“Vull que Espanya perdi perquè és l’estat que oprimeix la meva nació”: parlen els subscriptors de VilaWeb

Avui l’Argentina i la selecció espanyola juguen la final del Mundial de futbol a Nova Jersey. A VilaWeb hem demanat als subscriptors quins són els motius pels quals creuen que Espanya hauria de perdre. Hem rebut desenes de respostes, algunes poques a favor d’Espanya, però la majoria amb motius de tota mena per anar-hi en contra: polítics, socials, econòmics, culturals i també personals. En aquest article us n’oferim una selecció, que hem editat per a facilitar-ne la lectura. 

Francesc Germà: El motiu principal perquè vull que perdi Espanya a la final de diumenge és perquè no em representa. No em sento identificat amb els colors, ni amb la bandera, ni amb l’himne, ni amb l’escut ni amb res d’allò que incorpora. Més encara amb el trencament emocional que s’ha produït aquests últims deu anys o quinze.

Txell Soler: Vull que perdi Espanya perquè és el país que oprimeix el meu: no me’n sento part, el sento com una llosa sobre meu i els meus. A més, juguen amb una majoria de nois que ha format la Masia, catalans. És com l’estigma de l’esclau que es perpetua any a any. I, sobretot, perquè no vull haver d’aguantar tots aquells que podrien celebrar la victòria cridant pels carrers de la meva ciutat un “viva España” que em fa feredat.

Roger Recasens: És evident que, amb tota la part del nostre poble sociològicament independentista deprimida políticament, els referents guanyadors són un pol d’atracció per al nostre jovent. Per això mateix la part menys polititzada d’aquest sector abraça “la roja” i això no és positiu per al nostre projecte nacional. Si aquest equip no fos guanyador, els seus efectes en clau interna serien més petits.

Per a combatre la farsa que s’ha de donar suport a la selecció dels espanyols perquè hi juguen catalans, cal dir que també juguen catalans a la selecció del Marroc i no per això s’hi dóna aquesta connotació. De la mateixa manera, als anys noranta hi havia més de mitja dotzena de neerlandesos blau-grana i no per això mig Catalunya anava amb els Països Baixos.

Sebastià Bennasar: Espanya hauria de perdre aquest Mundial. I l’Argentina, també. De mundials, no n’hi hauria d’haver, perquè qui paga els jugadors són els clubs, això per començar. I els qui paguen, ara resulta que n’han de cedir la propietat a l’estat (als estats) perquè sí. Després hi ha les aberracions d’aquest Mundial: arbitratges més que dubtosos; la pausa d’hidratació i els anuncis pertinents; la final amb mitja hora de pròrroga en lloc de quinze minuts; Donald Trump; la foto de la família reial en aquell sofà postís i estantís com totes les coses borbòniques; Javier Bardem desfermat a la llotja; Laporta dient “viva España”; els fills dels independentistes anant amb Espanya perquè hi juguen els del Barça… Espanya hauria de perdre perquè sempre volem que perdi, com el Madrid. I també que perdi l’Argentina, si pot ser, perquè una celebració d’argentins també és inaguantable. Que vingui un tornado i se suspengui la final i, si és possible, que s’emporti tots els cantants de la mitja part. L’única cosa bonica del Mundial ha estat Vozinha i Cap Verd, a més dels víkings de Noruega. Tota la resta, un bluf. Que s’acabin els mundials per sempre i les seleccions. I que la gent recordi que Cap Verd és un país fascinant, deu pedres que suren al mig del mar!

Montserrat Rosanas: Per mi, és molt senzill. Aquest nacionalisme espanyol que desencadena la selecció de futbol m’ofèn. Són els del “A por ellos” i els del 155. No puc desitjar que guanyin. Espanya ens ha portat, ens porta i ens portarà tantes i tantes tristeses, que no vull que tinguin cap alegria. Ja guanyen massa en tots els camps.

Aleksandra Kisiel: Sóc uruguaiana i, com a tal, la meva rivalitat amb l’Argentina va molt més enllà del futbol. Per defecte, mai no vull que guanyi res, coses dels humans. Per això, quan em vaig sorprendre a mi mateixa preferint una victòria argentina en aquesta final, vaig arribar a pensar que m’havia tornat boja.

Però de seguida en vaig entendre el perquè. Fa vint-i-cinc anys que visc a Catalunya i em sento part d’aquest país. Allò que realment m’agradaria seria poder animar una selecció catalana en un Mundial, però la realitat és que Catalunya no s’hi podrà presentar mentre no sigui un estat independent.

Així que no, no és que ara sigui fan de l’Argentina. Simplement, en aquesta final vull que perdi Espanya. I perquè això passi, l’ha de guanyar l’Argentina.

Guillem Abril: Vull que perdi “la roja” perquè Espanya adoctrina subliminarment el jovent en nacionalisme agressiu amb els seus èxits esportius. Aquesta selecció és una màquina de fer espanyolistes i d’acceptar la bandera criminal com a ensenya d’una nació que ni existeix ni representa cap valor que pagui la pena d’assumir i de defensar.

Joan Rius: M’agradaria que perdessin els espanyols perquè “la roja” és una construcció política que cerca adhesions emocionals en pro dels interessos de les elits que controlen l’estat espanyol. La intenció queda resumida en l’eslògan estatal que proclama: “Una nación, una selección.”

Mònica Jaume: Les seleccions, sobretot les de futbol, pel ressò i el seguiment que té aquest esport a tot arreu, esdevenen màquines d’exacerbació nacional. Per això, en el context de conflicte polític, lingüístic i cultural que vivim, la selecció espanyola representa l’estat que oprimeix i reprimeix la meva nació de fa centenars d’anys.

És, doncs, del tot lògic que no vulgui que guanyi el Mundial, perquè això implicaria un esclat de patriotisme difícil de pair. Defensar, com a catalans, que no ens fa res que guanyi Espanya perquè té jugadors catalans o del Barça és absolutament incongruent i implica, a més, una negació del conflicte que no hauríem d’estar disposats a tolerar de cap manera.

En el meu cas, i en el de tants illencs més (i hi podria afegir valencians, nord-catalans i habitants de la Franja), el reconeixement de la meva nació implica, també, el rebuig de l’estat que m’impedeix ser allò que sóc per lloc de naixença i cultura: catalana.

Un cop assumit això, la resta ve sola. Tot allò que implica un triomf de l’espanyolitat implica, de facto, una humiliació al meu projecte nacional que pateix, de manera sistemàtica, organitzada i estructurada, repressió i atacs. Per mi, doncs, com a catalana no hi ha cap més opció vàlida. Desitjar el triomf d’Espanya voldria dir negar o obviar el conflicte. En definitiva, emblanquir el projecte d’anul·lació lingüística i nacional del meu poble.

Jordi Vilar: Sense desitjar mal als veïns espanyols, vull que guanyi l’Argentina. I el meu primer motiu és perquè, coneixent els veïns, sé el tsunami que vindria als mitjans, la publicitat de les empreses i l’efecte d’arrossegament que tindria entre moltes persones d’aquí, especialment entre el jovent. L’èxit esportiu és un imant emocional. I, atès que nosaltres no hi podem ser representats i, per tant, no hi podem optar, el nostre jovent se sent identificat amb “la roja” per proximitat i, si guanya, el seu sentiment de lligam emocional a Espanya pujarà un graó més.

I un segon motiu és l’ego i el despotisme dels veïns. Una victòria al Mundial (que, al capdavall, no és sinó una competició esportiva, malgrat que els interessos econòmics l’inflin com si fos una demostració de superioritat nacional) esperonaria encara més els veïns en la croada o missió que lliuren contra les pèrfides perifèries que en qüestionen l’administració colonial, atès que se sentirien validats en el sentiment de superioritat i en el seu savoir faire.

Nil Fernández-Luengo: En aquest moment acabo els estudis a Alemanya. He hagut de deixar casa meva i la meva gent per a cercar les oportunitats que no tenia a casa. Per això, no em surt d’alegrar-me pels èxits d’Espanya i vull que perdi el Mundial. És una manera d’expressar la ràbia i la decepció que sento.

Roger Silva: A més de tots els motius polítics, socials, econòmics i culturals, parlant només de motius esportius Espanya hauria de perdre perquè sempre juga brut boicotant Catalunya en totes les competicions esportives, pressionant països tercers per vetar-la, en lloc de comportar-se esportivament, tal com fan països que juguen net. Com per exemple el Regne Unit, on Escòcia pot competir independentment d’Anglaterra, per posar-ne un exemple. La majoria de jugadors que ara juguen amb Espanya, si no fos pel joc brut, segurament jugarien amb Catalunya i guanyaríem.

Joan M. Serra: Penso que un català conscient no pot donar suport a la selecció esportiva d’un país que cada any ens roba 20.000 milions d’euros i ens fa viure més pobrament i amb pitjors serveis; cada any, el seu govern emet dues-centes disposicions i normes que perjudiquen la nostra llengua; i el Primer d’Octubre de 2017 va impedir, a cops de porra, que el poble català s’expressés lliurement en un referèndum.

Hi hauria encara més raons, però per mi aquestes tres són les bàsiques.

Marc Segura:
1. Per raons identitàries, no em puc alegrar de la victòria d’un estat que fa més de tres-cents anys que priva la nostra nació de la llibertat i intenta de suprimir tots els símbols que ens defineixen, com ara la nostra llengua.

2. Per raons morals, no puc desitjar la victòria de la selecció d’un estat que va pegar als nostres avis i àvies el Primer d’Octubre de 2017 per posar una papereta en una urna i poder votar i decidir lliurement el nostre futur com a poble. Aquests fets van significar el meu trencament definitiu amb Espanya i van deixar palès que les essències dels hereus del règim del 1936 són ben vives.

3. Per una qüestió social, les victòries de la selecció espanyola són un instrument per a fomentar el nacionalisme espanyol entre els joves, alguns dels quals són de famílies catalanoparlants. Per mitjà del futbol i d’una imatge progressista de la selecció espanyola –aprofitant l’origen divers dels seus integrants–, s’assimila molts joves catalans cap a l’espanyolisme amb la sensació que Espanya és un cavall guanyador, malgrat que en realitat és un país en fallida econòmica i amb molts dèficits democràtics.

Ramon Arqué:
1. Perquè no sóc espanyol, encara que ho posi al meu carnet d’identitat.

2. Perquè l’Espanya uniforme de matriu castellana, que fa gairebé quatre-cents anys que intenta d’eradicar les diferents nacions, llengües i cultures de la península ibèrica, no em representa.

3. Perquè Espanya és un dels dos estats opressors respecte de Catalunya i, juntament amb França, aplica la repressió policial i judicial a una part de la població pel fet de pertànyer a una nació diferent amb una llengua, cultura i institucions polítiques pròpies.

4. Perquè Espanya no permet que les nacions catalana, basca i gallega participin en competicions esportives internacionals, com sí que ho permet el Regne Unit amb Anglaterra, Escòcia, Gal·les i Irlanda del Nord.

5. Perquè Espanya és l’únic estat que manté dempeus monuments de record i d’exaltació feixista en ple segle XXI.

6. Perquè, d’ençà que el Primer d’octubre de 2017 l’estat espanyol va enviar deu mil policies a pegar a ciutadans que només volien exercir el dret de vot, considero que Espanya no és un estat plenament democràtic ni de dret.

7. Perquè Espanya ha incomplert les resolucions de la UE i de l’ONU respecte dels presos polítics catalans i els exiliats.

8. Perquè Espanya fa segles que practica un espoli fiscal sobre Catalunya i més territoris de l’estat, propi d’un estat colonial, que en frena el desenvolupament econòmic.

9. Perquè vull que Messi, a qui considero el millor jugador de futbol que he vist mai, format a Catalunya i líder del millor Barça de la història, torni a guanyar la Copa del Món.

10. Perquè l’Argentina, juntament amb la resta de països llatinoamericans, també va ser ocupada pels espanyols (castellans) durant segles, fins que se’n va independitzar el segle XIX.