Vertebrar, ai, vertebrar!

Junts sempre podrà allargar l’agonia de la coalició amb l’excusa d’evitar la repetició del tripartit, de la mateixa manera que Esquerra continuarà fent de flotador del PSOE amb el pretext de barrar el pas a la dreta

Joan Ramon Resina
24.07.2022 - 21:40
Actualització: 24.07.2022 - 23:15
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

De la ponència política aprovada gairebé per unanimitat durant el segon congrés nacional de Junts per Catalunya, sorprèn una declaració, per la novetat en aquest partit. No parlo pas de la decisió, no gens imprevista, de continuar al govern. Junts sempre podrà allargar l’agonia de la coalició amb l’excusa d’evitar la repetició del tripartit, de la mateixa manera que Esquerra continuarà fent de flotador del PSOE amb el pretext de barrar el pas a la dreta, que de totes maneres governa des de l’estat profund. A l’altra banda de la taula, no pas la de diàleg sinó la d’en Bernat, els republicans ja haurien d’haver après que els tripartits els carrega el diable. Però no hi ha ningú més cec que qui no hi vol veure. Al primer tripartit aconseguiren fer-se expulsar pel president que havien repescat del cau de les derrotes electorals. Al segon, se superaren investint el pitjor president de la història de la Generalitat, amb permís de l’actual mandatari. Ara que van cap al tercer, la cosa es presenta interessant de veritat, com a les pel·lícules de Hitchcock quan un tafaner s’endinsa en una casa on s’ha perpetrat un crim i la càmera s’entreté en un pla de les escales que el separen del terror. Tal com van les coses, a Junts els resultarà cada vegada més difícil de compaginar els marrameus d’una coalició que recorda un sac ple de gats amb el discurs de confrontació amb l’estat. Resumint: si Junts s’asseu a les conselleries per veure passar el cadàver d’ERC, podria arribar que veiessin passar el propi enterrament.

La novetat de la ponència, tal com l’explicava Joan Canadell la setmana passada, consisteix a proposar que la nació catalana faci el paper d’eix vertebrador del país. Tant li fa què diguin els qui veuen el peixcovisme en l’ull de l’altre i no el rendicionisme en el propi, la voluntat de vertebrar el país, reivindicada per a la nació i no ja per al partit, prova que Junts no és l’antiga Convergència. CiU sols pretenia ser el pal de paller del catalanisme, segurament perquè Pujol mai no va dubtar que al país de nació sols n’hi havia una. I també perquè el catalanisme era un compromís de les persones i no pas cap essència o condició d’origen. Per als convergents, Catalunya i nació catalana eren sinònims, car el nacionalisme és això: creure que Alemanya és la nació dels alemanys, Anglaterra la dels anglesos, França la grande nation del petit Macron i els Estats Units one nation under God. Per això, quan el president fa el discurs de l’estat de la Unió a començament d’any, repassa la política nacional, és a dir la que concerneix tothom que viu al territori que s’estén de l’Atlàntic al Pacífic i de l’Àrtic al Carib, sense que la solució de continuïtat que representa el Canadà afecti la identitat estatunidenca d’Alaska. Les nacions que “vertebren” els estats moderns no solen deixar marge per a altres nacions a l’interior de les seves fronteres, car tard o d’hora tota nació ambiciona de “vertebrar” el seu territori d’influència. Si els espanyols s’enreveixinen a negar la nació catalana, és precisament per a impedir-li de vertebrar el país. La seva manera de vertebrar la Península Ibèrica amb un concepte expansiu de nació castellana, avui la veiem reproduïda fil per randa a l’est d’Europa. Putin precedí la invasió d’Ucraïna d’una defensa contumaç de la integritat territorial de la Rússia històrica, inclusiva del territori sota sobirania ucraïnesa. Per a abolir aquesta sobirania li calia negar l’existència nacional d’Ucraïna, la seva cultura i fins i tot l’idioma. L’alternativa hauria estat acceptar que els russòfons de Donetsk i Luhansk fossin “vertebrats” per aquella nació.

Si convenim que d’ençà dels anys vuitanta la nació catalana s’ha encongit i el país li va balder, haurem d’admetre amb Junts que ja sols pot aspirar a “vertebrar-lo”, de la mateixa manera que segons Ortega y Gasset, que escrivia preocupat gairebé d’ofici pels particularismes, corresponia als caps castellans de vertebrar Espanya. De la ponència de Junts cal subratllar la modèstia del paper assignat a la nació catalana. Ja no li escau de reivindicar la identitat amb el país i la seva història, sinó de “vertebrar-lo” en presència d’altres grups nacionals. I aquest paper no s’entén pas com un dret inalienable, i encara menys com un fet, sinó sols com una aspiració. Això implica reconèixer no ja l’existència, que és inqüestionable, sinó la legitimitat d’unes altres nacions a l’interior del país. Més exactament, d’una altra nació que, tal com van les coses, podria reclamar per a ella el paper vertebrador amb sòlides raons demogràfiques, que ja són també lingüístiques i culturals, i comencen a ser econòmiques. Gairebé ho aconseguí a les eleccions del 2017. No ens hem pas d’enganyar: els resultats d’aquells comicis es degueren menys a la traça d’Inés Arrimadas que a l’esglai del referèndum d’independència i la possibilitat que els catalans reconstruïssin la identitat de nació i país. Davant d’aquell contraatac a l’intent d’autodeterminació, el triomfalisme del 52% era il·lusori i es revelà inoperant l’endemà mateix de les eleccions. Havia de ser així, perquè aquella suma de les parts en realitat era una resta.

El resultat és un espectacle d’acusacions encreuades, de retrets sense cap més finalitat que demolir les persones, perquè la paràlisi i l’estancament no permeten cap altra forma de “política”. I com que els líders no lideren cap acció, acaben posant tots els ous al cistell de les intencions i de la credibilitat, no pas al dels assoliments. Però aquesta és una dinàmica de rendiment decreixent i, com més va, més difícil esdevé de fer-los confiança. Una vegada la gent s’ha habituat a l’espectacle d’uns líders que no lideren cap acció, el sentit de la política es capgira i l’esfera de l’acció perd tot significat. Llavors és substituïda pel dictamen sobre la motivació personal dels polítics. I és sobre l’enjudiciament del caràcter de la persona als tribunals mediàtics que pivoten les lluites polítiques, amb el trist espectacle de l’oportunisme caïnita que aprofita les imputacions judicials adventícies no pas per a “vertebrar” el país, sinó per a fer avançar el partit.

La llei del rendiment decreixent no sols afecta les promeses electoralistes dels partits sinó tota la base política de la nació. A l’encongiment del nacionalisme a la ponència política de Junts corresponen la desaparició de qualsevol ambició nacional que hagués restat a ERC abans del 2017 i la descomposició de la CUP precisament en relació amb l’eix nacional. Però seria un error atribuir aquesta evolució a la voluntat o la noluntat de les persones. Certament, Oriol Junqueras és un cavall de Troia intramurs de l’independentisme, però abans ERC ja havia maquinat dos tripartits i el món d’Iniciativa feia temps que gravitava cap a l’espanyolisme impúdic dels comuns.

El catalanisme sorgí quan la relació de forces entre Espanya i Catalunya s’havia decantat a favor de Catalunya pel desprestigi espanyol i la puixança econòmica i cultural catalana. Per a contrabalançar-ho calgueren dues dictadures i una guerra civil de caràcter nacional. Des del final de la dictadura de Franco, els governs espanyols s’han esforçat a rematar la feina, aprofundint el desequilibri en favor d’un centralisme ostentós. Per a la nació catalana, l’única possibilitat de futur consisteix a capgirar el desequilibri i afeblir l’estat mitjançant el desprestigi. I alhora prestigiar Catalunya recuperant l’exigència i l’amor propi. Es tracta que els catalans tornin a fer coses, com deia Mariano Rajoy, però coses que suscitin admiració i revoquin la dependència avui manifesta en gairebé tots els ordres.

Catalunya sorgí quan la incapacitat de Carlemany per a controlar tot el seu imperi permeté a uns comtats perifèrics d’independitzar-se. Com més pobles d’Occident, aquells francs –com encara els anomena el poeta del Cantar de mío Cid–, que eventualment adoptaren el gentilici de catalans, foren capaços d’organitzar-se, eixamplar el seu territori i estendre la influència en l’entorn mediterrani. Però, malgrat assolir categoria d’estat durant l’etapa dels comtes-reis, no aconseguiren d’esdevenir una nació-estat a l’edat moderna. Durant tot el segle XX maldaren per subsistir com una nació sense estat, però aquesta condició aquiescent i subalterna sembla cada dia més difícil de conservar. Com diu l’Evangeli i demostra el capitalisme, “a tot aquell qui té, li donaran encara més, i en tindrà a vessar; però al qui no té, li prendran fins allò que li queda”. Tant per raons geopolítiques que amenacen els fonaments de la Unió Europea com per la tendència inexorable a la centralització continental, no és probable que Europa afavoreixi el sorgiment d’un estat més al sud del Pirineu, i encara menys un amb pretensions sobre el Rosselló, la Cerdanya avui francesa i el Vallespir. Tanmateix, la recaiguda d’Espanya en la seva històrica oscil·lació entre desgovern i dictadura, amb la precarietat del dret que ja es manifesta en les més altes instàncies judicials de l’estat, podria crear les condicions per a una nova Marca Hispànica, és a dir per a un país de transició entre l’Europa pròpiament dita i un territori barbaritzat i regit amb un dret, una consuetud i una doctrina diferents. Dependència per dependència, els catalans hi sortirien guanyant separant-se de la imperial Castella per reintegrar-se a l’imperi “germànic” de la UE, tancant el cicle de la seva existència política amb l’accés immediat a unes lleis més pulcres i previsibles i a una cultura més ben preparada per a resistir les que intentaran de substituir-la en la nova era de moviment de poblacions que no farà sinó intensificar-se.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes