Vicent Cucarella (Fotografia: Edicions Bromera)

L’economista i investigador Vicent Cucarella és un estudiós del finançament i els comptes valencians. El 2015, amb el llibre ‘El finançament valencià‘, va acostar al gran públic les principals característiques d’un sistema que ha estat perjudicant els valencians. Dos anys més tard, el problema del finançament ha unit partits, sindicats i empresaris que volen reclamar una millora. Avui, dia 18 d’octubre, la societat valenciana ho tornarà a veure. Aprofitant el context, parlem amb Cucarella per analitzar breument l’origen del problema, les solucions possibles i la manera com aquesta conscienciació ha arrelat en la societat.

El 2015 vau escriure un llibre divulgatiu que explicava els problemes del finançament del País Valencià i el dèficit fiscal. Creieu que ja ha esdevingut un problema que preocupa a la societat?
—Hui dia les comunitats autònomes presten els serveis essencials de l’estat del benestar: la sanitat, l’educació i la protecció social. Si tenim en compte la importància d’aquests serveis, aleshores podem pensar que la societat no valora suficientment el problema que genera l’infrafinançament. Ara bé, cal reconèixer que recentment hi ha hagut un avenç notable en la tasca de conscienciació sobre aquest tema. Fa cinc anys sols es criticava el balafiament de diners públics, mentre que ara molts valencians ja saben que la discriminació en el finançament autonòmic causa una pèrdua de diners molt més gran.

Un infrafinançament que genera dèficit fiscal.
—Exacte, si a aquest infrafinançament hi afegim que també rebem menys inversions públiques, aleshores ens trobem que tenim dèficit fiscal, és a dir, que donem a l’estat més diners que no en rebem. I açò cal remarcar-ho, perquè el dèficit fiscal és una característica lògica de les comunitats autònomes riques, però és una anomalia que això passe permanentment al País Valencià, que té una renda per habitant inferior a la mitjana (més de l’11%). De fet, el País Valencià és l’única comunitat que té dèficit fiscal tot i ser pobra.

Teniu la impressió que ja es pot parlar del ‘valencià emprenyat’?
—Possiblement no tan ‘emprenyat’ com caldria, però almenys hem començat a obrir els ulls davant una injustícia que fa massa temps que dura. Podríem dir que els valencians comencem a posar fi a l’antic i llarg silenci.

Si la gent s’ha conscienciat i el govern, els sindicats i els empresaris fan un front comú per a demanar un millor finançament, què manca per fer, ara? 
—Hem de veure el got mig ple, ja que ja hem avançat molt en la tasca de conscienciació sobre el problema. L’informe que elaboràrem per a les Corts Valencianes en 2013 i les anàlisis posteriors fan un diagnòstic exhaustiu del problema valencià i proposen una manera de resoldre’l. Tant el diagnòstic com les propostes s’han acceptat de manera unànime per part de tota la societat valenciana i tots els partits polítics amb representació parlamentària. Els experts de més territoris també reconeixen les nostres reivindicacions i simpatitzen amb les nostres propostes. Una prova d’açò és que l’informe recent dels experts en finançament reunits pel ministeri incorpora molts aspectes de la proposta valenciana. I ací cal reconèixer el bon treball que ha fet el representant valencià, Francisco Pérez, director de l’Institut Valencià d’Investigacions Econòmiques (IVIE).

Llavors, què manca per fer?
—En l’àmbit intern cal que continuem mostrant que els valencians hem dit prou per a avalar el bon treball dels nostres experts en la negociació que segueix. I en l’àmbit extern, cal avançar en un aspecte sobre qual encara no hem convençut tothom. Em referisc a la injustícia que significaria carregar a la Generalitat Valenciana (i, per tant, a tots els valencians) la devolució d’un deute enorme, que minaria el nostre futur. Vull deixar clar que no demano una condonació del deute, sinó una compensació per l’infrafinançament acumulat durant els darrers anys que s’ha convertit en deute per la necessitat de prestar uns serveis bàsics que han de ser iguals en tots els territoris. La paradoxa és que els valencians tenim el deute més gran en relació amb el PIB, malgrat que gastem, històricament, per davall la mitjana. Per tant, el nostre problema és que tenim menys ingressos.

El manifest de la concentració d’avui exigeix d’establir mecanismes per a compensar aquest infrafinançament acumulat que citeu. De quant parlem? 
—La comparació entre les comunitats autònomes és senzilla de fer a partir del 2002, que és quan s’acaben de transferir les competències educatives i sanitàries –que els valencians ja teníem d’encà de la primera meitat dels anys vuitanta–. Llavors podem comparar els ingressos rebuts pels valencians amb la mitjana de comunitats autònomes de règim comú, tant en termes relatius a la població com a la població ajustada –una variable creada pel sistema de finançament per a valorar les diferents necessitats relatives associades a diferents estructures d’edat–. La suma d’aquest infrafinançament des del 2002 fins al 2016 s’estima, aproximadament, en dinou mil milions, si ens comparem amb la mitjana en termes per habitant, i en disset mil milions si ho calculem en relació amb la mitjana per població ajustada. A més, caldria afegir-hi una estimació de l’infrafinançament que hi va haver abans del 2002, però aquesta xifra és més difícil de calcular perquè la comparació no és tan evident.

I és realista, poder recuperar aquests diners?
— Em preguntes si és realista poder recuperar eixos diners. I jo et preguntaria si és just obligar els valencians a tornar un deute causat per la discriminació del sistema de finançament. Tenim arguments per a demanar-ho. Tingues en compte que si no aconseguim cap tipus de compensació, el pes del deute continuarà perjudicant els valencians encara que el nou model de finançament millore el repartiment.

Hi ha cap comunitat autònoma que doni suport al canvi que proposa el País Valencià?
—Com he comentat abans, el document elaborat pels representants del ministeri i de totes les comunitats incorpora plantejaments molt semblants als que defensem ací. De fet, una de les principals novetats d’eixe document és que també té en compte la crítica a la falta d’equitat vertical.

Què és?
—És a dir, la distribució actual dels ingressos entre l’Administració Central i les comunitats autònomes no reflecteix la importància quantitativa i qualitativa de les competències que tenen assumides les comunitats. Aquest detall és clau per a solucionar el model de finançament i és una proposta en què insistim fa anys. Una distribució més justa entre nivells de l’Administració significarà més diners per al conjunt de les comunitats autònomes. I així serà més fàcil repartir equitativament entre les comunitats sense la imposició d’haver de respectar l’status quo causat pels models anteriors.

Em dieu que el País Valencià és l’única comunitat que té dèficit fiscal malgrat ser pobra. Com s’ha arribat fins aquí?
—El problema ve de lluny. Quan en els anys vuitanta es va començar l’estat de les autonomies, les transferències de competències s’acompanyaren d’un finançament conegut com a ‘cost efectiu’. Això significa que les comunitats començaren a prestar els serveis públics en els seus territoris i a canvi reberen una estimació d’allò que havia costat eixe servei prèviament. Aquest sistema al començament va semblar just, però prompte s’adonaren que l’estat centralista previ no s’havia desenvolupat de la mateixa manera en tots els territoris. El País Valencià era un dels territoris on hi havia menys presència pública i, per tant, va rebre un finançament més petit. I, a sobre, fórem una de les comunitats que reberen prompte les competències; d’aquesta manera, tota la modernització dels serveis públics valencians efectuada durant els darrers trenta anys es va fer amb diners de la Generalitat, tot i que el finançament que s’havia rebut era baix. Aquesta discriminació ja fa temps que es coneix, però tots els intents de solucionar-la han xocat amb el mur imposat pel manteniment de l’status quo.
Però el dèficit fiscal no sols és causa del finançament autonòmic baix, sinó que també hi contribueixen les inversions públiques baixes en territori valencià, la manca d’ajudes per al desenvolupament, etc.

El problema de base del finançament valencià, és un problema del model de finançament o del model d’estat?
—Les dues coses. Per una banda, hi ha un problema generalitzat de manca de suficiència de les comunitats autònomes, agreujat durant la crisi per una acció de l’estat espanyol amb què l’administració central ha ofegat més les comunitats. Però, a més, als valencians, la distribució dels recursos entre les comunitats no ens ha tractat mai bé.

I com es pot fer?
—Com que el problema té dues causes, és necessari que el nou model proposi una solució per a ambdues. Per tant, no sols s’ha de parlar de la manera com es reparteixen els diners entre les comunitats, sinó també de la manera com es reparteixen entre l’Administració central i el conjunt de comunitats. I en aquest aspecte és clau decidir la importància de cadascuna de les funcions de la despesa pública per tal de repartir adequadament els ingressos i de decidir quines són les despeses que caldrà protegir en cas que els ingressos siguin baixos. Cal recordar que durant la crisi s’ha ficat mà a un fons de reserva creat expressament per protegir les pensions. Doncs podríem plantejar un sistema semblant per a les despeses d’educació, sanitat i protecció social, que són l’essència de l’estat del benestar i no són menys importants que les pensions.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]