25.09.2015 - 06:00
|
Actualització: 25.09.2015 - 10:29
El partit del com si res
El partit de Josep Antoni Duran i Lleida s’ha presentat en aquesta campanya del 27-S amb la voluntat de fer veure que en aquest país no ha passat res i que tot pot continuar com fins ara. Si més no, sosté que no ha passat res prou significatiu que exigeixi de canviar el paradigma del peix al cove. La seva proposta estrella és afegir una disposició addicional a la constitució espanyola que reconegui la singularitat de Catalunya i que en blindi algunes competències. Ni tan sols ha pretès recuperar el clam del pacte fiscal.
El candidat Espadaler ha maldat per trobar el seu espai entre l’independentisme i l’espanyolisme més ranci en els debats i en els missatges que ha fet circular durant la campanya. Tanmateix, ha caigut més en la desqualificació de l’independentisme i en l’aprofitament de les consignes de l’estratègia de la por dissenyada des de l’estat espanyol que no pas en l’atac al centralisme i l’ofec econòmic, polític i social del govern espanyol contra Catalunya.
S’ha beneficiat del repartiment del temps als mitjans públics i d’un tracte de favor de determinats grups de comunicació tenint en compte que la quinzena de diputats que se’ls atribueix al parlament actual són molt lluny del que preveu qualsevol de les enquestes més favorables. El seu objectiu és aconseguir representació al parlament i aguantar vius fins a les eleccions espanyoles.
Por, mentida i xenofòbia
El Partit Popular s’ha passat tota la campanya mentint sobre les conseqüències de la independència. Ho ha fet sense manies. Amb dades falses. Amb respostes de la Comissió Europea falses. Amb amenaces dels aparells de l’estat –que són a les seves mans– que després han hagut de rectificar i retirar. Però es tracta de mentir i esquitxar, que sempre en queda alguna cosa. La seva campanya ha estat bàsicament la campanya de la por. Van veure que a Escòcia funcionava amb els pensionistes i ho han reproduït fil per randa, però amb l’estil passat de voltes que els caracteritza.
Després d’anys de lideratge d’Alícia Sánchez Camacho, el PP va decidir d’imposar Xavier Garcia Albiol, al cap de setmanes de baralles i ganivetades soterrades. El líder emergent del PP a Catalunya s’havia quedat sense batllia el mes de maig i era disponible per a prendre el control del partit a ‘la región’. Madrid va imposar Albiol amb l’objectiu de frenar l’avenç constant de l’independentisme. Però la campanya no els ha anat com s’esperaven.
El PP ha fet les pífies més importants de l’unionisme. El govern espanyol va instigar els bancs espanyols i el Banc d’Espanya a pronunciar-se. Després de les primeres fugides de clients i d’una picada del crostó des de Frankfurt, gairebé tots s’han fet enrere. Rajoy va aportar el seu granet de sorra –o una duna sencera– al procés de pèrdua de por dels catalans en una entrevista a Onda Cero. I també va ser el PP que va organitzar la pregunta a Juncker amb una resposta que va aparèixer misteriosament manipulada: el text deia exactament allò que al PP li hauria agradat que digués la Comissió Europea. No serà recordada com la millor campanya del PP a Catalunya.
‘Que me quiten lo bailao’
Es fa difícil encara en aquest punt de la campanya –avui s’acaba–d’endevinar quines són les propostes concretes del Partit dels Socialistes de Catalunya. O, més ben dit, d’allò que queda del PSC que s’assembla més a un PSOE-C que a res més. Sabem, perquè ho ha explicat Miquel Iceta en algun debat, que vol millorar les prestacions socials, deixar enrere les retallades i aturar el ‘lio’ (tal com diuen al seu espot) que ha organitzat el president Mas. Però no sabem quina relació creu Iceta que han de tenir Catalunya i Espanya.
No sabem res d’això, però en canvi sabem que al candidat del PSC li agrada ballar. I que té un estil poc reeixit. Per desgràcia, pel que significa això de poc respecte que tenen alguns candidats als electors, Iceta ha mirat de cridar l’atenció amb una cosa que no té res de política. I que d’una altra banda pot ferir la sensibilitat de molta gent que no travessa precisament una bona època i que han sofert la crisi més que ningú. Veure un candidat que diu que defensa les classes populars –perquè la S és de socialista, oi?– fer el pallasso d’aquesta manera no sé si és allò que esperen alguns.
El PSC s’ha passat els quatre mesos que separen el 27-S de les eleccions municipals del maig dient que encara era la segona força en vots del país. Totes les enquestes pronostiquen una davallada considerable d’un PSC que amb Pasqual Maragall va arribar a tenir 52 diputats al parlament. El 27-S a la nit sabrem si qui s’ha ficat en un embolic ha estat el president Mas o l’aparell del PSC.
El desembarcament i la desinflada
Catalunya Sí que es Pot ha estat l’esperança desfeta d’una determinada esquerra en aquesta campanya. Era cridada a ser –això deien les enquestes del juliol– la força que plantaria cara a la dreta representada per Artur Mas. Quan la cosa era tan sols una idea o un projecte, les enquestes li atorgaven més de trenta diputats. Un cop va prendre forma i va començar a tenir cares, noms i cognoms, l’invent es va desinflar. Les enquestes tan sols són enquestes i caldrà veure si no sorprenen la nit electoral amb un resultat més bo, però ara oscil·len entre 12 i 16 diputats.
Després de la plantada de Jordi Évole i d’Arcadi Oliveras i d’haver descartat Teresa Forcades perquè no convencia ni ICV ni Podem, es van decidir per Lluís Rabell, un dirigent veïnal de Barcelona completament desconegut a la resta del país (i per a molta gent de Barcelona mateix). Aquest element ja va ser un primer impacte negatiu de la candidatura controlada per Podem i ICV. Però les principals dificultats per a transmetre il·lusió i capacitat han vingut per unes altres bandes.
Pablo Iglesias i els seus lloctinents han desembarcat a Catalunya. I si fa uns mesos eren rebuts com autèntiques esperances blanques d’una Espanya diferent, ara ja són percebuts com una reedició del primer Felipe González –que prometia molt i va acabar com va acabar– o com el desaparegut ZP. Els ‘apoyaré’ ja no se’ls empassa, la gent de Catalunya. A més, l’ús que han fet dels orígens i les arrels de bona part dels catalans ha molestat profundament els interpel·lats. En canvi, l’omnipresència dels ‘pablemos’ ha tapat la pràctica desaparició de les primeres espases d’Iniciativa, Joan Herrera i Dolors Camats. I aquest efecte foraster ha estat agreujat per la negativa d’Ada Colau a expressar el seu suport i a fer campanya per Catalunya Sí que es Pot.
El ventríloc demagog
Albert Rivera pot acabar liderant l’oposició de la pròxima legislatura des de la distància. El president de Ciutadans s’ha reservat per a anar a fer les Espanyes i ha posat una persona de la seva confiança al capdavant de la llista al parlament. Inés Arrimadas s’ha passat la campanya repetint unes consignes escrites i pensades per l’equip del Rivera i en cap moment no ha sortir del guió.
La seva presència al ‘prime time’ de les televisions espanyoles aquests últims mesos li han permès de superar les dificultats de qui té un nivell de popularitat baixíssim. Però Ciutadans no ha aconseguit treure gent al carrer en els seus actes malgrat que totes les enquestes els pronostiquen un bon resultat.
Han basat la campanya en dos grans temes: l’apocalipsi independentista i la corrupció tapada amb estelades. A partir d’aquestes dues idees força, Arrimadas ha anat repetint els missatges de la por. La candidata –única dona cap de llista del 27-S– ha tingut sort que els debats televisats es van acabar diumenge i no ha hagut de donar la cara aquesta setmana, després de l’entrevista de Rajoy que va fer xixines l’amenaça sobre la sortida de la UE i allò que ella no deixava de repetir de ‘catalans, espanyols i europeus’. Fins a quin punt l’auge de Ciutadans és una realitat o un suflé com el d’Andalusia?
Matar dos pardals d’un tret
No és que jugui una altra lliga, la CUP, és que juga a un altre esport. Les seves campanyes són diferents perquè el seu projecte té poc a veure amb la continuïtat d’un sistema institucional i polític com l’actual. Vull dir que, tot i ser una formació que no acaba de néixer, és segurament el partit que pot portar amb més coherència el nom de ‘nova política’. Els seus lemes de campanya són molt clars en aquest sentit: ‘Governem-nos’ i ‘Vota’t’.
Després de tres anys d’haver deixat la pell al parlament amb tan sols tres diputats, la CUP aspira ara a triplicar o quadruplicar aquell resultat. Les xifres de les eleccions municipals acompanyen aquesta possibilitat, i encara cal tenir en compte que molts pobles no van poder votar-la. Amb aquesta força, l’esquerra independentista vol poder condicionar el ritme i la forma de la fase definitiva del procés d’independència. I en això ha basat el seu discurs durant la campanya.
Els lideratges d’una sola persona no agraden als cupaires i han sabut trobar un equip força complementari. Molta gent ha descobert Anna Gabriel per la seva participació en el debat de 8TV. I els qui els han sentit en directe han pogut comprovar la potència discursiva de Ramon Usall (cap de llista per Lleida) i de Josep Manel Busqueta (tercer per Barcelona). La CUP ha tingut un joc complicat en aquesta campanya perquè ha hagut de batallar fort en el front de l’esquerra –pugna amb Catalunya Sí que es Pot– i ha hagut de lluitar per evitar una fuga important de vot cap a Junts pel Sí.
La força de la unitat
Després d’haver superat tots els mesos de baralles que van seguir el 9-N, la creació de Junts pel Sí ha estat el fenomen polític més significatiu des de la fundació d’Esquerra Republicana als anys 1930. El caràcter transversal i l’encert en la tria del cap de llista han convertit la campanya de Junts pel Sí en un festival de masses. La quantitat de figures conegudes que han omplert les seves llistes li han permès de desplegar una campanya molt potent.
Junts pel Sí s’ha beneficiat de la suma dels equips de campanya de CDC i ERC, però també de tota la gent que s’hi ha afegit des de la societat civil. L’única cosa que no ha acabat de funcionar ha estat la participació en els debats televisius. Romeva hi ha tingut un paper molt complicat perquè havia de rebatre cinc candidats que semblava que anaven coordinats per impedir-li d’exposar els seus arguments amb naturalitat. Aquest punt feble l’ha compensat amb la força dels actes multitudinaris i una bona bateria d’espots i vídeos que s’han escampat amb força per les xarxes.
L’objectiu principal de la candidatura independentista transversal ha estat de combatre el discurs de la por. I la forma més eficaç era aconseguir que la il·lusió fos més gran que no la por i el dubte. Per això s’han repetit els missatges més emotius i els arguments més incontestables. Romeva, Llach, Bel, Forné, Forcadell, Casals, Mas, Junqueras i Reyes és un equip molt potent per a una campanya com la del 27-S. Han demanat la confiança perquè el missatge arribi a Europa i al món tan nítidament com sigui possible. Diumenge veurem si l’han aconseguida.
