Ventura Pons: ‘Hi ha un paral·lelisme entre el moment que viu ara Catalunya i la Barcelona dels setanta’

  • El cineasta català estrena ‘Universal i faraona’, un documentari sobre les figures d’Ocaña, el Gato Pérez i Rubianes

VilaWeb
Clara Ardévol Mallol
20.01.2018 - 22:00
Actualització: 21.01.2018 - 00:49

No calen massa presentacions per a introduir un dels cineastes més importants del país. Ventura Pons (Barcelona, 1945) acaba d’estrenar Universal i faraona, un documentari que, a través de les figures de l’artista  Ocaña, el músic Gato Pérez i l’humorista Pepe Rubianes, pretén recuperar la memòria de la Barcelona dels setanta. Imatges i converses inèdites serveixen per a recordar aquella ciutat transgressora i underground que fa sospirar de nostàlgia els qui van tenir la sort de viure-la. Més actiu que mai, es mostra molt satisfet amb l’acollida del film i té moltes ganes de parlar de les llibertats i les lluites col·lectives, tant les de llavors com les actuals.

—Què tenien en comú Ocaña, el Gato Pérez i Rubianes?
—Són tres icones de la Barcelona dels anys setanta, quan es va morir el dictador i la ciutat va experimentar un esclat d’alegria i de llibertat. Un pintava, l’altre feia música i l’altre feia els millors espectacles que es puguin imaginar. Els tres van venir de fora, però no eren estranys que ‘de fora vingueren i de casa ens tragueren’, sinó que eren catalans nascuts fora de Catalunya que van convertir Barcelona en ‘universal i faraona’.

—Per què aquestes dues paraules per a definir la ciutat?
—Apareixen en una de les lletres del Gato. Va morir l’any 1990, però cançons com Quise ser tu amigo, Ebrios de soledad o Se fuerza la máquina segueixen sent extraordinàries; han passat la prova del temps. De la mateixa manera, també ha passat la prova del temps la pintura d’Ocaña i l’humor del gran Pepe Rubianes. És per això que vaig voler fer un documentari per a conservar la seva memòria. És un film sobre la memòria, però és divertit perquè parla, essencialment, sobre l’alegria de viure.

—No es coneix prou la Barcelona dels setanta?
—Molts la recordem, però la gent jove no la coneix o la coneix parcialment i hem de tornar a reivindicar-la.

—Si una persona jove viatgés en el temps fins a aquella Barcelona, se sorprendria molt?
—Es trobaria llibertat, ganes de viure i un gran esclat d’alegria. De fet, jo crec que el moment que viu Catalunya guarda un gran paral·lelisme amb la Barcelona dels setanta. Som en un moment històric: el poble s’ha aixecat i, quan el poble es mou, no hi ha ningú que l’aturi. A més, tenim un gran president, un home de paraula molt astut.

—Però tot és molt diferent?
—Abans sortíem del Franquisme i ara sortim d’aquesta suposada democràcia que va venir després de l’engany de la constitució espanyola de 1978. Jo he anat a totes les manifestacions independentistes i hi ha una quantitat de gent jove i gent gran espectacular. És un moviment molt plural, molt similar al d’aquella Barcelona, especialment pel que fa als anhels de llibertat.

—El jovent és igual de reivindicatiu que llavors?
—I tant! Jo que ja tinc setanta-dos anys me n’alegro molt de veure gent jove i canalla a les manifestacions. La societat catalana està fent història. Això no ho hem vist mai abans en cap procés d’aquesta Europa, que és l’Europa dels estats i dels banquers, i no l’Europa dels pobles que vam fundar.

—Malgrat els paral·lelismes amb l’actualitat, a la Barcelona dels setanta va aparèixer un moviment de contracultura que no s’ha repetit. En què consistia?
—Hi havia indrets molt importants com el Paral·lel, el Raval, la plaça Reial, la discoteca ‘Boccaccio’ –on es va organitzar la tancada a Montserrat– o el carrer d’Argenteria, on s’hi congregaven els músics. La gran diferència és que, en aquella època, tots anàvem a tot arreu. Els del ‘Bocaccio’ baixaven a la Rambla, molts anàvem a la bodega ‘Bohèmia’… estàvem molt barrejats.

—Ja no existeix aquesta fusió?
—La gent , ata, es queda massa a casa a les nits o es divideix en compartiments estancs: els de la música només  consumeixen música, els del teatre només van al teatre… etc. Abans eren compartiments compartits. També ha canviat molt la ciutat. Ara La Rambla ja no conserva aquella essència perquè és plena de turistes. La Rambla que jo vaig conèixer ja no existeix, i la música tampoc no és al carrer d’Argenteria. Han canviat moltes coses, però l’esperit que tenim segueix sent el mateix.

—Dieu que s’ha recuperat l’esclat d’alegria i els anhels de llibertat. Què va passar als vuitanta?
—Els vuitanta van ser tràgics, es va perdre molta gent. Els setanta eren fantàstics, però després va venir la maleïda droga i tot va canviar molt. Els vuitanta no els recordo amb tanta alegria, però els setanta van ser meravellosos!

—El moviment LGTBI també va tenir molta importància llavors. Quin paper hi va tenir Ocaña?
—Sortia sempre al carrer. Era un pintor que sortia a reivindicar la seva pintura i a fer teatre. No era un transvestit, era un ‘teatrero’ pur. Anava a totes les manifestacions, com ara hi anem nosaltres.

—Tenint en compte l’època, la gent no s’escandalitzava en veure’l caminar per La Rambla transvestit?
—No, perquè una cosa és el poder i l’altra la gent. Per a una minoria, això era escandalós, però per a la majoria no ho era, perquè la societat estava molt farta de la dictadura franquista. Encara teníem la llei de perillositat social: molts anaven a la presó per la seva condició sexual. Contra això es va lluitar molt i la gent sembla que ja no recordi que hi va haver censura.

—El sexe ha deixat de ser revolucionari, com ho era llavors?
—Sí, afortunadament! Això vol dir que ja no hi ha censura, com abans. Sense anar més lluny, Ocaña es va veure obligat a estar en la clandestinitat fins al 1977.

—Al film, la seva figura apareix a través d’una conversa entre el seu germà i Ignasi Millet. Per què aquest museòleg?
—És un gran restaurador, una autoritat mundial que fa una anàlisi brutal de la pintura d’Ocaña. No es coneixia amb el germà d’Ocaña i ara s’han fet molt amics. Tracten totes les seves facetes: la de pintor, la de pensador –feia unes reflexions sobre la societat que encara ens fem ara– i la d’activista homosexual.

—El documentari inclou imatges inèdites de Pepe Rubianes, cedides per la seva germana. Què s’hi pot veure?
—Hi ha vint minuts d’ell a l’Àfrica. Tenim moltes imatges de Rubianes, però poques dels seus viatges. Al documentari sí que n’apareixen. Érem molt amics i va ser una autèntica llàstima que marxés, com també ho van fer Ocaña o Carles Flavià.

—Precisament és Carles Flavià qui parla del Gato Pérez
—Sí, en una conversa amb Jaume Sisa gravada al Raval l’any 1992. Parlen de la vida i les relacions afectives del Gato i la conversa acaba amb Flavià apostant cinquanta euros que Sisa moriria abans. Al final ha estat al revés…

—Com ha anat l’estrena del film?
—Ha estat brutal! La gent ha rigut molt. És un documentari emocionat però que alhora fa riure. És una pel·lícula petita que s’està fent molt grossa. Al cap i a la fi, ‘Universal i faraona’ és la història de les nostres vides.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any