Un vermut enmig de carrers amb noms de pobles mallorquins

Les bótes de vi ens surten a rebre a la Bodegueta d’en Miquel. Dues meitats de bóta fan de taula a l’exterior d’aquest celler que va començar a vendre vi a raig l’any 1964. Tot eren camps, en aquell moment, al barri de Porta, al districte de Nou Barris, on un bon grapat de carrers i places van ser batejats amb noms de pobles de Mallorca: Alcúdia, Bunyola, Pollença, Felanitx, passeig de Palma, plaça de Sóller i, fins a rebatejar-la com a plaça de la República, la de Llucmajor.

La parada de metro de Llucmajor, a la línia 4, té sortida a la plaça dels Jardins d’Alfàbia, pràcticament a tocar del número 3, on Miquel Àngel Borrull Francesch fa una vintena d’anys que gaudeix fent gaudir els clients amb bons vermuts i tapes. Cada vegada en són més, els afeccionats a aquest ritual que agermana els comensals taula a taula.

En Miquel Àngel és fill del Turó de la Peira, no gaire lluny d’aquesta petita rambla amb nom de jardins. Després d’haver viscut un temps al barri de Sant Antoni, ha acabat tornant a Nou Barris, a prop de la seva bodegueta. Quan la va veure per primera vegada, se’n va enamorar. Ja havia tingut bar i restaurant, però el concepte de celler el convencia molt més. “L’hostaleria és pesada, perquè els horaris són terribles i tothom té pressa. Entren a fer un cafè en el temps que tenen de pausa a la feina. I això mateix si fan el dinar en l’espai que poden. Tothom té pressa. En canvi, anar a fer el vermut és una altra batalla, molt més relaxat. Pots obrir a quarts d’onze i sopes i dines a casa. Ara que està de moda la conciliació, em fa la sensació que puc conciliar.”

Quan va saber que el propietari anterior traspassava el negoci va venir a veure el celler. El mobiliari, les bótes i les cambres de fusta, tot original, tal com era quan va obrir per primera vegada l’any 1964, li van agradar molt i li va semblar un espai ben bonic. De la història del local, en sap que el van posar en marxa com a celler una vegada es va acabar de construir l’edifici, en una illa de cases que va ser una de les primeres que hi va haver al barri, tal com mostra una fotografia antiga que hi ha exposada a l’interior de l’establiment: s’hi veu l’edifici envoltat de camps. Entre més terrenys hi havia, tal com es veu a la fotografia, el camp de futbol de la Damm. També crida l’atenció una altra fotografia, a la vista de tothom, de la nevada del 1962: unes persones miren d’enretirar una gran acumulació de neu als jardins d’Alfàbia, just davant el celler.

Joan, Ramon i Pep són els noms dels propietaris anteriors d’aquest negoci. L’últim, en Pep, hi va començar a servir aperitius perquè, tal com explica en Miquel Àngel, “amb l’arribada dels supermercats, la venda de begudes va anar disminuint als cellers i pràcticament va quedar com a reclam per als diumenges i festius”: “I ara ja ni això –afegeix–, perquè ja hi ha també establiments que obren aquests dies. Per tant, o fas una botiga de queviures o fas de bar.”

Sense cuina, només amb una torradora, ni en Miquel ni en Josep Garcia, amb qui es reparteix la feina, no preparen ni truites, ni patates braves, ni peix ni res fregit. S’han especialitzat en bones tapes i platets com ara el rotllet de carn salada i fumada amb crema de cabrales i avellana picada, que és un dels productes més demanats. “També fem uns altres platets, com cap-i-pota i cigrons amb sobrassada, però ara a l’estiu no vénen de gust. Ara és el temps de les escopinyes, els seitons, els musclos, les olives i les patates fregides”, diu. I tot això s’acompanya de vins i vermuts de gran qualitat, sense deixar mai de servir també una quinzena de vins diferents, a granel.

El vermut de tota la vida

En Miquel Àngel recorda que quan tenia cap a dotze anys acompanyava la mare a comprar al mercat i després passaven pel celler a fer l’aperitiu. Ell prenia sempre un refresc amb les patates i olives que també demanaven: “Ho fèiem el dissabte i el diumenge. El vermut sempre fa festa.” Per això, amb aquesta fórmula, per horaris i per dedicar-se un temps de calma i gaudi, en Miquel Àngel s’hi sent molt a gust: “Som com antiquaris, ens agrada mantenir aquest romanticisme del vermut amb el caliu antic i treballar amb un producte que potser no trobes en uns altres bars.” Això sí, ni cafè ni postres es poden demanar en aquest celler, perquè no en tenen. Llevat d’alguns pans dolços i mels per a fer certes combinacions, tot allò que se serveix a la Bodegueta d’en Miquel és salat.

Quan el negoci ja va ser a les seves mans, cap al 2019, l’ajuntament va eixamplar les voreres del carrer i hi van poder posar algunes taules. Però a dins roman el caliu d’un celler autèntic, de la mateixa manera que es continua despatxant vi a raig. Les diferents mides per a omplir les ampolles i garrafes són a la vista: fan servei i, alhora, decoren l’establiment. “Molta gent troba a faltar locals que mantinguin l’essència de sempre”, comenta el propietari.

En una vitrina que fa de taulell, hi veiem safates amb anxoves, olives, seitons, banderilles, formatge, ametlles… I als prestatges de fusta hi ha sifons, ampolles de vi i llaunes de musclos, escopinyes, pop, conserves selectes i confitats en vinagre que en Miquel Àngel, quan va agafar les regnes del celler, va anar incorporant a una base que ja de bon principi era prou bona.

Dilluns tenen tancat. Dimarts i dimecres, arrenquen la setmana. Dijous i divendres, potencien bé els seus aperitius perquè dissabte i diumenge ja van sols: “És el dia de fer el vermut.” Un vermut que, com diu el propietari d’aquest celler: “Segons a l’hora que el facis, en dius d’una manera o d’una altra, perquè si el fas a mitja tarda, pot ser un berenar.”

En Miquel, a més, es troba bé en aquest barri. “Hi estic encantat”, confessa. “Ja el coneixia i és molt maco, té moltes zones verdes i és molt barri. A mi m’enamora. La gent es coneix i se saluda, i les festes són molt participatives, funcionen com penyes que les preparen”, diu. “Al barri de la Prosperitat, per exemple, organitzen un campionat de vòlei platja omplint la plaça d’Ángel Pestaña de sorra de la platja. És espectacular, això fa molt de barri. Aquest districte és fet de trossos d’èpoques, i això es veu en els diferents tipus d’habitatge que hi ha.” Això sí, repassant els comerços que queden oberts a prop del celler, podem comprovar que la història de la ciutat es repeteix al barri de Porta. La Bodegueta d’en Miquel és un dels poquíssims negocis amb mig segle d’història que resten oberts.

Sortir al programa Joc de cartes (3Cat.cat) va donar molt a conèixer la Bodegueta d’en Miquel. Uns altres l’han descoberta havent-hi passat per davant, com els afeccionats de l’Europa, el club de futbol de Gràcia que, per haver pujat de categoria, ha de jugar en un camp de gespa natural, a Can Dragó. “Sobretot els caps de setmana del play-off hem vist grupets d’aficionats baixant del metro cap al camp”, comenta en Miquel. És una passejada agradable, en un barri que molta gent encara ha de descobrir. I amb una parada molt recomanable, especialment per a qui li agrada el vermut de Reus acompanyat d’unes bones tapes.