Vicent Pitarch: “L’incendi de la serra d’Espadà és un dels grans drames naturals de tot el país”

Ahir va començar un incendi a la Vall d’Uixó que encara manté la incertesa sobre com evolucionarà. Es parla de la Vall d’Uixó, però realment tot el que consumeix el foc és la serra d’Espadà, un indret emblemàtic del País Valencià. Unes 31.000 hectàrees formen part del Parc Natural de la Serra d’Espadà, el segon en extensió de tot el País Valencià. La majoria dels pobles que aquest cap de setmana han estat desallotjats, com ara Aín, l’Alcúdia de Veo, Almedíxer, Suera o Aiòder… formen part del parc natural.

La serra d’Espadà és un massís molt pròxim a la costa, entre les comarques de l’Alt Millars, l’Alt Palància i la Plana Baixa. De fet, la serra transcorre entre els rius Millars i Palància. Pels habitants d’aquestes comarques, la serra és part inseparable de la seua vida. Aquests dies, deixant de banda la preocupació per les persones que van haver d’abandonar les cases, l’altre gran motiu d’angoixa era veure com desapareixia el paisatge que els ha emmotllat com a societat.

En parlem per telèfon amb l’escriptor i sociolingüista Vicent Pitarch, que també és excursionista i molt coneixedor d’una serra que ha caminat i ha escrit manta vegada.

—Quin és el vostre primer pensament quan veieu que la serra es crema?
—La primera cosa és que per a nosaltres, per a les comarques del nord del País Valencià, hi ha el Penyagolosa, és clar, però després, la serra d’Espadà és fonamental. És una de les més significatives. Té les alzines més impressionants i, per descomptat, l’incendi és una de les pèrdues clau, bàsica, per al país. Pel paisatge. És un dels grans drames naturals de tot el país.

—Sou excursionista i us agrada caminar per la serra, quan va ser la darrera volta que hi vàreu anar?
—La veritat és que ara potser fa tres anys que no hi he estat, però me la conec, em queda molt a prop. És a la mateixa Plana Baixa, per tant, és a la meua comarca. Per la gent que s’estima la muntanya, és una de les que més impacten. És una de les que més excursionistes atrau, i ha fet molta gent solidària per a la causa de la natura. Al seu voltant s’hi ha creat moltes associacions excursionistes o naturistes. La més emblemàtica és la dels Amics de la serra d’Espadà, que fan la marxa més emblemàtica que és la Trans Espadà, que jo he fet en tres ocasions. D’una altra banda, és una serra molt exposada.

—…
—Vull dir que el fet que es creme no és cap gran novetat. De manera cíclica té incendis més o menys ferotges que el d’ara. La serra és, a la vegada, un dels punts més delicats i més atractius per als amants de la natura i del país.

—Per qui no la conega, com descriuríeu l’ecosistema humà de la Serra d’Espadà?
—Quan hi ha una catàstrofe com aquesta, ho destrossa tot. Tota la vida. Tot el que hi ha d’atracció per a aquells qui fan esport de muntanya, per a la gent que hi viu, per als estiuejants, pel paisatge, amb les famosíssimes sureres, queda absolutament malmès. I ara, una altra vegada, ens toca tornar a esperar cinc o sis anys perquè mínimament es puga recuperar d’un daltabaix que és una tragèdia com aquesta.

—Dieu que més o menys d’ací a cinc o sis anys es regenera aquest paisatge?
—Per sort, una de les característiques de les alzines sureres és la capacitat de regenerar-se. Precisament, el suro les fa resistents i és molt difícil que un incendi acabi matant del tot la surera. Per fortuna, aquest bosc té més capacitat de regenerar-se que uns altres boscs. I la prova és que nosaltres solem associar a la serra una mena de tragèdia innata, com si de tant en tant s’hagués de cremar. Sempre recordo que quan vam participar en la Trans Espadà, que dura dos dies i travessa tota la serra, vam redescobrir senders que havien desaparegut. Eren senders de pastors que, en deixar de ser transitats, la mateixa serra amaga. Al cap d’un temps, un incendi els torna a fer visibles. No és que això siga un factor positiu, però és una mostra de com associem a aquest territori el fet tràgic d’haver de sofrir un incendi de manera cíclica i no massa espaiada.

—Penseu que aquest canvi d’usos pot haver exacerbat l’incendi?
—Sí. Això és un dels problemes que tenim pendents. La gent preocupada per la natura s’haurà de replantejar que si canvia l’hàbitat i els usos, també canvia la resta. No solament els pastors, sinó també els treballadors que vivien del suro, que ara és indústria que decau i ja no és tan forta com en unes altres èpoques. Ara a la serra hi van els excursionistes i poca cosa més. Queda desarmada i el combustible creix d’una manera exponencial.

—Parleu d’incendis que es repeteixen cíclicament, però no sé si un foc tan paorós com aquest que veiem avui, que els bombers diuen que està fora de la capacitat d’extinció, s’havia vist mai. 
—Jo no tinc capacitat per a dir si el mateix incendi col·labora amb el canvi o la velocitat del vent, però a uns cinquanta quilòmetres, que és on em trobe aquests dies, vam veure com canviava el vent i vam poder saber com aniria tot allò. I certament, les notícies van començar a informar dels pobles que eren evacuats amb el risc que això representa. Som molt conscients que el canvi climàtic serà bestial i terrible per a la serra, no hi ha cap dubte.

—Del punt de vista més personal, caminar per la serra d’Espadà quines coses us ha ensenyat?
—El que m’ha ensenyat és, primerament, un paisatge que és molt original. Nosaltres no tenim massa llocs com aquests, massa alzinars d’aquesta condició, de la carrasca surera. És una serra molt amable. No és excessivament dura ni escarpada, i facilita les coses a qualsevol excursionista sense condicions especials. Per això és una serra tan entranyable per a tants centres excursionistes. Però al mateix temps, és un mirador formidable de la Mediterrània, de tota la Plana Baixa i d’una part de la Plana Alta. I més enllà, fins i tot. Cap al sud, veus l’Horta. Et dóna unes visions molt entranyables del teu país més immediat, el País Valencià. Encara que no té una gran capacitat d’aigua, té algunes fontetes.

—També és una serra que connecta amb la història.
—Que recorda moltíssim la vida dels moriscs en l’època que van ser expulsats. Hi ha molta història, molta tradició, molta llegenda sobre les condicions tan salvatges i tan bèsties en què els va traure els castellans el segle XVII.

—Hi ha també vestigis de la guerra del 1936-1939.
—Totes aquestes terres tenen una història. Nules és el poble perpendicular a la serra, i és on hi havia la gran frontera. El gran búnquer on es va aturar durant uns quants mesos l’accés dels feixistes quan van trencar el cordó del Mediterrani, per a arribar a València, on va acabar pràcticament tot. I, per tant, a la serra encara es mantenen vives les zones de les trinxeres. Ara, el moviment de la memòria històrica les ha recuperades. És un altre dels valors humans i històrics que conserva la serra. És el record viu d’una història més o menys immediata, recent i passa del país. Això és la serra d’Espadà, i una bona part ara queda destrossada. Aquestes invitacions a contemplar el país les tindrem en condicions terribles durant uns anys.

—Voleu fer una darrera reflexió més personal sobre què representa aquest incendi?
—La reflexió és aquesta, una vegada més, la ràbia i la impotència que causen aquesta mena d’incendis. És una serra que la veus cada dia. Si ets a la Plana, no pots aixecar la vista sense veure-la. I per a aquells que l’hem transitada tantes vegades, i encara pensem tornar-hi, malgrat l’edat, no deixa de ser un gran drama personal i col·lectiu. Allò que diem: què serà del País Valencià sense una serra, què serà?