Victòria Rosselló: “Veurem temperatures de 50 ºC, la pregunta és quan”

La calor abrusadora d’aquests dies ha deixat de ser un tema de conversa banal per convertir-se en una qüestió crítica. Cada dia hi ha algun registre que supera l’anterior. Ahir mateix, l’observatori Fabra de Barcelona va registrar 40,5 °C, que és la temperatura més alta en més d’un segle de dades. Dimarts, dues-centes estacions d’AVAMET van registrar més de 40 °C… Mirem la dada que mirem, l’efecte de l’onada de calor es fa visible.

Parlem en present d’aquesta onada, però els models de previsió indiquen que a començament de la setmana entrant n’arribarà una altra que serà tant o més intensa que aquesta. Ens ho confirma en aquesta entrevista la cap de meteorologia d’À Punt, Victòria Rosselló. Afectarà tota la Mediterrània peninsular, diu. Però Rosselló va més enllà, contextualitza les dades i ens alerta: si arribar a 45 °C ja comença a ser habitual, solament falta saber si tardarem uns quants anys o dècades a arribar a 50 °C. El canvi climàtic, diu, fa canviar la dinàmica atmosfèrica.

Vam fer l’entrevista ahir, dimecres, a migdia, quan els termòmetres continuaven pujant.

—Què passa aquests dies? Per què ens trobem enmig d’una onada de calor tan intensa i tan extensa?
—Això és la nova normalitat climàtica. És una cosa que els meteoròlegs veiem d’ençà de fa molts anys i es confirma. Per a posar un exemple, els 45 graus ja no són una cosa excepcional. Ahir [dimarts] a la Pobla Llarga es varen registrar 45,5 °C, però els últims anys sempre hem tingut algun dia amb un observatori de 45 °C. I avui es repetirà amb molta probabilitat. Són onades de calor molt més intenses i molt més persistents, entrem en un territori inèdit perquè se superen tots els llindars de les temperatures més altes registrades fins ara en observatoris que tenen unes sèries molt llargues de dades. Dimarts, per exemple, de les 927 estacions que té AVAMET, 200 registraren més de 40 °C. 16 estacions van registrar més de 44 °C. Fa uns quants anys, no hauríem pensat que poguéssem assolir aquestes dades. És una situació molt inusual les últimes dècades, i ens hi haurem d’anar acostumant.

—L’onada de què es parla per a la setmana vinent, serà pitjor que l’actual.
—S’ha confirmat fins ara. És molt probable, però encara falten dies. En aquest moment, sembla que sí que serà pitjor, especialment, a la nostra zona del Mediterrani. És a dir, al País Valencià, Catalunya, i a França es tornarà a patir molt.

—Comencem el juliol, hem d’esperar que aquesta successió d’onades de calor es mantinga durant tot l’estiu?
—No serà tot l’estiu de manera continuada, però sí que podem esperar onades recurrents, que no siga un episodi únic. De fet, ja n’hem tingut dues, i la de la setmana vinent també ens afectarà. Això no vol dir que cada setmana en tinguem una. Hi haurà períodes en què la situació es normalitzarà, tot i ser un estiu càlid. Però ens hem d’acostumar a aquesta recurrència.

—Som a la vora de la mar, però aquests dies tenim la sensació que la brisa ja no ens calma la calorada.
—Aquestes onades de calor afecten els patrons de circulació de les brises. Les brises ja no tenen l’efecte refrigerant que coneixíem. Al territori valencià, per exemple, quan feia calor i el vent no venia de ponent, venia de la mar, tenia eixe poder de refrigerar i de frenar la temperatura. Això ha deixat de funcionar i fa que les nits siguen molt sufocants. Podem dir que si es considera nit tropical quan els termòmetres no baixen de 20 °C en tota la nit, i tòrrida quan no baixen de 25 °C, ara tenim una nova situació en què els termòmetres poden no baixar dels 30 °C. De fet, es busca nom per a aquestes noves nits. Algú ha proposat que se’n diga “nits infernals”, però encara hi ha debat. En qualsevol cas, hem passat dues nits en què els termòmetres no han baixat de 29 o 30 graus. Això és una nova situació a la qual caldrà adaptar-se perquè és inèdita.

—Hi té a veure, l’augment de temperatura de l’aigua de la mar, en el fet que les brises ja no refresquen?
—Sí. És un altre factor. La temperatura del mar justament ara és només un poquet més alta del que hauria de ser. Però, efectivament, a mesura que guanya temperatura, les brises deixen de tenir poder efectiu. Més que per la temperatura de la mar, aquesta pèrdua de l’efectivitat es deu a un canvi en el patró meteorològic, que també va associat a les irrupcions càlides que arriben tant al nord d’Europa. Per a entendre’ns, diguem que es trenca el mecanisme que fins ara funcionava per l’equilibri de les temperatures que també s’ha trencat, i fa que tinguem el que se’n diu “brises falses”. Sempre hem tingut la consciència que una brisa és refrescant, és un vent que ve de la mar cap a terra. Les marinades, que també se’n diu. La nostra vivència és que una brisa refresca, perquè és humida i du la frescor de la mar. I, d’una banda, la mar és més càlida, i de l’altra, s’ha trencat el mecanisme que el fa efectiu. I ara tenim vents de procedència marítima, que són brises, però són seques i càlides. És com si fos un ponent que ve de la mar. I això és estrany.

—És la primera volta que ho noteu?
—Això ja s’ha vist altres estius, recentment. Que siga de manera tan consecutiva, encara és una cosa que sobta.

—I què ho provoca tot això?
—L’augment de la temperatura global. El Mediterrani és un dels sectors més afectats per les conseqüències del canvi climàtic.

—L’efecte ha arribat també al centre d’Europa. El Regne Unit també ha tingut onades de calor.
—Sí. La dinàmica atmosfèrica canvia a conseqüència del canvi climàtic. Els canvis de gradient de temperatura global fan que les entrades d’aire càlid procedent del nord d’Àfrica, que fins ara afectaven només el sud la península ibèrica, on estem acostumats a veure 40 °C o 45 °C a la vall del Guadalquivir, ara es desplacen cap al nord, incloent-hi França. Arriba una massa d’aire càlid i tenim una situació meteorològica específica d’altes pressions, d’anticicló que impedeix que hi haja renovació de l’aire. L’aire càlid es concentra i la temperatura augmenta cada dia. La persistència és una de les claus per a explicar aquestes onades de calor tan intenses.

—Dieu que els meteoròlegs fa temps que aviseu que això passaria, però s’ha accelerat el procés? Ha anat més de pressa i és més intens que no prevèieu?
—No. Treballàvem amb diverses hipòtesis. Quant a l’evolució de les temperatures, es plantejaven escenaris molt millors del que tenim, el que tenim, i, fins i tot, alguns de pitjors. Ara ho experimentem en temps real. El canvi climàtic ha deixat de ser una qüestió teòrica i és una qüestió pràctica, que vivim en la quotidianitat.

—Hi ha manera de mitigar-ho? O ja és tard?
—Hi ha una part que és clarament d’adaptació. Ens hi hem d’adaptar, perquè ja passa ara, ja hi som. La mitigació obeeix a polítiques que transcendeixen la ciutadania. Ho han de fer els estats o els governs perquè hi ha coses que es poden fer, i si hi haguera voluntat política es farien. Però ens hi hem d’acostumar. Aquestes temperatures que diem han deixat de ser excepcionals. Hi ha una dada molt cridanera que ja es pot dir.

—Digueu.
—Viurem temperatures de 50 °C. La pregunta és quan. Si d’ací a uns quants anys o d’ací a unes quantes dècades, però això es veurà en un termini relativament curt de temps.

—Parleu, novament de tota la Mediterrània. El País Valencià, Catalunya, les Illes…
—És un escenari que es preveu en tots els països riberencs. França, Itàlia, Còrsega, Sardenya. El Mediterrani occidental serà el més afectat, i veurem xifres a les quals ens haurem d’acostumar. Eixa és la realitat.

—50 °C no sé si serà molt habitable…
—S’haurà de veure.

—Aquest trencament dels esquemes, dels mecanismes, té a veure amb el fenomen d’El Niño?
—El Niño tindrà conseqüències en la dinàmica global. No podem encara dir que estiga relacionat amb els episodis de calor, perquè, de fet, potser es relaciona més amb episodis de pluges extremes, però això s’ha d’estudiar. Tindrà conseqüències, és evident, però com, i quines, s’ha de concretar encara.

—Hi ha eixe tòpic que diu que quan l’estiu és molt calorós, les tempestes de la tardor són intenses i amb gotes fredes. Què hi ha de cert?
—No hi té res a veure, en absolut. No hi ha cap relació causa-efecte. En canvi, sí que és clara la tendència que els fenòmens extrems siguen cada vegada més freqüents al Mediterrani, i que siguen més intensos. Més curts, però que facen més mal. Per a entendre’ns, que la pluja que caiga en poques hores siga molt més abundosa que la que queia fa deu o vint anys en situacions semblants. La dana del 2024 n’és un exemple molt clar. S’ha fet un estudi d’atribució en què s’han vist diversos percentatges en un context de clima no modificat, com si tinguéssem el clima del segle XIX, i els efectes de la dana no haurien estat tan destructius. Encara que semble que la pluja no té a veure amb el canvi climàtic, sí que canvien. El sistema atmosfèric és molt complex i hi ha moltes interaccions.

—Aquest trencament dels mecanismes que fins ara coneixíem, també implica que les estacions es reduesquen a dues: estiu i hivern?
—Més que això, la realitat constatada fins ara és que l’estiu s’allarga, i això s’observa en les nits tropicals que cada vegada apareixen abans i acaben més tard. Si abans començaven al juny, ara ja comencen al maig o abans i  també s’estenen fins a la tardor. Amb això, la primavera és menys primavera i la tardor és menys tardor.

—Parlem de temperatures tan altes, que tenim al mateix temps que hi ha aquests incendis tan paorosos. Una cosa retroalimenta l’altra?
—No exactament. És el fet que canvien les condicions, que fa que el risc d’incendi siga més extrem més dies l’any que no ho era fa unes dècades. Els incendis que s’anomenen de nova generació tenen relació amb el canvi de la climatologia. Eixes temperatures tan elevadíssimes, eixes humitats ambientals tan baixes, aquest forn en què ens anem instal·lant fan que els incendis tinguen una nova dinàmica que no s’havia observat fins ara. Tenen un comportament diferent del que tenien els incendis clàssics, i això també s’ha d’afrontar i s’ha d’estudiar d’una manera nova i diferent de la que estàvem acostumats.

—Que aquest estiu siga tan càlid vol dir que l’estiu que ve també ho serà?
—No necessàriament. Perquè les tendències que s’observen són mitjanes. Podria passar que l’estiu vinent fos fresc, per a dir alguna cosa. I si és fresc, podria ser que el següent fos el doble de càlid. La tendència global és d’estius més càlids, però això no vol dir que cada estiu haja de ser més càlid que l’anterior. Tot i que justament ara es va complint eixa tendència, perquè un estiu supera l’altre.

—Si haguésseu de posar un titular d’on som ara, què diríeu?
—Podríem dir que els 45 °C ja no són excepcionals al Mediterrani, i que això era un fet insòlit fa pocs anys.