Xavier Vendrell: “És inadmissible que les forces independentistes hàgim llançat la tovallola”

L’ex-dirigent històric d’ERC Xavier Vendrell continua anant i venint de Colòmbia, però amb la intenció d’estar cada vegada més temps a Catalunya. Després d’una etapa com a assessor de l’aleshores president colombià Gustavo Petro, i alliberat de les causes judicials del Tsunami Democràtic i Vólkhov, continua com a CEO de l’empresa Barcelona Export Group i ha impulsat la plataforma Bou per les Banyes, per a obrir debats ciutadans que es concretin en la presentació d’iniciatives legislatives populars al Parlament de Catalunya, les Corts Valencianes, el parlament balear o el congrés espanyol. Vendrell fa una proposta política fora de les sigles del seu partit.

—Bou per les Banyes és el vostre retorn a la política catalana?
—No tinc cap ambició de ser candidat de res ni de formar part de cap estructura de partit ni de cap institució. Però la política és l’eina que tenim la gent normal, que no tenim poder, que no som rics, per tal d’incidir i treballar per una societat més justa i més lliure. És bo que des d’algun espai es faci pressió sobre els polítics d’avui. Tenen una actitud una mica de baixada de braços, de falta d’il·lusió, de projecte, d’empenta. Han anat a parar a la gestió, que és el que segurament volia el PSC, però les forces independentistes és inadmissible que hàgim llançat la tovallola i que les forces progressistes renunciïn a abordar determinats debats. A la web parlem d’habitatge, d’immigració, d’administració pública… Parlarem de model productiu, de llengua, cultura, de molts reptes que té la nostra societat.

—De la falta d’il·lusió i de l’abocament a la gestió, no en té la culpa el fracàs del procés d’independència? Amb el paper que hi vau tenir, no us en sentiu responsable?
—Jo em sento responsable de tot. Com a generació, penso que som els culpables que Milei sigui president a l’Argentina, que Trump sigui president als Estats Units i que Meloni sigui primera ministra a Itàlia. Em sento culpable que la socialdemocràcia que vam gestionar durant anys no fos capaç de fer les coses més ben fetes. No tenim cap garantia que els nostres fills tinguin millors condicions que les que hem tingut nosaltres. Si quan nosaltres teníem vint anys, un habitatge ens costava vint sous, avui ens en costa dos-cents. De tot això, en tenim la culpa la nostra generació. I, evidentment, els que vam tenir alguna cosa a veure –en major o menor responsabilitat– en el procés, segur que també tenim una responsabilitat sobre el fet que avui hi hagi gent desil·lusionada. Però, respecte a això, crec que qui s’ha de posar al capdavant no som nosaltres, sinó que ha de ser gent més jove. Però també crec que és bo que coneguin la nostra anàlisi, perquè sabem molt bé què vam fer malament.

—Considereu presentar iniciatives legislatives populars a totes les cambres. Què sou exactament? Una entitat?
—És una plataforma tecnològica, una pàgina web, amb intel·ligència artificial que sempre està vigilada per persones. Pretén recollir les idees que vagin arribant, gestionar-les, fer que la gent pugui opinar-hi, votar-les i, al final, les que siguin posicions clarament majoritàries, transformar-les en lleis. Quan les tinguem, es podran inscriure persones voluntàries per recollir les 50.000 signatures que calen per a presentar-les al parlament, i defensar aquesta posició per fer pressió als partits. Per a nosaltres, Carme Forcadell és un mirall que va dir: “President, posi les urnes.” Doncs és una mica això. Dir als polítics: “Posin-se les piles.” Farem votar els partits i els retratarem. Si tenim un problema amb l’habitatge, i la banca que va ser rescatada té uns beneficis espectaculars, li hem de dir que posi diners per a l’habitatge. Veurem quins polítics i partits estan disposats realment a posar-se al costat de la gent, encara que això impliqui enfrontar-se a poders fàctics.

—Parleu en plural. Qui sou, a banda de vós? Compteu amb Carme Forcadell, ara que l’esmenteu?
—De moment, jo sóc qui dono la cara en tot això i tinc una sèrie de persones del meu entorn que m’ajuden. El meu fill ha desenvolupat la plataforma, que no existeix en el món polític de Catalunya ni en el de l’estat. Carme Forcadell és una de les persones a les quals entrevistarem pròximament, com Enric Aragonès, del Sindicat de Llogateres, i més persones amb qui anem parlant. La idea és poder anar recollint idees de molta gent diferent, sobretot de gent jove.

—Per com parleu sembla que us sentiu lluny de la política de partits.
—És complicat. Porto trenta i tants anys militant al mateix partit. No puc dir que no tinc res a veure amb tot això. Hi ha moltes coses d’Esquerra de les quals em considero un dels pares. He ajudat a fer-ho i a construir-ho. Jo, ERC, la sento meva. Però penso que és bo que, a tots els partits, els donem una sacsada. Estan una mica adormits. Sento discursos molt buits. Hi ha persones concretes que, quan parlen, es fan escoltar. Però manca il·lusió, visió de futur.

—Un projecte de país?
—I aquesta eina que posem a disposició hauria de servir perquè molta gent debati. En un partit, si vols dir alguna cosa, has de fer una esmena en una ponència al congrés on possiblement es parla de temes que no són els que tu vols parlar. Quan jo he estat al capdavant del partit, també ha estat així, però som al 2026, amb la intel·ligència artificial. Fa quaranta anys que parlem de la ‘finestreta única’. L’estat, l’administració, té tota la teva informació. Sap quin és el meu nivell de colesterol, té totes les meves dades mèdiques, educatives, professionals, fiscals, econòmiques… Tot. Si vull demanar una subvenció per fer un projecte d’habitatge social, automàticament diu: “D’acord, per a fer això, aquí t’enviem el PDF. Repassa-te’l. Si és correcte, signa’l.” I automàticament es passa a la persona de l’administració que ho ha de gestionar i ja oblida-te’n. Avui dia has de recórrer no sé quants llocs, mirar no sé quantes webs, si truques mai no et contesten, sempre es penja…

—Com garantireu que hi hagi un debat realment democràtic entre la gent que hi participi?
—Volem recollir el que pensi la majoria de gent. No tenim la veritat. En tenim un bocinet i tu en tens un altre, i l’altre en té un altre. I el que volem és que aquestes veritats es vagin ajuntant i anem configurant les propostes que s’apropin més al que pensa la ciutadania. Si entres a les lleis, a cada article pots introduir una esmena, article per article. La mateixa intel·ligència artificial anirà examinant les diferents propostes i recollirà les que tinguin més suport. M’encantaria que al capdavant d’aquestes ILP es posés algú del sector disposat a liderar-ho i empènyer-ho. La meva idea no és defensar-ho jo, és sobretot trobar gent jove.

—Hi parleu d’habitatge, d’immigració, d’administracions públiques… Però no de la independència.
—En alguns dels documents surt aquest assumpte. És evident que, si som nosaltres, un dels objectius és la independència. A la portada hi ha un mapa que solament fem servir els independentistes.

—El dels Països Catalans.
—És evident que aquest és un dels objectius. Però creiem que, per guanyar la independència, el primer que ens cal és que els independentistes siguem capaços de liderar i de donar respostes correctes, adequades, ambicioses a tots i cadascun dels problemes que exposa la societat catalana. Som conscients que, si demà hi hagués un referèndum, el perdríem. I, qui digui el contrari, no examina el país, no el coneix. El primer que cal fer és renacionalitzar el país i, per tant, un tema clau és l’assumpte de la immigració. Un altre és la llengua, que abordarem pròximament. Tocarem temes imprescindibles per anar bastint un projecte de construcció nacional que indefectiblement desemboca en una majoria social per a poder-nos tornar a enfrontar a l’estat i intentar d’aconseguir la independència. Però hem de construir la casa des de baix. La gent diu, és clar, que hem perdut, que estem molt malament. Quan vaig començar a lluitar per la independència, no crec que fóssim ni un 5%. Si som un 35-40% està molt bé, com a terra. Hem d’arribar a un 60%, ser conscients que amb el 50% més u no n’hi ha prou perquè ells tenen els jutges, la policia, la força repressiva… Molta gent es va adonar que tenir un estat propi era positiu per al país. Ara hi ha gent que ni ho considera. Tenim centenars de milers de persones que han vingut de fora i que el seu problema és l’habitatge i la feina. Acompanyem-los. Que tinguin un habitatge digne, una feina digna, una salut digna i una educació digna per als seus fills. I ells han d’entendre que tenim una manera de ser, una cultura, una llengua, uns valors, un respecte als drets humans, que som emprenedors, que ens agrada la paraula… Ara arriba gent amb una gran diversitat religiosa i això fa més complex l’encaix. Però entre els anys 1950-1980, quan va venir gent d’Andalusia, Extremadura, Múrcia, teníem una dictadura. Ara tenim unes institucions que no són tan fortes com voldríem, però que tenen prou mitjans per a posar recursos i treballar molt a fons tot això. Vam ser un sol poble gràcies a moltes coses.

—Bé, hi ha gent que diu que no ho vam ser.
—És opinable. Jo crec que sí. Avui torna a haver-hi un “ells” i un “nosaltres”. Crec que, quan una mare surt a treure els fills al parc i la resta de persones parlen una llengua diferent de la nostra i tenen uns costums clarament diferenciats i no pot comunicar-se amb la resta de mares amb facilitat, no té per què ser xenòfoba ni racista per sentir-se incòmoda, per sentir-se diferent. Hem d’invertir en xarxa social i en gent que treballi la integració, sense anul·lar allò que és cadascú. I que siguem conscients que al final tots som éssers humans. No som superiors a ningú.

—Us preocupa l’ascens del racisme de l’extrema dreta i que hi hagi divisió social?
—Em preocupa la divisió social que pugui acabar produint i l’odi. L’odi és el pitjor motor de la humanitat. Parlaves de la independència. No hi tornarà a haver una majoria independentista mentre hi hagi organitzacions amb determinades posicions amb les quals mai no ens entendrem. Considerar-se moralment superior a ningú… Una altra cosa és que hi hagi uns valors pels quals hem lluitat i ha mort gent, com és el cas dels drets de les dones i dels col·lectius LGTBI… És a dir, el respecte pels drets humans en general, que són una línia vermella. S’ha de legislar i actuar amb contundència contra qui travessi aquesta línia vermella. A mi, que una persona porti un mocador al cap… Quan vaig a la muntanya, quan estic treballant a l’hort, n’hi porto perquè no se’m cremi la closca, no perquè ningú m’ho imposi. En el moment en què m’ho imposi algú, llavors sí que em preocupo.

—Fa un temps vam entrevistar Ernest Maragall i era molt crític amb el sistema de partits. Com ell, sou una persona vinculada a ERC amb una llarga trajectòria política.
—No vaig llegir aquesta entrevista, però precisament l’altre dia, al programa Més Nit, va dir una frase que de memòria no diré exactament, però deia: “No esperem que els partits canviïn, siguem des de la societat els que transformem la situació política.” Tinc previst parlar amb l’Ernest, encara no ho he fet. Per a mi és un referent. I és cert que hem tingut una responsabilitat i estic segur que hem fet coses de les quals ens podem sentir molt orgullosos i segur que hem fet coses que també serien millorables. El que intentem és de traslladar aquests errors i dir: “No torneu a fer-los, però encarem els problemes.”

—Parleu de la participació de la gent, però durant el procés hi vau desconfiar. Un possible error: el 3-O, per exemple, se la va desmobilitzar.
—No és un tema de no confiar. Respecte al fet que la independència no es proclamés abans, el president Puigdemont ha dit que va ser un error que va cometre i que assumeix personalment. I això és una cosa que vaig discutir amb ell en aquell moment. De fet, vaig arribar a alguns acords amb algunes organitzacions per encàrrec d’ell. La idea era fer-ho la setmana de després de l’1 d’octubre. El 2, 3, 4, 5, 6 i 7 d’octubre. Va considerar que no era pertinent. El 27 d’octubre es proclama la independència i no es tiren endavant els decrets, no es baixa la bandera i es diu a tothom que cap a casa i que s’ha acabat la història. I allò va ser per por que hi hagués víctimes. Era un risc que hi havia i que qui era al capdavant no va assumir.

—No es va parlar clar i la gent es va sentir enganyada.
—És molt fàcil criticar. Hem de ser conscients de com vam arribar allà. En primer lloc, arribem a l’1 d’octubre amb un president que no és qui havia de ser president. El president havia de ser l’Artur Mas, però la CUP exigeix una altra persona. Descric circumstàncies. Raül Romeva era el cap de llista de JxSí, però el president seria Artur Mas. D’acord, arriba el moment i la CUP diu: “Artur Mas no i heu de cercar algú.” Se cerca algú, es decideix que Carles Puigdemont serà el president. Carles Puigdemont continua durant un any i escaig amb uns consellers que li havien posat, de manera que no decideix ell. El dia que Puigdemont és nomenat president, jo parlo amb tots els consellers que havien estat proposats per l’àmbit de Convergència i, un per un, els dic: “Tu estàs disposat o disposada a anar a la presó?” Solament n’hi ha un que em diu: “Sí, sóc conscient d’on ens posem i assumiré els riscs que calgui.” És l’actual president del parlament, el molt honorable Josep Rull. La resta em miren amb cara de marcià o em diuen: “Tranquil que no caldrà” o “Què em dius”. Abans d’arribar l’1 d’octubre, el president ha de passar pel tràngol d’haver de canviar companys de partit. Tot això fa que, mentrestant, no s’estigui preparant ni l’1 d’octubre ni el post-1 d’octubre. Som en ‘batalletes’ internes.

—ERC tampoc va preparar la hisenda catalana. Va ser un problema transversal, no?
—No dic pas que no ho fos, perquè va haver-hi molta gent que no s’ho va acabar de creure, que anàvem cap aquí. Un altre problema, l’entesa entre els dos dirigents: Puigdemont i Junqueras. He vist que s’han fet alguna fotografia junts. No sé si ara són amics, però durant molts anys hi va haver molta gent que treballava perquè parlessin… Em va fer disparar les alarmes el conseller Rull, que em va dir que a les sessions de govern no es parlava gens del referèndum. La por és humana, però hem de ser capaços de controlar-la. Quan tu consideres una cosa, has de valorar els riscs que hi ha quan ets tranquil·lament en una sala de reunions, amb distància, i hem de fer això, això i això. I, quan arribes, has de ser capaç de fer-ho i la por no et pot frenar. Les persones que s’hi van posar, estaven emocionalment preparades? Segurament no ho estaven, però van fer el que van poder i al final… Quan diem que ens han enganyat, qui ha sofert més les conseqüències són els qui van prendre les decisions. Qui ha sofert presó i exili. Per tant, el fet de venir ara a dir que ells són els culpables de tot això em sembla injust. Ja està, companyes i companys, moltes gràcies, homenatge, ajut, suport, el que els calgui, però ara hem de posar-hi una altra gent.

—Creieu que Puigdemont i Junqueras han de plegar?
—Em sembla evident, però jo ho respecto, perquè és el president del meu partit, perquè el va votar la militància. Puigdemont és el dirigent del seu partit perquè el va votar la militància. Hi ha molta gent que hem de posar-nos a la rereguarda, que hem d’estar empenyent, però hem de cercar gent nova, gent jove. Que hi hagi una fornada de gent jove que des de la lluita per l’habitatge, l’educació, la llengua, des de les diferents lluites, es posin al capdavant d’això i dirigeixin un país de construcció nacional. I, si tot va bé i les coses s’encarrilen i ho fem tot molt bé, doncs potser hi haurà un altre moment en què hi haurà l’oportunitat de tornar a plantar cara a l’estat i considerar un altre embat. Tant de bo. Hem de ser al seu costat i a les seves ordres.

—Vau ser molt crític amb Junqueras abans del congrés.
—Sí, però vull deixar clara una cosa. Vaig ser crític amb un candidat a la presidència del meu partit. Ara és el president del meu partit i jo no penso entrar a discutir res. Mentre ell sigui el president, no tinc res a dir.

—Si us pregunto si el pacte per a investir Illa es compleix, què dieu?
—Hi ha coses que no són opinables. Hi ha coses pactades que no s’estan complint. Això són dades. És una altra cosa… Això hauria de fer que Esquerra prengués la decisió de fer no sé què? Que ho decideixi la direcció d’Esquerra, jo no m’hi poso.

—Creieu que no fa prou?
—No ho sé. Posar-me a la pell de qui és al capdavant del partit i té les eines que té és molt complicat. Crec que el que hem de fer és mobilitzar la societat. El país que està emprenyat, enfadat, disgustat. Ja s’ha acabat això. La meva interpel·lació no és als partits, és a la gent. Si nosaltres estem disposats a fer, a donar la cara, a jugar-nos-la i a pressionar, doncs als partits no els quedarà més remei. Ara, si tenim, per una banda, els qui estan emprenyats i se’n van amb l’extrema dreta perquè els sembla que tenim una senyora que és molt valenta i que farà no sé què, però que no expulsarà immigrants ni farà la independència; i de l’altra banda, els qui es queden a casa perquè estan enfadats, desmotivats…

—Els abstencionistes crítics.
—És tot respectable, però jo no sóc d’aquesta mena. Jo he estat desmobilitzat durant un temps perquè he estat cinc anys en un procés judicial i no em podia posar al capdavant de res. La feina que tenia era la de defensar-me. Això és el que va cercar l’estat, que una sèrie de gent dediquéssim el temps a defensar-nos jurídicament i no poguéssim fer cap activitat política. Però ja està, ja ho hem fet; arxivat, fora. I ara a treballar una altra vegada i a continuar lluitant. I si veiem que no té prou ressò, doncs no passa res, tancarem la carpeta.

—Com veieu l’actuació d’ERC i de Junts arran dels casos de corrupció que assetgen Pedro Sánchez?
—El problema és sempre el mateix. Quina és la solució? Mentre no tinguem força, o tinguem una força relativa limitada, pots fer el que pots fer. No diré que m’entusiasmi el que està fent ERC i Junts, però és que tampoc no tenen massa marge de maniobra, no ens enganyem.

—Què us sembla la proposta electoral de Gabriel Rufián?
—Des d’una òptica d’estat té molt de sentit. En vista de la inanició que hi ha en general a la política catalana, com a mínim és algú que sacsa el taulell i que diu alguna cosa. Hi ha coses que fa el Gabriel que a mi, personalment… Com el fet que vagi a València i faci el 60% del discurs en castellà. A les Corts ho puc entendre, i també que digui algunes frases en castellà perquè juga molt a les xarxes socials, però podria posar-hi una miqueta més de ganes. Li tinc molt d’afecte personal. En aquests moments funciona per lliure perquè des del partit també se l’ha deixat fer i ara ha agafat una dimensió determinada. En això sóc molt aznarista: el qui pugui fer, que faci. El Gabriel és un dels pocs referents que té l’independentisme que és escoltat a Catalunya, i és escoltat per gent que no és independentista, que pot apropar. Té una funció interessant. Segur que fa coses que es podrien fer d’una altra manera, però com tots i tothom.

—Durant el debat congressual vau dir que Junqueras parlava amb el PSC per mantenir càrrecs al govern. Encara els té? I com condicionen el partit?
—És una dada. Hi ha força gent d’Esquerra que té càrrecs al govern, són càrrecs de confiança i s’hi han sostingut pel motiu que sigui. Marta Rovira, secretària general, en aquell moment no hi havia president, va dir que tothom fora, i qui s’ha quedat al govern ha comès un acte d’indisciplina. Pot condicionar això les decisions polítiques? Probablement sí, però no ho sé. No és que me’n vulgui escapolir, però què hem de fer? Una moció de censura? Originar unes eleccions? Els demano a ERC, a Junts, als Comuns, a qualsevol partit: “Abordeu els problemes, no us deixeu prendre la cartera per l’extrema dreta. Parleu seriosament d’habitatge, d’immigració…” Quan jo era vice-secretari general, al despatx tenia un cartell d’ERC de la Guerra Civil, on deia: “La victòria exigeix exèrcit regular, disciplina i comandament únic.” L’1-O va ser possible perquè tothom va creure en aquell comandament. Ara cal una direcció política i aspiro que surti del jovent, que n’hi ha de molt bo en aquest país, amb empenta, amb idees, amb il·lusió, amb projectes. Que es posin al capdavant i que ens portin cap a les més altes cotes de qualitat de vida, de respecte dels drets humans, de felicitat, que al final és el que busquem tots i totes i, si pot ser la independència, l’hòstia.