Xavier Graset (Vila-seca, 1963) apareix cada nit a la pantalla per presentar el ‘Més 324’. No té pèls a la llengua: és un dels pocs presentadors de TV3 i Catalunya Ràdio que sempre ha parlat de presos polítics i exiliats. Diu que la redacció de TV3 ho ha debatut internament, però que cada vegada és més evident que estan empresonats a causa de la seva acció política. Vivim, diu, tot esperant Godot, un judici absurd. I dóna un consell: visitar els presos als Lledoners, al Mas d’Enric i al Puig de les Basses per adonar-se de la situació injusta per la qual passen.

Graset és una cara i veu habitual dels mitjans públics, on ha presentat diversos programes. Als vuitanta va ser corresponsal de Catalunya Ràdio a Madrid durant set anys. Ha fet ràdio més de trenta anys, però diu que també se sent còmode a la televisió. De fa temps viu a cavall de Reus i Barcelona. S’autodefineix com a tastaolletes, i amb raó. Combina el periodisme i la comunicació amb el teatre, l’escriptura i, últimament, diu, s’interessa pel pensament i les idees, la filosofia.

Com veieu la situació política?
—És en letargia. Ha començat la negociació del pressupost i això implica fer política, concretar imposts, la pressió fiscal… Però tot és en letargia tot esperant Godot, el judici. És el moment de l’absurd. Passem per una situació absurda. Hi ha diferents maneres de fer política. A Catalunya sempre s’ha practicat el pactisme i la negociació, però a Madrid no és ben bé així. Això també contribueix a aquest xoc, perquè amb un altre tarannà, això possiblement hauria estat resolt. Bona part de la societat catalana hauria animat Mariano Rajoy a acordar el pacte fiscal amb Artur Mas. Ara, possiblement això ja… mai res no serà com abans. La crisi és mundial. Ha canviat el model de l’estat del benestar. Possiblement en clau d’entesa entre Catalunya i Espanya, res no tornarà a ser com abans. L’estat espanyol, de 47 milions d’habitants, es pot permetre de tenir-ne dos de catalans descontents i anar tirant? Coi, mentre paguin els imposts i no es posin cap armilla groga, tira que vas bé. Em costa de percebre que realment hi hagi una voluntat política d’arreglar la situació. No vol agafar ningú el brau per les banyes. Si no, això continuarà enquistat. I no ens ho mereixem, no és propi d’una democràcia que vol ser moderna.

Hi ha hagut pressions als mitjans públics perquè no féssiu  servir les expressions ‘presos polítics’ o ‘exiliats’?
—Ho hem debatut a la redacció. No podem oblidar que damunt la taula hi havia la intervenció dels mitjans amb el 155 fins a última hora. Sembla que la pressió del PSC ho va evitar. Tots els professionals han intentat que no afectés aquest ambient i han provat de continuar treballant lliurement. Crec que amb la paraula ‘exili’ no hi ha problema, excepte per a alguns partits polítics. La diputada de Ciutadans Sonia Sierra em va rebatre dient que feien vacances. Després hi ha qui es pensa que l’exili només és fruit d’una guerra i la imatge d’anar-se’n amb una maleta de cartó a la mà. La definició del diccionari és molt clara. En el cas de ‘presos polítics’, organismes internacionals com Amnistia Internacional no els volia donar a tots aquesta consideració, només en el cas dels Jordis. És evident que no són presos comuns. I per què són a la presó i per què els volen jutjar? Per una qüestió política. Digue-li desobediència al constitucional o haver fet un referèndum, cosa que no és il·legal segons el codi penal espanyol. Vivim en un país complicat. Al final, hem de poder combinar ‘presos polítics’, ‘polítics presos’, ‘independentistes empresonats’… Però a les portes del judici és un debat que es va extingint. També hem hagut de parlar de la neutralitat del mitjà envers els nostres espectadors. La manera de resoldre el debat és anar als Lledoners, al Mas d’Enric o al Puig de les Basses. És un xoc veure’ls allà, ens hem de pessigar. Si a algú li grinyola, que els deixin en llibertat fins el judici i ja no hi haurà presos polítics.

Us amoïnen els atacs constants del PP i Cs als mitjans públics? Els periodistes no poden cobrir amb normalitat manifestacions unionistes i fa poc un energumen va agredir un càmera de Telemadrid pensant que era de TV3.
—És clar. Em recorda a una de les primeres feines que vaig fer com a corresponsal de Catalunya Ràdio a Madrid. Vaig anar a l’ordenació sacerdotal d’un fill de Tejero. Ja que parlem de colpisme, aquell sí que era colpista. El company de Ràdio Euskadi em va recomanar que llevés l’adhesiu de la ràdio per no delatar-me en un ambient hostil. Em preocupa la crispació i la violència. Em preocupen les pintades a la seu d’Òmnium i que llancin ous o merda a la seu de Ciutadans de l’Hospitalet o d’allà on sigui. Això, ni ho vull ni ens convé com a societat. Em faig un fart de convidar polítics de tots els partits, però a vegades costa que vinguin i acabes pensant que potser hi ha una certa planificació per després dir que TV3 no els convida o que els fem el buit. De la mateixa manera que m’esforço per tenir opinions de tota mena, també vull convidats de tota mena. Que la televisió s’assembli a la societat que tenim. Trobo trist i lamentable això i que companys d’alguns altres mitjans es puguin sentir assetjats en alguns altres ambients. Això forma part d’una estratègia contra el model autonòmic.

A què us referiu?
—Ni Mossos, ni televisió ni escola. Va més enllà dels mitjans. Qüestionen aquestes tres M: Mossos, mitjans i mestres. Desqualificar-los, menystenir-los… potser es pensen que els dóna rèdit polític. Trobo que és trist i penós. El país que jo desitjo és un país on tothom es pugui expressar i que els mitjans públics siguin la veu de tots.

Fins a quin punt creieu que les tertúlies influeixen en l’opinió dels espectadors?
—Fa molts anys que toco el format tertúlia. Crec que hi ha dos vectors. El de la identificació, per a confirmar les teves idees, o bé continuar-les confirmant via rebuig. Però molta gent ja té una opinió formada. Potser, la societat crítica, ja la tenim. Hi ha molts mitjans que hi contribueixen, digitals com VilaWeb i tants més. Potser allò que cerca l’espectador és reforçar un argument. No m’agrada la tertúlia de l’escridassada, la desqualificació… el crit no ha de substituir el debat. M’agraden les tertúlies constructives i que s’allunyin dels argumentaris dels partits. Quan algú diu un argument que ja hem sentit en una declaració d’un polític fa dos segons, arrufo el nas. Quan es fan plantejaments diferents és quan aportem alguna cosa a l’espectador.

Els partits polítics i els mitjans de comunicació us pressionen per col·locar tertulians?
—On no hi ha pressió ni competència…? La nostra és la societat de la competència. Això ha anat canviant. Quan feia ‘L’Oracle’ a Catalunya Ràdio em van dir que els directors dels mitjans anaven al programa del matí i que jo tindria els sots-directors. Ara no hi ha influències úniques ni mitjans determinants, tot i que la penetració i la força de TV3 i de Catalunya Ràdio són inqüestionables. La gent hi vol ser perquè saben que els dóna visibilitat i que els espectadors i oïdors veuen que existeixen. El panorama comunicatiu és diferent, però ser visible als mitjans et dóna més presència i seguidors. De pressions, n’hi ha hagut sempre. També de gent sense padrins que et pregunta per què no els portes a la tertúlia, que ells són molt bons. Jo m’autoimposo, de sempre, la pressió de tenir veus de dona. A la ràdio, també intentava tenir-hi presències territorials: Mallorca, el País Valencià, Tarragona, Lleida, Girona… I ara hi ha unes altres combinacions, perquè vivim en una societat multiètnica. Tot això s’afegeix a les pressions dels poders fàctics i polítics. Sempre és un esforç, no et pots relaxar. A vegades la gent es queixa que sempre són les mateixes cares, però què fem amb l’experiència, la menystenim? Què fem amb els ex-polítics? A vegades les tertúlies són portes giratòries i molts ex-consellers hi van. La gent també necessita referents… Tot plegat és feixuc.

Vau treballar set anys a Madrid. Us vau acostar al ‘estat dins l’estat’, a les entranyes de l’estat espanyol?
—[Riu] Quan jo era a Madrid van començar-se a inventar els confidencials. Pensa que no existien ni els telèfons mòbils. Hi havia grupuscles d’informació reservada que pagaven Mario Conde o Javier de la Rosa… Era informació de clavegueres que començava a circular. Van ser els anys de Roldán, amb una claveguera que vessava per tot arreu, els anys de Vera, dels GAL, del terrorisme d’ETA… Vaig arribar a tenir amb normalitat somnis de com explicava els atemptats, en tenia ja com un patró. En aquella època havia d’explicar què era Catalunya Ràdio a molta gent i fer-los entendre que teníem una vocació d’explicar en català què passava, que som una altra realitat comunicativa i mediàtica. Vaig seguir Felipe González al llarg del món i fins i tot algun viatge del rei. Volíem explicar el món amb mirada i veu catalana, i això els costava d’entendre. Vaig arribar a plorar davant un funcionari de la Moncloa perquè Catalunya Ràdio tingués un estudi en condicions durant la conferència per la pau d’Orient Mitjà a Madrid. Quan ets corresponsal, fas de periodista i de gestor. T’has de trencar la cara pel millor lloc possible. Ens volien posar amb la resta de mitjans autonòmics que, amb tot el respecte, no tenien res a veure amb la nostra vocació, el nostre objectiu i pressupost. Sí que notava el poder. Aquesta moqueta del Madrid poderós, la capitalitat, el creixement a cop de talonari i del pes de les empreses públiques, la concentració de museus… i tota la faramalla.

Les clavegueres van arribar per quedar-se. Ara tenen la funció de fabricar notícies falses. Com afronteu aquest fenomen?
—Sempre n’hi ha hagut, però ara corren d’una manera diferent. El mapa comunicatiu i tecnològic ha canviat. El principi d’autoritat, els diaris de paper que teníem aquí, en uns sofàs…

Aquí on som ara no n’hi ha pas, de diaris.
—Potser són més enllà… El canvi tecnològic i mediàtic, de papers… A la ràdio ara hi ha càmeres de televisió de manera permanent. Fas entrevistes en reproducció en continu. Que un mitjà com VilaWeb tingui un canal de YouTube, caram! Tothom fa de tot, tothom té webs per a abocar els continguts. Acompanyat d’això, hi ha la velocitat de consum que possiblement permet que corrin les notícies falses i els rumors. És molt fàcil de llançar notícies que no ho són. Possiblement també hi ha afectat la precarietat dels mitjans; la informació és cara, calen recursos, temps… I som en una roda accelerada que t’empassa. També són temps de por de la crisi, de la precarietat… I això és terreny adobat per al populisme i el feixisme. Veus com funciona la justícia, com la democràcia té esquerdes… La informació té amos, sempre n’ha tingut. Això ja fa que les mirades tinguin intenció. Hi ha un amo que paga i vol que aquella informació carregui cap a un costat, perquè, a més, això alimenta el nínxol d’espectadors, lectors o clients. S’ha d’anar sempre amb cautela i amb fre de mà posat. No cal ser el primer, em preocupa estar engolit en aquesta màquina dels fets i del temps que t’impedeix d’aturar-te a pensar.

Periodista, actor, escriptor… què sou?
—Un comunicador! Vaig estudiar Ciències de la Informació i em considero periodista. Però sempre m’he llançat a explorar més àmbits. El teatre és una de les meves passions, sempre m’ha interessat com a una altra manera d’explicar els fets. Aquest mateix cap de setmana faig un monòleg a Sant Martí de Tous

Teniu temps de tot?
—No, no tinc temps per a tot allò que voldria. M’agrada de fer teatre i veure’l. Cuinar i menjar. Llegir i escriure. Les dues parts del mirall. Em costa de trobar temps. Sóc pare i marit. Els meus fills tenen deu anys i a més visc entre Reus i Barcelona. Aquest és un dels meus neguits, veure que se m’escapa el temps. Em considero una persona encuriosida i il·lusionada per les coses, però a vegades em falta temps. M’interessen cada vegada més el pensament i les idees que no pas els fets. En certa manera, al ‘Més 324’ i abans a la ràdio, cerco el perquè, intento anar més enllà del relat informatiu i dels fets. Tenim la intenció de gratar sobre això. Sovint el simple relat, la immediatesa de les alertes informatives, la tensió, fa que estiguem com un gat en un tinell. Intentem interpretar què s’esdevé. Com deia Pierre Bourdieu, un pensador francès, en el fons, allò que fem és una representació. Com el teatre.

Us sentiu més còmode a la televisió o a la ràdio?
—Em sento còmode tenint feina, així de clar! [Riu] Home, he estat trenta anys a la ràdio… Abans de començar a estudiar periodisme ja en feia. De tastaolletes, n’he estat sempre. Sóc força individualista i a vegades em costa delegar, i a la televisió sempre depens de més gent. M’estimo la ràdio, però ara ja fa quatre anys que faig el ‘Més 324’. Em van venir a cercar perquè volien que el programa tingués el mateix to de la ràdio que feia. Un to més calmat. Penso que, quan estem relaxats, diem més allò que pensem que no pas quan estem alerta, i així el convidat et pot acabar donant un titular o un estirabot. Tot i això, per l’experiència sé que si un convidat no et vol dir alguna cosa, no te la dirà pas. No m’agrada de ser agressiu, alguns altres companys ja ho fan de manera excel·lent. I alhora considero que fer sentir còmode el convidat no va en detriment de fer-li les preguntes que toquen. M’agrada de crear climes on la gent se senti còmode i ara estic bé fent televisió.

Comentàveu que sou individualista. Les entrevistes, us les prepareu vós mateix?
—O jo o els guionistes de l’equip, l’Anselm Roig i el Miquel Moreno. En Moreno fa cròniques més interpretatives, com ens demanen. Si no, no tindria sentit el programa. Alguna vegada he hagut d’explicar-ho a algun tertulià. Ens agrada de combinar la política amb l’assaig i últimament també amb la literatura pura i dura. Tenim l’objectiu utòpic d’ajudar a tenir una societat més crítica, més lliure i més oberta, que pensi per ella mateixa.

Voleu dir res més?
—Vull reivindicar el meu equip. En Josep Miquel Bolló, en Lluís Ribera, en Josep Surroca, en Miquel Moreno, l’Anselm Roig, la Mia de Ribot, l’Anna Maria Bordas i la Magdalena Bernaus, a més de les dues becàries que tenim aquests mesos, l’Helena Rodríguez i la Lídia Meléndez. Foten un esforç collonut. És un equip petit i gran alhora, experimentat. Bons coneixedors del mitjà, n’estic molt content. Hi ha dies que estic petat, però la millor hora del dia és quan faig el programa. És un privilegi.

 

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb