xina practica una censura fèrria, sostinguda per una repressió implacable. Obtenir proves i dades de la situació interna és gairebé impossible.

Per això és molt important l’informe de noranta pàgines ‘China’s ‘Bilingual Education’ Policy in Tibet: Tibetan-Medium Schooling Under Threat‘ que l’organització Human Rights Watch acaba de fer públic sobre per què la política xinesa d’educació bilingüe, que en diuen, duu implícita la voluntat de liquidar la llengua tibetana.

Pòster a les escoles primàries del Tibet on hi diu: ‘Estima la bandera nacional. Canta l’himne nacional. El Mandarí és la llengua a les escoles. Sisplau parla el llenguatge comú (Mandarí) i escriu les lletres correctament’.

Com tallar de soca-rel la llengua tibetana

Als infants tibetans els neguen el dret d’aprendre en la seva llengua materna. A totes les escoles primàries de l’actual regió autònoma del Tibet hi ha un pòster xinès ben explícit: ‘Estima la bandera nacional. Canta l’himne nacional. El mandarí és la llengua a les escoles. Si us plau, parla el llenguatge comú [mandarí] i escriu-ne els caràcters correctament.’

Sobre la realitat que s’amaga darrere la màscara del bilingüisme, un professor universitari tibetà declara a HRW en aquest informe: ‘En teoria, significa que pots fer totes dues llengües. Sona bonic. Però a la pràctica, el xinès es converteix en la de la feina (a escoles i oficines) i, fins i tot, als pobles, al camp.’

I un altre, un professor tibetà de Lhasa, declarava l’octubre del 2018: ‘Quan vam entrar a les escoles tibetanes elementals, per tot arreu vèiem grans cartells que deien: “Hem d’usar el mandarí”, “Parlar mandarí és la nostra responsabilitat”, “Som nens xinesos”, o “Sóc un nen xinès. M’agrada de parlar mandarí”. A la paret hi havia una inscripció: “El mandarí és el nostre mitjà d’ensenyament.”

Aquest vídeo de HRW, resumeix la situació en deu frases:

Els infants de la Regió Autònoma del Tibet van perdent l’accés a l’educació en la seva llengua materna. S’hi envien milers de professors a qui no demanen que sàpiguen tibetà. Als nens les lliçons les fan en xinès. I ara comença a ser obligatori a les escoles bressol a partir de tres anys. Els tibetans només aprenen la seva llengua materna a la classe de llengua. Els tibetans tenen restriccions severes respecte dels drets de llibertat d’expressió, reunió i religió. La pèrdua de fluïdesa en tibetà de les generacions joves és tota una greu amenaça per a la supervivència de la cultura tibetana. El govern declara que aquestes accions són necessàries per a ‘la unitat’ i ‘l’estabilitat nacional’. El dret de la llengua pròpia dels tibetans i les altres minories és garantit per la constitució xinesa i la llei internacional, però les polítiques actuals el deneguen.

El bilingüisme, una amenaça letal per a l’ensenyament en tibetà

Segons HRW és un fet: la política del bilingüisme a l’ensenyament aplicada per la Xina a la Regió Autònoma de Tibet afavoreix el xinès, amb el pretext de millorar l’accés a l’educació, però va en contra de l’ús i l’estudi del tibetà. L’informe analitza el retrocés del govern xinès en el respecte vers els drets de les minories al Tibet. Ja de l’escola bressol, ‘bilingüe’ obligatòriament, els nens són sotmesos a parlar xinès i, de retruc, a ser alliçonats en la doctrina política estatal per ‘d’enfortir la unitat de les nacionalitats’.

Un dels mèrits d’aquest informe és haver aconseguit informació en indrets a què hom nega l’accés als observadors internacionals. El setembre passat, per exemple, els autors de l’informe van poder entrevistar pares i mestres de sis municipis rurals del nord del Tibet i van constatar que ja de la primavera passada les escoles primàries dels pobles havien adoptat el xinès com a llengua d’ensenyament. Si bé ja s’havia observat fa anys la tendència d’incrementar l’ús del xinès a les escoles de les ciutats, ara hi ha indicis que ja es va convertint en la norma i la pràctica s’estén a la ruralia.

L’estratègia de les autoritats xineses és en aparença molt ambigua, destaca l’informe. No hi ha ordres polítiques que imposin el xinès. En públic, opten pel bilingüisme i deixen que siguin les escoles que decideixin quin idioma prioritzar, diuen ells, però HRW ha comprovat que les mateixes autoritats utilitzen una estratègia de pressió indirecta sobre les escoles, on cada dia hi ha més mestres xinesos.

Mestres xinesos que no saben tibetà

Un dels aspectes importants de l’estratègia xinesa contra el tibetà és la importació de mestres de les altres parts de l’estat. El nombre de mestres no tibetanoparlants que treballen a les escoles de la Regió Autònoma es va triplicar entre el 1988 i el 2005 i, segons el programa actual, enguany n’enviaran 30.000 més al Turquestan oriental, al nord-oest de la Xina. Al mateix temps, centenars de mestres tibetans han estat enviats a les altres províncies amb el pretext de millorar el seu nivell professional i, des del 2017, han de saber xinès.

Oficialment, a més, hi ha molts arguments per a imposar el xinès, el més habitual és que dominar-lo serà més útil que no pas saber tibetà a l’hora d’accedir al mercat laboral. No obstant això, els nens de tres anys de les escoles bressol són encara molt lluny del mercat laboral. Com ho justifiquen, doncs? L’informe cita l’estudiós xinès Yao Jijun, el qual, en un estudi del 2014, afirmava que ‘l’objectiu de l’educació bilingüe en la preescolar és ‘integrar millor la llengua xinesa’ en els nens i nenes de les escoles bressol tibetanes com un mitjà per a eliminar elements d’inestabilitat a les regions tibetanes’ (‘inestabilitat’ és un terme utilitzat a la Xina per referir-se a la inquietud política). Segons Yao, ‘l’estabilitat del Tibet’ depèn del desenvolupament complet de ‘l’educació bilingüe’ a l’escola bressol.

Una estratègia encoberta pel poder del Partit

La crítica és molt censurada, però els mitjans de comunicació oficials del govern xinès informen dels seus avenços. L’informe cita, per exemple, entre més, un article sobre les escoles tibetanes publicat al Global Times el gener del 2016, que confirmava que ‘cada vegada més escoles utilitzen el xinès estàndard com l’idioma principal d’instrucció i releguen el tibetà a les classes de llengua tibetana, si és que n’hi ha.’

De fet, sota el lideratge del president Xi Jinping, la política del Partit Comunista xinès (el Partit) ha anat progressivament agreujant la manca de respecte vers els drets de les minories ètniques. Segons que ha declarat Sophie Richardson, directora de HRW a la Xina, ‘la política educativa bilingüe xinesa és motivada per imperatius polítics més que no pas educatius. El govern xinès viola les seves obligacions legals internacionals de proporcionar instrucció en idioma tibetà als tibetans’.

‘La política d’educació bilingüe va en contra de la constitució, els estàndards internacionals i el consens d’experts sobre la importància de la instrucció en la llengua materna i les aspiracions bàsiques del poble tibetà’, ha declarat Sophie Richardson en presentar l’informe. ‘L’assimilació forçada no és una solució per a la governabilitat de les regions amb minories ètniques ni la seguretat nacional és una justificació acceptable per a negar els drets d’educació en la llengua materna.’

L’informe conté entrevistes a mestres, acadèmics i ex-funcionaris, demandes dels tibetans i debats sobre la qüestió. HRW ha detectat entre els tibetans una preocupació generalitzada per la creixent pèrdua de fluïdesa en la seva llengua entre les generacions més joves.

Una mestra de Lhasa declara: ‘A l’escola primària, els mestres tibetans estan molt units, tenen una gran motivació per a ensenyar tibetà, però el problema més gran és que els manquen mètodes i materials, i a molts nens no els agrada el tibetà perquè pensen que és poc útil. La gent gran es queixa sempre de la pèrdua del tibetà i que els néts ja no el parlen bé a casa.’

Aquests darrers deu anys, la repressió al Tibet ha augmentat, tal com ratificaven les declaracions del monjo Thubten Wangchen en aquesta secció. L’informe explica també que les autoritats xineses consideren tota iniciativa local per la promoció del tibetà com a ‘activitat separatista’. Hi ha pressions sobre les escoles locals perquè adoptin l’ensenyament en xinès. La campanya ‘Ajuda el Tibet’ ha contractat milers de mestres de la resta de l’estat xinès que no parlen tibetà i es promocionen les classes mixtes ètnicament per ‘la unitat de nacionalitat’.

Censura xinesa contra les veus crítiques

Malgrat els perills de criticar el govern, alguns intel·lectuals tibetans continuen opinant sobre aquesta política lingüística i educacional, però de seguida els cau la censura al damunt. El lama Alak Dorzhi, per exemple, va respondre públicament a un pla del Partit per a reduir l’ensenyament en tibetà. En el seu escrit al·ludia a la contrarietat social que causen aquestes mesures arbitràries i anticonstitucionals, que no respecten ni l’opinió pública ni la dels experts. ‘Quan això es produeix –deia el lama– les autoritats reaccionen amb l’ús de la força, actuen contra la gent i utilitzen la brutalitat convenient per mantenir l’estabilitat i solucionar el problema.’

Aquest comentari, malgrat ser de to educat, al cap de poc va ser esborrat d’internet. Un altre dels fets que aporta l’informe de HRW sobre les limitacions cada vegada més greus al debat públic entre tibetans sobre la política lingüística de les seves escoles.

El resum són les paraules d’un professor universitari tibetà entrevistat per aquest informe d’HRW, l’any 2018:

‘Si els xinesos poséssiu en pràctica tots els articles de la llei regional d’autonomia i de la constitució, molts tibetans estarien contents. No ens caldrien lleis extres ni voldríem fer un canvi. El problema és que vau prometre massa coses i ara no les manteniu. Per tant, hi ha un problema, i no és el nostre problema, és el vostre problema.’

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.