Ximo Puig ja posa nom a la cosa espanyola: ‘el procés invisible’

ESPAÑA, EXPLICACIÓN DEL PORQUE ES UN PAÍS AL BORDE DE LA DERIVA DE LA AGRESIVIDAD, DE LA VIOLENCIA, DEL GOLPE DE ESTADO DEL EJÉRCITO O DE LA MAGISTRATURA Y DEL GENOCIDIO COMO NINGÚN OTRO PAÍS EN EL MUNDO

La fiesta de la “Hispanidad” que se celebra hoy 12 de Octubre en España es el insulto más feroz que se puede concebir contra la Inteligencia, la Dignidad y la Civilización Humana.

Es la más descarada apología a favor de la barbarie más obtusa y violenta y a favor de la bestialidad más repugnante que los humanos fueron capaces de cumplir en la historia.

La “Hispanidad” es la invitación más inquietante que se pueda hacer a los españoles para que sigan celebrando con orgullo el crimen, como siempre han hecho, cual elemento más identificativo de la “cultura” de España y de ellos como españoles.

Afirman los documentos contables que solo entre el año 1503 y el año 1660 llegaron, provenientes de las tierras de América, en galeones cargados a rebozar, 185 mil quilos de oro y 16 millones quilos de plata.

Esto fue el botín de los masacres, las carnicerías, que cumplieron los españoles en aquellas tierras de Centro y Sur América que procuraron el genocidio de millones de individuos, pueblos enteros cuyo DNA fue entonces borrado para siempre de la faz de la tierra.

La fiesta de la “Hispanidad” de hoy 12 Octubre celebra con orgullo estos masacres cuáles expresiones de la hegemonía y de la potencia de España en el mundo.

Han pasado 400 años desde entonces y España es todavía allí… Con su concepción de la agresión y de la violencia para imponerse a nivel individual y a nivel de país… Con su arrogante y borde cierre mental… Con su suciedad mental que estos españoles consideran sinónimo de inteligencia… Con su desprecio a la apertura mental y a la auténtica Inteligencia, a la creatividad, a la Empatia, a la comunicacion leal y constructiva entre personas, a la creatividad y al trabajo digno, honesto e inteligente cuáles medios para crecer a nivel individual y a nivel de sociedad rica y civilizada.

Esta España que nos quiere someter a fuerza de palizas, de reazias de sus policías, que quieren hundirnos en el terror de las disposiciones criminales y sádica de sus jueces, que quiere estropear toda nuestra capacidad mental de ver y valorar la realidad a través de las indecentes mentiras de todos sus medios de comunicación para reducirnos a unos siervos obedientes y dementes es todavía aquella de la barbarie, de las torturas de inocentes, de la incuestionabilidad del poder criminal y absoluto de la Santa Inquisición de hace 400 años atrás.

Es la España del odio contra la Razón, del odio contra la Verdad científica, del odio contra la Libertad y contra toda integridad interior de la Conciencia.

La “Hispanidad” es la fiesta de esta España monstruosa que quiere seguir imponiéndose y prosperar con el crimen, con los medios de la corrupción, del robo, del engaño, de la estafa, de la mentira, de todo tipo de violencia y suciedad mental.

-El fenómeno del genocidio es algo espantoso para cualquier persona con un mínimo de integridad de Conciencia … Es espantoso que los humanos puedan degradar su interior hasta cometer crímenes de esta magnitud.

Cuando pasa nos quedamos horrorizados y no sabemos explicarnos como tanta inhumana bestialidad se haya podido desencadenar.

Hay una explicación:

Hay una ley fundamental en física para explicar lo que pasa en el Universo que es el “Segundo Principio de la Termodinámica” que dice que la “Entropia” que viene indicada con la letra “S” sinónimo de caos, desorden y destrucción en cualquier espacio pequeño o grande que se considere aumenta siempre.

Esta ley de la entropía hasta ahora ha sido relegada a la física … Quiere decir que nunca, que yo sepa, ha salido de este ámbito …

La portada de esta ley es pero inmensa, abarcando cualquier cosa pase en el Universo y pasa que todavía los que están metidos en la Filosofía, la Sociologia, la Psicología, las Letras y las Ciencias Humanistas en general no se han enterado cuando sea importante también para explicar unos aspectos del comportamiento humano que todavía no están suficientemente claros.

Pues bien, es con la “Entropia” “S” que explicarnos como bestialidades inmundas como es un genocidio pueda suceder en ciertas condiciones con extrema facilidad.

Lo voy a explicar … Es más fácil de lo que podría parecer.

Concentramos nuestra atención sobre el hecho que construir es siempre mucho difícil que construir … Cualquier sea el objeto del construir o destruir siempre resultará que la obra de construir será mucho más difícil que la destruir.

Esta es una verdad que asumimos por verdadera por experiencia de vida …

La explicación racional es la existencia de la “Entropia” “S” …

Todo lo que tomamos en consideración aunque no tengamos un sentido extra a los de la vista, el oído, el tacto y el gusto que lo pueda certificar está en cada instante subjeto a la capacidad destructiva de la “Entropia” “”S” …

Es como meternos en un rio donde la masa de agua corre en una dirección determinada … Nadar a favor de la corriente es mucho más fácil que nadar en el sentido opuesto contra corriente.

Asi es que por esta “Entropia” que lo abarca todo, que tiene el significado de “caos” y “desorden” y que el segundo principio de la termodinámica afirma que siempre aumenta pasa que construir es mucho más difícil que destruir.

Construir, crear bienes y valores, favorecer la vida, desarrollar nuestra individualidad y hacer progresar y evolucionar toda una sociedad grande o pequeña de individuos y todo un país o un conjunto de países solo es posible con el conocimiento y en fin solo es posible educándonos a salir de la barbarie …

El individuo bestia, prepotente y violento no quiere aprender a construir … Lo que sabe hacer bien es destruir, imponer su capacidad destructiva hacia los otros, vivir de parasito …

Someter es la cosa más fácil que hay … No se necesita aprender a construir … Basta saber usar una porra … Basta sembrar el terror cumpliendo violencias sobre personas inocentes … Basta mandar a la fuerza, mandar a la cárcel, destruir la vida y matar a personas inocentes … Basta ocupar posiciones de poder trepando con los medios de la violencia, la mentira, el engaño, la intimidación, el terror, el sometimiento y la abyección una sociedad jerarquizada por los “valores” de la violencia, la mentira, el engaño, la intimidación, el terror, el sometimiento y la abyección.

España nunca ha tenido la necesidad de aprender a construir …

En su cobardía, estrechez mental, sumo egoísmo, descarada ignorancia, siempre se la ha apañado con imponer su capacidad de destrucción … Es esta la única “cultura” que domina … Cultura entre comillas … Porque solo al conocimiento de favorecer la vida, y no la muerte y la destrucción, es licito honrar con el nombre de Cultura.

El otro día la Amiga Mei me honró con una frase de Willy Brandt :

“Permitir una injusticia es abrir el camino a todas las que siguen”

En esta frase está concentrado todo significado de cuanto sea fácil destruir y dejarse llevar por la extrema facilidad de destruir facilitada por el empuje omnipresente de la “Entropia” “S”

Basta el primer guantazo y todos los demás siguen a rueda.

El primer porrazo.
La primera detención arbitraria
La primera tortura a un detenido inocente
La primera mentira de un medio de comunicación
El primer proceso farsa por un tribunal
La primera razia de los policías contra gente indefensa
El primer asesinato de un inocente

Basta el primer acto de violencia de parte de un individuo, del régimen en el poder … que no sean educados a resistir a la capacidad de destruir … que no sean educados a construir … Como es lo que pasa en España cuya única “cultura” es imponerse con la capacidad de destruir … Y entonces la deriva de la barbarie no la para nadie.

El problema de España es su “cultura” de imponerse con la agresividad y de no haber elaborado una autentica Cultura de la inviolabilidad de las Libertades y de los Derechos Humanos, de la Lealtad, del Respeto, de la Tolerancia, del Dialogo constructivo …

Es a causa de esta tremenda falta que este país miserable se encuentra en todo momento al borde de un golpe de “Estado” por el ejercito, por los jueces, por el cumplir un genocidio.
De hecho ha habito el atentado terrorista del 17 de Agosto 2017, las palizas del 1 de Octubre y de allí una deriva cada ves mas espantosa.
El problema de España es tremendamente grave … La sociedad es empapada de violencia, gusto a la sangre como ninguno otro país en el mundo.

El exterminio de los “Nazis” fue algo atroz que ha asombrado a toda la Humanidad … Pero la capacidad de exterminio de España es mucho peor… Los genocidios de España, desde los ejecutados en Centro y Sur America hace 400 años atrás y los genocidio del franquismo siempre han sido acompañados por un gustazo a las atrocidades y a las torturas a cuyo espantoso nivel ninguna otro país en el mundo ha llegado nunca.

Lo que es asombroso a parte de la descontada bestialidad de la derecha española que está hundida en el peor pozo negro de criminalidad que se pueda imaginar es:

La espantosa ignorancia y obtusidad mental de la izquierda española… Que (no pasa a ninguna otra izquierda de cualquier otro país en el mundo) acaba siempre poniendose a lado en plan de siervos a la peor criminalidad franquista sin darse ni cuenta

Suena como suena.

El problema, y a la vez, la ventaja que tiene España es que los nacionalistas periféricos no españoles y los nacionalistas españoles maman de la misma teta y, la teta, tiene copyright de MADE IN SPAIN. En otras palabras, tienen la misma nodriza pero esta es, ante todo, española.

Esa es para mí la cuestión de fondo. Los catalanes catalanistas y, ahora, incluso los que se dicen independentistas, no pueden dejar de mamar de la teta de la nodriza española, no tanto porque les dé de mamar lo suficiente, sino porque tienen pavor a dejar de mamar a secas.

Ante este panorama, lo adecuado es montar un Urquinaona a las puertas del Palau Sant Jaume y del Parlament.

No soc massa partidari de fer servir els termes Espanya i Madrid en sentit extens. Crec que quan fem això els comprem el marc mental que volen imposar: el tot per la part. Uns quants són Madrid i uns quants ( gairebé els mateixos) són Espanya. “I punto pelota” que diuen ells.
Espanya i Madrid són bastant més (territoris, persones honrades, projectes humanitaris,…) que aquest “corral” corrupte i trampós que controla l’oligarquia espanyola.
Aniria bé anomenar-los pels seu nom amb tota mena de detalls per tal que quedi a les hemeroteques. I deixar a la majoria d’espanyols al marge d’aquesta porqueria. Ells també en són víctimes.

Ximo Puig no ha tingut cap “santa moral”, ni sincera ni fingida, d’assistir a la militarada. Per prestar-se a un indigne i repugnant acte de vasallatge, n’ha tingut prou amb una bona dosi de submissió abjecta, llagotera i servil a un poder que legitima i reconeix amb la seva presència, mentre el critica amb la boca petita.

Ximo Puig és la “España Levantina” que deixarà de rondinar contra l’Espanya madrilenya i oblidarà el seu centralisme, tan bon punt estimi suficient l’almoina amb que aquesta es digni compensar mínimament l’espoli econòmic del que encara no ha parlat ni previsiblement parlarà als valencians. Per a ell, el procés de feixistització galopant de l’Estat no és categòricament condemnable; és, a tot estirar, (ell no s’excedirà mai en la censura), “contraproduent”; tant “contraproduent”, es clar, (cal compensar sempre la balança) com el procés independentista català que, per tal de ser “produent” hauría de començar per no existir.

No sé quantes esperances té dipositades el Sr. Partal en aquests suposats espanyols demòcrates disposats a enderrocar el mite sagrat d’Espanya en pro d’una vera democràcia; Jo no conec espanyols d’aquesta mena. Ni al centre ni a la perifèria.

Ni Ximo Puig farà res, ni ho farà Francina Armengol. Per llastimós que sembli, cap dels “moderats” dels altres països que componen els Països Catalans s’oposarà a Madrid. Entre altres coses perquè a cap d’aquests altres dos indrets, per molt que ens pesi, hi ha un sentiment identitari fort i articulat que s’identifiqui amb una nació o cultura diferent de l’espanyola. Seria bo que fos així, i ben segur que hi ha moltes persones que se senten diferents, però no són prous per articular una majoria, o ni tan sols ser una alternativa vàlida de govern. Per dir-ho d’alguna manera, Ximo Puig és el president de València perquè és la millor alternativa que hi ha al PP. Però Compromís no és- ni serà- ERC o JxCat o, si es vol, fins i tot l’antiga Convergència.

A les Illes, el PSIB governa pels pèls enfront un PP absolutament ultramontà. Tant a una comunitat com a una altra molta gent fa servir el català, però és en l’àmbit eminentment rural i gairebé en privat. És una situació de diglòsia galopant a la qual ens estem acostant ràpidament també nosaltres (cal no ser gaire pinxos aquí). Si no us ho creieu, passegeu-vos una estona per Maó, Palma, València i Alacant (o Morella o Penyíscola, tant s’hi val) i mireu en què estan escrites les coses i quanta gent sentiu parlar entre ells català. Fins i tot si parleu amb algú mireu en què us respon habitualment.

Passa amb València (i amb les Illes) el mateix que amb la Catalunya del nord: hi ha com a molt un sentiment regional. Per tant tots aquests polítics, entre ells Puig, que no va arribar al capdamunt de la Generalitat per mèrits propis, sinó per la descomposició del PP per motius de corrupció (i encara perdent pèls per la gatera a les darreres eleccions, enfront Ciudadanos i el mateix PP, malgrat els continuats escàndols). no espereu que facin ni que reconeguin res. Fer-se més radical (e.g. “amaragallar-se”) li comportaria a en Puig pèrdua de suports al PSOE (que ja tindria personatges tan sinistres com Abalos preparats per substituir-lo) i, tal i com és la societat valenciana, no li representaria més vots. Per tant, no canviarà.

Sempre hem de ser realistes i no confondre els desitjos amb les possibilitats i amb la realitat. Espanya és evident que és un desferra, que no funciona, que és un forat al mig d’Europa occidental, que està governada per elits corruptes, és intolerant, etc. Però és que ha estat així des de fa, com a mínim, 350 anys !! (ja hi compto des de Felip III). I ha sobreviscut apallissant qui ha pogut i fent coses absolutament irracionals que l’han emprobrida, però que li han permés anar tirant (si voleu una dada, Espanya no va recuperar la renda per càpita de 1935… fins 1965 !). Ni la guerra civil, ni els cops contra manifestants de l’1O són un accident sinó una conseqüència lògica de la seva forma de ser.

No implosionarà, perquè la implosió només podria venir d’un suport popular a una o altra cosa, i aquest suport no existeix (quants partits republicans hi ha ? Jo ahir vaig veure Pablo Iglesias reverenciant el Borbó, tot i que ell mateix li està buscant la pell…), ni ha existit. I València, amb Ximo Puig al capdamunt, no canviarà, perquè malgrat tot, a una immensa majoria dels valencians (i repeteixo, no és que a mi m’agradi, però és la realitat) ja li està bé ser la platja i el port de Madrid i els llepa un peu la cultura catalana i l’arc mediterrani.

L’única possibilitat que hi hauria de revifada nacional seria que el principat esdevingués independent. Segurament així ells, i els de les Illes, s’adonarien que les coses es poden fer d’una altra manera, que es pot assolir prosperitat i un país democràtic de debò sense perdre el respecte als demés i mantenint la llengua i la cultura del país. Però un cop més, i més enllà del que m’agradaria, em temo que aquesta opció és tan probable com que Felipe VI abdiqui o que Juan Carlos I faci la declaració de la Renda (bé, ja la podria fer ara, però segur que li sortia negativa).

Potser aquesta festa de la Hispanidad podria avançar-se uns mesos. Potser tota la “filosofia” de la Hispanidad ja estava descrita uns mesos abans de que marxessin les caravel·les cap a les Índies quan al març del 1492, Isaac Abravanel es queixava als reis catòlics de l’edicte d’expulsió del jueus, editat a l’Alhambra desprès de conquerir Granada. Entre altres coses, els deia:

“…
¿Con qué derecho sus Inquisidores recorren los campos quemando libros por miles en piras públicas?
¿Con qué autoridad los miembros de la Iglesia desean ahora quemar la inmensa biblioteca Arábica de este gran palacio moro y destruir sus preciosos manuscritos? porque, es por su autoridad mi Rey y mi Reina. En lo más profundo de sus corazones Vuestras Mercedes han desconfiado del poder del conocimiento, y Vuestras Mercedes han respetado solo el poder.
…
Por centurias futuras, vuestros descendientes pagaran por sus apreciados errores del presente. Vuestras Mercedes verificaran y la nación se transformara en una nación de conquistadores. Buscando oro y riquezas, viviendo por la espada y reinando con un puño de acero.
Y al mismo tiempo os convertiréis en una nación de iletrados, vuestras instituciones de conocimiento, amedrentadas por la continuación herética de extrañas ideas de otras tierras y otras gentes, no serán respetados. En el curso del tiempo el nombre tan admirado de España se convertirá en un susurro ente las naciones. España, que siempre ha sido pobre e ignorante, España la nación que mostró tanta promesa y que ha completado tan poco. Y entonces algún día, España se preguntara a sí misma: ¿que ha sido de nosotros? ¿Por qué somos el hazme reír entre las naciones? Y los Españoles de esos días miraran a su pasado porque sucedió esto. Y aquellos que son honestos señalaran a este día y a esta época lo mismo cuando esta nación se inicio. Y la causa de su decadencia no mostrara a nadie más que a sus reverenciados soberanos Católicos, Fernando e Isabel, conquistadores de los Moros, expulsores de los Judíos, fundadores de la Inquisición y destructores de inquisitivas mentes de los Españoles.
…”

M’ho ha recordat algun comentari d’avui, del 2020 !! Qui creu possible canviar “la Hispanidad”?

No hi estic massa d’acord, Vicent, amb la interpretació tan voluntariosa que en fas de les paraules d’en Ximo Puig, tímides i interpretables, com a poc. Potser per que no hi entenc massa de política valenciana i no hi sé veure els indicis de canvi que tu hi trobes, amb la teva mirada experta. Però sí que tinc la sensació que València està tres o quatre ‘pantalles’ enrera pel que fa a desempallegar-se de la castellanització que pateix, i crec que li costarà molt fer-ho, pel que representa pels mesetaris tenir el que ells consideren ‘la seva platja’. És ben sabut com n’és d’important per un estat, militarment parlant, tenir una sortida al mar. I psicològicament no deu ser-ho menys, quan veiem com molts madrilenys fugen cap a llevant cada cop que sonen les campanes del confinament.

La bèstia s’està morint sola de misèria i estupidesa, però pel que vaig veient, som tan covards, inconstants i mesells, que al pas que anem, deixarem que Espanya també es mori al llit, com la gran bèstia nana. No som guerrers i ho basem tot en la política no violenta, i és en la violència allà on ens volen, per això ens provoquen constantment. Saben que a fer la bèstia no els guanya ningú. Nosaltres no som hispans, som europeus, i com a tals hem d’admetre que el nostre camí és només Europa, o les hipotètiques aliances amb països que ens són més estranys, i encara que fins avui es comportin com a sords i cecs perquè només Espanya pot introduir-hi dirigents, la mateixa economia els farà canviar de direcció. Ja no pot faltar molt, perquè per sort nostra, Espanya és inviable.

No ho sé, tot depèn de com es miri. Iugoslàvia i la URSS es van desintegrar en un moment en què el projecte anomenat “civilització occidental” estava legitimat en la “pau mundial” i el creixement ecònomic capitalista, que havia derrotat el comunisme. Ara les coses són molt diferents. Molts dels estats que sempre s’han preuat de donar lliçons democràtiques ja no ho són.

Aquesta cosa que anomemen “pandèmia” ha fet sortir a la llum més que mai abans totes les desigualtats, abusos, injustícies i mentides d’aquests estats i dels poders fàctics que els controlen. La pau mundial no era tal i la guerra freda no va marxar mai. S’ha demostrat aquella premissa de Chomsky que diu que els EUA (i els seus aliats-esclaus, entre els quals hi ha la UE) només està a favor de la democràcia quan li convé estar-hi.

Mentre la gent no desperti, l’autoritarisme s’anirà imposant a escala global. I aquest és un terreny on Espanya, amb una opinió pública pràcticament inexistent, una oposició còmplice i un estat profund fort i unit, porta avantatge a la resta d’estats.

Molt d’acord amb l’Editorial. Ja no ens val ni integrats en una Espanya confederal. Trencament absolut és la solució. No contra ningú, sinó en favor nostre. Espanya és nostre forat negre. Nostre xuclador econòmic, mental, identitari, de sentit de pertinença, d’autoestima, cultural….Des de fa segles. Ja és hora de que els valencians d'”Ofrenar Glòries a Espanya” ( i molts espanyols també) ens n’adonem que Madrid és Espanya i que Espanya és Madrid. Cort i Honor de prebendes. Excloent. El melic del món. I la resta, els seus… subdits?, vassalls?, servents…?. Tan de bo, em demane, que cada dia més prenem consciència de nostre sotmetiment i li posem fi.

Ja sé que molts dels opinants tenen molta raó. Però permeteu, sisplau, que jo (tan empipat com ells, tan impacient com ells) malgrat tot i optimista com sóc des de sempre (encara que algú digués que un optimista és senzillament una persona mal informada…) procuri veure (com feia sempre el malaguanyat amic Joan Triadú) més la mitja ampolla plena que la mitja buida.
D’acord: al País Valencià i a les illes el sentiment nacional està encara enrere del del principat. Però s’ha fet camí. I com més notin (i ho noten!) que també són esquilats i que se’ls tracta igual que a aquells tossuts principatins, més camí es farà. Que voldríem molt més. És clar, però el temps del poder omnímode del PP sembla que s’ha acabat, i la resta vindrà potser més aviat del que molts pensem.
Només es pot treballar sobre fets, no sobre desigs, i els fets van canviant. Jo, mirant d’on vé políticament el País valencià actual, dono a les paraules de Puig la mateixa importància que li dóna el Sr. Partal, perquè ho comparo amb els temps de Rita Barberà i “compadres”.

Com desmuntar el nacionalisme espanyol?. Tinc la impressió que és un edifici molt sòlid, molt ben travat. Tan ben travat que no es pot entendre com persones de l’esquerra al PSC i que parlen sempre en femení -fixa’t si son progressistes (!)- com la Jèssica Albiach, que ens diuen que en front de la confrontació intel·ligent ‘elles’ proposen la cooperació intel·ligent, perquè cercar el 50% és dividir la societat, ‘elles’ estan pel 80-90% que és favorable -premi a la demagògia- a enfortir la sanitat pública. No ens enfrontem a un estat que té les grans estructures de poder com la judicatura, l’exercit, l’església i el poder econòmic, també té el cervell de l’esquerra que està totalment integrada al règim del 78, formant part del mateix all i oli, ben lligat. La Colau, Albiach, Iglesias, … tots aquests no són demòcrates, no són rupturistes de res, no volen que una part de la població voti el seu futur i estan al costat dels represors, no ens enganyem. Recordeu Albiach ensenyant el seu ‘no’ als repressors en la votació secreta al Parlament? o la Colau acceptant el vot del xenòfob de Valls per continuar en l’alcaldia que no havia guanyat? I quants gripaus no s’empassa Pablo Iglesias fent costat al partit més monàrquic de l’estat?. Si volem desmuntar el nacionalisme espanyol hauríem de començar per aquesta falsa esquerra, esquerra ‘pija’, de gin-tònic, de carrils vao i arbres de nadal amb pedals i que ara ens han pintat els carrers de parvulari. L’estètica sempre és un reflex de l’ètica. Quina ètica té aquesta psicodèlica que va amb cotxe oficial de 47.000 euros amb l’excusa que contamina menys que el predecessor?, no l’ha comprat ella, es clar, l’ha pagat l’Ajuntament, quina sort!, això és el poder, es poder contractar d’assessor al seu marit i, es clar … tot això no s’ho jugarà per una cosa tan banal com defensar que els seus conciutadans puguin votar lliurament si volen o no viure en aquest estat. No s’ho jugarà perquè és el preu que paga per tenir tot el que té, com l’Albiach, l’Iglesias i tants d’altres que van de progres. Ja veieu que n’és de difícil desmuntar el nacionalisme espanyol.

LA COMPARACIÓ ENTRE MARAGALL I PUIG ÉS MOLT ENCERTADA

Maragall va buscar la solució fent un tripartit amb dos parits que anaven més avançats que el seu i començà a plantar cara amb coses com les seleccions esportives catalanes.

L’intent no va tenir l’èxit esperat, i els dos partits que l’acompanyaven en van sortir tocats. Tant que un dels dos va desaparèixer. L’altre va començar una davallada que anys després el va portar a fer un desgraciat segon tripartit que va acabar esbocinant-lo.

En aquells moments, malauradament, Maragall ja patia una malaltia que el va apartar de la política. El PSC, tot i conservar les sigles i estar registrat, no existia com a tal i era clarament el que ja no ha deixat de ser, el PSOE a Catalunya.

El partit que es va trencar, ERC, va renéixer miraculosament de les cendres. Ara torna a ser un partit fort i potent. Però li ha quedat una lleugera malaltia, que aparenta ser crònica, però no ho és i la vencerà quan domini els pocs bacteris autonomistes que li queden.

A València, Ximo Puig, ha començat el procés que ell anomena invisible tot i ser ben visible. Aquest procés un cop començat no es pot aturar. Tenim l’experiència pròpia i la dels països de l’est d’Europa.

XIMO PUIG: UNA QUEIXA A L’ESPANYOLA

Et to de l’editorial és un xic condescendent (com ve a dir Jordi Torres), potser per les ferides que ha sofert la Catalunya valenciana. Certament qualsevol dirigent vergonyosament submís amb l’Estat és millor que qualsevol feixista del PP. Carles Viñals ho expressa molt bé.

En qualsevol cas parlar de “procés invisible” és una queixa amb la boca petita. És afirmar sense aixecar polseguera encara que ho pateixi, que potser és una cabòria personal (invisible) que no pas una realitat (visible), no fos cas que entrés en els terrenys de les queixes independentistes que abomina. Difícil equidistància perquè la seva queixa no caigui del cantó d’altres víctimes…catalanes.

Ximo Puig expressa la queixa com el subaltern fa amb l’amo que li fa la vida impossible, però acata pel bé de l’empresa, en aquest cas d’Espanya. Que difícil és servir d’allà on et vénen tots els pals…

“Si no notes les cadenes és perquè no et mous” (Rosa Luxemburg).

PS. Al comentarista italià Umbertto, que tant es prodiga, fora bo que ens ho escrivís en català…

L’Estat espanyol va perdre el seu imperi i totes les colònies exteriors arreu del món però ara, es blinda per mantenir i conservar l’unitat sagrada i ficticia d’Espanya i no deixarà que es perdin les colònies interiors, com Catalunya.é.
La mentalitat castellana és ben clara, Espanya és Madrid i Madrid és Espanya i punt.
No cal donar-li més voltes, ni voler canviar o modificar aquesta realitat inamovible. Catalunya només té una solució, posar tots els esforços i energies, per marxar d’aquest Estat medieval i dictatorial,

Escribo desde el cor de la bèstia, concretamente, desde el barrio de Argüelles. Desengáñense, la presidenta de la comunidad lo dijo con total claridad conceptual (pese a la burla de los progres locales): “Madrid es España dentro de España”, para, después, añadir que “tratar a Madrid como al resto de comunidades es muy injusto”. Madrid es el eje y el epítome de la renacionalización imperializante en que está sumido el Estado español, sin que nadie por estos lares esté en condiciones de oponerse, sea por oportunismo, por ceguera, por debilidad o por simple desmoralización rallando el cinismo. Agradezco la empatía del sr. Camprubí, pero aquí hay muchas víctimas ‘objetivas’ y pocas, muy pocas, ‘subjetivas’. El Estado español no se va a descomponer, su incapacidad para conseguir un cierto consenso de convivencia -ni siquiera de ‘conllevancia’, que diría el otro- la suplirá con un creciente autoritarismo y recurso a la represión. Abandonad toda esperanza. Solamente si el pueblo catalán se organiza, si va consiguiendo un control real del territorio y de las instancias reales de poder, si va desespañolizando -el caso de ERC es terrible- a los partidos políticos independentistas, y sobre todo, si asume que tendrá que dejarse de lirios y enfrentar una violencia sin frenos del gobierno español, sea cual sea, con lo que ello conlleva de vidas y haciendas, estará en condiciones de conseguir la única solución posible, separarse de este desdichado engendro que llaman España y que no tiene arreglo.

Com a valencià que ho pateix us dic que Puig i Armengol són preferibles en el dia a dia a l’alternativa popular ciutadana i dels bocs (falange española tradicionalista i de las jons al dia) i que l’editorial de Vicent em sembla encertada i políticament realista, veient el que hi ha. Perquè Madrid ens considera ‘sus playas de Levante’ i ocupa sempre que pot, però si no s’hi escolta més català també és perquè de catalunyesos, havent abandonat el sud, per ací us n’hi veiem poc a sovint; i no vol ser un retret, és un dol ben constatable. I és l’economia qui fa País.

Ja em perdonareu que em posi medalles o que pequi de supèrbia però això ho porto dient jo des de la resposta del govern de l’Ansar als atemptats del 15M, la resposta de l’esquerra “de sempre”, el naixement dels qui ho havien de capgirar tot des de la complicitat amb el carrer (Podemitas i Comuns) i el què va votar la gent a les següents eleccions. En aquell moment, me’n vaig adonar de què l’estat egspanyol és feixista – des de sempre -, al poder els importa una merda si som vius o morts (no només els catalans), no té cap alternativa política d’àmbit nacional a al “status quo”, la gent no escarmenta i vota sempre els mateixos i aquests no deixaran de saquejar encara que els seus “subdits” (que així ens consideren) estiguin sense feina, sense casa o morint-se de gana… Ah! I que Catalunya els serveix – apart de per exprimir-la i per enfotre’s-en per compensar el seu complex d’inferioritat – d’ase dels cops o de csp de turc de qualsevol cosa de què els acusin… I la conclusió: només quan egspanya s’autodestrueixi, podrem ser lliures… Porto anys esperant que Europa tanqui l’aixeta dels diners pq, només així, arribarem al final d’aquesta història macabra que és Espanya…
Perdoneu per la llargada…

Que ens enfrontem a “un proceso” que dura des d’abans del nostre procés sembla una constatació. Que l’editorial d’avui té a bé marcar la reacció del MHP Pascual Maragall com el punt de partida pel qual Catalunya se’n adona, també. Després vindran les altres reaccions, per acabar conformant un objectiu comú: el referèndum que vam celebrar i guanyar.
I ara ve la segona part: Espanya tal i com s’imagina ella mateixa, i tal i com s’ha presentat al món, no té viabilitat. Diria que a aquesta conclusió hi han arribat primer ells que no pas nosaltres. Com sinó hem d’entendre el descarat posicionament ultra de tota la dreta espanyola? I de mitja esquerra? I sí, podem imaginar o una involució ( encara que cada volta més impossible ), o un fraccionament. El problema està com es ven això mateix als socis creditors. I en comencen a sortir veus. El mateix text ja en fa una previsió. És un apunt de política comparada; però ben plausible. Si la Servia imperial i violenta encara no ha trobat el seu desllorigador, a Espanya ( aquella que ells confonen amb Madrid ) potser hi concorri la mateixa sort. Veurem com es juga aquest nus endimoniat. Hem d’entendre que l’estratègia de “l’órdago” la remenen prou bé.
En tot cas, les males cares no només han de ser ben presents per les desfilades militars amb pífies incloses. En aquests moments, els ganivets deuen córrer que se les pelen.

Els subscriptors discrepen. No és d’estranyar, perquè el cas català no té parió. Que jo sàpiga, cap altre estat de la UE ha fet un referèndum no pactat i ha patit una repressió tan brutal com a com a resposta. Iugoslàvia i la USSR eren blocs comunistes exteriors, no comparables. Per tant, estem temptejant estratàgies a les palpentes, i no serà una de sola la que ens portarà a la República. La fallida espanyola, que algunes veus tan informades com la de Federico Ruiz consideren irrellevant, serà o no definitiva, però no es pot descomptar dins del trencaclosques de factors que anomenem procès. No podem renunciar a explotar la debilitat espanyola ni a irritar la passivitat europea. Necessitem totes les armes disponibles.

M’han impactat notablement les referències al portuguès de nissaga jueva Ishaq Abrabanel d’En Joan Aymami, i m’han semblat tant i tant profètiques i encertades al moment actual, segurament ho han sigut en els darrers cinc-cents anys, que gaire bé apostaria que no són de principis del segle XVI. Li agrairia que ens en posés la referència en algun altre moment, que segur n’hi haurà ocasió. Gràcies.

Respecte moltes diferències d’opinió, m’atreveixo a afirmar que parteixen de desconeixements i coneixements de la realitat valenciana difícilment comparables amb l’arrelament militant del Sr. Partal, i per això al meu entendre, cal donar-li el major crèdit. Arriba un moment en que ja és impossible tapar i blanquejar els fems imperials. Després del MHP Puig i de la MHP Armengol, ha de venir sang nova que difícilment podran ser tant servils com els seus predecessors, especialment, tal com s’indica més amunt, els principatins assolim la Independència. Un cop esberlada la presa de la impostura i la usurpació de dignitats i funcions, les vies de reconeixement i identificació de l’ignomínia no són solament imparables sinó que es fan cada cop més amples.

Estic d’acord amb el que diu el Miquel Gilibert, sols voldria afegir-hi un matís. Jo també sóc de Morella, hi he viscut la infantessa i part de la pubertat, i puc assegurar-li que a Morella majoritàriament, excepte comptadíssimes excepcions, es parlava i es parla valencià. Pot ser que ara el percentatge hagi minvat, no obstant això, com també passa a les comarques del nord del País Valencià, l’Alt i Baix Maestrat, l’Alcalatén, Els Ports i com també a les comarques veïnes de Catalunya, El Baix Ebre, El Montsià, La Ribera d’Ebre, La Terra Alta, el parlar majoritari, encara ara, és el català.