violència masclista

Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Avui és el Dia Internacional per a l’Eliminació de la Violència envers les Dones, que denuncia, entre més, la violència masclista per part de la parella o ex-parella. Tot i que és molt més freqüent que no sembla, sovint encara se li resta importància, especialment si no arriba a les agressions físiques, i es continua considerant un problema que forma part de la privacitat i la intimitat de la parella, i no com una qüestió estructural i col·lectiva, en què tots tenim un paper.

Per detectar i combatre la violència masclista, encara manquen recursos i un canvi social profund, però també informació i sensibilització. Tenim clars els senyals que poden alertar que som en una relació de violència o que alguna dona del nostre entorn hi és? Com es pot ajudar una amiga o familiar que pateix violència? Quins recursos hi ha a l’abast? Com és el procés de víctima a supervivent? La informació d’aquesta mena és també una eina d’autodefensa, malauradament encara molt necessària.

Hi ha un perfil de maltractador o de víctima?

Contràriament al que molta gent es pensa, no hi ha un perfil definit ni de víctima ni de victimari, i això fa difícil detectar un possible maltractador. El masclisme és transversal i, per tant, poden ser maltractadors els homes de qualsevol classe social, edat i origen, també independentment de la seva salut mental, caràcter i trajectòria vital. Cal tenir en compte, a més, que el comportament que mostren al carrer pot ser diferent del que tenen de portes endins.

Tampoc no hi ha un perfil de víctima, encara que sovint es pensi en les dones maltractades com a dèbils o submises. Pot afectar qualsevol dona, perquè l’estratègia del maltractador implica introduir la violència gradualment, de manera que, quan la víctima n’és conscient, li és molt difícil sortir-ne.

Un procés gradual

L’advocada especialista en violència masclista Carla Vall explica aquest procés de violència gradual amb una metàfora: “És la síndrome de la granota bullida: si tires una granota en aigua bullent, la granota surt de seguida. Però si la llences a l’aigua i vas pujant la temperatura a poc a poc, la granota mor bullida. Això passa amb la violència. Els agressors no són persones que un dia, del no-res, claven una bufetada. Cuinen una situació de violència psíquica suficient per a agredir sense que hi hagi conseqüències.”

Carla Vall: ‘Quan parlem de violència sexual, parlem del fet que la teva parella et violi quan ets a casa’

Alba Alfageme, psicòloga especialitzada en violència masclista, explica que, per més clar que es tingui, racionalment, què és la violència, el procés sibil·lí amb què la introdueixen els maltractadors ataca emocionalment, un àmbit molt més difícil de controlar, més tenint en compte que la víctima estima la seva parella i li és molt difícil de veure-la com un maltractador.

En aquest procés, la culpa té un paper fonamental perquè a la dona li costi d’adonar-se de la violència. “El discurs del maltractador connecta amb la culpa, en un entorn social que constantment culpa les dones de tot. És el discurs que ens introdueixen des de petites, que hem de ser bones i ens hem de portar bé. Si algú et diu que no ho fas, emergeix aquesta culpa que s’ha carregat històricament sobre les dones”, diu Alfageme.

Com detectar un maltractador al començament d’una relació?

La conducta victimista de culpar l’ex-parella

Tot i que no hi ha un perfil d’agressor i que el procés és gradual, sí que hi ha alguns indicadors que poden posar en alerta des del primer moment. “Si l’home et diu que la seva ex-parella és boja, que li volia fotre la vida enlaire, que li va prendre els doblers, etc., t’han de saltar totes les alarmes”, aconsella Sonia Vivasex-policia, regidora de Família, Feminisme i LGTBI a l’Ajuntament de Palma i autora de Vivas nos queremos. Assegura que aquesta conducta victimista de culpar l’ex-parella és molt comuna entre els agressors. De fet, com tracta i com parla de les dones en general pot donar moltes pistes.

Sonia Vivas: ‘El masclisme és una malaltia de transmissió social’

Primers intents de control disfressats de romanticisme

Les primeres formes de violència sempre seran discretes i és molt comú que en un principi es tracti de relacions molt romàntiques, intenses i idíl·liques. “Primer et transmeten la idea que la relació és tan especial que està per sobre de quasi tot. Potser et pregunta on vas i què fas i et diu que t’ho demana perquè li agrada saber on ets”, explica Alfageme.

Aquests intents de control no es fan mai de manera explícita, sinó de manera discreta i manipuladora. Per exemple, si la dona li explica a la seva parella que decideix d’anar a passar el cap de setmana amb les seves amigues, l’agressor, en una primera etapa, mai no li prohibirà de fer-ho, però potser deixarà anar comentaris de l’estil: “Si estem tan bé junts, com és que prefereixes passar el cap de setmana així?”, “Fes com vulguis, però, si hi vas, deixem de poder estar junts i d’estar bé”, “D’acord, però jo em quedo aquí sol…”. També pot ser que deixi anar un “mai no et diria que no hi anessis…”, però que posteriorment demostri malestar o estigui de mal humor per haver-ho fet.

Petites renúncies per la parella

De fet, una gran pista que pot indicar que és el començament d’una relació de violència és el fet de començar a renunciar a coses per la parella. Encara que no siguin prohibicions explícites, si s’acaba renunciant a gaires coses pel benestar de l’altre és que alguna cosa no va bé.

L’aïllament

L’aïllament és una de les principals estratègies dels maltractadors. Intenten que la víctima s’allunyi de les seves amigues o fins i tot dels seus familiars, criticant-los o evitant, de manera més o menys explícita, que hi mantinguin el contacte. D’aquesta manera, s’asseguren que la víctima redueix la seva vida a ells i el seu entorn, anul·len la seva identitat –també allunyant-la de les seves afeccions– i eliminen la possibilitat de compartir les inquietuds o problemes.

Discussions a partir de coses insignificants

Quan aquesta primera etapa avança, apareixen moments esporàdics de crisi, discussions i tensió. “Es construeix una dependència emocional que implica certa manipulació, amb moments en què es fa sentir malament la víctima. Per un costat et fan sentir meravellosa, però per l’altre et fan entendre que t’equivoques i de qualsevol cosa insignificant en fa un drama”, explica la psicòloga, que fa referència a certa sensació d’estar bé, però de sentir, alhora, que l’actitud d’ell en les discussions és desproporcionada. En aquesta primera etapa és essencial d’identificar la violència i entendre que anirà augmentant, i no pas disminuint, per deixar la relació com més aviat millor.

Una espiral tòxica d’alts i baixos

De la tensió a la lluna de mel

A mesura que avança la relació, aquests moments de discussió són cada vegada més freqüents i la dinàmica tòxica passa pels extrems: moments molt bonics en què es fa sentir molt bé la víctima, se la considera “única” i essencial i moments terribles de grans baralles i xantatge emocional, amb comentaris de l’estil: “Em fas això perquè em vols fer mal, perquè no m’estimes prou.”

La psicòloga Lenore Walker descriu el cicle de la violència en quatre fases: fase de calma, on tot va bé; fase d’acumulació de la tensió; amb situacions de control, menyspreu, discussions, càstigs en forma de silencis llargs o d’ignorar la parella…; fase d’explosió, amb les agressions físiques o verbals més explícites; i fase de la lluna de mel, en què l’agressor mostra penediment pel que ha fet, intenta compensar la víctima i li fa creure que allò no es tornarà a repetir.

Culpabilitat i llum de gas

Els agressors minen la dona a poc a poc, fent-la sentir culpable de fer tot allò que ell no vol, fins al punt que ella mateixa acabi dubtant del seu propi criteri i adoptant el punt de vista del maltractador. En el procés que es coneix com a llum de gas, la víctima és manipulada per arribar a dubtar fins i tot de la seva percepció o memòria.

“El títol de la pel·lícula Te doy mis ojos és meravellós, perquè ells intenten que tu acabis veient la realitat com ells la veuen i entris en el seu marc mental. Que acabis pensant que la vida sense aquesta relació pot ser una merda”, assenyala Alba Alfageme. “Per una banda, la víctima té por de perdre els moments intensos i bonics que li fan pensar que allò és amor de debò. Per l’altra, també té por dels moments d’un enuig gran, en què l’agressor envia el missatge, explícit o no, que, si no vol que allò passi, s’ha de comportar d’una altra manera, i fa creure a la dona que tot allò que era tan perfecte ha desaparegut o pot desaparèixer per culpa seva”. Aquesta por fa que la víctima acabi evitant certes conductes perquè ell no torni a enfurismar-se. De fet, tenir por de la parella és un altre dels sentiments que no haurien d’aparèixer mai en una relació sana.

Control digital i dels horaris

En aquestes normes de comportament que marca l’agressor, s’hi poden trobar nombrosos exemples de control. El control del món digital, per exemple, consisteix a fiscalitzar el comportament de la dona pel que fa al seu telèfon i xarxes socials: preguntar-li insistentment amb qui parla i fins i tot llegir-li les converses, controlar i censurar què penja i què fa a les xarxes, requisar-li el telèfon… De la mateixa manera, quan la dona és fora de casa, és possible que li demani la geolocalització, li exigeixi respostes immediates per WhatsApp, estableixi uns horaris d’arribada o li prohibeixi d’anar a certs llocs…

Control de la roba i la imatge

Sovint, els maltractadors també intenten controlar si la dona es maquilla o no, de quina manera es vesteix, sigui amb prohibicions directes, amb insinuacions, xantatge emocional o comentaris com ara: “Si surts així de festa, tots els nois et miraran”.

Gelosia que es fa passar per amor

La gelosia també és una forma de control molt comuna. Amb el pretext de l’amor, i sovint amb la idea social inculcada que qui sent gelosia és perquè estima, el maltractador justifica la gelosia cap a altres homes, fins al punt que pot voler evitar que la dona surti de festa o es trobi amb amics.

Comentaris sobre el cos

Es poden viure altres situacions greus, que a poc a poc van minant l’autoestima, com ara comentaris sobre el cos més o menys explícits o fins i tot de broma, com per exemple: “Qui t’estimarà si estàs grassa?” o “No hauries de menjar tant, que t’engreixes”.

Menysteniment 

Els agressors sovint menystenen els coneixements, mèrits o capacitat de la dona, tractant-la de poc intel·ligent o d’inútil. També són un senyal d’alerta les ridiculitzacions o desautoritzacions en públic i, en definitiva, tot allò que vagi minant l’autoestima de la víctima fins a fer-li creure que l’única persona que pot estimar-la és ell.

Violència vicària

Una manera de maltractar, amenaçar o coaccionar la dona també és la violència física o psicològica contra els fills –que alhora també són víctimes de la violència contra la mare–, a més d’amenaces d’endur-se’ls o fins i tot d’agredir-los o matar-los.

“Un maltractador no és mai un bon pare”: els perills de créixer en una llar marcada per la violència masclista

Violència contra animals o objectes

També han d’alertar situacions en què, en el context d’una discussió, l’agressor maltracta la mascota, accelera la velocitat mentre condueix, fa una conducció temerària, convida la dona a baixar del cotxe, colpeja objectes amb violència o fins i tot arriba a destrossar objectes que la víctima valora.

Violència econòmica

Molts maltractadors es volen assegurar de la dependència econòmica de la seva parella i per a això, fins i tot, en controlen el compte corrent i les despeses. També pot ser que el victimari prohibeixi, de manera més o menys explícita, que la víctima treballi fora de casa.

La violència sexual, part del maltractament

La conducta sexual d’una parella també és un indicador del nivell de violència de la relació. Sovint tenim la percepció social que una violació és sinònim que un desconegut et forci sexualment en un carreró fosc, però una de les reivindicacions en què més insisteix el feminisme és que la teva parella també pot violar-te, i no cal que ho faci amb violència física o que et forci de manera explícita per a considerar-ho violència sexual. El curt Sóc ordinària pot ajudar a entendre aquesta mena de situacions:

Molts agressors forcen les relacions sexuals mitjançant, per exemple, el xantatge emocional, la insistència o la pressió, amb comentaris com: “Si no ho vols, és perquè no t’agrado o no m’estimes” o “No és normal fer-ho tan poc” o insinuacions que tenen a veure amb trencar la relació.

“Tinc amigues a qui les parelles els han arribat a dir quants coits havien de tenir a la setmana. Hi ha la sensació que ells tenen dret de demanar-ho i, si no hi accedeixes i després se’n va amb una altra, doncs no et pots queixar”, denuncia Vivas, que al seu llibre també posa els següents exemples: que l’agressor insisteixi a imitar pràctiques sexuals que veu en la pornografia, independentment dels gustos de la dona, o que es tregui el preservatiu sense avisar.

Alfageme creu que un indicador que ha de fer saltar les alarmes és el fet que la víctima tingui la sensació que fa pràctiques sexuals que no li vénen de gust o quan no ho desitja: “Quan et queda una mica com mal cos.”

La violència sostinguda en el temps

En etapes de violència més avançada, aquesta violència sexual sovint va creixent, com també creix la violència psicològica i fins i tot la física, que pot acabar apareixent i augmentant. Quan la relació s’ha mantingut en el temps, sovint les víctimes es troben en una situació de manca total d’autoestima, por i indefensió apresa en què els costa molt de reaccionar. “És la sensació que facis el que facis ja no ho podràs canviar, que has perdut el control de la teva vida”, diu Alfageme.

A mesura que passa el temps, l’esquema calma-tensió-explosió-lluna de mel continua repetint-se, però l’agressor cada vegada transgredeix més els límits de la violència, que apareix de manera més freqüent.

De víctima a supervivent

Quan es pren consciència de la violència

Quan les dones prenen consciència de la violència és vital que comptin amb un entorn que els doni suport perquè se sentin prou fortes per a fer el pas de deixar la relació, perquè és un moment molt complex, amb dificultats per la dependència econòmica, emocional o familiar amb el victimari. “Si la dona se sent sola, pot tenir la sensació que no té més opció que continuar allà”, explica Alfageme. “En moltes relacions, el clic arriba quan es traspassa la línia del contacte físic, quan se sent el perill i es té por. En el cas de la violència psicològica, el clic pot arribar quan es parla amb algú que et diu ‘això no és normal’, després de molt de desgast”.

Acompanyament jurídic i psicològic

Tant en el moment que es detecta la violència com quan ja s’ha tallat la relació, és molt aconsellable recórrer a l’acompanyament d’especialistes en l’àmbit jurídic i psicològic, que són accessibles de manera gratuïta per a les víctimes de violència masclista. L’ajuda psicològica no només és útil per a tancar la ferida, també per a evitar la culpabilitat i perquè, en cas que arribi una nova parella, es pugui començar una relació sana, sabent-ne identificar la possible violència.

“Tenir algú que et diu que no t’has tornat boja, sinó que són les conseqüències de la violència, i que pots començar a prendre decisions perquè les coses canviïn et situa en un lloc de control, que alimenta la teva autoestima i et permet de continuar endavant”, diu la psicòloga, que remarca la importància de fer entendre a les dones que elles no són culpables de res i que poden deixar de ser víctimes per a convertir-se en supervivents.

Trencar l’aïllament

“Un dels elements més reparadors és trencar amb l’aïllament, la culpa i la vergonya. Moltes senten vergonya pels estereotips socials que les assenyalen com a dones febles o vulnerables. Hem de deconstruir aquest imaginari col·lectiu perquè representa un fre”, continua. També és essencial que les dones reprenguin el contacte amb totes aquelles persones del seu entorn amb qui havien tallat la relació. Potser elles no tenen forces per a fer-ho, però les persones de l’entorn han de ser-ne conscients i reprendre el contacte amb elles deixant enrere qualsevol rancúnia o incomprensió pel fet que es tallés la relació anteriorment.

Què fer quan la víctima és algú proper?

Precisament perquè la violència masclista és un problema estructural, cal conscienciar-se que, si tenim una veïna, amiga, filla o germana que pateix violència o ho sospitem, hem d’intentar d’ajudar-la, i no ser espectadors passius de la situació ni treure-li importància. Si no se sap com abordar la situació, també es pot trobar assessorament en els serveis d’ajuda a les víctimes.

Estar atents a possibles senyals

Hi ha senyals que poden alertar-nos, més enllà d’episodis explícits de violència física o psicològica. Per exemple, caldria preocupar-se si la seva parella la ridiculitza, esbronca o menysté en públic, si se la veu més trista o apagada, si ha perdut parts importants de la seva identitat i ha deixat de fer coses que li agradaven, si ha canviat la seva estètica o manera de vestir, si mostra cap senyal de por cap a ell, si canvia de tema quan li parlen de la relació, si està molt enganxada al WhatsApp quan és amb altres persones, si se’n va de seguida o deixa d’anar a les trobades amb amics o familiars, si té cap senyal que pot indicar una agressió física…

No perdre-hi el contacte

L’estratègia de l’aïllament fa que, quan un familiar o amic de la víctima detecta la violència, tingui moltes dificultats per fer-li veure què passa. A més, la víctima no té una visió objectiva de la situació, i per això cal tenir paciència, no jutjar-la, entendre-la, actuar amb assertivitat i empatia i, sobretot, intentar que no es trenqui el vincle amb ella. Això pot ser complicat, però convé intentar trucar-li o parlar-hi sovint i proposar-li de quedar.

Promoure l’autoreflexió

“S’ha d’entendre que els processos de violència són molt més fàcils d’identificar per a les persones que són fora. Els ritmes des de dins són uns altres”, explica Alfageme. “És important parlar-ne i fer-los de mirall, però fins al nivell que l’altra persona pugui assumir, perquè hi ha situacions en què, si les forcem massa, l’únic que podem aconseguir és perdre-les. És important que sàpiguen que som allà. Si veiem que està molt lluny de veure la violència, dir-li: ‘Jo, pel que em dius, crec que a la teva relació hi ha alguna cosa que no està gaire ben col·locada, però prenguis la decisió que prenguis, jo hi seré’.” Es tracta de promoure a poc a poc l’autoreflexió, deixar anar comentaris del tipus “És estrany que la teva parella no vulgui que quedis amb nosaltres, no?”

No culpar la víctima

Amb tot, cal entendre que la dona no és mai culpable de la violència que sofreix, i que per tant cal evitar comentaris que deixin entendre el contrari, com ara: “Ets massa tova, imposa’t” o “A mi això no em passaria”. També és fonamental no culpabilitzar les dones que han sortit de l’espiral de violència preguntant-los, per exemple, com pot ser que aguantessin tot allò o per què no en van sortir abans. També és important no menystenir el que han viscut i oferir-los recursos d’ajuda i transmetre la idea que és possible sortir-se’n, sense fer les coses per ella, sinó acompanyant-la i empoderant-la, preguntant què necessita.

Consells pràctics i qüestions legals

Hi ha moltes guies, com la de la Generalitat de Catalunya, que donen consells pràctics que poden ser útils.

Tenir-ho tot preparat per anar-se’n

Tant si la dona se sent preparada per fer el pas de deixar la relació com si no, es recomana de portar sempre el mòbil a sobre i tenir preparada absolutament tota la documentació i coses necessàries per a anar-se’n, perquè molts victimaris priven dels elements de mobilitat de la víctima. Es recomana, però, no preparar-ho en una bossa a la vista de la parella, per evitar sospites. Quan ja s’ha pres la decisió de trencar la relació, es recomana de no manifestar-ho mai fins a tenir preparades les condicions bàsiques de seguretat per evitar una situació de risc.

Tallar el contacte 

Es recomana no quedar mai amb el maltractador a soles, perquè el moment de la separació és d’alt risc, utilitzar mesures de seguretat com servei d’alarma o canvi de pany de la porta si la víctima es queda a casa i evitar rutines i llocs on s’anava amb l’agressor.

També es recomana de canviar les contrasenyes de les xarxes socials si la parella les tenia o fins i tot obrir-se un perfil nou per evitar el control, a més de no donar pistes d’on s’és per internet. És recomanable tallar tota la comunicació i no esborrar els missatges o trucades rebuts, que poden servir per al procés judicial.

En cas de maltractament físic

En cas que s’estigui cometent una agressió masclista en aquell mateix moment, cal trucar al 112, tant si s’és la víctima com un testimoni. En una situació de perill en què les víctimes no puguin trucar per telèfon, els Mossos d’Esquadra recomanen de sortir de casa o fer servir la missatgeria instantània per a comunicar-se amb algú que pugui alertar la policia.

En cas de no poder-ne sortir, es recomana d’anar a una habitació on sigui possible tancar-se i cridar perquè se n’assabentin els veïns. També es recomana de tancar el domicili si l’agressor n’ha sortit. Fins que no arribi la policia, cal no tocar res del lloc on s’ha comès l’agressió ni del propi cos, i conservar totes les proves: objectes trencats, roba esquinçada, senyals i ferides, etc. Per a presentar una denúncia, és molt important dirigir-se a un centre mèdic després de l’agressió i guardar els informes.

En cas d’agressió sexual

En cas d’agressió sexual es recomana, a més d’anar a l’hospital i guardar els informes mèdics, guardar bé la roba que es portava i no rentar-la, no dutxar-se, no beure aigua, no rentar-se les dents ni glopejar i, en definitiva, no fer res que pugui destruir proves.

Tècniques d’autodefensa

En una situació límit, si la víctima es vol defensar físicament, també hi ha mètodes per saber com fer-ho. Sonia Vivas n’ha explicat diversos a les xarxes:

La denúncia: què cal tenir en compte?

Si la víctima decideix de denunciar, és molt important que intenti d’explicar de la manera més endreçada possible totes les situacions de violència viscuda, no només les més recents. Per això és aconsellable no posar la denúncia en un moment de xoc, on pot fallar la memòria, sinó buscar assessorament legal previ per a posar en ordre el relat.

Perquè la denúncia tiri endavant, i perquè sigui concedida una ordre d’allunyament, no calen proves de violència física. L’examen forense que es pot fer sobre l’estat psicològic de la víctima o les proves sobre la coherència del relat de la dona són elements importants, amb elements perifèrics que ho acompanyin, com poden ser testimonis d’aquella violència física o psicològica. També poden servir els missatges amenaçadors. “Són casos més difícils, però no vol dir que siguin impossibles, perquè si no parlaríem de delictes que sempre queden impunes, pel fet que passen en la intimitat”, explica Carla Vall.

Qui pot denunciar?

La denúncia la pot presentar tant la víctima com qualsevol altra persona si es tracta de violències masclistes en l’àmbit de la parella o l’ex-parella o quan la víctima sigui menor d’edat. En el cas de violència sexual en què la víctima és major d’edat, però, hauria de denunciar primer la víctima. Si la denúncia la vol posar algú de l’entorn, es recomana primer de parlar amb algun expert que pugui guiar-lo.

Cal denunciar per accedir a ajuts i serveis?

No cal que la dona denunciï perquè sigui considerada víctima de violència masclista, aquesta consideració es pot atorgar amb el seguiment psicològic dels serveis especialitzats. En termes generals, es té dret d’accedir tant a un pis d’acollida com a l’atenció psicològica i social, a l’orientació jurídica i als ajuts sense haver denunciat.

Els serveis d’atenció a les víctimes i el seu entorn

En cas de ser víctima de violència masclista, o si se sospita o se sap que una dona o els seus fills sofreixen violència, es disposa dels següents recursos, gratuïts, confidencials i permanentment disponibles:

  • Principat: es pot trucar al 900.900.120 o enviar un missatge a la línia de WhatsApp 671.778.540 i al correu electrònic 900900120@gencat.cat. També és disponible el telèfon 016 i les línies de WhatsApp 682.916.163 i 682.508.507. Les dones que tinguin dubtes sobre si la situació que pateixen és violència masclista o necessitin assessorament també poden escriure a mossos.atenciovictimes@gencat.cat
  • País Valencià: es pot trucar al 900.580.888 o enviar un missatge a sinmaltrato@gva.es o institutdelesdones@gva.es. També és disponible el telèfon 016 i les línies de WhatsApp 682.916.163 i 682.508.507.
  • Illes: es pot trucar al 971.178.989 o enviar un missatge a antencionS24h.ibdona@atenzia.com. També és disponible el telèfon 016 i les línies de WhatsApp 682.916.163 i 682.508.507.
  • Andorra: es pot trucar al 181 o enviar un missatge a la línia de WhatsApp 606181 o al correu electrònic igualtat@govern.ad
  • Catalunya Nord: es pot trucar al 3919, enviar un missatge al 114 o contactar per correu electrònic amb les associacions de suport a les víctimes.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.