Vint anys de la troballa de “l’arxiu secret” de Josep Puig i Cadafalch

“El 26, professor d’una Universitat inexistent, disfressat de savi, la màquina fotogràfica al coll i l’àlbum a la mà, començava la nova vida tot recorrent l’àrea geogràfica del primer art romànic. Temps feliços passats en què he girat el cap per a no veure tantes malvestats com queien sobre la terra catalana mentre s’omplien els meus pulmons de l’aire sa de les terres que ja fa segles viuen la vida de la civilització.” Josep Puig i Cadafalch havia passat la frontera francesa el dia de Sant Esteve de 1923 amb l’excusa de reprendre les seves investigacions arqueològiques, però amb l’ànim devastat per la situació del país sota la novella dictadura del general Miguel Primo de Rivera, que personalment havia ensarronat amb vagues promeses regionalistes l’encara president nominal de la Mancomunitat de Catalunya –seria destituït poc després–, que amagaven l’ànim anticatalanista i espanyolitzador del règim. Preveient que la Mancomunitat sota el govern catalanista, primer, d’Enric Prat de la Riba i, posteriorment, d’ell mateix, podria ser objecte d’atacs i persecució, i que no es podria endur el seu amplíssim arxiu, va protegir en lloc segur dins el seu domicili aquell llegat per a la història del primer intent d’autogovern, que seria abolit anys a venir per la força de les armes. Aquell “arxiu secret” fet de documentació política de gran interès per a la recerca històrica va romandre oculta darrere una portella secreta durant més de vuitanta anys, fins que va ser “descobert” ara fa vint anys, el 20 de juliol de 2006.

Una casa clau en la vida de Puig i Cadafalch

L’historiador Ramon Planes i Albets, avui jubilat, però llavors funcionari de la Generalitat de Catalunya, en tant que cap de la secció de Projectes i Protecció de Patrimoni Documental de la Subdirecció General d’Arxius, va ser el responsable d’aquella troballa. Encara recorda com va poder accedir a aquell espai ocult, on els lligalls i les capses, que no s’havien tocat d’ençà del 1923, contenien documentació clau de les presidències de Prat de la Riba i del mateix Puig i Cadafalch. Per explicar aquesta història, però, cal retrocedir en el temps. L’any 1974, encara en vida de Franco i sense institucions pròpies, s’havia començat a incoar un expedient de protecció de la casa del carrer de Provença número 231, obra i residència alhora de l’arquitecte i historiador de l’art. Hi havia viscut d’ençà del 1892, després de casar-se amb Dolors Macià i traslladar-se amb els sogres. En aquella casa, hi va instal·lar l’estudi d’arquitecte i el gabinet com a historiador i escriptor. L’any 1917, la va reformar per encàrrec de la sogra, l’escriptora Dolors Monserdà, que ocupava el primer pis, mentre els Puig-Macià ocupaven el segon. Mort el 1956, la família va conservar-ne la biblioteca i l’arxiu intacte. Aquell primigeni expedient va acabar malament i no va ser fins l’any 2000 que la casa va ser declarada bé d’interès local per l’Ajuntament de Barcelona. La Generalitat de Catalunya, però, va informar negativament sobre l’assumpte, malgrat el criteri favorable de l’Institut d’Estudis Catalans, del qual Puig havia estat un dels fundadors. La possibilitat de convertir aquell espai en una casa-museu, com les dels “grans patricis i artistes” conservades a la majoria de països –tal com havia proposat el 1978 l’arquitecte i col·laborador de Puig, Lluís Bonet i Garí, al conseller d’Ensenyament i Cultura de la Generalitat provisional, Pere Pi i Sunyer–, s’esvaïa.

Entretant, s’havien mort en pocs anys la néta de Puig, Lluïsa Cunill Puig, i el seu home. El risc que, a conseqüència de la partició de l’herència, l’arxiu pogués ser dispersat, va fer que el director del MNAC, Eduard Carbonell, demanés l’actuació de la Direcció General del Patrimoni Cultural i inclogués l’arxiu de Puig i Cadafalch dins el catàleg del Patrimoni Català, que evitava el risc de fragmentació, controlava la venda i n’impedia el trasllat fora del país. L’encàrrec de Planes i el seu equip era inventariar i identificar els documents existents per fer-ne una valoració amb vista a negociar-ne la compra per part de la Generalitat de Catalunya. Cal dir, com explica Planes, que la preocupació de Puig i Cadafalch per l’arxiu documental i la biblioteca queda patent en les instruccions del seu testament, redactat l’any 1932. En confiava la cura als seus descendents i, si no podien o no volien fer-ho, pregava que fossin ingressats a la Biblioteca de Catalunya, a les biblioteques de Mataró o de Montserrat o el Centre Excursionista de Catalunya.

Un comentari familiar a mitja veu

El 5 de juliol l’equip de la Generalitat va començar a treballar a la casa, on el temps semblava suspès si no fos per “un aspecte esbalandrat, amb amuntegament de coses, alguns mobles remoguts i quadres despenjats”, senyal d’unes obres imminents. Al despatx de qui va ser president de la Mancomunitat i dirigent de la Lliga, els llapis eren on els va deixar abans de morir. Els plànols de les seves cases i edificis havien estat localitzats als anys vuitanta als baixos de l’edifici, però l’existència d’un arxiu polític secret més aviat s’especulava familiarment que era a les golfes. Així, almenys, ho assegurava el record familiar dels Cunill-Puig, tot i que la néta també afirmava que mai no es parlava obertament d’aquell espai on l’avi havia amagat els documents de la presidència, sinó que se’n parlava més aviat a mitja veu. La publicació de les Memòries, entretant, on el polític i arquitecte recordava aquell episodi de posar a recer l’arxiu, també feia avinent que en algun racó es podia trobar la sorpresa.

Com recorda Planes, les golfes eren situades a banda i banda de l’escala que duia al terrat. A la part dreta, esglaonades, compartimentades i força més petites que les de l’esquerra, hi havia l’amagatall. El que aparentment era part de les llates verticals en realitat era una portella disfressada. L’historiador va ser el primer a traspassar-la en molts anys, com Howard Carter en accedir a la tomba de Tutankamon: “Darrere hi havia una segona porteta de fusta que donava accés a una altra peça més baixa on vam trobar l’arxiu de la Presidència de la Mancomunitat. Era format per lligalls i capses, i també hi havia publicacions. Tot era cobert per un gruix de pols molt gros, que denota el pas de molts anys sense haver estat tocat.” Era l’arxiu que Puig havia salvat de les urpes dels enemics polítics de la catalanitat, una causa que ell havia volgut servir fins a la desfeta de la seva carrera política. Se’n van omplir 150 capses d’arxiu. El 23 d’octubre de 2006, l’Arxiu de Josep Puig i Cadafalch ingressava a l’Arxiu Nacional de Catalunya, i el govern de la Generalitat n’aprovava la compra l’any següent. La documentació d’aquell període clau de la història de Catalunya es posava a disposició dels historiadors. El mateix Puig havia escrit: “Els qui hem maldat tota la vida per la perpetuïtat del nostre poble voldríem que els nostres successors sabessin la història de Catalunya del nostre temps.” Amagant aquells papers, lluny de saquejos, cremes, confiscacions i tràfic, hi havia contribuït amb escreix.