09.09.2026 - 21:40
|
Actualització: 10.09.2026 - 01:22
The Washington Post · Brady Dennis
Les Torres Bessones havien quedat reduïdes a runa, el Pentàgon estava en flames i el capità del cos de bombers del comtat de Miami-Dade, Al Cruz, es preparava per partir cap a Nova York amb el seu equip per participar en l’operació de rescat.
“Era a punt de fer les maletes”, recorda.
Fou aleshores que li trucaren: mossegada de serp. Espècie exòtica, verinosa. Pacient inconscient.
Cruz, que uns quants anys abans havia fundat una unitat dedicada a atendre i tractar víctimes de mossegades de serp, no ho sabia, però era a punt de veure’s involucrat en un dels episodis més estranys i inversemblant d’un dels dies més foscos de la història dels Estats Units: un fet que no tenia res a veure amb els horrors que s’havien esdevingut en uns altres punts del país aquell 11 de setembre –i, alhora, hi estava íntimament relacionat.
A l’hospital, li esperava una escena colpidora: Lawrence Van Sertima, un cuidador experimentat de serps de 62 anys, havia rebut una mossegada en el polze mentre provava fer tornar a la gàbia un taipan ferotge, una espècie de serp originària d’Austràlia que molts experts consideren la més verinosa del planeta.
A la petita –i ben avinguda– comunitat de propietaris d’animals exòtics del sud de Florida, Van Sertima era conegut com un home prudent, que sabia què feia. Però un descuit momentani l’havia deixat a un pas de la mort.
La dona de Van Sertima, que era present en el moment de la mossegada, havia sortit a cercar ajuda tan de pressa com havia pogut, però el seu marit havia perdut el coneixement en qüestió de minuts. Al cap de poca estona, l’home començà a sagnar pels ulls, les orelles i les genives, atès que el verí li impedia la coagulació de la sang i li atacava el sistema nerviós. Una volta a l’hospital, fou connectat immediatament a un respirador per evitar que sofrís una insuficiència respiratòria.
“Estava en molt mal estat, en una situació molt complicada”, recorda Johnny Delgado, que aleshores s’encarregava del servei d’ambulància aèria a l’hospital Baptist Health del sud de Florida.
Afortunadament, Cruz tenia desats uns quants vials d’antídot que podrien salvar la vida a Van Sertima. S’afanyà a dur-los a l’hospital tan de pressa com pogué.
Encara que això donà una mica de temps a l’equip que l’atenia, aviat quedà clar que a Van Sertima li caldria un tipus d’antídot especial per a tenir alguna possibilitat –per petita que fos– de sobreviure. Mentre l’activitat a la resta del país romania aturada pels atacs gihadistes d’aquell dia, Cruz començà a trucar a tots els seus contactes en el món dels rèptils i descobrí que tan sols dos centres tenien la substància que cercava: el zoològic del Bronx, a Nova York, i el zoològic de San Diego, a Califòrnia.
“Ens vam mirar l’un a l’altre i vam dir: el Bronx? Ni parlar-ne”, recorda Delgado. “Tots dos sabíem que tenien coses més importants en aquell moment.”
Això deixava San Diego com a única opció, i vet ací el dilema: com s’ho farien per transportar l’antídot d’una banda dels Estats Units a una altra, si pràcticament tots els avions del país havien estat obligats a romandre a terra?
“Ho recordo com si fos ahir”
Mentre queia la nit, els operaris de l’hospital i del cos de bombers feien guàrdia al telèfon, amb un objectiu que, en aquell moment, semblava gairebé impossible: aconseguir autorització per a enlairar un avió.
Poc després de mitjanit, Delgado es posà en contacte amb un funcionari de l’Administració Federal d’Aviació a qui coneixia de la seva època com a membre de la junta directiva de l’Associació de Serveis Mèdics Aeris. Era plenament conscient que la seva petició era extraordinària.
“Si no li fem arribar l’antídot, aquest home es morirà”, recorda que va dir Delgado.
Encara era de nit quan, finalment, els arribà l’autorització. El govern nord-americà havia accedit a permetre el vol, amb una única condició: que fos de dia. L’agència els envià l’autorització per fax, recorda Delgado.
El 12 de setembre a trenc d’alba, continua Delgado, un jet privat s’enlairà de l’aeroport de Fort Lauderdale, a Florida, amb destinació a San Diego. Una volta arribats a San Diego, la tripulació ho aprofità per reomplir el dipòsit, i els agents de la policia portuària de la ciutat els lliuraren en mà l’antídot, procedent del zoològic, en una petita nevera portàtil vermella. L’avió emprengué el viatge de tornada a Florida poc després.
Delgado recorda que els pilots li explicaren posteriorment que fou “molt inquietant” volar amb tan poc trànsit en la ràdio, i sense avions comercials al cel.
L’avió aterrà a Miami a última hora del dia 12; a la pista l’esperava un helicòpter d’evacuació mèdica preparat per dur l’antídot a l’hospital tan de pressa com fos possible. Cruz i Delgado es trobaven entre la comitiva que esperava l’avió.
“Recordo, com si fos ahir, que ens lliuraren l’antídot en una petita nevera portàtil vermella, de la marca Igloo”, diu Delgado.
Una volta a l’UCI, els metges administraren de seguida les dosis de l’antídot a Van Sertima, que el salvaren d’una mort segura.
“La serp no va fer res mal fet”
Dos dies més tard, mentre els Estats Units encara païen la tragèdia, Van Sertima i Delgado foren entrevistats en un programa matinal de la cadena CBS.
“Fa més de quaranta anys que tracto amb serps, però aquesta volta, en algun punt, no vaig saber-la subjectar com calia”, explicà Van Sertima al presentador, i afegí que, abans de perdre el coneixement, escrigué una nota en què demanava que no se sacrifiqués el taipan que l’havia mossegat.
“La serp no va fer res mal fet: senzillament, es va comportar com s’ha de comportar una serp”, digué aleshores, en un missatge que repetí durant anys. “Sempre he tingut clar que, si jo estava al càrrec de la situació i alguna cosa sortia malament, la culpa seria meva, no pas de l’animal. Així que no seria gens just matar l’animal.”
Un quart de segle després, Cruz encara recorda amb pèls i senyals què sentí quan Van Sertima, finalment, sortí de perill. Recorda el cansament, i la manera en què els seus plans d’anar a Nova York havien canviat tan radicalment en tan poc temps. Recorda pensar en tots els recursos que –justificadament– s’havien dedicat a salvar una sola vida, justament en un dia en què els serveis d’emergència maldaven per salvar-ne milers més.
“Vint-i-cinc anys després, continuo recordant tots aquests detalls”, diu Cruz, que es jubilà el 2021 després de més de tres dècades al cos de bombers. “Fou un dia surrealista; això és tot el que en diré.”
Delgado, per la seva banda, diu “que el fet que uns avions s’estavellessin contra un edifici no impedí que la gent tingués accidents o emmalaltís”. I afegeix: “Fou una tempesta perfecta, en què tot allò que havia de sortir bé sortí bé.”
“Era molt més que això”
Pocs anys després de l’incident que el féu famós, Van Sertima es traslladà a una zona rural de l’estat de Carolina del Sud. Allà continuà actiu en el món dels animals exòtics, i creà un centre de cria de rosegadors que subministrava rates per a alimentar als centres de rèptils de la zona.
La dona de Van Sertima, Cleo, es va morir a final del 2023. I ell, al cap d’uns mesos, el març del 2024, a 84 anys.
Bill Albright, un veterà del sector que feia dècades que coneixia Van Sertima, diu: “Teníem un vincle molt estret. Tractar-hi era un autèntic plaer.”
Albright, també de Carolina del Sud, recorda el seu amic com una persona de gran cultura i amb una dedicació indestructible als animals i a la conservació: en resum, algú amb molta més interioritat que no pas el pobre home que saltà a la fama dècades abans per la seva cita amb la mort. “Era molt més que això”, diu.
Ray Morgan, documentalista i productor que entrevistà Van Sertima l’any 2011 per a un documentari sobre les víctimes de picades de serps, i sobre la ciència que hi ha darrere de l’herpetologia, també el recorda amb afecte. “Era divertit i astut, un paio molt càlid i afable.”
Al documentari, Van Sertima lamenta que, anys després de l’incident, la raó per la qual molta gent el coneix sigui, precisament, un dels seus pocs passos en fals com a cuidador. “No he rebut cap reconeixement ni agraïment ni res per milers de manipulacions correctes i, tanmateix, sóc famós perquè vaig ficar la pota una vegada”, lamenta.
Sigui com sigui, el seu bon caràcter es mantingué intacte.
“No m’han mossegat gaires serps”, diu als crèdits. “Però m’agrada pensar que les que sí que m’han mossegat s’hi han esforçat de valent”, ironitza.
Razzan Nakhlawi ha col·laborat en aquest reportatge.
- Subscribe to The Washington Post
- Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb
