Vicent Sanchis: ‘La desgràcia actual és que no som capaços de tornar a fer un Capitán Trueno’

  • Entrevista a Vicent Sanchis, periodista i professor de comunicació a la Universitat Ramón Llull

VilaWeb
Narcís Figueras D ·
20.08.2016 - 22:00
Actualització: 02.09.2016 - 17:18

Aquesta setmana s’ha mort, Víctor Mora, el creador d’un heroi que va ser capaç de marcar època. Els hàbils guions de Mora i els magnífics dibuixos d’Ambrós van aconseguir que el Capitán Trueno sobresortís enmig d’un univers fantàstic vinculat als tebeos i, en bona mesura, a l’Editorial Bruguera. Vicent Sanchis, professor a la Facultat de Comunicació de la Universitat Ramon Llull i autor de la tesi ‘Els assassins del Capitán Trueno’, és expert en el paper de la censura en la seva desaparició de les històries d’aventures. Recorda la  duresa amb què el règim perseguia aquest passatemps però també el consum massiu que en feia la gent: ‘els xiquets els compraven però els llegia tot Déu’.

—Per què és tan emblemàtic el Capitán Trueno per tota una generació?
—El que era important per aquella generació eren els quaderns d’aventures, els tebeos. No se’n recorda ningú però quan no hi havia televisió i després de la guerra el poc entreteniment era car, els quaderns d’aventures van ser emblemàtics per a uns xiquets que amb poquíssims diners i sovint de segona mà tenien assegurada la diversió, l’escapisme, l’aventura i la fantasia. El Capitan Trueno és una peça més però és la que ha perviscut i, d’alguna manera, és la més important. Però formava part d’un univers de fantasia amb Roberto Alcázar, El Guerrero del Antifaz, El Pequeño Luchador, Apache o Aventuras del FBI.

—I per què és el que encara avui recordem?
—D’entrada, va ser l’últim i, per tant, les generacions que ara ho recorden són també les que han perviscut. Els lectors d’El Guerrero del Antifaz o del primer Roberto Alcázar tenien deu anys els anys 40, en canvi el Capitan Trueno va aparèixer l’any 1956. En segon lloc, perquè era molt bo: quan l’encertes, l’encertes. I amb el Capitán Trueno l’encerten Ambrós i Víctor Mora.

—Amb perspectiva, es valora del Capitán Trueno l’element trencador amb els ideals del règim franquista. Quins eren els més importants?
—En aquell moment el que començava a trencar-se era la societat. L’Espanya dels anys 58-64, quan el Capitán Truno es referma com a personatge, no és l’Espanya de l’any 40. D’una altra banda, l’heroi és amable, somriu en la batalla. A diferència del Guerrero del Antifaz, que duu un drama personal de fulletó de l’Espanya de la postguerra immediata, de l’imperi, de la seriositat i de la croada, el Capitán Trueno és un heroi modern. Això l’acosta molt a la gent. A més, la fórmula de buscar un acompanyant més jove i més intrèpid, que ja s’havia assajat en altres tebeos, es complementa amb Goliat, un altre heroi, i amb la nòvia, que també somriu i té vida pròpia.

—Per alguns, un cavaller comunista.
—Abandona ràpidament el dramatisme dels primers capítols. D’això no se’n recorda ningú, tothom diu que Víctor Mora era un guionista del PSUC, comunista, i va fer un personatge que lluitava contra el poder i contra les injustícies. Sí i no. Les primeres aventures no són així, estan molt més en la línia del Guerrero del Antifaz. La primera són les croades, el llenguatge encara és com en els tebeos anteriors i és un heroi que lluita per tornar un calze robat a una església d’Espanya.

—A què es deu el canvi?
—En primer lloc el guionista es fa gran i madura. El règim també va cedint en moltes coses, mai en el nucli dur però sí en l’aparença. Espanya va canviant, la literatura va canviant i els personatges dels tebeos també. Els cervells també canvien i a poc a poc Víctor Mora va veient que pot permetre’s determinades llicències. Un capellà molt reaccionari que es deia Justo Pérez Urbiel, que havia estat el director de Flechas y Pelayos, durant els 40 i 50 intenta fer una nova revista anomenada Clarín. Per què fracassa i triomfa el Capitán Trueno? Doncs perquè el segon s’adequava perfectament a la mentalitat del país d’aleshores.

—Li passava com a la Nova Cançó, que sense dir les coses explícitament ja aconseguia que la gent sentís allò que volia?
—Molta gent ha volgut veure-ho així i el mateix Víctor Mora ho fomentava. Jo crec que no n’hi ha per tant. Aquestes lectures excessives que diuen que el Capitán Trueno lluitava contra el règim no són certes. El guionista estava interessat a escampar-les perquè el convertien a ell en un resistent en la seva feina. Però no va deixar de moure’s mai dins d’uns paràmetres bastant clàssics de la novel·la d’entregues i amb alguns punts bastant reaccionaris. Si a Víctor Mora algú li deia reaccionari s’enfadava moltíssim però també hi ha aquests elements.

—També s’ha especulat amb l’escut que lluïa el Capitán Trueno al pit.
—Hi ha lectures que diuen que les dues barres que portava el Capitán Trueno simbolitzaven la senyera perquè en aquella època no es podia pintar. Doncs no. Que ens expliquin el que vulguin però en les primeres aventures el Capitán Trueno crida ‘Santiago y cierra España’ i jo no sé si algú que diu això porta una senyera al pit. Potser sí, per la corona d’Aragó imperial, però no ho crec. [riu]

—Un element que caracteritza aquest tebeo és el paper de les dones. No són submises com fins aleshores.
—Són actives, però també cal fugir de les lectures superficials. Al Guerrero del Antifaz el paper de les dones ja és actiu, però només les dolentes, no la nòvia de l’heroi. En el Capitán Trueno una gran part dels malvats són dones, són magnífiques i fan d’home. I després passa com a El Pequeño Luchador, que dones índies actives s’enamoren de Fred però no poden estar junts per la diferència de religió o de raça. La que sempre era una mica fava o pàmfila era la nòvia, que entrava dins dels cànons del règim: es desmaiava, era fràgil, sempre esperava que la salvés l’heroi i que al final podia acabar com a màxim com una bona mestressa de casa. Això és veritat que el Capitán Trueno ho trenca un mica perquè Sigrid és bastant més activa. Es pot comparar a Aleta, que és el referent que té sempre al cap Víctor Mora i que és la dona del Príncipe de Oriente. Té gairebé el paper d’un home en les aventures. Sigrid s’hi acosta però no excessivament.

—Com perjudica la censura a aquest element?
—A partir de l’any 64 la censura ataca molt aquest front i demana ‘que les dones siguen dones’. Torna a la figura de dona complement i passiva. Tot és més complicat que com se sol explicar.

—Tampoc no devien ser habituals les escenes amb els personatges gairebé nus com les del Capitán Trueno.
—Ui, no! Només els homes. L’heroi, que per cert sempre estava fibrat i quadrat com el Capitán Trueno, sí que sortia moltes vegades de mig cos cap amunt ensenyant les carns. Les dones no, en algun moment les dolentes que volent fer-se seu l’heroi ensenyen una mica de cuixa però la resta mai. A més, a partir dels anys seixanta la censura també comença a posar-se molt amb això.

—És conseqüència de l’arribada dels homes de Manuel Fraga al capdavant del Ministeri d’Informació i Turisme?
—Exacte, quan arriba Fraga diposita la confiança de l’aparell de la censura dels tebeos en un teòric de la historieta, el capellà Jesús Maria Vázquez, que presideix una comissió de control de revistes infantils i juvenils i endureix molt els criteris. A més, Vázquez és el darrer responsable de la mort dels quaderns d’aventures. Els odiava profundament, considerava que era literatura completament nociva per les criatures.

—Heu parlat dels ‘assassins del Capitán Trueno’ referint-te als censors d’aquests anys.
—La nova censura és molt més dura, infantilitza, acaramel·la, domestica i converteix en suportables les aventures. Quan una aventura ja no és aventura perquè no hi ha violència, complicacions o sexualitat continguda, és avorridíssima. El responsable és Jesús Maria Vázquez.

—Quins altres factors hi intervenen?
—El nivell de vida del ciutadà mitjà augmenta i apareixen altres elements de distracció infantil, juvenil i, fins i tot, adulta que, com el cine, esdevenen barats. Entra la televisió a les cases i el món de la diversió, l’oci, l’escapisme i l’aventura comença a ser de les sèries televisives. El tebeo ha de competir amb una sèrie d’elements de distracció molt forts. També és veritat que la fórmula del quadern d’aventura, que neix l’any 40 amb moltíssima força, a poc a poc es va debilitant per esgotament del lector que sempre se li ofereixi el mateix.

—A partir de la llei Fraga també creix l’autocensura.
—Si portes un llibre a la censura prèvia, ratlles quatre línies, treus les línies de plom que calgui o, si has portat un original, n’elimines un tros. Però un tebeo ja el portaven dibuixat perquè el text no s’entendria i l’esbós del dibuix pot acabar sent diferent. Si la censura se’l carregava, l’editorial havia de demanar-li al dibuixant que el tornara a dibuixar i perdia la feina que havia fet. Per tant, els dibuixants i els guionistes ja no s’arriscaven. L’autocensura en el cas dels tebeos era molt més dura que en els llibres. Era molt autoexigent.

—Avui dia costa d’imaginar que se censuressin fins i tot les imatges qüestionaven l’autoritat.
—Això ho aplica Jesús Maria Vázquez. Abans ja estava prohibit qüestionar l’autoritat paterna. Es demanava des dels anys 50 però qui diu que cal complir-ho al 100% és Jesús Maria Vázquez. Una altra obsessió seva era la violència. Fins aleshores, les aventures contenien molta violència perquè era implícita en el franquisme, que s’havia imposat per la violència. La justificaven i la consideraven necessària per a restablir l’ordre social. Vázquez fa un canvi que pot semblar més progressista o més humà però que en definitiva va contra els tebeos. Què és el Capitán Trueno sense violència?

—Recordeu casos concrets d’elements desapareguts per culpa de la censura al Capitán Trueno?
—Treuen les fletxes, els monstres, les espases i fan que els herois no tinguin més remei que anar donant cops de puny perquè les armes i les morts estan prohibides. Imagina’t Tarantino sense violència! Quan treus tot el que implica l’aventura queden desdibuixats. L’efecte més bèstia de la censura es veu comparant les reedicions de Bruguera amb els quaderns originals. Els quaderns publicats del 58 fins als 70 es tornen a editar primer sota el nom Trueno Gigante i Jabato Gigante i, més tard, de Trueno Color i Jabato Color. Hi ha molts episodis que desapareixen completament perquè la censura no permet que es tornin a publicar.

—Esmentàveu l’editorial Bruguera. Quin paper va jugar durant aquella època?
Era la factoria del somni.

—La Marvel d’aquí?
Bruguera inventa allò que Henry Ford va aplicar als cotxes, la cadena de muntatge, però aplicada als tebeos. Quan triomfava algun personatge hi havia molts dibuixants fent moltíssimes sèries per poder donar la màxima sortida de producte al carrer perquè la gent els consumia moltíssim. Sempre es va basar en dues línies, revistes d’humor i quaderns d’aventures, tot i que després ho van provar amb els llibres. A Bruguera també l’afecta, a partir dels 60, que hi hagi un altre tipus d’oci i una nova censura. Les revistes d’humor se salven perquè Bruguera troba un humor propi que no fa enfadar els censors, el de Mortadel·lo, però els tebeos desapareixen i encara en vivim les conseqüències.

—Quines conseqüències?
—Mentre en altres països que tenen una indústria del còmic molt potent hi ha premsa infantil i juvenil molt forta, a Espanya només queda el còmic adult. Fins i tot Mortadel·lo és pels que ja el llegien quan eren petits. Però tot el còmic per a infants i adolescents que hi ha és traducció de l’estranger perquè aquí la indústria i els creadors van fer fallida i no s’han recuperat mai.

—Tot i això tenim un Saló del Còmic multitudinari any rere any.
—Majoritàriament amb manga i superherois. I tot són traduccions, no hi ha producció catalana i això ve de totes les desgràcies i els errors que es van produir els anys 60 i 70.

—Quin és el llegat del Capitán Trueno?
—La capacitat per definir un personatge fort i que captivi als lectors, que no és gens fàcil. Ara pensem d’on són els personatges de les aventures, l’oci o l’entreteniment que consumim a Catalunya: la Guerra de les Galàxies, Shin Chan, els herois Marvel, els 4 Fantàstics, Spiderman, el Capità Amèrica. N’hi ha algun que hàgem estat capaços de definir-lo nosaltres? La gran lliçó és que es pot crear un món de fantasia solvent, multitudinari, celebrat i que captivi tothom i que es pot fer des d’aquí. Ho hauríem d’aprendre. Ara la majoria dels dibuixants valencians i catalans fan novel·la gràfica pensada per adults. I quan treballen per un consumidor massiu amb un producte que valgue la pena ho fan a Marvel o a DC. Ja no generen marca pròpia. Hem perdut el món de la fantasia. Algú dirà que és igual. A mi no m’ho sembla.

—Més enllà de l’impacte econòmic que podria tenir una indústria pròpia, és una oportunitat perduda per crear un imaginari?
—El Capitán Trueno explica, amb molta fantasia, una part de la història medieval: les croades a Jerusalem o el que significaven les relíquies pel cristianisme. Això no és només rendiment econòmic, això és poder interpretar la història i la realitat des dels teus propis ulls i des de la teva pròpia mentalitat. Quan una cultura no té un univers simbòlic propi és molt més fràgil i molt més dèbil, perquè són els altres els que li expliquen la història. Avui dia, un nano a Catalunya sap molt més de la història, la realitat o la mentalitat dels Estats Units i el Japó a través dels productes que consumeix que no de la seva pròpia realitat. I això no són diners, és entendre i interpretar el món des del punt que ocupes. Nosaltres hem cedit en tot això. I el Capitán Trueno, encara que es mirava la realitat des de l’Espanya dels anys 50 i 60, la interpretava d’una manera pròpia, perquè és la que es vivia.

—No hi ha algun heroi que us faci tenir l’esperança en relleu per jugar aquest paper?
—Ara no hi ha res que sigui tan solvent i tingui tant d’èxit que es miri el món des de la nostra pròpia realitat. Va passar una cosa curiosa, sobretot a Catalunya, a partir dels 60 i 70. Es reivindica moltíssim el còmic adult i té molt bona salut però s’abandona la reivindicació del còmic infantil i juvenil. Hi ha un buit i aquesta és la desgràcia actual, que no som capaços de tornar a fer un Capitán Trueno. No veig qui puga fer-ho i tingui prou eficàcia, audàcia i encert. Continuen havent-hi adolescents i a través de diferents suports com el cinema, els videojocs o el mòbil estan jugant amb Pokémon però no estan jugant amb un nou Capitán Trueno.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any