De sobte vaig sentir que ja érem a l’abril i, abans de veure cap novetat editorial o reportatge a la premsa, em vaig adonar que ens acostàvem al maig –al Maig– i que enguany era el 2018. Un altre any de vuit. Va ser llavors quan em van començar a aparèixer indicis al voltant. Un dels que més em va impressionar va ser descobrir que fa cinquanta anys, el 1968, es publicava un llibre que es titulava Toward the year 2018 (‘Cap a l’any 2018’) i contemplava com seria el món l’any 2018 amb una proclama a la portada: ‘Més sorprenent que la ciència-ficció’. Que si la pantalla de televisió seria tridimensional, que si hi hauria cinturons antigravetat, que si els països podrien llançar huracans artificials contra els seus enemics, que si la gent portaria ordinadors de butxaca. És curiós que aquest llibre, que encara es ven a Amazon per un dòlar, s’edités l’any en què semblava que tot podia canviar per sempre. Indagant sobre aquesta estranya publicació, vaig trobar unes declaracions actuals d’un dels responsables. ‘Jo no estava interessat en el futurisme, sinó a crear un món nou’, declarava feia poc l’activista Arthur Waskow, a The New Yorker, en referència al llibre.

Els qui, potser com Waskow, continuem creient en la potència del canvi, ens demanem què en perdura, d’aquella revolució, del Maig del 68. Per escriure aquest text he preguntat directament a alguns pensadors i filòsofs què va significar aquella anomenada ‘revolució’. L’objectiu era ajudar-me a entendre una mica més què va passar, com ho hem llegit i si podria tornar a passar.

1.L’acció que crea teoria
‘Els filòsofs francesos de l’època van poder corroborar per primera vegada que l’acció va abans que la teoria, i aquesta és la tesi que jo també defenso i que s’ha comprovat aquests cinquanta anys’, m’assegura Jordi Riba, professor de filosofia de la Universitat Autònoma de Barcelona i investigador de Lògiques Contemporànies a la Universitat de París 8 Vincennes Saint-Denis, la universitat experimental creada arran del moviment estudiantil del 1968. ‘A partir del Maig del 68, la filosofia deixa de ser un recurs intel·lectual de les elits per explicar el món, per convertir-se en un mecanisme de diàleg permanent amb allò que passa al carrer’, afegeix Riba.

2.Símbol o realitat?
‘Crec que el Maig del 68 va tenir conseqüències ben reals, però no sé si prou per a anomenar-lo revolució; depèn de què entenguem per revolució’, diu Marta Segarra, professora de la Universitat de Barcelona i directora de recerca del Laboratoire d’Études de Genre et de Sexualité a París. ‘En tot cas, va revolucionar l’ensenyament a tots els àmbits; la consideració de la joventut i la relació entre els joves i les generacions anteriors’, diu. Més enllà de les relacions entre els fets, Segarra està convençuda que ‘el Maig del 68 també té un valor simbòlic perquè va ser una revolució molt fotografiada’.

3.Els mapes de la revolució
El 68 va tenir alguns focus importants als EUA i a París, però el moviment de la contracultura es va escampar pertot arreu. ‘El 68, fins i tot a Barcelona, hi va haver mobilitzacions, tot i que el fet de viure en una dictadura franquista dificultava més l’esplai. Arribava informació dels estudiants de la universitat de Califòrnia, dels textos de Marcuse, que eren llegits per tots aquests joves també catalans.’ Les crítiques de Marcuse a la societat capitalista van ressonar amb les preocupacions del moviment estudiantil dels seixanta. ‘S’acabaven les grans idees no verificades, i tothom podia verificar els fets de molt a prop’, diu Riba.

4.Sols o connectats?
Molts filòsofs asseguren que en aquests cinquanta anys la societat ha tendit a l’individualisme exacerbat. El filòsof sud-coreà Byung-Chul, en les seves obres La societat de la transparència, La topologia de la violència i La societat del cansament, descriu les relacions humanes, la solitud i el patiment de les persones en la societat moderna. Segons ell, actualment la violència adopta formes molt subtils i l’individualisme no ens permet de dedicar-nos al no-jo. Byung-Chul defensa que, a causa de les noves tecnologies, s’ha creat ‘un eixam digital’ d’individus sense sentit col·lectiu. ‘Això té elements positius. Els moviments reivindicatius s’articulen a partir d’individualitats que són més potents que abans’, diu Riba. ‘En canvi, molts filòsofs tornen a teoritzar sobre la potència de la comunitat com a espai comú de trobada i d’apoderament per fer front a aquest individualisme.’

5.Quin és el poder revulsiu de les minories?
A mitjan anys seixanta, als Estats Units el feminisme va anar agafant embranzida i va ser un dels principals corrents dins la lluita pels drets civils, en el qual s’incloïen les minories marginades fins llavors: negres, dones i homosexuals. ‘El 68 va facilitar l’emergència del moviment d’alliberament de les dones i de més moviments com el d’alliberament gai i lèsbic, en part per reacció al fet que els protagonistes del Maig del 68 van ser sobretot homes que no posaven gaire en dubte o que no percebien la desigualtat per motius de gènere’, diu Segarra. També l’escriptora i activista barcelonesa Brigitte Vassallo es qüestiona sobre el poder transformador de les minories. ‘Em pregunto si el fet de pertànyer a aquests col·lectius, com podria ser el fet de ser dona i lesbiana, ens dóna eines per a desmuntar aquestes violències lligades al sistema de pensament excloent i jeràrquic.’

6.Allò que és personal és polític?
La revolució del 68 va passar a la història amb proclames com la de ‘Tot allò que és personal és polític’. L’ordre social i el poder del capitalisme s’havien apropiat també l’esfera privada. Per això, calia tornar a desconstruir els vincles institucionalitzats i llegats al sistema i alguns joves van proclamar la idea de l’anomenat amor lliure. ‘A mi m’interessa trencar la monogàmia, no pas acumular amants. De fet, això em sembla bastant capitalista i bastant supermercat dels afectes. El focus s’ha de posar a acabar la competició i la confrontació’, diu Vassallo quan li demano sobre l’herència d’aquella revolució també dels afectes.

7.Canviar el present o dissenyar el futur?
La poesia sempre és una extensió vital que permet d’imaginar més futurs possibles. A França, perdura la imatge de les manifestacions d’estudiants universitaris al carrer, alguns lemes com el de ‘La plage sous les pavés’ (‘La platja sota les llambordes’), una manera molt gràfica de dir que si s’aixecava l’asfalt d’aquesta civilització depredadora trobaríem l’arena de la platja, el paradís perdut. En l’últim llibre seu, Política para perplejos (Galaxia Gutenberg, 2018), el filòsof Daniel Innerarity parla sobre la desorientació que caracteritza l’actual paisatge polític. Assegura que la ‘incertesa’ és la principal característica del món en què vivim. ‘Els éssers humans, en societats anteriors a la nostra, han viscut amb un futur potser més ombrívol, però l’estabilitat de les seves condicions vitals –tot i que fossin negatives– els permetia de pensar que el futur no els havia d’oferir gaires sorpreses […], no estaven perplexos’, diu Innerarity al llibre.

8.La història sempre avança cap endavant?
‘El Maig del 68 representa un punt d’inflexió irreversible pel que fa a la història del pensament’, assegura Riba. ‘El gran tema que posa de manifest el 68 és la caiguda de la idea que el curs de la història segueix una dinàmica cap al progrés.’ Calia aturar-se i reflexionar. Es demostrava que el canvi no era sempre una fugida endavant, sinó un estat de lleugeresa en què s’amolla la càrrega del passat per imaginar-se una realitat nova.

La setmana passada, amb motiu d’aquesta efemèride, a la Filmoteca de Catalunya projectaven Partner, una pel·lícula de Bernardo Bertolucci estrenada el 1968 i protagonitzada per Pierre Clémenti, que va convertir-se en un dels actors europeus que encarnava més bé la contracultura del Maig del 68. El 1971 Clémenti va passar disset mesos tancat en una presó de Roma per un afer de drogues poc aclarit. Va plasmar l’experiència en el llibre Quelques messages personnels (‘Alguns missatges personals’), en què concloïa: ‘Crec que només la llibertat pot permetre’t de crear de debò seguint el teu cor, aportar als teus germans un missatge que no els alieni i que els doni forces per alliberar-se, també ells, de les presons en què els manté aquest mateix sistema que vol apropiar-se la teva substància.’

Si la revolució del 68 va fer res, va ser això: deixar-nos en herència la potència creativa de què som capaços. Un diàleg imaginari entre generacions que van voler o hem volgut canviar el món. Investigar-hi m’ha servit per a tornar a pensar que sempre hi som a temps. Sempre és un bon moment per a tornar-nos a alliberar.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb