Ara encara és ahir. Mentre escric, vull dir. De segur que hauran passat més coses, quan es publiqui aquest text de nus a la gola. La història avança i aquests dies ho vivim en directe, pràcticament minut a minut. O, més exactament, la vivim. La història. O, més exactament encara, la fem.

Haurien pogut provar alguna mena de joc de seducció. O fer veure que sí, que parlem i que hi ha diàleg, i després embullar-nos en una teranyina de subcomissions. Haurien pogut acceptar el referèndum quan encara tenien possibilitats de guanyar-lo. Haurien què sé jo. Haurien és problema seu.

Ara ja han fet tard.

Ja no importen els ‘haurien’. O, en tot cas, aviat seran un problema que no ens afectarà directament.

Tenim unes quantes dates que ens dibuixen els esdeveniments: 10 de juliol, 11 de setembre, 1 d’octubre, 9 de novembre. Des d’ahir s’hi ha afegit el 20 de setembre: serà el dia en què cadascú va mostrar de quina pasta és fet.

I, segurament, quan ens tocarà fer resum d’aquests temps intensos que tenim la sort (sí: la sort, la immensa sort) de viure, ja no ens fixarem en els paramilitars que l’estat ha enviat a escorcollar les nostres cases, els nostres llocs de treball, les nostres institucions, a detenir els nostres representants, a envoltar els nostres partits polítics, a confiscar les nostres butlletes de vot, no: ens fixarem en allò que és realment important: la resposta exemplar d’aquest poble.

Serena. Ferma. Intel·ligent. Decidida. Exemplar.

Perquè tenim poble. Som poble. Tan divers com qualsevol poble: amb opinions i edats i gustos i colors i afiliacions i interessos i aficions i mides i veus diferents. Perquè això és un poble. I amb aquesta diversitat trenada, forta, colorista, defensem el país, la democràcia.

Hi ha moltes imatges significatives, aquest 20 de setembre. Moltes. Si n’hagués d’escollir només una, però, potser em quedaria amb la d’aquell cotxe de la Guàrdia Civil completament i tranquil·lament empaperat amb cartells que la gent, concentrada davant la conselleria, li anava deixant al damunt: desbordat, literalment, de democràcia.

El 20 de setembre, l’estat espanyol, des de la seva impotència, ha escenificat un cop. Pretenia, entre altres coses, fer-nos caure en una confrontació que domina, somiava els aldarulls que no ha tingut. I així és com passarà a la història aquest jorn de setembre: no pas per l’assalt de l’estat caduc, sinó per la resposta preciosa del poble que ja fa temps que li ha perdut el respecte, i la por.

El poble enganxa cartells, alça les urnes, reparteix clavells. El president Puigdemont hi posa paraules en nom de tots: ‘El dia 1 sortirem de casa, portarem una papereta i la farem servir.’

És la Catalan Way de fer la independència.

Hem guanyat.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]