Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Si us agrada enviar felicitacions de Nadal i incloure-hi algun poema, segurament heu comprovat que sempre solem recórrer als mateixos texts. Per això avui us volem proposar una tria diferent, amb una vintena de poemes de tota mena. N’hi ha de coneguts i de desconeguts, de contemporanis i d’antics, del nord i del sud, de terra endins i de mar enllà –fins de l’Alguer.

Per fer-ho fàcil, els hem classificats en cinc apartats: nadales poc conegudes, poemes de regust tradicional, poemes lligats al paisatge i la natura, poemes espirituals, poemes reflexius i reivindicatius i un poema irreverent. (Aquest article no hauria estat igual sense l’ajut de Vicent Salvador, Francesc Esteve i Esperança Camps, a qui dono un agraïment sincer.)

Heus ací els poemes que us proposem (clicant damunt la secció que us interessi, hi anireu directament):

Nadales poc conegudes
–”En bon punt i en bona hora”, aplegada per Joan Timoneda (València, 1518-1583)
–”Nadala de Carcaixent”, cantada per Pep Gimeno, “Botifarra”

Poemes de regust tradicional
–”Cançó de Nadal”, Francisca Alcover (Sóller, 1912-1954)
–”Nit de Nadal”, Carles Salvador (València, 1893-1955)
–”Rondalla del bou”, Marià Manent (Barcelona, 1898-1988)
–”L’arbre de Nadal”, Tomàs Garcés (Barcelona, 1901-1993)
–”El rústec villancet” Josep Carner (Barcelona, 1884 – Brussel·les, 1970)

Poemes lligats a la natura i al paisatge
–”Nadal a l’Alguer”, Rafael Caria (l’Alguer, 1941-2008)
–”Aires de Nadal”, Josep Sebastià Pons  (Illa, 1886-1962)
–”Nadal 1993″, Carmelina Sánchez-Cutillas (Madrid 1927 – València 2009)
–”Nadala”, Ramon Alabau (Ripoll, 1949)
–”Ho sap tothom i és profecia”, J. V. Foix (Barcelona, 1893-1987)

Poemes espirituals
–”Prec de Nadal”, Salvador Espriu (Santa Coloma de F., 1913 – Barcelona, 1985)
–”Sorpreses”, Joan Valls (Alcoi, 1919-1989)
–”Nadal”, Carles Riba (Barcelona, 1893-1959)

Poemes reflexius i reivindicatius
–”Alguna cosa lleu”, Miquel Martí i Pol (Roda de Ter, 1929 – Vic, 2003)
–”Nit de Nadal”, Joana Raspall (Barcelona, 1913 – Sant Feliu de Ll., 2013)
–”Poema de Nadal”, Josep Maria de Sagarra (Barcelona, 1894-1961)
–”La xemeneia no tirava”, Vicent Andrés Estellés (Burjassot, 1924 – València, 1993)

Un poema irreverent
–”Cançó de Nadal”, Enric Casasses (Barcelona, 1951)

Nadales poc conegudes

Moltes de les nadales que sabem tenen un origen antic. I moltes no ens han arribat, s’han perdut en el fil del temps. Però, per sort, hi ha hagut col·leccionistes i estudiosos que les han anat recollint.

“En bon punt i en bona hora”, aplegada per Joan Timoneda al segle XVI

Un d’aquests experts recol·lectors de nadales fou el gran filòleg Manuel Sanchis Guarner (València, 1911-1981), que el 1960 va publicar el Cançoneret valencià de Nadal –que trobareu, íntegre, a la xarxa. Sanchis Guarner, alhora, es refià d’alguns arreplegadors anteriors. Per exemple, Joan Timoneda (València, 1518-1583), que va incloure dues nadales en el recull Flor d’enamorats del 1561. Tot seguit, us oferim un fragment d’una d’aquestes peces, “En bon punt i en hora bona”:

Hui és nat lo Redemptor;
hui és nat i hui s’abona,
per pagar lo que Adam féu,
i Eva, la primera dona.
En bon punt i en bona hora.
En Betlem lo trobareu
Ab sa mare que l’encona.
Maria és son propi nom,
Maria que al món corona
En bon punt i en hora bona.
Los àngels, si haveu sentit,
Han cantat per bona estona:
“Hui la glòria és en los cels
I en terra la pau se dóna.”
En bon punt i en bona hora.

El repertori valencià de Nadal és molt variat, com explicava el grup Urbàlia Rurana en aquesta magnífica entrevista de Pau Benavent:

Urbàlia Rurana: ‘El repertori valencià de cançons de Nadal és molt ric i variat’

“Nadala de Carcaixent”, la tradició amb la veu i la sensibilitat de Pep Gimeno

Un altre gran recuperador de cançons tradicionals és Pep Gimeno, “Botifarra”. Vegem-lo, en el vídeo següent, cantant la “Nadala de Carcaixent”, amb fragments deliciosos com ara aquest:

Ja vénen els Reixos, vénen per l’Orient
darrere l’estrela que seguixen ells
portant garrofetes pa’l seu rossinet
pa que el Jesuset estiga content.

Poemes de regust tradicional

La tradició antiga, popular i anònima de les nadales és continuada pels poetes contemporanis. Als segles XX i XXI, en trobem un esplet. Són composicions variades, però totes amb missatge simple, adés amarat de nostàlgia, adés prenyat de joia i d’esperança, adés –simplement– de realçament de la pau i la serenor d’aquestes dates.

La “Cançó de Nadal” de Francisca Alcover: el caliu de la pau

A Mallorca, per exemple, Francisca Alcover Morell (Sóller, 1912-1954) escrigué una “Cançó de Nadal“, d’una simplicitat i una tendresa tals, que entronca perfectament amb la de les nadales:

Nadal! Nadal!
Devora la foganya
que hi fa de bon estar!
Nadal! Nadal!
Maria, Verge i Mare,
ens monstra un bell Infant…
Nadal! Nadal!
Josep va a cercar llenya
per poder-lo escalfar.
Nadal! Nadal!
Pastors i Reis arriben
per veure a Jesús nat…
Nadal! Nadal!
Per sobre el món en lluita,
l’estrella de la pau!

“Nit de Nadal”, de Carles Salvador: no hi ha plany ni dolor

El 1943, el poeta, gramàtic i activista Carles Salvador (València, 1893-1955) va publicar el llibret Nadal, flor cordial amb composicions simples i alegres, com aquest sonet titulat “Nit de Nadal”:

Nit de Nadal. Dolça nit, meravella.
nit en què el cor com la flor es desclosa
i l’esperit dins la calma reposa
perquè l’orgull ha tancat la parpella.
Nit de Nadal. Nit de lluna i estrella.
De paradís s’ha tornat tota cosa.
Ja no té punxa ni l’arç ni la rosa,
ni amarga amor l’oblidada donzella.
Dintre dels cors no hi ha plany no dolor
i en els cervells pensaments no hi ha mal.
Nit de Nadal. Clara nit, nit d’Amor…
Ai, dolça nit! Ai, Jesús! Ai, bon Déu!
Feu, Vós, senyor, ja que tot ho podeu,
que siga sempre la nit de Nadal
.

La “Rondalla del bou”, de Marià Manent: un protagonista inesperat

Marià Manent (Barcelona, 1898-1988), sense fugir de la simplicitat, va escriure un bell poema parlant del punt de vista d’una de les figures essencials del pessebre, la “Rondalla del bou”:

El bou pesant, veient la gent
que tantes coses oferia,
diu que volia fer un present
al dolç Infant de l’Establia.
I quan minvà una mica el fred
–que l’Infantó ja no plorava–
sortí amb pas lent, dins l’aire net,
sota la nit florida i blava.
Per donar a Déu, pobre i humil
damunt la palla gloriosa,
vol abastar algun flam gentil
de l’estelada tremolosa.
Va caminar per fondes valls
i resseguia la carena.
Sent el clarí de tots els galls,
però ja du la rica ofrena.
Saltant de goig i bruelant,
el bou baixà de la muntanya,
i s’oferia al dolç Infant
amb una estrella a cada banya.

“L’arbre de Nadal”, de Tomàs Garcés: serenor i màgia

Pocs poemes trobaríem que transmetessin tan bé la senzillesa i la serenor de la nit de Nadal com aquest de Tomàs Garcés (Barcelona, 1901-1993), “L’arbre de Nadal”.

La Cova, pedra viva;
desert, el camí ral.
Sota una llum freda,
creix l’arbre de Nadal.

El freguen ales d’àngel,
hi canten els ocells.
Oh tenderol i prada!
oh verda branca al vent!

Les branques d’aquest arbre
la freda Cova han clos.
No deixen que se’n vagi
l’alè calent del bou.

Pengem-hi els nostres somnis,
que així els veurà l’Infant.
Taronges d’or es tornen
a l’arbre de Nadal.

“El rústec villancet” de Josep Carner: Al·leluia, catalans

El 1914 Josep Carner (Barcelona, 1884 – Brussel·les, 1970) va publicar Auques i ventalls, que va cloure amb el poema “El rústec villancet”. És un poema simple que transmet joia: la joia de viure i la màgia d’una natura dinàmica.

Una estrella cau al prat,
una flor s’ha esbadellat,
tot belant juga el ramat
amb la rossa macaruia.

Al·leluia, cor lassat!
Al·leluia, món gebrat!
Al·leluia, Déu és nat!
Al·leluia!

Cap herbei té tenebror,
ni cap deu fa el ploricó;
no hi ha fred ni tremolor,
que un pas d’ala se n’ho duia.

Al·leluia en tot racó!
Al·leluia en tot dolor!
Al·leluia al pecador!
Al·leluia!

A Betlem van els infants
i els amics dant-se les mans
i els promesos i els germans
i la vella en sa capuia!

Al·leluia, vianants!
Al·leluia en nostres cants!
Al·leluia, catalans!
Al·leluia!                                                                                           

Ací podeu sentir el poema recitat per Carner mateix:

I ací, cantat per l’Orfeó Català:

Poemes lligats a la natura i al paisatge

Anant un pas més enllà que aquest “villancet” de Carner, hi ha tot de poemes de Nadal en què la natura i el paisatge tenen un paper central. Són poemes que porten la màgia al terreny dels humans, que ens fan tocar de peus a terra. Com que parlen de llocs concrets, tenen el mèrit de vincular l’esperit de pau universal, tan reivindicat per Nadal, amb el territori, com en diríem ara.

“Nadal a l’Alguer”, de Rafael Caria: un pessebre de pau sobre les aigües

El poeta Rafael Caria (l’Alguer, 1941-2008), dins Els asfòdels i altres versos (1992), va incloure un tríptic titulat “Dues nadales i una sardana”, encapçalat per aquesta dedicatòria: “A aquest meu petit món mariner on encara perviu el ‘Cant de la Sibil·la’ i on està morint la nostra llengua.” En pocs poemes com en “Nadal a l’Alguer” s’identifica d’una manera tan intensa la pau d’aquests dies amb la serenor del paisatge:

Aire de neu
al nostre golf
i calma de blau.
La mar reflexa
la viva blancor
de les estrelles
i el lent bressolar
de les llampares:
és Nadal al meu poble.
De la ciutat antiga
s’aixeca un cant profètic
nascut de la història:
“Al jorn del judici
parrà qui haurà fet servici.
Un rei vindrà perpetual
vestit de nostra carn mortal,
del cel vindrà tot certament
per far del setgle jutjament”.
La meva terra, aquesta nit,
és un pessebre de pau
sobre les aigües:
és Nadal al meu poble.

“Aires de Nadal”, de Josep Sebastià Pons: el cor de nin reprèn sa volada

Josep Sebastià Pons  (Illa, 1886-1962) va escriure dins el llibre El bon pedrís, publicat el 1919, el poema “Aires de Nadal”. Ens parla dels masos, del vent, de la boira i l’estelada, en un paisatge quotidià que vincula Betlem i el Rosselló.

El cor dels ocells canta dins la nit;
la neu ha cobert dolçament els rasos.
Ara ve Nadal, Nadal blanc-vestit,
que dóna alegria a la gent dels masos.

El vent s’ha parat; jo no sé per què
el meu cor de nin reprèn sa volada.
La broma s’esborra; el cel és serè,
i brilla damunt tota l’estelada.

Cantaria els aires dels pobres pastors;
vestit amb samarra, jo caminaria,
per veure en la cova, entre resplendors,
l’infant que ha parit la Verge Maria.

Era en la Judeia; era cap-al-tard…
Maria teixia en la tarda blava,
teixia la llana i el seu somni clar,
per la bona nova que l’àngel portava.

Era cap-al-tard; la palmera d’or
eixamplava sa rama movedissa;
un gai rierol rajava dins l’hort;
somreia la Verge Maria feliça.

Oh tu, mon esposa, el meu hort tancat,
ma font segellada, mon esposa, vine;
el nostre Nadal s’apropa, nevat;
les campanes canten en la nit divina.

“Nadal 1993”, de Carmelina Sánchez-Cutillas: si sempre fos Nadal com ara

L’escriptora Carmelina Sánchez-Cutillas (Madrid 1927 – València 2009) enviava cada any un text poètic als amics. Enguany, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha recuperat aquesta petita joia, la nadala del 1993, que ens parla del paisatge de la seva infantesa, sens dubte suggerit per Nadal.

Als nius els ocells. I les fulles
marcides ballant pels carrers
–si sempre fos Nadal com ara…
Pilotes de tela i cavalls
de cartó; les mares que pasten
coques amb llardons; i la lluna
clara rient-se de tots. Ai,
si sempre fos Nadal… com ara.

“Nadala”, de Ramon Alabau: el poema de les as

En aquesta línia de simplicitat, hi trobem també l’element del joc. El poeta Ramon Alabau (Ripoll, 1949), partint del fet que l’única vocal del mot “Nadala” és la a, en compon una sense cap més vocal que aquesta:

Nadal. Alba blanca.
Sagals amb samarra,
rabadans amb capa,
saltant fan gatzara.
Ja glaça. A la quadra
la flassada calfa,
la palla amanyaga.
Brama la vacada:
bafarada calda.
S’atansa la tarda,
s’abranda a bastança.
La campana canta.
La ratxa tardana
arrasa la plaça.
S’apaga la brasa.
L’almanac s’acaba.

“Ho sap tothom i és profecia”, de J. V. Foix: la vida esclata d’Alacant a la Provença

Josep Vicenç Foix (Barcelona, 1893-1987) engalza perfectament el joc, la ironia i el missatge de joia, en un poema dinàmic com pocs, que repassa tots els oficis i tots els indrets, ben identificats als Països Catalans: “Ho sap tothom i és profecia”.

‘Ho sap tothom, i és profecia’, un cant de J.V. Foix als Països Catalans per Nadal

Us en reproduïm les estrofes inicials i les finals:

Ho sap tothom, i és profecia.
La meva mare ho va dir un dia
Quan m’acotxava amb blats lleugers;
Enllà del somni ho repetia
L’aigua dels astres mitjancers
I els vidres balbs d’una establia
Tota d’arrels, al fosc d’un prat:
A cal fuster hi ha novetat.

Els nois que ronden per les cales
Hi cullen plomes per les ales
I algues de sol, i amb veu d’albat,
Criden per l’ull de les escales
Que a cal fuster hi ha novetat.
Els qui ballaven per les sales
Surten i guaiten, des del moll,
Un estel nou que passa el coll.

[…]

Els de Banyuls i els de Portvendres
Entren amb llanes de mars tendres
I un raig de mots de bon copsar
Pels qui, entre vents, saben comprendre’s.
Els traginers de Perpinyà,
Amb sang barrada en drap de cendres,
Clamen dels dalts del pic nevat:
A cal fuster hi ha novetat.
Res no s’acaba i tot comença.
Vénen mecànics de remença
Amb olis nous de llibertat;
Una Veu canta en recompensa:
Que a cal fuster hi ha novetat.
Des d’Alacant a la Provença
Qui mor no mor, si el son és clar
Quan neix la llum en el quintà.

La gent s’agleva en la nit dura,
Tots anuncien l’aventura,
Les Illes porten el saïm,
i els de l’Urgell, farina pura:
Qui res no té, clarors del cim.
La fe que bull no té captura
I no es fa el Pa sense el Llevat:
A cal fuster hi ha novetat.

Escolteu-lo, si us abelleix, recitat magníficament pel rapsode (i poeta) Celdoni Fonoll:

Poemes espirituals

Si cerquem poemes de Nadal, en trobarem molts que aprofundeixen el missatge primigeni que contenia la commemoració del naixement de Jesús de Natzaret. Un missatge de simplicitat, de generositat i d’austeritat, tan allunyat de la febre consumista que aclapara avui aquestes dates.

“Prec de Nadal”, de Salvador Espriu: punyent i despullat com un crit

Salvador Espriu (Santa Coloma de Farners, 1913 – Barcelona, 1985) va escriure aquest “Prec de Nadal”, adreçat a Jesús, que és simple com unes mans buides i punyent com un crit:

Mira com vinc per la nit
del meu poble, del món, sense cants
ni ja somnis, ben buides les mans:
et porto sols el meu gran crit.
Infant que dorms, no l’has sentit?
Desperta amb mi, guia’m la por
de caminant, aquest dolor
d’uns ulls de cec dintre la nit.

Ací el podeu sentir recitat per Espriu mateix:

I ací, cantat per Meritxell i Judit Neddermann:

“Sorpreses”, de Joan Valls: la fam i el fred que perduren

Joan Valls i Jordà (Alcoi, 1919-1989) va escriure en el seu llibre Paradís en blanc un poema titulat “Sorpreses”, que és una reflexió aprofundida i commovedora sobre la fragilitat i la vulnerabilitat de l’ésser humà. Us n’oferim els versos finals:

Vénen contrasts que couen i que tenen ferides
de fat tan inguarible, tan d’amargor i angoixa,
que mouen a un neguit de nàusea o pregària:
l’home que dóna almoina, l’agraïment cansat
dels nens plens de parracs i mansuetud als ulls
i altres coses que et calles per esglai o puresa.
Però el plany és només la força solitària
d’un infant que com tu és fet de fites càndides
i de llet sense història i d’anhels nebulosos.
Vénen els tres Reis Màgics a fer-li ofrena a un Nen
i encara en nits de gebre la fam i el fred perduren.

“Nadal”, de Carles Riba: el poema de la fe

Els poemes de Carles Riba (Barcelona, 1893-1959) són, en general, d’aquells que cal llegir més d’una vegada. Aquest “Nadal” és un d’aquests cants que, sense ésser hermètics, ens demanen concentració. Si el llegiu, i el rellegiu, hi sabreu veure un poeta convençut que la fe salva els humans: “l’amor és trist només per qui l’Amor no ha vist” (atenció a la majúscula):

Nadal glaçat – Nadal ardent
d’un flamareig que el llop no entén;

Nadal adust – Nadal en flor
d’un bell Infant nat sense plor;

Nadal cruel – Nadal que riu
amb l’orb i el pobre i el captiu!

Tot era clos, tothom dormia
quan va esclafir el cant vehement;
un dels pastors, tocat pel vent,
va destriar la melodia
i va fer el crit que ens reunia:
Nadal, Nadal!

La Verge ha dit que si al Pare,
Déu és humà, Déu és germà;
no serà mai que es digui en va
Mare de Déu i nostra Mare
a la que és Mare sense tara.
Nadal, Nadal!

Nadal encès! l’amor és trist
només per qui l’Amor no ha vist;

Nadal gemat! qui s’ofereix
a la Naixença, refloreix;

Nadal joiós! qui viu minvat
no hi morirà, si ha mai cridat
Nadal, Nadal!

Poemes reflexius

Molts poetes aprofiten el missatge inherent a Nadal per somoure encara més el lector, per fer una crítica de la societat. L’enveja, la hipocresia, la falta d’humanitat són palesades per la visió aguda i la paraula nua de la poesia.

“Alguna cosa lleu”, de Miquel Martí i Pol: contra la hipocresia

Segurament, Miquel Martí i Pol (Roda de Ter, 1929 – Vic, 2003) és un dels autors més citats en les felicitacions de Nadal. Té poemes de Nadal de tota mena i avui n’hem triat un de crític, que ens demana que “la meravella” vagi més enllà de Nadal. Es titula “Alguna cosa lleu”.

Alguna cosa lleu i poderosa
que qualsevol paraula fa subtil
com si fos dita amb una veu molt íntima.
Això sol ser Nadal, i la tendresa
que s’instal·la, tal volta agosarada,
al lloc mateix on, dia rera dia,
hi creixen el neguit o bé l’enveja.
No dura tanmateix la meravella
i el vent d’any nou s’endú de cop els somnis
i malfereix quasi tots els propòsits.
I jo em pregunto: ¿podem dir-nos bons
si ho som només a toc de calendari?

“Nit de Nadal”, de Joana Raspall: la humanitat ens demana d’obrir els ulls

Joana Raspall (Barcelona, 1913 – Sant Feliu de Llobregat, 2013) va escriure també una gran quantitat de poemes de Nadal. En aquesta “Nit de Nadal” entoma la tradició del rabadà per interpel·lar-nos i alhora encomanar-nos l’optimisme que ella duia dins: tan sols cal obrir els ulls.

—Pastoret d’ovelles blanques,
no tens por, tot sol, al prat?
—No estic pas sol!, mira els àngels
voleiant al meu costat!
—Jo sols veig una nit fosca.
—Fosca? No la saps mirar!
És tota plena d’estrelles
en un cel brillant i clar!
—Pastoret, potser somnies…
—Potser tu, ets l’adormit,
si no veus les meravelles
que ens volten aquesta nit.
—No em vinguis amb fantasies!,
estic ben serè i despert.
—Pobre! Si no veus cap àngel,
deus tenir el cor molt desert!

“Poema de Nadal”, de Josep Maria de Sagarra: un vermell precís i decidit

És, ben probablement, el poema més recitat durant aquests dies. El “Poema de Nadal” de Josep M. de Sagarra (Barcelona, 1894-1961) és una llarga reflexió poètica que ens parla de la joia de Nadal, del misteri d’aquella nit, dels pastors i la cova, però també ens fa mirar cap endins. En reproduïm els versos finals:

La nostra vanitat prou s’afigura
que està damunt del bé i del mal,
mes no hi val ganivet ni ànima dura,
és més forta la nit de Nadal.
Ai, si no fos aquesta nit tan clara!
Seríem tros de carn i pensament
que no coneix d’on ve, ni on va, ni on para,
pell d’home que arrossega la corrent!
Però Nadal ens ha pintat el rostre
amb un vermell precís i decidit
i ens dóna un sentiment de llar, de sostre,
de terra, de nissaga i d’esperit.

I ens dóna un punt d’humilitat de cendra
per estimar un racó dintre l’espai,
i desperta en el cor aquell blau tendre
que hem volgut escanyar i que no mor mai.

Procurem ser una mica criatures
amorosint el baladreig raspós
i diguem: “Glòria a Déu en les altures”
amb aquell to que ho deien els pastors.
I si tot l’any la mesquinesa ens fibla,
i l’orgull de la nostra soledat,
almenys aquesta nit, fem el possible
per ser uns homes de bona voluntat!

Vegeu-ne, tot seguit, un fragment recitat per l’actriu Rosa Novell:

Rosa Novell declama Sagarra 

I ací, tot sencer, amb les veus de Lola Lizaran i Alfred Luchetti:

“La xemeneia no tirava”, de Vicent Andrés Estellés: la quotidianitat i la misèria

Ningú com Vicent Andrés Estellés (Burjassot, 1924 – València, 1993) no sap dur al terreny de la quotidianitat qualsevol fet, qualsevol data. La nit de Nadal del 1935 a ca l’Estellés hi hagué fam i fred, com a moltes cases. I ell ho explica, amb una senzillesa esborronadora, en aquest sonet:

La xemeneia no tirava; el pare
evocaria aquelles nits de l’horta,
amuntegant, penosament, la llenya
per a la nit famosa de Nadal.

La xemeneia no tirava. El fum
s’amuntegava per tota la casa.
Havia fracassat el pare, com
quan anava a caçar, i no caçava.

La xemeneia no tirava. El pare
havia fracassat, altra vegada,
el 24 de desembre de

l’any 35. Sopàrem qualque cosa,
embolcallats amb mantes. Jo tenia
un prunyó en una orella. Tots callàvem.

I un poema irreverent

En aquest recull no hi podia faltar un poema irreverent, que se servís de la tradició per a estripar-la, per a transgredir-la.

“Cançó de Nadal”, d’Enric Casasses: quin embolic

En aquesta “Cançó de Nadal”, Enric Casasses (Barcelona, 1951), desfà el miracle i el misteri de Nadal i ens duu a un terreny tan planer com iconoclasta.

Mare de déu
mare del fill de déu
verge Maria
tu el vas tenir
tu verge el vas parir
a l’establia
i el fusteret bonic
va dir quin embolic
quina família
com ha sigut
que per déu sóc banyut
verga florida
jo no entenc re
fa falta molta fe
n’aquesta vida.

Aquesta nadala irreverent la tenim cantada per Celdoni Fonoll, juntament amb Lloll Bertran i Isaac Fonoll, amb guitarres i arranjament de Feliu Gasull:

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.