L'escriptora Vivian Gornick.

L’escriptora de Nova York, Vivian Gornick, va pujar a l’escenari del festival Primera Persona, al CCCB, enmig de forts aplaudiments de fans que no se la van voler perdre i que en van esgotar l’aforament. Gornick és d’aquells fenòmens que s’esdevenen, l’obra del qual es publica quan el públic és sensible als valors que transmet la seva literatura, i fa eclosió i connecta. En el cas de Gornick, la seva obra memorialista feminista ha arribat en un moment de renaixement del feminisme en la nostra societat i com a fenomen globalitzat. Ahir, l’autora no va parar de signar llibres abans de l’acte, que conduïa la periodista Anna Guitart, amb una panxa prominent de mare futura, ben a punt de passar de comptes.

Vivian Gornick vestia una roba de punt d’un color gris fosc, amb malles i botes, i no anava gaire maquillada. Feia una sensació de modernitat, d’una persona confortable (tot i que el seu caràcter punxegut és conegut), i el cabell clar la feia lluminosa i la rejovenia. Perquè, a punt de fer vuitanta-tres anys, va parlar amb força, determinació, contundència, amb unes respostes riques en vivències que fluïen com un riu. Això sí, sempre des de la memòria d’allò viscut. No hi va haver cap mirada sobre el present ni tampoc sobre el futur. Tanmateix, allò viscut i allò entès per Gornick arriben de tal manera al públic d’avui, que és aquest mirall que fa de vincle.

En la sessió d’una hora de durada, Vivan Gornick, gràcies a les preguntes d’Anna Guitart, va parlar sobretot de com es va conformar com a escriptora, de feminisme, de la relació amb la mare i amb la ciutat.

Vivian Gornick és una escriptora crescuda al Bronx, que als anys setanta fou articulista del setmanari contracultural Village Voice, en què escrivia sobre feminisme, i s’ha guanyat el prestigi des de la literatura de no- ficció i la crítica literària. El juny de l’any passat, L’Altra editorial va publicar en un sol volum els dos llibres memorialístics escrits amb trenta anys de diferència: Vincles ferotges i La dona singular i la ciutat, en una traducció de Josefina Caball. La primera obra, la va escriure el 1987 i la dedica als lligams familiars, construïda a partir de converses, records i discussions entre Gornick i la seva mare mentre passegen per Nova York, ciutat que també té un paper important en tot el llibre. I el 2015 Gornick escriu una altra obra dedicada a l’amor i a la vida urbana, plena de reflexions sobre les relacions humanes, el feminisme, el fet de ser dona, soltera i sense fills, sobre l’amistat…

Fer literatura i l’ofici d’escriure

Divendres al vespre, al festival Primer Persona, Vivian Gornick va començar parlant de Vincles ferotges: ‘Aquesta obra va acabar el meu aprenentatge com a escriptora. Després d’haver escrit el llibre sentia que ho entenia tot, que entenia la meva mare i que m’entenia a mi mateixa. És el meu llibre preferit. Fa poc temps el vaig tornar a llegir (perquè en aquests trenta anys que han passat no ho havia fet) i em va encantar. Vaig pensar que era molt bo! Ara ja no escric igual, no ho faig tan bé. Era bona en aquella època.’

‘De fet, jo no penso mai si escric bé o malament. Escric i prou. Vincles ferotges té una estructura molt estranya: jo volia parlar de la meva mare, de mi i d’una veïna, quan vivíem en un pis del Bronx quan jo era petita. Vaig escriure unes quaranta pàgines i em vaig bloquejar. No podia continuar, perquè tenia massa temes pendents amb la meva mare. Un dia ella em va trucar, esverada, dient-me que havia passat un fet greu a la cantonada de casa: em va dir que una nena passava en vermell un pas de vianants i que li havia advertit que s’havia d’esperar que es posés verd. La nena li havia respost que anava equivocada i que era just al revés, i la meva mare estava esgarrifada perquè em deia per telèfon que aquella criatura no arribaria als vuit anys. Em va agradar aquesta història i la vaig voler escriure. Però l’havia de contextualitzar. Aleshores, vaig pensar en les passejades que la meva mare i jo fèiem pels carrers de la ciutat, per anar estructurant tot allò que volia explicar. Perquè passejar per la ciutat, pel teatre de la ciutat, ens alleugeria a totes dues. I em vaig adonar que havia trobat un recurs que era una joia. I vaig reescriure tot allò que havia escrit abans.’

Vivian Gornick amb la periodista Anna Guitart al festival Primera Persona.

Per a Gornick, escriure de persones que coneix amb molta profunditat, amb molta intimitat (sobre la mare o els seus dos ex-marits per exemple) no la limita. I va explicar què és fer literatura per ella: ‘Tot escriptor escriu sobre allò que coneix. Ara, quan feia classes d’escriptura de no-ficció a la universitat, sempre deia als estudiants dues coses imprescindibles. La primera: “els teus sentiments no són un tema”. La segona: “això que experimentes és la matèria primera. Tot plegat ho has d’utilitzar per explicar una altra cosa. La narrativa personal és extreure-li sentit a tot això per fer-ne literatura. Donar-li forma i que parli d’una cosa més gran, que et depassi.”‘

‘Jo, quan escric, em sento lliure. Perquè no escric per venjar-me de ningú, per fer-me la víctima o l’heroïna. Utilitzo allò que m’ha passat per fer-ne metàfora, per fer-ne literatura. Per això em sento lliure per escriure de qualsevol persona. Ara, en aquest sentit, tinc una experiència terrible: n’hi ha que s’hi reconeixen en allò que escric i es pensen que els ridiculitzo. Això passa més que quan s’escriuen unes memòries. És curiós. Un amic escriptor un dia em va dir: “Jo escric com si tothom fos mort.” Qui es preocupa per no ofendre quan escriu, no és escriptor. La pulsió ha de ser prou forta per escriure allò que vols escriure.’

‘Vaig començar a escriure fent periodisme, a les barricades del feminisme radical. En aquell temps, a tot arreu, hi veia sexisme. Això passa a tot periodista polèmic, és un clàssic. Però això et dóna un punt de vista, importantíssim, si vols ser escriptor. La creació d’un punt de vista per a un escriptor és fonamental. Per això aquella època al Village Voice va ser una gran formació.’

Diu Vivian Gornick que escriure és la cosa més difícil del món. Quan l’Anna Guitart li comenta que hi ha escriptors que diuen que els agrada escriure, ella esclata, divertida: ‘Mentida, no els crec!’

Mare i filla i feminisme

‘La mare volia que fos mestra. Es pensava que em casaria i que seria esposa i mare. Havia d’estudiar per tenir una feina en cas que l’espòs es posés malalt o es morís. Però jo vaig entrar a la universitat i em vaig llicenciar en filologia anglesa. La meva mare es va sentir molt decebuda. És clar, jo pertanyo a una de les darreres generacions de fills d’immigrants, que volien que els seus fills estudiessin, però que no tenien ni idea de què significava. Nosaltres vam ser els mestres dels nostres pares. El meu germà era un estudiant brillant. El pare es pensava que seria comercial, una feina bona, neta, fora de la fàbrica. I el meu germà va haver de reivindicar anar a la universitat. Així era la política de la classe treballadora.’

‘Tot i això, als anys vuitanta vaig canviar la definició de classe. Ja no era la classe treballadora en front de la classe dirigent o capitalista, sinó que vaig començar a pensar en totes les minories com a una nova classe social. La dicotomia era entre els qui tenen i els qui no tenen. Una classe feta de minories: les dones, els negres, els homosexuals… I això implicava parlar dels fracassos de la democràcia, de la privació d’uns drets humans que calia analitzar. D’aquell moment ençà, no vaig tornar al concepte de lluita de classes clàssic.’

Gornick diu que està cansada de parlar de feminisme, però, com va dir Guitart, no es pot no parlar de feminisme amb ella. I va explicar com va prendre consciència del feminisme, quan hi va començar a militar i el perquè: ‘El 1971, un dels editors del Village Voice em va enviar a parlar amb les noies que representaven la nova onada d’alliberació femenina, les vaig conèixer i m’hi vaig convertir. Va ser un punt d’inflexió en la meva vida.’

‘Va ser una resposta temperamental. De cop i volta ho veies tot (a la cultura, a la política, a tota la naturalesa de la psique humana) i deies “prou”. Ho copsaves a través de les privacions dels drets de les dones, que durant segles i segles eren tractades com a ciutadans de segona classe. Vàrem pensar que fèiem una revolució. Jo, aleshores, pensava que en dos anys tindríem una igualtat total entre homes i dones. Ai. El terme “assetjament” es va encunyar als anys setanta. Han passat cinquanta anys. No hem progressat prou. Tot i que hem fet molts progressos, ens resta tant per fer! I aleshores vam aprendre a mirar a llarg termini. Perquè les petites passes s’acumulen i no desapareixen. I el feminisme torna a sorgir una vegada i una altra i aquesta és la prova que romandrà.’

‘Quan em vaig fer feminista ja era experta en altres identitats: sóc dona, filla d’immigrants, jueva i de classe treballadora. Amb tot, quan vaig créixer, vaig deixar enrere la pobresa sense que m’hagués produït cap trauma i tampoc vaig sentir-me discriminada per ser jueva. Però el fet de ser nena no va desaparèixer mai. No et pots escapar del gènere. Per això ser dona és la identitat més important per a mi. Als anys setanta sentíem que inventàvem tot això. Més tard vaig llegir obres filosòfiques de dones escrites cent anys abans que ja ho havien escrit. I ara les noies joves em llegeixen a mi, llegeixen aquestes coses que vaig escriure fa quaranta anys.’

‘Vaig convèncer a la meva mare que el fet de ser dona era el més important. Potser perquè ella odiava ser mare i esposa. Perquè ella el que volia era treballar. Abans de casar-se era comptable, però quan es va casar va deixar de treballar, perquè, al meu pare, li feia vergonya que la seva dona treballés. Però ella volia treballar i al cap d’uns anys hi va tornar. I quan el meu pare ho va saber li deia que no podia fer-ho, que els fills la necessitaven i que aniria molt cansada… Jo era petita i ja li deia que treballés, que no calia que es dediqués tant a nosaltres. Va tornar a treballar durant vuit mesos, però el pare li va fer la vida impossible, fins que la mare va tornar a deixar la feina. Molts anys després li vaig fer memòria d’aquell moment i ella em va dir: “Ara hauria engegat a la merda al teu pare!” Ella sabia que jo ja no havia hagut de passar per allò.’

Amb tot, la mare de Vivian Gornick va voler inculcar a la seva filla que allò més important en la vida és l’amor. ‘I jo li vaig dir que s’equivocava’, respon Gornick. Per a Gornick, allò més important és ser intel·ligent.

Les entrades es van esgotar per veure Vivian Gornick, al teatre del CCCB.

‘Qualsevol revolució social es fonamenta en la passió i en la insistència d’un grup petit de persones. Perquè socialment, la resistència al canvi és la força més forta. Què i quan es pot arribar a aguantar abans del canvi? En diuen la persistència dels oprimits. Per això dic que es necessita molta passió pel canvi. Tots els ismes han exigit aquesta passió.’

La ciutat, Nova York

‘Per als que vivíem al barri del Bronx o a Queens, Manhattan era un lloc llunyà, un paradís. Tots volíem escapar del Bronx, que era com créixer a Arkansas. La diferència és que jo podia agafar el metro i passejar per Manhattan i, tot i això, nosaltres dèiem que era el viatge més llarg del món. Ja em compreneu. Es necessita molt de temps per arribar-hi. Després vaig veure que quan finalment hi arribes has de treballar durament també per romandre-hi.’

‘Si tothom que conec es morís, sento que encara m’estaria Nova York. És una font d’energia renovable. És un sentiment molt fort el que sento per aquesta ciutat, en especial per la multitud al carrer, anònima i teatral. No estàs mai sol en un carrer de Nova York. Per això, per davant de tot, em sento una caminadora de la ciutat. Penseu que les darreres estadístiques diuen que el 50% de la gent d’aquesta ciutat viu sola! És un símptoma dels nostres temps.’

Si voleu escoltar íntegra aquesta sessió protagonitzada per Vivian Gornick al Primera Persona, al llarg de la setmana vinent a la web del CCCB es podrà consultar en vídeo.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb