L’escultura que domina la vista del carrer de Sant Pere Més Alt de Barcelona, Carmela, de Jaume Plensa, viu els seus últims dies a l’espai públic barceloní. Els veïns i visitants no volen acomiadar-se’n, i han començat una petició a Change.org perquè es quedi. Reclamen per a Barcelona una obra recent i important de l’artista, que, malgrat que té obres a l’espai públic a desenes de ciutats del món, no en té cap a la seva ciutat natal. Veient la inacció dels ens públics, ha estat una organització privada, la Fundació Orfeó Català-Palau de la Música Catalana, que l’ha convidat a Barcelona. ‘Volíem remarcar aquesta mancança que tenia la ciutat de Barcelona’ afirma Víctor Garcia de Gomar, director artístic adjunt del Palau de la Música Catalana.

El Palau de la Música, però, no se’n pot fer càrrec econòmicament de manera indefinida. Jaume Plensa, en una entrevista a ‘El món a Rac1’ va insinuar irònicament que la temporalitat de l’obra també hi dóna un valor afegit, i que seria quan no hi fos que la gent notaria ‘el buit de l’art, la seva absència’.

Però els veïns ja lluiten per no sentir-la, aquesta absència. Ara com ara, la petició a Change.org, que anirà adreçada a la Comissió d’Art Públic de l’Ajuntament de Barcelona, ja ha recollit 1.284 signatures per la permanència de la Carmela. ‘Els turistes s’hi fan fotos. A nosaltres ens encanta i donem ple suport a la campanya’, declara la cambrera d’Alsur Café, el restaurant que hi ha just davant.

carmela 2
Vista frontal de l’escultura Carmela. Fotografia de Júlia Tercero.

La Carmela és al carrer de Sant Pere Més Alt des de l’abril, quan una iniciativa del Palau de la Música Catalana va dur a Barcelona quatre obres de les més recents de l’artista. Tres van ser dins el palau fins al maig; la nena Carmela encara la podrem veure fins el 18 o 19 de setembre. Es tracta d’una escultura de 4,5 metres d’altura, de ferro fos, que representa el rostre d’una adolescent catalana, barcelonina, amb els ulls tancats. L’escultura presenta un joc de perspectives i de deformació que fan que, des d’un angle es vegi en tres dimensions, però de cara, en canvi, se la vegi molt estreta, estirada i plana. L’artista ho presenta com un joc de deformació que segueix un procés similar al de la memòria quan emmagatzema els records.

Els projectes frustrats a Barcelona
La relació que les institucions catalanes han mantingut amb l’artista sempre ha estat distant. Malgrat que la seva primera exposició fou a l’Espai 13, de la Fundació Miró, ara fa una quinzena d’anys que no exposa a Barcelona. I a Madrid passa igual: el Museu Reina Sofia encara no ha organitzat l’exposició que acompanya el Premi Velázquez del 2013. Era previst que, al mateix temps que aquesta, el MACBA n’organitzés una més a la Capella.

Després d’anys sense rebre reconeixement a casa seva, l’ex-alcalde Xavier Trias va encarregar a Jaume Plensa una gran obra que havia de resultar una figura icònica de Barcelona, i la primera gran escultura de l’artista a la seva ciutat. Era ambiciosa: s’havia de situar a l’Espigó del Gas, allà on un dic separa la platja del Somorrostro i la de la Barceloneta i havia de ser una cara d’acer, de 52 metres d’altura. El projecte va quedar encallat amb el canvi de govern a la ciutat, i, de moment, el nou consistori encara no n’ha fet esment malgrat que no es descarta que Jaume Collboni comparegui aviat amb declaracions que hi facin referència.

Jaume Plensa va néixer a Barcelona el 1955 i s’ha convertit en un dels grans noms de l’escultura contemporània a escala mundial. L’artista té el taller, des de fa vint-i-tres anys, en un polígon industrial de Sant Feliu de Llobregat i la seu a Barcelona. Ha participat en molts muntatges d’òpera i teatre, amb una col·laboració molt especial amb la companyia La Fura dels Baus. Les seves obres a l’espai públic, que tenen un estil molt propi i que sempre tenen a veure amb els cossos, es poden veure per tot el món: a Chicago, a Tòquio, a Niça, a Nova York i a Rio de Janeiro, entre moltes més.

Una de les seves obres més conegudes és la Crown Fountain, situada al Millennium Park de Chicago, als Estats Units. Es tracta de dues torres de quinze metres d’altura, enfrontades i amb una piscina de granit amb aigua. A les torres, revestides de llumetes LED, s’hi projecten vídeos que molt sovint mostren les cares dels habitants de Chicago. És un dels treballs de l’artista que més ha aconseguit l’objectiu d’integrar-se en la comunitat: la gent es banya a la font a l’estiu i molts hi van amb l’esperança de reconèixer-se. Els rostres projectats a l’una i l’altra torre sembla que conversin en silenci.

crown
Crown Fountain (2004), Chicago, els Estats Units

A més d’aquest joc de llum, imatges i aigua, l’obra de Jaume Plensa es caracteritza per dues menes d’obres més: els caps de grans mides, com la Carmela, i els cossos. Mostra d’aquest darrer és el conjunt instal·lat a Andorra La Vella el 2014 amb el títol Els 7 poetes. Es tracta de set figures d’homes que s’abracen les cames arronsades, sobre pals metàl·lics de deu metres d’altura. De conjunts com aquests en tenen també al Canadà, Alemanya, als Estats Units, Anglaterra i França.

Les seves exposicions habituals, però, són a la Galerie Lelong de París, a la Galerie Lelong de Nova York i a la Richard Gray Gallery de Chicago i Nova York. Durant la seva trajectòria, Jaume Plensa ha anat rebent molts reconeixements. A la nostra terra ha estat guardonat amb la Creu de Sant Jordi i el Premi Nacional d’Arts Plàstiques. Entre les seves pròximes exposicions, en podem trobar una a Brühl, Alemanya, una a Nova York i una altra a Saint-Etienne, França.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb