Xavier Guix: “Molta gent viu amb la sensació que no fer és perdre el temps”

L’estiu acostuma a associar-se al descans, les vacances i la felicitat, però també pot accentuar la pressió per a aprofitar el temps, divertir-se i mostrar que estem bé. En parlem amb psicòleg Xavier Guix, que ha publicat uns quants llibres de divulgació a l’editorial Arpa.

En aquesta entrevista, Guix reflexiona sobre aquesta exigència, el pes de les xarxes socials, la solitud i la dificultat que tenim per a aturar-nos, en una societat acostumada a viure fent constantment.

—⁠L’estiu és una època que associem a les vacances i al sol, i això acostuma a generar felicitat. Però imagino que no tothom ho viu igual…
—Els elements que constitueixen tota experiència, en aquest cas allò que associem a l’estiu, no tenen cap significat per si mateixos. Les vacances són el que són, uns dies lliures en què no hem de treballar. Per a alguns, majoritàriament, són dies desitjats per a fer coses extraordinàries, que habitualment no fan. La idea és viure experiències satisfactòries. Alhora, hi ha persones a qui la cosa extraordinària les desendreça, s’estimen més la continuïtat, l’ordre, mantenir unes rutines. Entre aquests dos extrems podem trobar múltiples variacions, com per exemple aquelles que no suporten fer allò que fa tothom, o aquelles que temen passar tantes hores en relacions que no van bé.

—Suposo que, per als qui no estan bé, el fet de veure a tothom tan feliç i ells no, els deu ser difícil de gestionar…
—Si no t’agrada veure els altres feliços tenim un problema. Ara, la felicitat dels altres pot coincidir amb un mal moment personal i el contrast costa de gestionar. De fet, si tu no estàs bé ja no t’acostaràs a entorns molt alegres. Encara que poques, també hi ha persones que no suporten que la gent estigui contenta. Un mirall, sens dubte, de la negror en què viuen.

—Hi ha una pressió, actualment, per a demostrar que t’ho passes bé? Suposo que, en tot això, les xarxes hi han tingut un paper important.
—Demostrar que t’ho passes bé no vol dir que t’ho estiguis passant bé. N’hi ha prou de penjar una foto a les xarxes per fer creure el que vulguis. També moltes converses tenen en comú parlar de les moltes coses que s’han fet el cap de setmana o a les vacances. A la fi, és mostrar i demostrar que formes part d’aquest món que té com a principi fer veure que sempre estem contents. El problema s’esdevé quan un se sent malament de no sentir-se bé. La tristesa, el dolor i les frustracions formen part del dia a dia de les persones. No cal amagar-ho ni fer veure que no passa res. La fortalesa d’una persona no es mesura per allò que és capaç d’evitar i d’amagar, sinó per la manera de tolerar certs graus de patiment, d’incertesa o de frustració.

—Però veure que tothom fa coses i tu no fa que et sentis més sol?
—Cal diferenciar sentir-se sol del sentiment de solitud. Si no tinc cap activitat i veig que tothom s’ho passa bé, la comparació és odiosa i em sentiré sol. Si no tinc ningú amb qui quedar em puc sentir sol. Hi ha qui s’estima més estar sol perquè està fart de tanta gent. O hi ha qui cerca espais de solitud per trobar-se amb si mateix, crear, prendre decisions… Ben diferent és el sentiment de solitud, que darrerament es considera a l’altura d’una malaltia. Viure sol sense desitjar-ho en seria un exemple. Viure sol i romandre ple de necessitats que no pot acollir ningú és una càrrega molt dura.

—Com s’hi lluita, contra aquest sentiment? Els del voltant podem ajudar-hi de cap manera?
—Més que una lluita és una actitud vital. Els sentiments vénen i van i depenen molt de com pensem. Sentir-se sol té fàcil solució si un vol. En canvi, la solitud no desitjada és una experiència que acompanya el dia a dia. La fa sentir impotent. Arribats a aquest punt, necessitem ajuda, tant psicològica com assistencial, i xarxes afectives o relacions de referència que ens facin sentir acompanyats.

—Ho viuen pitjor les noves generacions? És una pressió que senten més ells?
—Cada generació ha tingut uns sistemes de socialització propis. Les actuals viuen en entorns digitals que tant les acompanyen com les condicionen. Es va perdent la capacitat d’espera i tot esdevé immediatesa. Si hi afegim que es van trobant amb unes condicions vitals molt precàries, amb la percepció que tot és en crisi, el màxim greuge és la sensació que el futur no existeix o, en tot cas, és molt difús. Segur que, com totes les altres generacions, trobaran la manera de sortir-se’n.

—D’alguna manera hem convertit el descans en una altra forma d’exigència? Per exemple, de vegades sembla que si estàs sense fer res perds el temps.
—Aquest pensament és propi d’una societat del rendiment. Byung-Chul Han, el filòsof coreà, ho resumeix molt bé quan explica que avui ja no necessitem ningú que ens mani, sinó que nosaltres mateixos vivim confonent el rendiment amb la realització personal. Molts de nosaltres som fills d’una cultura de l’esforç i de fer per tenir. És ara que es parla de les virtuts de ser i estar. Per tant, molta gent està entrenada a viure sense parar de fer, amb la sensació que no fer és perdre el temps. Això també és una conseqüència de la immediatesa. En canvi, si no hi ha descans, si no hi ha espais contemplatius, reflexius, o fins i tot d’avorriment, difícilment apareixeran noves idees, més creativitat o més discerniment sobre la vida.

—Hi ha gent que durant l’any va tirant gràcies a la rutina i que, quan la rutina desapareix, es troben amb un buit.
—Tot i que no es pot generalitzar, cal reconèixer que l’activitat, la feina o la rutina ens estalvien molts pensaments no desitjats, molt de donar voltes a les coses i molt de trobar-se amb les buidors existencials. Qui no està avesat a la interioritat, se sent molt perdut si té massa temps per a pensar. De la mateixa manera, deixar enrere l’ordre quotidià de les obligacions situa la persona davant la necessitat de decidir què vol fer. I cal admetre que molta gent no sap què fer més enllà dels hàbits adquirits. El buit no els ve de no fer res, sinó de no saber què fer quan tenen temps de sobres.

—Per què realment es pot ser sempre feliç? Hem perdut el significat de felicitat? L’hem romantitzat massa?
—El problema amb la paraula “felicitat” és que s’ha buidat de contingut. De sempre, hem cercat la manera d’explicar l’experiència última i més plena que pot viure una persona. És innegable que allò que més desitgem per als fills i per als qui estimem és que siguin feliços. S’entén que els desitgem la plenitud. Que siguin el millor que puguin ser. Aquesta plenitud és un tret essencial de l’ésser humà i no una condició exterior. Cap felicitat no pot dependre de factors externs, perquè són impermanents, encara que hi ajudin. Crec que no existeix una felicitat, sinó diferents rostres que cada dia poden trobar el seu raconet: l’alegria, la serenor, el benestar, la satisfacció o sentir-se estimats.