Vicent Boscà: “M’agradaria que el nostre país fos normal i que no hi haguera la persecució a la llengua”

La revista Saó, la degana en català al País Valencià, celebra aquest mes de juliol els primers cinquanta anys de vida. El primer número de la revista va veure la llum el juliol del 1976, quan feia molt pocs mesos que Franco s’havia mort i el país vivia en una efervescència política, no sempre pacífica, que es va voler anomenar transició. La revista, d’inspiració cristiana, ha tingut, de bon començament, un tarannà obert, influït, en aquell moment, pel concili Vaticà II. Els primers directors van ser capellans: Josep Antoni Comas, Vicent Cardona i Emili Marín.

La qualitat dels continguts i dels col·laboradors ha fet que la revista haja transcendit el País Valencià i siga reconeguda. Una de les darreres mostres de suport la va rebre l’any passat, quan l’Associació de Publicacions Periòdiques en Català (APPEC) li va atorgar el premi a la millor portada per un treball dedicat a Algemesí i la gota freda.

Del naixement de la revista, però sobretot del present i del futur, en parlem amb Vicent Boscà, que n’és el director de fa setze anys. És el primer laic que ocupa aquest càrrec, que, en el fons, té un punt de sacerdoci seglar: exigeix de creure en una idea i no defallir malgrat els entrebancs que hi haja pel camí.

—Us he sentit dir que el fet que Saó faça cinquanta anys és un miracle.
—Eixa expressió l’hem dita moltes vegades, perquè, realment, al nostre país, que una revista es publique de manera continuada durant cinquanta anys té alguna cosa de miracle. Estem ben contents de ser ací, i de continuar essent ací, i de tenir moltes ganes de continuar.

—Dieu “al nostre país”. Què té de diferent, el nostre país?
—Saó és la revista degana de la premsa en valencià, o, en català, com vulgues. A mi no m’agradaria tenir eixe títol. M’agradaria que el nostre país fos un país normal i normalitzat i que no haguérem tingut la persecució contra la llengua que vam tenir i que encara tenim, malauradament. Crec que al nostre país és més meritori estar-se cinquanta anys al carrer, al mercat, que no en uns altres territoris lingüístics.

—Dieu això de la persecució de la llengua. Històricament, hi ha algun moment en què no us hàgeu sentit perseguits pel fet de publicar una revista en català?
—Perseguits…

—Algun moment en què hàgeu tingut la sensació de normalitat.
—Saó ha patit pintades i, fins i tot, han disparat balins contra una seu que teníem. Nosaltres intentàvem ser normals, però un sector de la gent sempre ens mirava de reüll. Sense anar més lluny, ara, quan s’ha fet pública la concessió de la medalla d’or de l’AVL a la revista, en les xarxes socials ens han dit de tot. “Pancatalanistes”… de tot. Jo pensava que això ja havia passat a la història, però està molt bé, perquè saben que encara hi som. No crec que siguen molts, però fan soroll.

—L’AVL us dóna la medalla d’or i també és una institució que sofreix l’embat del govern valencià.
—Del govern. Les accions que fa el Consell contra l’AVL poden tenir un origen o un altre, però el president és el president, i les decisions que pren són les del govern. Crec que l’AVL ha fet una tasca molt important. Li han retallat el pressupost, i l’altre dia vaig sentir el senyor president de la Generalitat en un esmorzar que deia que l’AVL era la seua acadèmia. Va dir que l’AVL havia tornat més de 600.000 euros del pressupost de l’any passat, però aquest home fa trampa, perquè no diu que aquests diners eren d’una subvenció de la Generalitat per a la restauració d’un edifici de Lo Rat Penat, que no s’ha fet, i uns cursets, que imagine que s’ha inventat Vox, sobre la història i la llengua del Reino de Valencia… Tampoc no s’han fet, perquè són així. Fan trampa, però jo em vaig quedar amb les declaracions del Molt Honorable President dient que aquesta acadèmia era la seua.

—Quan va nàixer, Saó tenia relació amb l’Església Catòlica?
—No. Pensa que la primera portada de Saó, que tinc ací davant, és del juliol-agost del 1976. Franco encara està calent. I la situació no solament en la societat valenciana, sinó també en l’Església era molt peculiar per dir-ho d’una manera suau. Veníem de quaranta anys de franquisme. I, per tant, la involució era la que era. La revista va nàixer d’un grup de persones que tenien una inquietud que era reflexionar i escriure en valencià sobre els fets que afectaven la societat valenciana, no només l’Església. De fet, en la portada diu: “Papers pastorals del País Valencià”. Jo crec que és tota una definició. En aquell moment, imagine que patiren la persecució d’un sector molt important de la societat i també de l’Església oficial.

—Vós en sou el primer director laic.
—Sí. El primer director va ser Josep Antoni Comes, Vicent Cardona i Emili Marín. Quan Emili Marín va dir que ja no podia continuar pels problemes de visió que sempre havia tingut, amb molt d’atreviment vaig acceptar l’encàrrec del consell de redacció. Ja fa setze anys. En l’editorial del primer número es deia que Saó vol ser l’obra de tots. “Una crida per a no desaprofitar aquella ocasió particularment propícia d’afermar-nos com a poble.” Cinquanta anys després, diem el mateix. Si Saó és un referent per a un sector determinat és gràcies als milers i milers de persones que han escrit a Saó. I a Saó ha escrit tot el ventall de persones que defensen la democràcia, que estimen la llengua. Nosaltres no som més que el sumatori dels milers de persones que ens han aportat el seu temps i les seues opinions i reflexions.

—Quin fil us uneix amb els directors que us han precedit?
—No m’atreviria a respondre’t. Sí que et puc dir el fil que m’uneix a mi amb ells… Josep Antoni Comes va ser un mestre. Vivia a Madrid i havia fet periodisme, i el varen cridar per si podia assumir la direcció. És un pare. Amb Vicent Cardona vaig tenir una relació laboral quan ell era rector a Alaquàs, i jo treballava en un col·legi parroquial. Amb ell hem fet de tot: viatjar, sopar, dinar, hem plorat, hem rigut… Les persones que van conèixer Emili Marín sabien que era una persona molt peculiar. Vaig tenir molt bona relació. Em deia: “Vicent, si jo tinguera una empresa voldria que tu hi treballares.” I el que no sabia és que després d’uns quants anys no he treballat per a ell, però sí que estic il·lusionat treballant per a  Saó, que és el projecte que ens ha unit.

—Sabent l’entorn en què va nàixer Saó, quina relació té ara amb l’Església, amb l’arquebisbat?
—Una vegada vam demanar al cardenal Tarancón que fes una xarrada a Aldaia. En anar a buscar-lo, li vaig preguntar com s’ho feia l’Esperit Sant per a triar els bisbes, i ell va respondre: “No s’equivoca mai, sempre els fa castellans perquè no tinguen problemes.” Ho deia amb sorna, és clar. En aquests moments, l’arquebisbe Enric Benavent crec que ho deu passar molt malament, perquè si fa una missa en valencià li miren fins i tot quines paraules ha dit, i si ha dit “nosaltres” o “mosatros”… És una cosa increïble. Nosaltres tenim una relació de molta cordialitat perquè el coneixem i coincidim en moltes coses.

—La revista va nàixer quan els franquistes encara eren ben vius. Supose que reflecteix la duresa d’aquella anomenada transició al País Valencià, que va ser tan dura i tan violenta, i que, llegint els primers números, alguna cosa es deu notar.
—Saó sempre ha analitzat el moment present. Sempre ha reflexionat i ha escrit sobre la societat valenciana del moment. Nosaltres, en aquell moment i en aquest, ja pensàvem que la transició tan modèlica no era certa, era una mentida que havien fabricat. La justícia espanyola, i dic espanyola perquè és espanyola, continua essent la mateixa. En aquests moments continuen jutjant les persones, sobretot, en el món polític, els néts de qui hi havia abans. No ha canviat res. I nosaltres, humilment, sabent que som molt xicotets, sempre hi aportem la reflexió. Serena i tranquil·la, sense renunciar ni a una coma del que pensem. I si això li agrada a algú, perfecte. I si no li agrada, perfecte, també. Nosaltres no volem agradar a tot el món.

—A Saó hi escriuen un seguit de veus consolidades. Teniu previst d’obrir la revista a la gent més jove?
—Quan vaig començar a anar a les reunions del consell de redacció jo era dels joves. Ara ja no. Encara recorde la discussió amb Emili Marín per a comprar un ordinador, perquè costava molt de fer-li-ho veure. Anys més tard vam posar en marxa la pàgina web i les xarxes socials. Ara hi ha persones que sols escriuen per a la web. Diàriament, publiquem articles i opinions de persones molt joves i moltes són dones. Un dels objectius és que hi haja més dones en el consell de redacció i escrivint tant en el digital com en el paper. La incorporació de gent jove ens dóna sorpreses molt agradables.

—Us he sentit parlar d’economia de guerra per a referir-vos a la situació econòmica de la revista. No us arriben els ajuts públics?
—Eixe és un altre miracle. L’objectiu de Saó sempre ha estat el mateix: quan comença l’any, arribar al dia 31 de desembre. Això vol dir que haurem fet un any més. En aquests moments tenim l’objectiu d’arribar al dia 31 de desembre. Enguany, si no passa res, ho tenim garantit, però no et puc dir si és garantit el 2027. En aquests moments, amb el que tenim, no. La publicitat, fins i tot la institucional, que, teòricament hauria de ser equitativa, no ens arriba. Jo personalment, ho he intentat de totes les maneres amb diputacions, amb Presidència, amb l’Ajuntament de València, però no hem aconseguit ni un cèntim de publicitat. De tant en tant, aconseguim alguna pàgina de l’Institut Valencià de Cultura, però poc més. Ara estem pendents de la subvenció als mitjans de comunicació en valencià. Estem pendents de veure si ix la proposta de resolució amb la quantitat que ens pertocaria a Saó. Si no ix, l’any que ve arribarem on podrem i ja està. La revista es fa amb treball i treball i molta il·lusió.

—Vosaltres estàveu en la llista de revistes censurades al principi de la legislatura?
—Sí. Algú va dir que no hi ha res com posar una gorra a un senyor per a saber com és. A Montserrat, l’ajuntament hi estava subscrit i el regidor de Vox ens va censurar. La gent que està contra nosaltres no comparteix una de les nostres característiques que és el diàleg, que és tenir les portes obertes, escoltar. Ells no escolten. Ells tenen por perquè saben que si ens deixen parlar guanyem. Perquè nosaltres podem expressar-nos i ells poden imposar.

—Quina ha estat l’aportació de Saó a la societat valenciana?
—Jo tinc clar que Saó és una goteta d’aigua a la Mediterrània. Sempre he estat molt conscient que som molt xicotets, però a la vegada, podríem dir que a les pàgines de Saó hi ha escrit tota la intel·lectualitat del País Valencià dels darrers cinquanta anys. Evidentment, sempre ix el nom de Fuster, de Vicent Ventura, però és que Saó encara continua fent miracles. Si hem aportat alguna cosa, és que hem donat la paraula a totes les persones que se’ns han volgut acostar. A totes les persones que tenien unes idees progressistes, nacionalistes, i obertes. Ara, en el número de juliol i agost per a celebrar els cinquanta anys, vam demanar a Joan Romero que pensara un poc per nosaltres. Li vam demanar que pensara qui podria escriure alguns articles sobre els reptes de la societat valenciana en les pròximes dècades. La veritat és que és un quadern que crec que pot quedar molt bé. I això serà una aportació més per a la societat valenciana. Qui puga i vulga llegir-lo, el llegirà, i qui no, no el llegirà, però és la nostra aportació.

—Per quins canals arribeu fora del País Valencià?
—Tot el que tenim són subscriptors. I també tenim venda en llibreries un poc especialitzades. La distribució de la revista és caríssima, i ho fem nosaltres mateixos. Subscriptors en tenim més enllà de l’àrea lingüística. Ens agradaria tenir més presència, però és la que tenim. El miracle de Saó mensual, el fan possible dues persones que treballen al 50%, i tots els col·laboradors. N’estem orgullosos. Som a l’APPEC, l’Associació de Publicacions Periòdiques en Català, i estem contents d’haver rebut l’any passat el premi a la millor portada. És curiós. Nosaltres hem entrevistat Salvador Illa, que és el president de la Generalitat de Catalunya, i no hem pogut entrevistar el president de la Generalitat Valenciana perquè no té temps. El que és curiosíssim d’observar són la web i les xarxes socials. La pàgina web et diu en cada moment qui mira quin article i des de quina ciutat. I quan veus que hi ha persones que ens llegeixen dels Estats Units o de la Xina… Tenim un col·laborador a Sumatra, que, de tant en tant, ens envia articles… Això és el que fa Saó. Aprofitar les tecnologies dins les nostres possibilitats, per a arribar al nombre més gran de persones possible.

—La portada del número especial us la fa Toni Miró.
—Sí. Toni Miró és una persona encantadora i li solem demanar coses. La portada dels quaranta anys és d’ell. La del número 500 també és seua. I ara, per als cinquanta anys, també ho serà. Això per a Saó és un motiu d’orgull, d’alegria, de satisfacció. Una persona com Toni Miró, que et diga que sí, a la primera, què vols que et diga…

—No sé quin titular acompanyarà aquesta portada, però si hi poseu una sola paraula, quina serà?
—Cinquanta. I si poguera dir un parell de paraules més, diria “pels pròxims cinquanta”. Aquest és l’esperit de Saó.

—Voleu afegir res?
—Al final, els mitjans de comunicació en català som els que som. Ens ajudem en tot allò que podem. I que, tant de bo, qui estiga en eixe moment, puga celebrar els cent anys de Saó. Això seria una passada. I sí que és de veres que, hi siguem o no, nosaltres treballem perquè, qui siga, celebre els cent anys de Saó.