Xavier Antich: “Arriba l’hora de deixar de plorar”

El curs polític s’ha reprès amb una vaga educativa i les imminents mobilitzacions de la Diada Nacional. Pel president d’Òmnium Cultural, Xavier Antich, també hauria d’incloure un canvi en el moviment independentista: que l’esperada aplicació de l’amnistia als casos que continuen oberts tanqués una etapa i n’obrís una altra que recuperés el clam per una solució democràtica al conflicte polític. En aquesta entrevista, feta ahir a la redacció de VilaWeb, Antich també parla de la resposta a l’amenaça del català a l’escola amb la possible imposició del 25% de castellà i desgrana la diagnosi d’Òmnium sobre l’ascens de l’extrema dreta i una hipotètica arribada del PP i Vox al govern espanyol.

—El curs escolar ha començat amb una vaga de docents i hi ha l’amenaça de la imposició del 25% de castellà a les escoles. Esteu preocupats per la resposta que pugui tenir el govern i els partits parlamentaris?
—Estem molt preocupats per la sentència del Tribunal Constitucional en primera instància. Quan a final del 2024 ens van alertar que la sentència podia ser relativament immediata, ens vam posar a treballar en una doble línia. L’una era parlar amb els grups polítics parlamentaris que havien donat suport a la modificació legislativa del parlament i amb la CUP, per intentar de blindar aquell consens tot esperant la sentència del Constitucional. L’altra era la vertebració de les principals organitzacions del país, per alertar-los que era possible que hi hagués una sentència que provés de tombar el model d’escola catalana i la centralitat de la llengua. Fa més de dos anys que treballem perquè hi hagi una gran resposta de país en el cas que el Tribunal Constitucional tingui la temptació de tombar el model d’escola catalana.

—Hi haurà el govern? El PSC té la màxima d’acatar sempre les sentències judicials.
—Va ser un dels primers interlocutors amb els quals vam plantejar el problema. Volíem saber quina seria la seva posició i, en principi i en abstracte, estàvem d’acord en un argument que no era tant desobeir la sentència del Constitucional com preservar la sobirania del parlament en termes legislatius. Cal recordar que el PSC va estar en l’acord legislatiu que intentava de protegir la normativa catalana davant la imposició del 25%. Nosaltres intentarem fer força amb això, que és preservar aquell consens del 2022 en el qual el PSC hi era. No hi ha hagut arguments nous que facin que el PSC, i per tant el govern, estigui en un altre lloc.

—Quina ha de ser aquesta resposta de país?
—Plantegem dos arguments principals. No ho proposa Òmnium i prou, forma part del consens de la plataforma de Som Escola. El parlament té competències exclusives per a legislar al voltant del sistema educatiu a Catalunya, i la ingerència judicial és una erosió del sistema parlamentari que compta amb un consens molt ampli, pràcticament per sobre del 80%. I l’altre és la centralitat de la llengua catalana en els termes que es va assumir el 2022. Per nosaltres era molt important que en aquests dos anys no perdéssim ni un llençol de la bugada, i que fins i tot alguns grups que en aquell moment no havien donat suport a la iniciativa legislativa, com la CUP, es mantinguessin dins el consens que afecta la sobirania del parlament i el model d’escola catalana.

—A la pràctica, la resposta seria no aplicar el percentatge?
—Caldrà veure de manera concreta com afecta la sentència: si afecta la llei o el decret llei, i en quins termes. Pot passar que intenti de legislar normativament en contra de la capacitat dels centres per elaborar el seu projecte lingüístic. Si fos això, caldria donar-hi resposta. La incògnita és saber per on pretendrà erosionar el model d’escola catalana el Constitucional. El que tenim clar, amb el consens de partits i de la societat civil, és que defensarem un model que té un suport molt majoritari al Parlament de Catalunya i, per descomptat, de la societat civil organitzada.

—Us oposeu a un sistema de doble xarxa com el que proposa Alhora. Per què?
—El sistema de doble xarxa és un error històric, perquè trenca amb el gran consens de la història del catalanisme democràtic en aquest país, que és un model d’escola que respongui al model d’inclusió social. Des del principi de l’anomenada transició, Catalunya va renunciar a una escola segregada en dues línies. Caldria esmenar coses d’un model d’escola que en molts aspectes és evident que no funciona o necessita ser posat al dia, però els principis d’un model d’escola i d’una idea de país inclusiva, no segregadora, etc., continuen essent vàlids. D’una altra banda, hi ha l’experiència d’aquells llocs en què s’ha aplicat la doble xarxa, que hem vist que no funcionen. Al País Basc, amb les ikastoles i amb les línies, ara van tornant a un model com el de l’escola catalana, inclusiu, que no segrega en funció de la llengua. Per nosaltres, l’aposta per la doble escola és l’assumpció d’una derrota. És a dir, la incapacitat de preservar l’ideal d’un sol poble i de l’escola com a instrument fonamental de la cohesió social. Per Òmnium és gairebé un principi que forma part de l’ADN.

—Com que la immersió no s’ha aplicat mai del tot, hi ha qui diu que tant de bo fos d’un 25%, el castellà a l’escola.
—Des de les anàlisis de la Carme Junyent, que són prou conegudes, quan va sortir la sentència del 25%, s’ha dit que tant de bo fos el 25%, perquè efectivament tenim un problema amb l’aplicació. No tant amb el model d’immersió, que sabem que és un instrument, com amb el model de conjunció lingüística, que és el que defineix el model d’escola catalana. Defensar el model no implica assumir que funciona bé. Hi ha molts elements que necessiten ser posats al dia. Arran de la publicació de la darrera enquesta d’usos lingüístics, comencem a conèixer amb un cert detall els usos de la llengua catalana dins l’escola i sabem que no van bé. El model no s’ha protegit ni aplicat amb cura. No hi ha hagut inspeccions ni controls. La llengua vehicular de la docència havia de ser el català. Sabem que això no passa en percentatges molt preocupants a la primària, alarmants a la secundària i gairebé apocalíptics al batxillerat. D’altra banda, la realitat sociolingüística als centres ha canviat extraordinàriament. El model necessita una posada al dia pel compromís de les institucions a vetllar per l’aplicació i per adaptar-lo a una realitat sociolingüística molt canviant. I això afecta els espais reglats, però també els no reglats: els espais entre classes, l’esbarjo, les hores de menjador, les extraescolars i tot el temps que els infants i joves passen fora de l’escola. Trobem a faltar un plantejament sistemàtic a l’hora d’abordar la situació.

—Com definiríeu l’ús social de la llengua avui?
—Està en situació d’emergència lingüística. Compartim tots els diagnòstics que s’han fet. Durant quatre dècades, pràcticament havíem lliurat la resolució de la normalització lingüística a l’aprenentatge a l’escola i als mitjans de comunicació públics en català. Ara sabem que l’accés al coneixement no en garanteix l’ús. Cal continuar enfortint l’accés al coneixement, però redoblar els esforços, perquè saber una llengua no implica utilitzar-la. Hi entren factors que van molt més enllà de l’espai escolar. És com garantir que els infants i joves utilitzin la llengua fora de l’espai escolar, abordar el món de l’audiovisual, les noves plataformes, tot el món del nou consum cultural. Són línies que a Òmnium ens han preocupat molt. Per exemple, utilitzar l’esport com una forma d’accés a l’ús de la llengua. Durant quaranta anys ningú se n’ha ocupat i per nosaltres és prioritari.

—Quan vau fer balanç del Pacte Nacional per la Llengua, vau assenyalar la manca de compromís dels departaments d’Educació, Salut, Esport i Empresa. S’ha aprovat el pressupost. Heu notat cap millora?
—Hi ha alguns indicis, des de l’aprovació del pressupost, d’algunes partides concretes. Però el nivell d’exigència que imposàvem és que el Pacte Nacional per la Llengua no podia ser només un instrument del Departament de Política Lingüística. Ha d’implicar la totalitat del govern. Hi ha àrees, com Sanitat i Empresa, en què el desplegament i l’execució del pacte haurien de ser prioritàries. Poso l’exemple del món laboral, perquè en sanitat és conegut el dèficit de l’ús. El gruix de nous parlants està en edat laboral i cal garantir-los l’accés a la llengua. Per això, afavorir-ne l’aprenentatge en entorns laborals és una qüestió prioritària i estratègica. Hem posat en marxa algun protocol que està en fase de laboratori al Vallès Oriental: una aliança entre les principals organitzacions empresarials, sindicats i Òmnium per a afavorir la creació de grups d’aprenentatge en horaris laborals, no sotmetent-ho al voluntarisme de les hores lliures. Funciona molt bé. Tenim la intenció que sigui generalitzat.

—Hi ha gent que diu que no hem estat mai un sol poble.
—L’ideal d’un sol poble forma part essencial del catalanisme històric, i ara hem d’afegir que del catalanisme democràtic, per no crear equívocs. És una aspiració més que una realitat. Sobretot als anys vuitanta, des del PSUC fins a CDC, no es planteja com un lema descriptiu de la societat de llavors, sinó com un horitzó del país que volem. Un país que ha sustentat part de la seva força en la capacitat inclusiva. És una realitat dels darrers 150 anys. És l’ambició de no construir diverses comunitats dins de Catalunya. Veníem d’una època en la qual això no era tan evident. Als anys seixanta o setanta són habituals les distincions entre catalans i castellans. S’atempta contra això per dir que català és tothom que viu i treballa a Catalunya i que vol ser-ho. Era un ideal i continua essent exactament vàlid ara. Les tensions que hi havia llavors, modulades i actualitzades, continuen essent-hi ara.

—Amb el creixement de l’extrema dreta, no són pitjors?
—L’extrema dreta ho distorsiona tot, efectivament. Però l’ideal d’un sol poble és encara avui essencial per a la transformació de la nació. L’extrema dreta té com a objectiu prioritzar la segregació nacional. Val per a l’extrema dreta espanyolista, que reivindica els espanyols a Catalunya com una forma de resistència. I val també per a l’extrema dreta catalana, que renuncia a part de la Catalunya dels vuit milions. Qualsevol persona amb dos dits de front ha d’alarmar-se quan es parla d’una Catalunya amb tres milions de catalans. Vol dir que es renuncia pràcticament a dos terços dels catalans de Catalunya. L’emergència de l’extrema dreta, que és una tendència global, és un dels grandíssims problemes que avui té el país.

—Enteneu que hi hagi persones que sentin amenaçada la catalanitat i vulguin votar AC?
—Efectivament, la catalanitat està amenaçada. En primera instància, per l’estat espanyol, que no tan sols nega drets civils i polítics bàsics a persones i a pobles, sinó que saboteja contínuament iniciatives judicials l’escola, l’audiovisual, i tantes coses més. És legítim que hi hagi gent que senti amenaçada la catalanitat, perquè la catalanitat, en la identitat, la llengua, la cultura, l’escola, està en una situació de desprotecció, de feblesa, de vulnerabilitat, perquè no disposem de les eines d’un estat. Ara bé, recordant la màxima de Carl von Clausewitz, no sabem quina és la manera de guanyar la guerra, però sí la manera segura de perdre-la, que és equivocar-se d’enemic. Enfocar la preocupació o l’alarma en una de les baules més febles de la pròpia societat catalana és la temptació que hi ha hagut en els creixements d’extrema dreta d’Europa i és un error descomunal.

—Òmnium no té relacions amb AC. Si obtinguessin més representació al parlament, ho reconsideraríeu?
—L’extrema dreta no és una opció política més entre les altres. Potser cal recordar una mica els bàsics. Ho sabem des dels anys trenta. No és una opinió política entre d’altres en el concurs de l’oferta ideològica, sinó que és la negació de la política, per la negació del pluralisme i de la diversitat social. No veiem de quina manera podríem relacionar-nos amb una força que atempta contra els principis d’un sistema democràtic. És cert que som en un moment complicat en l’àmbit global, que l’ascens de l’extrema dreta –de Trump a Putin, i el cap de setmana passat a Saxònia-Anhalt amb Alternativa per a Alemanya– marquen una línia de deriva perillosa que contribueix a l’erosió dels sistemes democràtics i a la limitació i restricció de drets i llibertats de les persones i dels pobles. Però a Òmnium som en la trinxera de la defensa democràcia i dels drets i de les llibertats de les persones i dels pobles. També ens agrada recordar que hi ha moviments internacionals amb què ens sentim profundament identificats a Gal·les, Escòcia, Irlanda del Nord, Quebec, en els quals la defensa dels drets nacionals va acompanyada d’una defensa aferrissada de la radicalitat democràtica. L’aposta catalana ha de ser aquesta. L’independentisme no s’ha d’acovardir: hi ha opcions que apunten cap a unes altres vies. La batalla continua essent la de Popper: o s’està a favor de la societat oberta o dels seus enemics. En el fons, és el debat del darrer segle.

—S’acosta la Diada. Hi ha independentistes desmobilitzats i decebuts. Què els diríeu?
—Els diríem que, una dècada després del 2017, potser ja arriba l’hora de deixar de plorar, de deixar el cicle del dol. El desànim, la desorientació, són comprensibles i políticament les coses no han ajudat. No hi ha hagut acords importants ni respecte de la llengua, ni de les infrastructures, ni de la fiscalitat, entre els partits independentistes. Però el país encara hi és, i hi ha elements que fan pensar amb una certa il·lusió, si no esperança. Mirem l’exemple del Correllengua Agermanat; l’explosió de les estelades al Camp Nou, al Sant Andreu, a l’Europa; les festes majors de tot l’estiu, amb les imatges que ens arribaven de les Santes de Mataró, de Vilafranca, de Granollers, o la necessitat de sortir als carrers amb la visita del papa a Barcelona. Podem parlar si el percentatge a favor de la independència ha baixat un 3% o un 12%, però el gran consens polític d’aquest país continua essent que Catalunya és una nació i que té dret de decidir democràticament el seu futur polític. Una dècada després de l’octubre del 2017, és el moment d’abordar la resolució del conflicte polític. La Diada Nacional és el moment d’interpel·lar la societat catalana per reclamar la necessitat de tornar-se a mobilitzar no tan sols als carrers i en una manifestació, sinó els 365 dies de l’any en favor d’aquest país que volem.

—Veieu acceptable que AC participi en la manifestació?
—La normalització de l’extrema dreta no es pot assumir en cap dels espais de la vida pública. No creiem que pugui tenir presència normalitzada com una altra força política, perquè és una força política en contra dels principis i els valors bàsics de qualsevol sistema democràtic i els nivells mínims de la garantia dels drets i llibertats de les persones i dels pobles.

—El pròxim govern espanyol podria ser del PP i Vox. Podria ser un revulsiu per a l’independentisme?
—No som partidaris del principi que com pitjor, millor, però és una evidència que si les pròximes eleccions generals dibuixen un panorama a l’estat espanyol de dreta extrema i extrema dreta, haurà de tenir resposta per part de la societat catalana. Pot ser, efectivament, un revulsiu. No és una bona notícia, perquè quan accedeix al govern sabem que la reversió de drets i llibertats és enorme. Però si l’escenari que es configura és aquest, caldrà donar-hi la resposta adequada, i estic convençut que el país la donarà.

—Els tribunals es resisteixen a aplicar les directrius del TJUE sobre l’amnistia.
—Els tribunals, des del mateix moment que s’aprova legislativament la llei d’amnistia al congrés, s’hi manifesten explícitament en contra. S’han dedicat a sabotejar-la. No té analogia amb cap sistema europeu, i per nosaltres és l’indici d’una democràcia anòmala, en què la separació de poders no és clara. L’obligació dels tribunals és aplicar les lleis. Fa dos anys que s’haurien d’haver aixecat les ordres de detenció contra el president Puigdemont i la resta dels exiliats, que als polítics que estan inhabilitats se’ls hauria d’haver aplicat l’amnistia. També hem de dir que la sentència del 16 de juliol del TJUE marca de manera inequívoca el camí que ha de seguir l’esperada sentència del Constitucional. No tenim cap mena de dubte que, tard o d’hora, els tribunals acabaran d’aplicar una llei que és inequívoca.

—L’amnistia ha permès que la gran majoria de policies hagin estat amnistiats, tret dels quatre agents del cas de Roger Español. Quines expectatives teniu que puguin ser condemnats?
—Des del principi vam dir que l’amnistia no podia amnistiar els policies. La violència policial no pot ser amnistiada. Una llei d’amnistia no és mai una pipa de la pau. A uns, els van vulnerar drets, i uns altres els van vulnerar. En el cas dels policies de Roger Español, la decisió és anar fins al final. És un cas absolutament flagrant. No ha de ser possible que en surtin impunes.

—L’amnistia no ha resolt el conflicte polític, però no ha nodrit també el discurs de la normalització dels socialistes?
—Això hi ha estat, certament. De fet, la justificació que en van fer el PSOE o, en algun aspecte, els Comuns, que no la volien, va ser en aquests termes: acceptem la llei d’amnistia perquè això afavoreix la normalització. Per nosaltres és molt clar: no hi haurà normalització en aquest país fins que no s’abordi el conflicte polític. L’única resposta de l’estat espanyol a les demandes d’aquest país ha estat la via de la repressió. Encara avui tenim el president de la Generalitat a l’exili. És absolutament intolerable. Parlem d’una persona que no pot ocupar el seu escó al parlament de manera reiterada. No es pot parlar de normalitat si no és amb civisme absolut. L’amnistia no resol el conflicte, tanca el cicle repressiu i ha de permetre d’abordar políticament el conflicte polític, el dret d’autodeterminació. Aquest país aspira a autogovernar-se de manera plena, amb tots els matisos que es vulgui, però això ha de ser possible. Catalunya està regida per una llei que no ha votat.

—Si hi ha un altre intent d’exercir l’autodeterminació, hi tornarà a haver repressió. Si cada vegada que hi ha repressió s’atura la reivindicació, és una espiral, no?
—La repressió és la prova de la fortalesa del moviment. No es reprimiria un moviment innocu, que no està en condicions de canviar l’estat de les coses. Entra dins el previsible que hi continuï havent repressió. No ens ha d’atemorir ni ha de fer que renunciem a les aspiracions polítiques. A Òmnium pensem que la resposta és més democràcia. La repressió mai no és una resposta a les ambicions democràtiques d’un poble. No som ingenus. Sabem que, en l’escenari global, sobretot des del 2001, els sistemes democràtics han entrat en una fase de blindatge de l’avenç en drets i llibertats. Va passar primer amb la seguretat i passa ara amb el debat sobre la immigració. És la tendència global, però som profundament conscients que la força de la democràcia és la seva capacitat per a avançar, no per a retrocedir i limitar-se.

—L’independentisme continua molt dividit. Òmnium ha deixat de ser l’aglutinador que era?
—És una evidència que l’independentisme polític està molt dividit, però no l’independentisme social i cívic. Creiem en la nostra experiència de dialogar de manera reiterada amb agents molt diversos i molt plurals. Un dels problemes és que els grans consensos de l’independentisme social o civil no tenen exactament traducció política. Per Òmnium, la vertebració de la societat civil és el primer objectiu estratègic de l’entitat des del moment de la seva creació i ho continua essent avui. El 2025 Òmnium va desplegar accions a tot el país, amb més de 3.500 organitzacions i entitats. No hi ha organització a Catalunya que pugui oferir un balanç quantitatiu que va des del Barça, les principals organitzacions empresarials i sindicals, la taula del tercer sector, o la Confederació Nacional de Cooperatives de Catalunya i la Confederació d’Associacions de Veïns de Catalunya, fins a les organitzacions de l’últim poble del Pallars, de les Terres de l’Ebre o de l’Empordà. No ha deixat de ser l’aglutinador, és la nostra preocupació estratègica principal i en la qual esmercem el gruix de les nostres forces.

—Però Òmnium ha deixat de ser la cola, o no sé com en dèieu, dels partits independentistes.
—El Superglue, en deia la Muriel Casals. És cert. Hem dedicat el gruix dels esforços els darrers anys a vertebrar la societat civil. Primer, per un principi polític, perquè creiem que la nostra contribució al moviment és reconstruir l’hegemonia social per, quan canviïn les circumstàncies, tornar a disputar l’hegemonia política. Intentem fer-ho amb els partits, i Òmnium continua essent un dels pocs agents que manté una interlocució oberta no tan sols amb els tres principals partits independentistes sinó amb tot l’univers sobiranista i m’atreviria a dir que amb tot l’univers del catalanisme democràtic. Continuem fent-ho. A la vista dels consensos polítics que es generen, hauríem de dir que no amb una gran fortuna, però continuem perseverant perquè som molt tossuts.