El que vindrà pot ser pitjor? Pitjor que què?

  • «Mentre la dreta i l'esquerra li feien el passadís contra l'independentisme, Vox ha aprofitat per a colar-se'ls fins al menjador»

Marta Rojals
25.03.2019 - 21:50
Actualització: 26.03.2019 - 10:33
VilaWeb

Mesos enrere, en aquesta mateixa columna, miràvem cap a l’estat espanyol i dèiem que no ens feia por Vox. Era quan els mitjans de comunicació més seguits del regne encara no havien esdevingut plataformes de llançament, emblanquiment i/o legitimació de la ultradreta, un cas insòlit en qualsevol democràcia que se’n vulgui dir. Doncs ara que ja la tenen llançada i situada al centre del debat polític, des d’aquestes ratlles continuem dient la mateixa cosa: de Vox, com a Vox, gens de por.

Ens hem d’explicar, per descomptat, i hi ha moltes maneres de fer-ho, però la meua preferida parteix d’un exemple aclaridor. El pesco d’un article antic d’Enric Juliana al diari del Conde, perquè no sigui dit, i fa així:

‘Hi va haver un temps que el Partido Socialista Obrero Español assenyalava amb el dit l’autodeterminació dels pobles i aixecava el polze. […] Parlem seriosament: dret d’autodeterminació de les nacionalitats d’Espanya. Aquest era un dels punts centrals del programa del PSOE renovat el 1974. Clar, precís i contundent. Tan contundent que va estar a punt de proclamar l’autodeterminació per a tots.’

I aquí ve la segona part: la por, la por-por, és saber que d’aquesta realitat embrionària hem arribat a l’actualitat dels socialistes del 155, o a sentir els vells tòtems d’esquerres que et neguen en democràcia els drets que et reconeixien en dictadura, o a veure el dia que un alcaldable progressista de Barcelona et compararia la CUP i Vox.

Per a arribar a aquest nivell d’involució, no ha calgut cap partit explícit d’ultradreta i ni l’han trobat a faltar. Per a suspendre l’autogovern dels catalans, per a traspassar aquesta línia fúcsia de tan vermella, el trio del 155 se les va compondre perfectament sense cap esperó falangista passat de voltes. Els llestos ja ho sabien, els altres ho hem anat descobrint en temps real: Espanya es troba com peix dins de l’aigua amb la vulneració de drets, comodíssima exercint la repressió contra els qui han gosat posar a prova les febles costures de la seua disfressa democràtica. A la mínima que un parlament l’ha desafiat amb més democràcia, la seua re-acció mediàtica, política, judicial, econòmica, cultural fins i tot, ha demostrat una unitat d’acció de coreografia coreana. Si no fos pel paperot de les esquerres, girades com un mitjó, qualsevol diria que ho tenien assajat i tot.

Per tant, no ha calgut cap Vox, al regne de Felipe VI, per a tornar a veure suspesos els drets de llibertat d’expressió, de reunió, de pensament, de moviment d’opositors. No ha calgut cap Vox per a tornar a tenir dissidents exiliats i privats de llibertat, ni perquè una junta electoral prohibís a una televisió pública de referir-se als presos polítics com a ‘presos polítics’. No cal cap Vox ni al judici contra l’independentisme, mira què et dic, perquè amb prou feines és un actor redundant de les acusacions de la fiscalia i l’advocacia de l’estat. Com tampoc no ha calgut cap Vox perquè observadors independents dels drets humans s’hi arromanguessin i s’esparveressin amb els seus dèficits democràtics.

És clar que aquests dèficits són exageracions per a qui no se sent afectat ni concernit per la cara B de l’estat. Sempre esteu amb el victimisme –ens hem de sentir dir els independentistes–, si fins i tot us deixem manifestar a Madrid pels vostres represaliats, que amb Franco ja els haurien pelat. I així ha estat que, mentre no ens els pelava ningú, tot un detall en democràcia, Vox ha aprofitat que la dreta i l’esquerra li feien el passadís contra l’independentisme per a colar-se’ls fins al menjador. I ara tot són plors fraternals, que ve el llop, que ve el llop de Vox. Que allò que ens espera, si no els ajudem amb això seu, serà pitjor. I des d’aquesta humil columna ens demanem, de bona fe: pitjor que què? Per a dos milions de veïns vostres, pitjor ja ho era abans de Vox. Pitjor és ara.

Per a molts catalans, la línia vermella (fúcsia!) d’allò que és intolerable en democràcia ja es va travessar fa anys, amb la sentència de l’estatut. Per tant, allò que no pot fer Vox ara, ni li pensem consentir, és que ens alteri els sentits fins a tal punt que faci bons els abusos dels altres. Estaríem arreglats si haguéssim de reconsiderar els nostres drets i valors a la baixa perquè els repressors que vénen prometen ser pitjors que els anteriors. No s’admetria en cap altra lluita social, aquesta revisió, com hi ha món. Per il·lustrar-ho d’una pinzellada: com a feminista i indissociablement independentista, Vox no m’amenaça més que no m’hagi amenaçat, ja, el tripartit ‘demòcrata’ del 155.

En resum i per anar acabant: d’acord que els independentistes no hem necessitat cap Vox per a saber que a naltros, a diferència dels súbdits obedients, no ens tocaven per llei les garanties d’una democràcia plena. En canvi, sembla que Vox sí que és necessari per al tripartit del 155, perquè els permet de crear la il·lusió –dins i fora-fronteres– de córrer un seient menys cap a la dreta d’on s’havien situat desacomplexadament.

En tot cas, des del punt de vista de l’independentisme, un partit vingut per a dividir la dreta espanyolista no seria pas problema nostre. El nostre problema, un altre de molts, és que aquest ‘que ve Vox’ hagi calat fins al punt de fer-nos renunciar a tot allò que teníem avançat, només per posar-nos al nivell de la por dels altres. I que l’amenaça del ‘serà pitjor’ ens convenci finalment que sí, que som i hem estat uns exagerats, que la repressió actual és pura democràcia comparat amb el que ens espera si no tornem a fer bondat. I què voleu que us digui, no cal repetir-ho més: quan només pots triar entre pitjor i encara pitjor, és que pitjor ja ho és ara.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any