Xavi Déu i Alícia Casadesús, a Joseph Beuys

  • «Un dels conceptes més recurrents en el pensament i obra de Joseph Beuys és “la seva” estructura social basada en la cooperació dels individus. Creia que el sistema social de les abelles era un exemple perfecte i espiritual.»

VilaWeb
Redacció
31.08.2016 - 02:00
Actualització: 31.08.2016 - 10:30

Xavi Déu:

Apiarium (l’ofrena) i Joseph Beuys

Un dels conceptes més recurrents en el pensament i obra de Joseph Beuys és ‘la seva’ estructura social basada en la cooperació dels individus. Creia que el sistema social de les abelles era un exemple perfecte i espiritual, per tal com la consciència de cada una és lligada a la de tot el rusc. És a dir, la funció de cada individu té sentit, només, pel bé comú.

Va relacionar aquest sistema social i la manera de fer de les abelles al concepte d’escalfor; la temperatura de la mel i de la cera dins el rusc. No solament física, sinó que es referia, també, a l’escalfor humà, símbol de l’amor.

Fondre la cera fins a ser un fluid,

que s’acomodi al suport pictòric.

Els nivells d’escalfor fan el gruix.

I la diferència tèrmica, l’expressió.

És la cera, tan dòcil a l’escalfor que esdevé pintura. I la pintura, dòcil, pot desaparèixer. Un acte d’amor del seu origen.

A l’obra presentada, vull fer un exercici d’ofrena a l’apiari i també de petició.

Un cicle: Cera – Escalfor – Pintura – Ofrena / Petició.

Aliment – Amor – Creació – Ritual / Verb

Alícia Casadesús, 'A Joseph Beuys...' 2016.
Alícia Casadesús, ‘A Joseph Beuys…’ 2016

Alícia Casadesús:

La dimensió i la complexitat de l’obra de Joseph Beuys fan complicada l’elaboració d’una peça que contingui alguna cosa de la seva substància, però és apel·lant a la seva filosofia de llibertat, i conscient que moltes de les coses que predica les tinc assumides en la meva manera de fer i de viure en l’art, que pren cos el meu treball.

Crec que en la meva proposta conviuen conceptes directament presos de Beuys, de la seva obra i del seu pensament, amb impulsos i intuïcions personals que s’esdevenen a partir de l’ànima d’uns objectes i d’uns materials, i del diàleg que tenen entre ells.

Conceptualment hi ha moltes petites referències al pensament de Beuys: la teoria del poder calorífic i del moviment, de l’energia, que fa referència al procés d’evolució; l’escultura com una cosa viva que s’ha de cuidar per fomentar vida, esperit i ànima; les referències a les vivències d’infantesa, a les memòries de les seves percepcions; el concepte ampliat de l’art i l’escultura social; el poder curatiu de l’art, el xamanisme, els ungüents…; la crisi existencial i la seva superació a partir de Sant Ignasi de Loiola; la concepció artística com a motor estimulador de la percepció en l’individu; el fet de treballar en la natura perquè aquesta treballi en nosaltres…

Però tan important com el concepte és la intuïció, l’emoció, l’energia que es desprèn de l’obra i de la qual no es pot parlar, perquè s’ha de sentir.

La meva proposta, que es formalitza a partir de dos prestatges, consta de dues parts en una. La primera és una acció d’ofrena, la segona una peça en si.

La peça (el prestatge de baix) són unes bitlles de fil antigues. Són de fusta i les vaig trobar en unes golfes ja fa uns quants anys. N’hi ha quatre i allò que representaria el fil que les uneix no és tal fil, sinó diferents materials que van passant d’una a l’altra: paper de diari, filat espinós, res i fanal sec. Al costat d’això hi ha un prestatget amb pigment groc que recorda el pol·len.

L’acció (al prestatge de dalt) és un pa de cera d’abella verge (extret d’uns ruscs d’un apicultor del poble) que té forma de prisma rectangular posat en horitzontal. A la part de davant hi ha escrita la frase que Beuys va pronunciar a la seva última conferència i que va fer servir d’homenatge a l’escultor que el va influir i motivar a fer escultura, Wilhelm Lehmbruck: «Protegir la flama, perquè si no ho fas, abans que te n’adonis, el vent apagarà la llum». Aquesta idea em remet també a un cineasta que m’agrada molt i amb qui veig també moltes ressonàncies amb Beuys, Andrei Tarkovski, i concretament a l’última imatge de la pel·lícula Nostàlgia.

El pa conté un ungüent molt particular que es fa al poble on visc: «ungüent de la Rita» (sempre el tenim a la farmaciola de casa al costat de més olis i ungüents casolans). És elaborat per unes senyores del poble i el fan amb més de cinquanta plantes que recol·lecten durant tot l’any. S’elabora en comunitat o, si no, el fa algú i el regala. La recepta s’ha anat passant de generació en generació, des de no se sap quan.
Aquest pa de cera té uns blens, i la petita acció està en el fet d’encendre cada dia, mentre dura l’exposició, el pa de cera.

Evidentment, l’acció s’ha de consensuar amb vosaltres i amb qui vigila la sala, que es converteix en vetllador i en material artístic. D’alguna manera pot recordar les accions en què Beuys convertia persones (com el director de l’acadèmia de Düsseldorf, el qual s’oposava a les seves accions) en material de l’acció, sense que se n’adonés. Personalment també sempre m’ha interessat la relació que manté la gent que pel seu ofici és a prop de les obres (vigilants de sala, gent de la neteja, fotògrafs professionals…) amb aquestes.
L’acció és també un apunt de cosa viva (tan important per a ell mateix) dins l’exposició, d’obra que es va fent, discretament i amb silenci (bé, aquesta no era la seva manera, sinó la meva); una representació de la vida latent de la seva escultura, de la seva substància, també d’ofrena i de la idea concreta de dur la calor a l’escultura.

Realment, encara que la peça no arribi a traspuar l’essència de Beuys, aquesta creença seva que l’escultura comença en el pensament ja s’ha acomplert, en el meu cas. La profunditat i el trasbals que m’ha causat en donen fe.

Aquests texts dels artistes Xavi Déu i Alícia Casadesús formen part de l’especial de VilaWeb dedicat a Joseph Beuys, un artista de referència amb una concepció radical de l’art, que ha influït diferents generacions d’artistes. L’especial conté una relació d’obres de l’exposició ‘A Josep Beuys’ de la galeria Cadaqués, comentades pels artistes mateix. Hi expliquen el seu vincle amb Joseph Beuys, el qual homenatgen. I també en forma part un article sobre la relació de Beuys i Catalunya, especialment amb Manresa, ciutat que va visitar i que dóna nom a una acció artística significativa en la seva trajectòria, del 1966. 

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any