Vicent J. Escartí: “Haurien de llegir la crònica de Jaume I, s’acabarien els drames i els blavers”

Avui fa 750 anys que es va morir, a Alzira o a València, el rei Jaume I, el rei conqueridor, el rei a partir del qual es pot explicar la catalanitat del nostre país. A desgrat que les autoritats actuals no han organitzat ni actes d’homenatge ni de record, el rei en Jaume ha tingut molt de predicament de cap a cap de la història. El fet que ell mateix escrivís la seua biografia al Llibre dels feits ha contribuït a mitificar-ne i magnificar-ne la figura. A partir del llibre, cada època l’ha escrit i l’ha recordat d’una manera concreta.

Tot això ho ha estudiat Vicent Josep Escartí, catedràtic de literatura medieval i moderna de la Universitat de València, que acaba de publicar El record del rei Jaume I (segles XIII-XXI) (Afers). És un llibre ple de cites, d’autors pràcticament coetanis amb el rei fins als nostres dies. D’aquesta manera podem comprovar quina ha estat la recepció del personatge en cada època històrica. La conclusió és que “sense Jaume I res no es pot explicar. Res no seria igual a València, a les Illes o al Principat de Catalunya.”

—Tinc una amiga del Principat que em diu que la fascina la devoció valenciana cap a Jaume I. Quin és l’origen d’aquesta fascinació?
—La fascinació cap a Jaume I és evident i passa igual a Mallorca. És el rei fundador, és el rei dels orígens, és el rei que crea els nostres respectius països. Quan la historiografia busca quins són els orígens de cada comunitat humana, en el cas valencià és Jaume I, i en el cas mallorquí, també. Passa que a Mallorca després heu tingut el Regne Privatiu de Mallorca i això també ha col·laborat a crear uns altres referents. En el cas valencià, Jaume I és el gran referent del país i de tot allò que és valencià.

—Perdura perquè és el gran referent? O és el gran referent perquè perdura la seua figura?
—Sense Jaume I no es pot explicar res. El rei comença el seu regnat essent un infant que no té on caure mort, i l’acaba havent incorporat més territori al que havia heretat, i construint la Corona d’Aragó, que perviuria fins al 1707 o 1710, amb els Borbons. Amb la guerra de Successió. I una altra cosa important que no podem perdre de vista: ell és el constructor del domini lingüístic. Durant el seu moment de regnat és qui promou aquelles repoblacions.

—En el vostre llibre citeu i parleu moltes voltes del Llibre dels feits. A banda de la importància de saber què va fer el rei, i com ho va fer, no sé si el llibre ha col·laborat en el procés de fascinació.
—Sense aquella autobiografia del rei no ens el miraríem igual. És molt diferent veure la història d’un personatge medieval a través de la documentació freda i administrativa, que veure-la a través de les seues paraules. El Llibre dels feits te l’acosta. El rei et parla a l’orella. El rei t’explica la seua vida en una tertúlia amable, amb tensions, amb escenes dramàtiques, amb diàlegs. El rei sap narrar molt bé. El llibre dels feits és molt oral, és una explicació que fa algú quan ja és gran, i que conta com recorda aquells episodis que l’han marcat. Qui el va escriure va ser un col·laborador seu, o uns col·laboradors en la cancelleria. O el seu fill, que era el bisbe Jaume Sarroca. Això ja és una cosa secundària, perquè el que jo sempre destaque del Llibre dels feits és que la veu que hi sents és el rei. Ningú no s’atreviria a suplantar al rei. És el rei qui et parla. Per tant, és un privilegi.

—Si haguéssem de qualificar el Llibre dels feits amb els paràmetres actuals, què seria? Una biografia? Una autoficció?
—És un llibre de memòries. El rei no és fantasiós, no és un literat. No li importen molts aspectes de la seua vida que altres sí que haurien aprofitat per a dotar-los de més dramatisme. Per exemple, no hi apareixen escenes de palau, ni festes… Al rei li interessa contar els fets, les gestes militats, sobretot, que construeixen el seu país, el seu estat. Podem veure, per exemple, com se li escapa la conquesta de Mallorca perquè la noblesa catalana entra a sac amb tots els interessos que tenia. En canvi, en el cas valencià, per mantenir el poder, ho controla personalment i pacta en secret, amb els valencians, la rendició de la ciutat. Només ho saben ell i la seua dona, Violant d’Hongria. És ell qui vol controlar la rapinya pròpia de la conquesta, i això li permetrà tenir uns ingressos. De menut era un rei pobre, però construeix un sistema econòmic que permet que la monarquia aragonesa es puga enfrontar, en les successives generacions, a la conquesta de Sicília, a la incorporació del sud valencià al territori de Regne de València, que es puga plantejar fer una croada contra Almeria…

—Al llibre feu un repàs de la percepció de la figura del rei en el curs dels segles. És sorprenent que haja generat tanta literatura?
—No em sorprèn perquè, de fet, jo mateix caic en el parany del rei. Em sent atret per la seua figura, interessat per les seues reflexions en la crònica, per la construcció del Regne de València, dotar-lo d’unes lleis, d’una legislació… No els hi pose tots, en el llibre. A partir del segle XIX, amb la Renaixença, això es dispara d’una manera exponencial. Hi ha moltíssima més gent que té en compte el rei.

—D’on li ve la intel·ligència o la formació necessària per a construir aquest regne?
—La seua criança és a partir dels cavallers del Temple. Ell va ser educat com un militar. Comprèn, o entén, que el seu és un regne croat, un regne de conquesta. La rapinya, la conquesta de territoris, l’enfrontament entre uns nobles i uns altres, pesa molt en la seua formació, en la seua manera de veure la política i la construcció de l’estat. Pensa que quan arriba a regnar es troba l’Aragó immers en lluites entre la noblesa. A Catalunya, el comtat d’Urgell és un territori que pot ser aragonès, o pot ser català, o pot ser no sé què… No està encara plenament incorporat a l’estat que es va construint… Ell comprèn que totes aquelles tensions internes s’acabaran com fan tots els estats, creant un problema extern, i els crea un enemic comú que són els moros, els territoris musulmans del sud, i creu que en pot eixir victoriós. Les taifes musulmanes al sud de l’Ebre. Ell sent un gran orgull d’haver conquerit un regne dins la mar, com és Mallorca, cosa que no havia fet ningú al món, i ho cita un parell de voltes en la crònica. No té un regnat fàcil, però és molt intel·ligent i sap moure voluntats. Sap fer que les coses evolucionen cap a una banda o una altra.

—El Nou d’Octubre a València i la Festa de l’Estendard a Mallorca se celebren molt prompte després de la conquesta. Han contribuït a preservar la memòria de la creació del regne?
—Jo crec que sí. Són dues festes que tenen un pes específic molt important en la construcció del nostre imaginari col·lectiu. Això comença en època de Ramon Muntaner, ja en el segle XIV, quan diu que hi ha una festa a Mallorca, i opina que s’hauria de fer a València. I això pesa perquè comporta una predicació per part de les instàncies del poder eclesiàstic. Al segle XVI és Beuter qui s’encarrega de  fer la predicació del sermó de la conquesta. Això devia influir en tota la noblesa que assistia a escoltar el sermó. Cada any es repetia aquell fet de la conquesta, aquella presència del rei com a fundador del país. Com a referent ineludible del que érem els valencians, o que eren els mallorquins. I això, any rere any, feia saó. Si no, no s’explicaria que el 1661 hi ha una revolta contra la ciutat per part dels llauradors de l’horta i arriben a demanar que els deixen els privilegis que tenien en temps de Jaume I. A mitjan segle XVII, algun llaurador encara recorda Jaume I. Això és inèdit… Quants reis més eren capaços de recordar els llauradors al segle XVII? Segurament, cap. El rei és qui dota d’uns furs el Regne de València. És un refent per a moltíssimes coses. Les festes mantenien viva en la col·lectivitat la seua presència.

—Heu citat Ramon Muntaner. Les seues cròniques han ajudat a mitificar el rei Jaume?
—Ramon Muntaner parla poc del rei en Jaume, però, efectivament, són el motor de la seua activitat cronística, laudatòria, de la casa d’Aragó. Ell conta que, essent menut, el rei va passar per Peralada i es va hostatjar en casa de son pare. Això el va impactar i va ser un grandíssim servidor de la casa d’Aragó durant tota la seua existència. Va escriure la crònica, les expedicions a Orient, però sempre amb la mirada posada a salvaguardar la força i el poder del casal d’Aragó, que era el seu referent ineludible. Igual que la crònica de Pere el Cerimoniós, segurament l’escriu inspirat en la crònica del seu avantpassat que és el rei en Jaume. De fet, en un dels passatges diu que era prima hora de la nit i quan estava llegint la crònica del rei…

—A desgrat d’aquestes lloances, Jaume I va ser criticat perquè va deixar caure Occitània, que se n’havia desentès, li retreien els trobadors.
—El rei renuncia a continuar la política d’expansió a Occitània i signa el tractat de Corbeil que no cita en la seua crònica perquè sap que no afavoria la corona d’Aragó. Hi renuncia perquè sap que no té res a fer contra França, que era un poc com els EUA ara. Va ser una desfeta per a la cultura occitana. El control francès, la substitució lingüística i cultural… Es va passar de la llengua d’oc a la llengua d’oil. Els trobadors que triomfaven en aquelles corts deixen de ser atractius. Escriuen contra ell. I potser deixar la seua versió sobre el que havia sigut el seu regnat el va empènyer a escriure el Llibre dels feits. Però de mica en mica el rei els acull, a alguns els dóna terres, com es pot veure en el Llibre de repartiment, i a poc a poc canvien d’opinió. Quan el rei es mor, escriuen cançons de plany i el consideren el millor del món, i aquestes coses que es diu quan un es mor.

—Una altra gran crítica que rep és el testament que divideix el regne en dos. Va ser un error? Per què ho fa?
—El rei és un rei molt medieval. Té la consciència que el regne és un patrimoni seu i pot fer el que li done la gana. Ha conquerit uns territoris i pot donar-los als seus fills… De fet, en un dels testaments divideix el regne de València per a un altre fill… Que es va equivocar? Segurament, sí. Però podríem dir: es va equivocar el dia que va crear un regne diferent, que és el de València? Per als seus interessos, segurament, no. Això li va permetre ser més fort que la noblesa aragonesa a la qual s’havia d’enfrontar. Però per als aragonesos això va significar no poder eixir a la mar per a exportar el seu blat, i quedar-se tancats en un rerepaís que és Aragó. Als catalans, això no els va agradar? També, perquè no va incorporar els territoris valencians a Catalunya, com un territori més, o les Illes Balears, però no ho va fer. El rei ha rebut crítiques de la historiografia, però, és clar, crítiques que fem nosaltres des dels nostres interessos particulars, no dels seus.

—És per això que, parlant una altra vegada de la devoció que els valencians dediquen al rei, catalans i aragonesos no li’n tenen tanta?
—Jo crec que, en l’àmbit historiogràfic, en una part, sí. En l’àmbit popular, el rei en Jaume sí que pesa. És un personatge conegut, sobretot, a Catalunya, perquè s’ha de reconèixer que és el creador del domini lingüístic català. Els territoris que parlem català som generats per aquesta acció política del rei.

—Després de la guerra de Successió, amb la pèrdua dels furs i l’adveniment dels Borbons, com és percebuda la figura de Jaume I?
—Al segle XVIII, Jaume I ja és un personatge arqueològic. Té aquesta presència viva en la societat. La gent il·lustrada i lletrada, que llegeix Jaume I, o que pot accedir-hi, el vinculen als furs. És el referent per a demanar que es retornen els furs. Per tant, per a la monarquia borbònica, Jaume I és un personatge que no els és grat, perquè qualsevol cosa que sone a Jaume I sonarà a reivindicació dels furs en contra de Felip de Borbó, que incorpora el regne de València com si fos una província més de Castella. Ells mateixos, els Borbons, no se senten descendents del rei, i ho són, tant si els agrada com si no.

—Al llibre expliqueu que el franquisme tolera festes com el Nou d’Octubre per la part nacionalcatòlica.
—A les autoritats franquistes, això del valencià, les falleres, i els jocs florals, no els comportava cap drama, perquè no hi havia una reivindicació política darrere. Era una cosa que s’havia folcloritzat, i ells ho veien d’una manera amable. Martí Domínguez escriu un llibre que es diu El rey don Jaime, primer césar hispánico. Això era una exaltació del rei Jaume com a precursor de la unitat espanyola. Els valencians sempre s’han distingit per a ofrenar glòries a Espanya d’una manera ideològica. I això és una glòria més per a Espanya. Ell, en la crònica, es considera el millor rei d’Espanya, però Espanya com un continent geogràfic, no com una entitat política configurada, que no es podia preveure en aquell moment. Teníem guerres amb Castella, guerres i conflictes amb Navarra. El rei parla del territori de la Hispània romana. Igual que els reis castellans volien ser emperadors d’Hispània perquè això els elevava dins la constitució política d’aquell territori. Però, tornant a Franco, aquelles coses no podien molestar el règim. El rei era cristianitzador de territoris, havia incorporat aquestes terres al que després es diria Espanya. Tot això, convenientment adobat i transformat per unes ments hàbils com eren les d’aquell moment, ja els anava bé.

—Tal com se celebra ara el Nou d’Octubre, sense cap reivindicació nacional, fa honor al rei Jaume?
—En cap moment de l’antiguitat, el Nou d’Octubre va ser una festa reivindicativa de res. Era una festa d’afirmació de València com a ciutat forta, poderosa, com a ciutat conquistada pel rei. En l’època de la reivindicació pre-autonòmica i als principis dels temps autonòmics aquests que encara vivim, va tenir una significació nacional, de reivindicar què som o què volem ser. Tot això a mesura que el temps ha anat matant-ho, entre els uns i els altres, es queda una cosa de representació folclòrico-espiritual en què la gent va a lluir-s’hi.

—Institucionalment, no s’ha celebrat aquesta data del traspàs del rei.
—No sé en quin món vivim ara. A la universitat sí que tenim prevista la celebració d’un congrés que ha capitanejat Antoni Furió, i que ha incorporat diferents institucions valencianes, però sempre d’una manera tímida. És el que passa sempre a València. Sempre hi ha aquesta tebior de les institucions, no volen comprometre’s, els fan por algunes coses, no volen acceptar el que hi ha, i menys ara, amb una situació política tan adversa o tan poc favorable per a reivindicar res que tinga a veure amb la llengua o amb el nostre passat com a nació. Això es nota. Supose que ara intentaran apuntar-se a totes les coses que es facen.

—Es pot afirmar que el rei es va morir a Alzira?
—Si es va morir allí o es va morir a València, no ho sabem. Jo sempre he defensat que es va morir a Alzira, i la meua era una visió romàntica que m’havien transmès els meus pares. Mon pare és el primer que em parla d’això. Em va dir: “En la Creu Coberta és on va morir el rei en Jaume.” Jo era xicotet i em va parèixer fantàstic. Tot feia pensar que sí, que el rei, en el seu viatge cap a València, s’havia mort allà. Després van començar que si el rei havia mort en aquesta casa on posava, circumstancialment. El senyor rei estava a Alzira malalt, i allà abdicà. És a dir, com a rei, es mor a Alzira. Deixa la dignitat reial i passa a ser un monjo de Poblet, a Alzira. Però la crònica del rei, en aquesta part que ja no escriu ell, sinó algun col·laborador, diu clarament que el rei estava en Alzira, que va abdicar, i descriu tot el procés de l’abdicació i descriu com se’n va a València, i quan se’n va a València es mor. La crònica no té per què mentir. On es va morir? De moment, no queda clar. Mateu Rodrigo havia deduït que havia mort a València a partir dels documents que van ser segellats a la ciutat de València i que això només ho podia fer el rei, i que, per tant, el rei era a València. En canvi, Antoni Furió, a partir d’uns altres documents, interpreta que el que es trasllada és el segell reial, però això no implica que el rei estiga a València. Podria haver mort a Alzira perquè és lògic que si era gran i estava molt malalt, no el volguessen moure per fer un camí tan dur com hauria de ser al segle XIII traslladar-se d’Alzira a València. És possible que la família hagués decidit deixar-lo morir tranquil·lament en el seu llit a Alzira. On va morir, jo no ho sé, i em fa un poc igual… A mi m’agrada que siga en la Creu Coberta, perquè quan hi passe amb el cotxe, me’n recorde del rei…

—Voleu afegir res?
—Voldria reivindicar la figura del rei com a figura de cohesió dels valencians i amb una comunitat lingüística superior de la qual formem part les Illes Balears i Catalunya. I que això que crea tants problemes polítics i tants enfrontaments absurds, no passaria en un país normal. Però passa que no som un país normal. No veig Andalusia enfrontant-se amb Castella perquè si el dialecte andalús és d’una manera… Com que té uns rèdits polítics, s’aprofita. Jo crec que la figura del rei hauria d’aprofitar per a fer la població sàpiga realment què va passar. Un senyor que va conquistar un territori i que vénen els seus súbdits, que són catalans, que són aragonesos, que en vénen d’Occitània, que vénen navarresos, que devia venir algun castellà despistat, i no passa res. La llengua és la que va portar la conquesta del rei evolucionada, mantinguda, transformada, amb les seues particularitats tant a les Illes Balears com al regne de València. I no passa res. Parlem la mateixa llengua i no passa res. Els valencians i els mallorquins haurien de llegir la crònica del rei. S’acabarien els drames i els blavers.