1- El cor. Passen els anys, el nombre d’estats que formen la Unió Europea creix i creix, però el seu cor és manté inalterable. Alemanya, França i el Benelux (Bèlgica, els Països Baixos i Luxemburg) mantenen una relació privilegiada i són percebuts encara com el nucli més estable del projecte europeu. És especialment clau la relació entre França i Alemanya, que ha estat el veritable centre de gravetat de la UE en el curs dels anys i que es manté forta, tot i que ara s’han obert més coalicions amb visions pròpies sobre la majoria de qüestions. Dins el Benelux, Bèlgica tendeix a arrenglerar-se amb França, mentre que els Països Baixos i Luxemburg tendeixen a arrenglerar-se amb Alemanya.

2- La coalició dels grans estats. Responen a interessos diferents però tenen en comú que són els grans estats de la Unió Europea, encara més després del Brexit. Itàlia, l’estat espanyol i Polònia s’afegeixen a França i Alemanya en aquesta categoria, que és una font de discussions per diverses raons. Especialment d’ençà de l’aparició del ‘bloc dels petits’ que intenta aturar el pes de la coalició dels grans estats, sovint massa poc sensible a les necessitats dels altres. Quant a població i a economia, tenen un pes determinant però quant a vots en el Consell Europeu representen només 5 de 27 (sense comptar el Regne Unit).

3- El ‘bloc dels petits’. Cansats de ser comparses al Consell Europeu, un nucli d’estats petits però molt dinàmics han construït una aliança de fet que els permet un marge de maniobra. Luis de Guindos va ser el primer de rebre’n les conseqüències, quan no va arribar a la presidència de l’Eurogrup, malgrat que ho havien pactat els grans. Els canvis de partit al govern fan que aquesta coalició sigui inestable, però la seva existència ha canviat la manera de concebre la Unió Europea. En termes generals, Àustria, Bèlgica, els Països Baixos, Dinamarca i Suècia són els qui s’entenen més bé entre ells.

4- El ‘bloc dels petits’, ampliat. Els esdeveniments d’aquests darrers anys han augmentat la capacitat de l’anomenat ‘blocs dels petits’ amb una segona corona d’estats també petits que volen guanyar capacitat de maniobra. És el cas de Portugal i el d’Irlanda, que sobretot després del Brexit ha quedat molt despenjat, els de Txèquia i Eslovènia o els de Finlàndia i Letònia. Als països bàltics només Letònia ha fet un esforç per tenir una política pròpia en alguns afers, cosa que en cap moment no han intentat ni Lituània ni encara menys Estònia. Croàcia tampoc no s’ha afegit a aquest blocs i continua marcant distàncies amb Eslovènia.

5- Visegrad. Les aliances formals dins la Unió Europea són molt estranyes i per això crida tant l’atenció l’existència de l’anomenat Grup de Visegrad. El Grup de Visegrad és la unió de la República Txeca, Eslovàquia, Polònia i Hongria, creada per accelerar la seva integració a la Unió Europea. Va néixer el 1991 al castell de Visegrad i continua operatiu encara avui, amb la missió de coordinar els interessos comuns dels quatre països malgrat que tots ja són part de la Unió des del 2004. El fet que Hongria, Eslovàquia i Polònia tinguin governs especialment autoritaris ha conferit a aquest grup una imatge allunyada dels estàndards europeus, que incomoda molt la República Txeca. Però les eleccions imminents en aquest país podrien portar també una força autoritària i antiimmigratòria al poder.

6- L’eurozona. Per raons ben evidents, els estats membres de l’eurozona comparteixen preocupacions i projectes. L’entusiasme per tenir l’euro com a moneda comuna s’ha refredat notablement i no sembla que hagi de créixer manera immediata. En teoria, tots els estats membres de la Unió Europea haurien d’acabar compartint l’euro, però n’hi ha que sembla gairebé impossible que acabin acceptant-ho. És el cas de Dinamarca i Suècia, sobretot, que no estan disposats a acceptar allò que consideren una ‘imposició’ de Brussel·les.

7- El bloc nòrdic. Els tres països nòrdics –Dinamarca, Suècia i Finlàndia– han constituït una aliança des de fa anys, que se superposa fora de la Unió Europea amb la pertinença al Consell Nòrdic, amb Noruega i Islàndia. L’anomenat ‘caràcter nòrdic’, amb un gran respecte per la democràcia i l’estat del benestar, ha fet d’aquest bloc un dels més envejats no solament a Europa sinó arreu. De fa anys, els països bàltics malden per unir-s’hi i cada vegada més, sobretot Estònia i Letònia, hi col·laboren i hi comparteixen polítiques.

8- La frontera amb Rússia. Aquest darrer bloc es troba més unit per la influència de Rússia que per res més. Els tres països bàltics, ex-soviètics, juntament amb els estats que formaven part de l’antic Pacte de Varsòvia amb l’excepció de Txèquia, viuen en un estat de permanent odi-amor cap a Moscou i molt influïts per la seva dinàmica. Als països bàltics, hi preval la por però en els altres manen partits que no veuen amb mals ulls de relacionar-se amb Moscou i que fins i tot susciten problemes a Brussel·les en aquest sentit. Putin ho sap, i sap que és una de les fonts de desestabilització de la Unió Europea per dins, projecte que li ha interessat sempre.

Aquest article el podeu llegir a l’edició gràfica de VilaWeb Paper.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]